[{{mminutes}}:{{sseconds}}] X
Пользователь приглашает вас присоединиться к открытой игре игре с друзьями .
Обычный каталанский
(3)       Используют 8 человек

Комментарии

Мультилингва 15 августа 2018
Словарь включён в программу мероприятия [18.07.18 - 07.09.18] Мультилингва МЕГА 2.
Написать тут
Описание:
Тексты длиной 270-300 символов
Автор:
Phemmer
Создан:
22 сентября 2017 в 21:10 (текущая версия от 12 июля 2018 в 13:56)
Публичный:
Нет
Тип словаря:
Тексты
Цельные тексты, разделяемые пустой строкой (единственный текст на словарь также допускается).
Информация:
Набирать можно из стандартной испанской раскладки
Содержание:
1 És a dir, parlar en poesia, i el que és més, en poesia èpica. El Castell d'Iràs i no en Tornaràs, la Ilíada, la Cançó de Roland, i les rondalles d'Andersen, tenen comuns denominadors. Hi ha al davant nostre, en escriure aquestes ratlles, un gravat amb la figura d'Andersen.
2 L'epopeia d'Andersen és una epopeia en miniatura. Andersen fa moure les coses petites, les coses anònimes, les coses fàcilment invisibles, i les dota d'un antropomorfisme meravellós, ple de colpidora veritat, més sentimental que no pas humorístic, més irònic que no pas faceciós.
3 Però sigui especialment consagrat aquest recull d'algunes de les seves inspiracions de més anomenada al noi ciutadà, al noi que podrà dir, més tard, quelcom de semblant als versos d'En Maragall que duen per títol Sol solet... Quan jo era petit vivia arraulit en un carrer negre.
4 Nostre infant sentirà tota a tragèdia de l'intrèpid soldat de plom. Nostre infant compendrà que el secret de la seva lliberació futura es troba en la història memorable de l'aneguet lleig. Nostre infant capirà el fat tràgic de la donzella de la mar i la pura delicadesa del rossinyol de la Xina.
5 Que el poeta de l'Aneguet lleig, assolint noves popularitzacions en nostre idioma, augmenti nostres tresors imaginatius; car el gradual reviscolament de la imaginació catalana és el primer fonament per a fer pròsperes i invencibles les empreses de l'art i la política, de la cultura i el diner.
6 I tanmateix só un artista: mos ulls m'ho diuen, i tota la gent que ha vist els meus esbossos i les meves notes m'ho reconeixen prou. No só més que un pobre minyó, i visc en un dels carrers més estrets; però la llum no em manca, perquè visc ben en l'aire, i tinc una bella vista damunt la teulada.
7 Vaig veure una cara que coneixia, una cara rodona i amical, la millor amiga que tenia quan era a casa. Era la Lluna, la vella, l'estimada Lluna, sense cap trasmudança, i amb el mateix posat, ben bé, que solia tenir quan em sotjava a través d'els salzes en els aiguamolls.
8 Vaig tirar-li un bes, i ella resplendí de dret fins la meva cambra i em prometé d'entrar cada vespre que sortís de casa. Aquesta promesa l'ha complerta, ben fidelment, i és només una llàstima que s'hi estigui tan poca estona. Cada vegada que ve em conta una cosa o altra que va veure la nit abans.
9 Un pintor de grans facultats, un poeta o bé un músic, potser n'haurien tret més profit: això que jo ara dono aquí són només que esbossos a corre-cuita, amb pensaments meus que de vegades s'hi emboliquen; perquè la Lluna no venia pas cada nit: vespres hi havia que els núvols l'amagaven.
10 Jo podia llegir el seu intent quan venia. Plantes arrossegadisses i espinoses li esquinçaven les sandàlies, però ella caminava endavant, tota cuitosa. Els cérvols, que pujaven del riu, on s'havien fet passar la set, saltaven temoregament enllà d'ella, perquè la donzella duia a la mà un llum encès.
11 Ella s'acostà al riu i posà el llum damunt la faç de les aigües i el llum, tot surant, s'allunyà pel corrent. La flama parpellejava i semblava que es volgués aturar, però encara cremava, i els negres ulls guspirejants de la donzella la seguien, amb una dalerosa llambregada sota llurs vores sedoses.
12 S'hi estava una gallina amb onze pollets. Una noieta tota bonica saltironejava entre ells. La gallina cloquejava i estenia les ales, esparverant-se, damunt la llocada. Aleshores el pare de la noieta sortí i la renyà, i jo vaig escórrer-me tot fent via, sense pensar-hi més.
13 Ells que escatainaren i agitaren les ales, i la noieta els corregué al darrera. Ho he vist ben planament, perquè sotjava a dins per una clivella de la paret. Jo estava tota irritada amb la dolenta noieta, i em féu plaer que son pare comparegués i la renyés, més iradament que no pas el dia abans.
14 Després l'assegue vora la finestra, amb el llum a prop seu, i la deixà. Vaig mirar-la com seia immòbil, amb les mans a la falda. La finestra s'obrí d'una rauxada, i un dels vidres es petà; però ella no es mogué. El cortinó voleiava al seu voltant com una flama. Era morta.
15 Ho vaig veure tot, perquè feia tanta de calor que totes les espitlleres romangueren obertes. Els nois i les noies sotjaven de fora estant, tot i que la policia de dins seguia amenaçant-los amb els bastons. La noble parella segué en un parell de cadires de braços, arran mateix de l'orquestra.
16 Era un capvespre, en el més brillant dia de victòria de la Revolució de juliol, quan cada casa era una fortalesa, cada finestra una espitllera. La gentalla assaltà les Tulleries; fins i tot dones i infants lluitaven entre els combatents: la gent es precipitava per entre les cambres del palau.
17 Quina escena! La noble cambra, les colles combatent, una esquinçada bandera per terra, la bandera tricolor sobresortint de les baionetes; i a la règia cadira el pobre noi que es moria, girats al cel l'esblaimada cara transparent i els ulls, mentre ja la mort li feia èrtiques les mans i els peus.
18 La mar és ben a la vora, la mar que sempre es trasmuda; i l'ampla carretera les separa. Un carruatge hi passa darrera l'altre. Jo no els segueixo pas: mon esguard més aviat reposa en un indret especial. És un túmul; esbarzers i aranyons salvatges creixen entre les seves pedres.
19 I acceleraren el pas. Les flors embaumaven l'aire, i els oratjols eren encalmats. Semblava que la mar fos un tros de cel estès damunt una vall pregona. Arribà un carruatge dins el qual hi havia sis viatgers, quatre d'ells dormint; el cinquè pensava en sa nova casaca d'istiu, i en si li escauria.
20 Ella navegà damunt les aigues irades del Diluvi i va mirar l'Arca, així com ara em mirava a mi, donant conhort al nou món que havia de mostrar-se. Quan els infants d'Israel ploraven vora les aigües daurades de Babilònia, ella sotjava tristament per entremig dels salzes on eren penjades llurs arpes.
21 Els raigs eixien de son cercle espaiós, i s'estenien pel cel com a arremolinades columnes de foc, jugant amb llum verda o vermella. Els habitants eren aplegats per dansar i fer alegratge però no tenien admiració a esmerçar en aquella vista gloriosa: tan avesats hi estaven.
22 Els pledejants donaren una passa endavant i el demandant recitava les culpes del seu adversari; pero tot això d'una manera dramàtica i burlesca. La resta, mentrestant, dansaven al so del timbal. El demandat replicava en el mateix tarannà, i l'assemblea dava llur sentència tot rient.
23 Cada istiu solia portar el mateix capell de palla, i em sembla que un vestit d'un gris blavenc. Només tenia el costum de sortir a veure una sola amiga, que vivia a l'altra banda del carrer; però no hi anà uns quants anys de la seva darreria, perquè la seva amiga era morta.
24 Posaren palla al volt del taüt, i emprengueren la marxa. Dins ell dormia la quieta donzella del cap blanc, que els darrers anys no havia estat vista fora de casa. El carruatge de transport es sotraguejà ràpidament cap enfora de la ciutat, com si li calgués anar a una eixida de plaer.
25 Una llebre es precipità a traves del camí, i les bèsties es deseixiren del poder de l'home. La quieta donzella del cap blanc, que en el transcurs dels anys s'havia mogut tan a pleret en son tomb diari, ara que era morta era accelerada a passos desbocats damunt troncs i pedres, camí avall.
26 El taüt, que estava embolcallat d'estores, lliscà del carruatge de transport, i caigué damunt el camí, mentre cotxer, cavalls i carruatge es llançaven qui sap a on en llur folla correguda. Una petita alosa alçà el vol, del camp estant, i va prorrompre en son càntic matiner, damunt mateix del taüt.
27 És l'indret on un dia, joves gaudiosos coronats de roses, dansaven amb les belles germanes de Laïs. Ara hi regna la quietud mortal. Soldats alemanys, a sou napolità, fan la guàrdia i juguen a cartes i a daus. Una colla d'estrangers, de l'altra banda de les muntanyes, arriben a la ciutat amb guies.
28 Tenien fretura de veure aquesta ciutat que s'alçà de la tomba sota mos raigs, que li queien de ple a ple. Vaig mostrar-los les roderes del carro en els carrers empedrats amb lloses de lava; vaig mostrar-los els noms damunt les portes i els taulons de les ensenyes, encara plantats.
29 N'ompliren un reconet, repetint ço que havia passat en les centúries desaparegudes. L'escenari encara era en peu, amb els seus bastidors de mur, i un arc en el fons, a través del qual hom veu igual decoració que hom veia aleshores: la natura mateixa, les muntanyes entre Amalfi i Sorrento.
30 Tres minuts després l'escena era buida i no se sentia cap so. La colla se'n va anar, però les ruïnes romangueren immutables, com ho romandran segles a venir, i ningú no sabrà el momentani esclat d'aplaudiments, les notes de la bella cantant i els seus somriures: tot és cosa passada i fugida.
31 Crec que estareu ben a cobert si l'alabeu, encara que no suposo que mai arribi a ésser un gran poeta. Ha llegit molt, és un savi orientalista de primer orde, i té seny. Ell fou qui escrigué aquell article tan gentil a propòsit de les meves Reflexions sobre la vida domèstica.
32 Les teulades són cobertes de molsa; flors grogues i pèl-de-ca. Només hi ha que cols i patates, en el jardinet; però vora la bardissa ixen unes mates florides de saüc, i sota d'elles seia una nena. Sos ulls bruns es fixaven en la vella alzina que hi ha entre les dues casetes.
33 En rompre el dia passà una caravana de pagesos emigrants, fent via a Brema o Hamburg per embarcar-se cap a Amèrica, on la bella fortuna, la fortuna de llurs somnis, els esperava. Les dones portaven els infantons, i els infants més grans corrien d'una banda a l'altra al costat d'elles.
34 Les dones, amb llurs vestits negres i amb mocadors blancs al volt de la testa, semblaven haver davallat de les belles pintures del temple. En tot el volt d'allí només hi havia que la gran plana morta, coberta de bruc torrat i marcit, i les muntanyes, arenoses i esblanqueïdes, de més enllà.
35 Em sembla de sentir la llegenda de la ciutat flotant, onsevulla que les fonts juguin damunt les conques de marbre. Sí, l'aigua pot dir-me la història; les ones de la mar en canten la cançó! Sura la boira tot sovint damunt les llenques de les seves aigües: és el vel de la seva viduesa.
36 El nuvi del mar és mort; son palau i ciutat són ara son mausoleu. Coneixeu aquesta ciutat? Mai el giravoltar de les rodes o el repic de les ferradures dels cavalls no han sonat en sos carrers. El peix hi neda, i la negra góndola llisca damunt la sumitat de ses aigües verdes.
37 L'herba creix entre ses lloses totes amples, i a l'albada els coloms manyacs vénen, a milers, a voleiar al voltant de la seva altívola torre solitària. Per tres bandes esteu voltats de columnates: sota llur aixopluc seu el turc silenciós, tot fumant la seva llarga pipa.
38 No és un palau de fades això que veieu davant vostre: és una església. Ses cúpules i boles daurades replendeixen sota mos raigs. Aquests majestuosos cavalls de bronze han viatjat, com el cavall de bronze de la rondalla meravellosa. Vingueren aquí, se'n tornaren, i vingueren de bell nou.
39 No veieu aquesta coloració sumptuosa damunt les parets i les vitralles? Sembla com si el geni hagués cedit a les fantasies d'algun infant, quan adornava aquest temple de prodigis. No veieu el Lleó alat damunt la seva columna? L'or encara resplendeix, però les seves ales són nuades.
40 El Lleó és mort, perquè el rei de la mar és mort: ses grans sales són buides, i només hi ha que parets nues allà on pintures de gran preu solien penjar. Els lazzaroni dormen ara sota les arcades, quan només els nobles més altívols del país gosaven abans de petjar aquell sol.
41 De la pregonesa dels pous (o potser ve de plúmbees habitacions veïnes del Pont dels Sospirs?) n'arriba un gemec, igual que en els dies que els tamborins sonaven, de les góndoles estant, amb llurs alegres llaços, quan l'anell nuvial volava del brillant Bucentaure a Adria, reina de la mar.
42 Mos raigs lliscaven damunt una finestreta del mur. Una cara pintada s'arrambava a sos vidres: era l'heroi de la vetllada. La barba cavallerívola ondulava al voltant de son mentó, però hi havia llàgrimes en els ulls d'aquell home perquè havia estat xiulat a l'escena, i justament xiulat.
43 Però un «pobre company» no pot ésser tolerat en el reialme de l'Art. Era un subjecte de sentiments pregons i amava la seva art amb daler, però l'art no l'amava a ell. La campaneta de reglament sonà: entrà l'heroi a escena; «gosadament i altívolament», deia l'acotació de l'obra.
44 Havia de confrontarse amb un públic per qui era una deu de riotes. Quan l'obra acabà, vaig veure un home embolcallat en un mantell, que s'arrossegava escales avall. Era el rei atuït de la vetllada: s'ho murmuraven l'un a l'altre els tramoïstes. Vaig seguir el pobre dissortat fins a casa seva.
45 Penjar-se és una lletja mort, i hom no sempre té metzines a la mà. Vaig conèixer que pensava en totes dues coses. Vaig veure còm es mirava la cara esblaimada en el mirall, i mig cloïa els ulls per veure si seria un bell cadàver. Un hom pot ésser molt malaurat i, tanmateix, incórrer en l'afectació.
46 L'ase fa via per les seves bardisses de llorers entre els munts de pedres, i esbrota els àrids escardots. Allí on un dia les àguiles de Roma voleiaven (vingueren, veieren i venceren), hi ha ara l'entrada d'una barraca bastida amb argila entre dues rompudes columnes de marbre.
47 Del forat del pany que hi ha a la porta de la vora d'ella, en diu son balcó, perquè d'allí estant pot veure-hi mitja Roma, fins a l'altívola cúpula de la església de Sant Pere. Regnava el silenci, com sempre, aquest capvespre, quan la nena sortí a la plena llum de mos raigs.
48 Llangardaixos d'alegres colors es precipitaven entre sos peus, però no la sobtaren. Ella estava a punt d'alçar la mà a la corda de la campana, la qual no es sinó un peu de llebre al capdavall d'un tros de cordill: veu's aquí la campana d'ara en el palau dels cèsars. Es deturà un moment.
49 Feia només dos dies d'ençà que un camell cobert de pells, i de xals de moltíssim preu, portà la seva núvia encisera al voltant dels murs de la ciutat al so de tabals i flubiols. Cantaren les dones; salves de festa foren disparades: les més ressonants i sovintejades les disparava el mateix nuvi.
50 A casa, la dona gentil pregava pel seu marit i pel seu pare. «Són morts?» preguntava ella a mon disc esplendorós. Ara el desert és al darrera llur, i aquest vespre seuen sota les palmeres altívoles, on la grua estén les amples ales, i el pelicà les sotja a través del brancam de la mimosa.
51 La luxuriant garriga és, amb menyspreu, feixugament petjada per l'elefant. Una trepa de negres tornen del mercat, que és terra endins, endins. Les dones tenen grans de coure entortolligats al volt de llurs testes, plenes de rulls, i van vestides amb faldilles de blau índic.
52 Un negre mena amb una corda un lleó novell que ell ha comprat. S'acosten a la caravana. El jove mercader seu immòbil i sense dir paraula, tot pensant en la seva muller gentil, tot somniant, en terra dels negres, en sa blanca flor de l'altra banda del desert, aixeca son cap!.
53 Però els germans de la nena petita, grans minyonassos, se n'havien emportat la nina i l'havien posada per dins un arbre d'allò més alt, i després havien fugit a més córrer. La pobra nena petita no podia fer-la davallar ni heure-la de cap de les maneres, i seia en terra i plorava.
54 La nina, sens dubte, plorava també: estenia les seves mans entre les branques, i tenia el posat de ben desventurada. Sí, aquesta devia ésser l'adversitat d'aquest món, de la qual parlava tant la mamà. Oh! pobra nina! Anava davallant el vespre, anava fent-se fosc, i aviat seria de nit.
55 Hi ha també sant Fluvià tirant aigua a la casa abrandada, i el Salvador que penja sangonent a la creu, al marge del camí. Aquestes imatges són velles per a la generació de avui en dia, però jo he vist llur origen. Hi ha un convent soliu penjat al flanc de la muntanya, com un niu d'orenetes.
56 Totes dues eren joves: així és que llurs esguards vagarejaven damunt les muntanyes, cap al món esbarjós d'enllà d'enllà. Un carruatge de viatgers passava per la carretera. El corn del cotxer sonava alegrement, i les pobres monges fixaven els ulls, plenes d'un mateix pensar, en el carruatge.
57 Vaig sotjar per la finestra d'una cambreta pobríssima. Pare i mare eren tots dos adormits, però llur fillet era despert. Vaig veure que les florides cortines d'indiana es bellugaven, i el noi va guaitar enfora. Creguí, a la primeria, que mirava el rellotge de Bornholm, llegat de l'avi.
58 Era alegrement pintat de roig i de verd, i tenia la puput al cim, pesos de càrrega feixuga, i el pèndol amb son disc de llautó resplendent que anava endavant, i endarrera: «Tic tac». Però no era pas això, el que ell mirava. No: era el torn de filar de sa mare, que estava sota el rellotge.
59 Era el més estimat tresor del minyó en tota a casa; pero no gosava tocar-lo, o l'haurien tustat damunt els nusos dels dits. Hores i hores, mentre la seva mare filava, podia mirar el torn, i espiar el fus vertiginós i la roda que xiulava: això li feia venir pensaments al seu estil.
60 Vaig segellar amb una suau besada el pit de les Muses: gairebé hauríeu dit que es movien. Però mon esguard es deturà més estona damunt el magne grup del Nil, amb el déu colossal. Ell es decantava consirosament contra l'Esfinx, somniosa i meditativa, com si estigués passant memòria dels anys esvaïts.
61 Una vileta camperola n'era a la vora, amb la seva església colgada entre pomeres. Una processó de barques, amb atxes abrandades, lliscava damunt les aigües tranquiles. Aquestes atxes no eren pas enceses per a dar cops de fitora a les anguiles. No: hi havia una gran festa.
62 S'escampaven sons de música i de cantúries, i en una de les barques hi era l'heroi de tot l'homenatge. Era un potent homenàs embolcallat en un mantell; tenia ulls blaus i crinera blanca. El vaig conèixer i vaig pensar en el Vaticà, i en el grup del Nil entre totes les escultures dels déus.
63 El senyor de la casa estava amb el cap nu, i segellà amb un bes respectuós la seva mà. Ella era sa mare. Saludà benvolent a son fill i als lacais, i se l'endugueren cap a una caseta de l'ombrívol carreró. Allí vivia; allí havia infantat els seus fills; allí havia tret florida la llur fortuna.
64 El temple era l'únic indret que deixava traspuar una tèrbola llum per les seves finestres. Vaig mirar, en dins, les seves colors sumptuoses. Les parets, de terra fins al sostre, son cobertes de pintures de colors vius i daurats opulents. Hi ha representacions dels treballs dels déus aquí a la terra.
65 Hi ha una imatge d'un déu en cada nínxol, gairebé amagada per riques draperies i banderes voleiadisses. En front de cada déu (tots ells són fets d'estany), hi ha un altaret amb aigua sagrada, flors, i una encesa de candeles de cera. Al capdamunt del temple hi és Fu, caporal de tots els déus.
66 No, sos pensaments no fugien envers un camp tan llunyà, i tanmateix eren tan pecaminosos com només pugui concebre'ls la sang ardent de la jovenesa. Pecaminosos, s'entén, aquí al temple, davant la imatge de Fu i els altres déus. Jo sabia per on vagarejaven sos pensaments.
67 En els afores de la ciutat, damunt el terrat tot pla i enllosat d'una casa, on la baraneta semblava de porcellana, i entre bells pitxers plens de grans campanetes blanques, seia la bella Pe, amb sos ulls estrets i plens de malícia, sos llavis abundosos i sos peus menuts.
68 S'alçà un oratjol suau i inflà la superfície, tota lluenteig, de l'aigua fosforescent, que brillava com si el mateix èter anés rodolant en vastes ones dilatades. El cigne aixecà el seu cap, i els esquitxos de l'aigua arrosaren la seva esquena i el seu pit com a flames blaves.
69 L'auba anà difonent la seva llum rosada a tot el volt, i el cigne emprengué la volada cap en l'aire amb renovellada braó, cap al sol que s'aixecava, cap a la ratlla de la costa, d'un blau estantís; cap aon havia volat la caravana aèria. Però ell volava tot sol, amb el daler en son pit.
70 Els corcs han atravessat amb llur rosec la corona daurada; l'aranya ha filat la seva tela des de la corona al vas mortuori. La teranyina és una bandera de dol, trencadissa i efímera com el dol dels mortals. Que n'és, de tranquil, el son d'aquells reis! Jo em recordo ben bé de còm eren.
71 La porta de l'alcova de l'establer era oberta, el llit estava tot revolt, i una candela gotejava damunt el sòl. El vent geliu xiulava d'una banda a l'altra del cobert. Era més a prop del trenc d'alba que de la mitja nit. Una colla de músics rodamons dormien en un compartiment de l'estable.
72 El seu ós era lligat a la part de fora, més enllà del cobert de fusta. Pobre ós! No hauria gosat fer mal ni a una criatura, encara que tingués un posat prou ferotge. Tres noiets jugaven a la claror de mos raigs, en una golfa. El major potser tenia sis anys; el més petit no passava de dos.
73 Anaven d'amunt d'avall: «Un, dos, un, dos». Precisament aleshores algú vingué a la porta i l'obrí: era la mare dels infants. Hauríeu hagut de veure la terrible muda agonia de sa cara esblaimada, badant la boca i amb esguard d'ensust. Però el noi més petit li féu un senyal amb el cap.
74 Tot just suara estava atalaiant una presó, fora de la qual hi havia un carruatge tot clos: un presoner estava a punt de pendre comiat. Mos raigs traspassaren la finestra enreixada, i resplendiren damunt la paret interior. El presoner escrivia algunes ratlles a la paret: era el seu adéu-siau.
75 No escrivia paraules, sinó una melodia: el xarbotament del seu cor en la darrera nit que despenia en aquell indret. La porta s'obrí, i fou menat al carruatge. Mirà en l'aire, cap al meu disc rodó, i passaren núvols entre nosaltres, com si ell no pogués veure la meva faç ni jo la seva.
76 Un d'ells saltava d'una banda a l'altra, a peu coix, en sa llarga camisa de nit, tota blanca. El segon estava damunt d'una cadira amb els vestits de tots els altres apilotats al seu damunt. Va dir que això era una endevinalla, i que havien d'endevinar quína cosa significava.
77 Si hom anava caminant i caminant, hom arribava a belles boscúries on hi havia arbres altívols i llacs pregons. Els boscos s'estenien fins la mar, que era pregona i blava; pregona abastament perquè els vaixells més grans poguessin navegar cap endins, sota les branques dels arbres.
78 Però on calia trobar-lo? El cavaller de servei corregué escales amunt i escales avall, i per dins i per fora de totes les cambres i corredors. Ningú dels que topava havia mai sentit parlar del rossinyol: així és que el cavaller de servei tornà corrents cap a l'emperador.
79 Força que el conec! Sí, verament sap que cosa és cantar. Cada nit se'm permet de recollir menjar de rebuig per dur-lo a la meva pobre mare malalta: ella viu allà baix, arran de la platja. En mon camí de retorn, quan estic cansada, reposo una estoneta al bosc, i aleshores sento el rossinyol.
80 Hi havia qui-sap-les empentes d'ací d'allà, i un viu corrent d'aire; però justament això feia dringar les campanetes, i hom s'omplia les orelles del dringament, Al mig de la gran cambra de recepció on era assegut l'emperador, hi havien plantat un pal, i damunt ell havia de posar-se el rossinyol.
81 I es posaren un poc d'aigua a la boca per assajar igual gorgoteig i fer-lo quan algú els parlés, creient-se així tan prodigioses com el rossinyol. Fins i tot els lacais i les cambreres declararen que estaven satisfets; i això és dir molt perquè són la gent més difícil de complaure.
82 Sí, certament, el rossinyol havia fet sensació. Havia de romandre a la Cort, ara, i tenir la seva pròpia gàbia, així com llibertat per donar un tomb dues vegades al dia i una a la nit. Anaven sempre amb ell dotze lacais, cada un dels quals agafava una cinta que era lligada al volt de la seva cama.
83 I el mestre de música aconseguí el permís de mostrar l'ocell al públic el pròxim diumenge. També ells havien de sentir-lo, digué l'emperador. Així és que el sentiren i tots se n'entusiasmaren, com si s'haguessin embriagat de te (que aquest és un costum completament xinès).
84 Tots els presents d'or i pedres precioses que havia rebut eren al seu voltant. Son títol havia ascendit a ésser el de Cantaire Imperial en Cap de l'Alcova, en el primer lloc de la seva categoria, a mà esquerra; perquè l'emperador creia que la part més important era aquella on el cor tenia seient.
85 El mestre de música escrigué vint-i-cinc volums sobre l'ocell artificial. El tractat era molt llarg, i escrit en els caràcters xinesos més difícils. Tothom digué que l'havia llegit i l'havia comprès; perquè altrament haurien passat per estúpids, i llurs cossos haurien estat petjats.
86 Els lacais sortiren a fer un poc de xerrameca, i les cambreres donaren una gran reunió, on se serví cafè. Draperies eren esteses per totes les cambres i corredors per esmortir el so de les petjades: així és que hi havia quietud, molta de quietud. Però l'emperador encara no era mort.
87 El pobre emperador amb prou feines podia respirar: semblava tenir un pes amunt el pit. Obrí sos ulls, i aleshores veié que era la Mort, que damunt son pit era asseguda, portant la seva corona d'or. Amb una mà agitava l'espasa daurada de l'emperador, i amb l'altra la seva bandera imperial.
88 Havia sentit parlar de la fretura de l'emperador, i havia comparegut a donar-li reconfort i esperança. Mentre ell cantava, les cares del voltant esdevingueren esblaimades i més esblaimades, i la sang corregué amb nova vigoria per les venes de l'emperador i a través de sos peus i braços afeblits.
89 El fenc era amuntegat damunt les riques prades de les fondàries, per on feia via la cigonya, tot parlotejant en egipcià, el llenguatge que li havia ensenyat la seva mare. Al volt del camp i la prada hi havia boscos que no s'acabaven mai i en mig dels quals dormien estanys profunds.
90 Ben aviat ho esbrinarem: a l'aigua anirà a raure, baldament l'hi hagi de tirar a puntades de peu jo mateixa. L'endemà, el dia era gloriosament bell, i el sol resplendia damunt totes les fulles de repalassa. La mare ànega, amb tota la seva família, se n'anà cap els fossats.
91 Hi havia una gran cacera, i els caçadors eren amagats al volt de l'aiguamoll: alguns eren, fins i tot, asseguts a les branques dels arbres que estenien llur ufana damunt l'aigua. El fum blau s'alçava com a núvols entre els arbres obacs, i s'escampava per damunt l'estanyol.
92 La situació era terriblement alarmant per al pobre aneguet. Recargolà son cap, fent-li dar un tomb i ajocant-lo sota l'ala, i justament aleshores un gossàs basardós aparegué arran mateix d'ell: la llengua li penjava enfora de la boca i sos ulls miraven perversament de fit a fit.
93 Pels volts de la nit arribà a un pobre cabanó. Era un cobert tan miserable que no podia decidir còm es deixaria caure: així és que romania en peu. El vent xiulava tan ferotgement al volt de l'aneguet, que li calgué asseure's damunt la cua per resistir-lo; i el vent vinga bufar i més bufar.
94 La gallina tenia unes cametes menudes i breus, i per això era anomenada Gallineta camacurta. Ponia bons ous, i la vella n'estava tan enamorada com si li hagués estat filla. En ésser matí, l'estrany aneguet fou descobert tot seguit, i el gat començà a botzinar i la gallina a cloquejar.
95 Vingué el temps tardoral: les fulles dels boscos esdevenien grogues i brunes; el vent les prenia i donaven tombs de dansa. El cel tenia posat d'una gran fredor, i s'hi aturaven els núvols, feixucs de neu i calamarça. Un corb, damunt el clos de rama cantava un trist regany, de tant de fred.
96 Pujaren amunt, tan amunt! I el lleig aneguet esdevingué singularment neguitós: donà tombs i més tombs dins l'aigua, com una roda, estirant en l'aire el seu coll com si volgués seguir-los. I aleshores féu un crit tan penetrant i tan inconegut, que ell mateix va esglaiar-se'n en gran manera.
97 Després glaçà tan fort que tot el glaç del damunt va petar, i l'aneguet hagué de bellugar les cames contínuament perquè el glaç no es clogués al seu voltant. A la fi estava tan cansat que ja no podia fer cap més moviment, i començava de glaçar-se al cor mateix del glaç.
98 La dona s'escridassava, i provà de ensopegar-lo amb les estenalles, i els infants caigueren l'un damunt l'altre volent atrapar-lo, i xisclaven i reien. Per sort la porta era oberta, i l'anec fugí cap a les mates i la neu novament caiguda, i allí s'aturà gairebé exhaurit.
99 Però fóra massa trist d'esmentar totes les privacions i misèries que hagué de passar, aquell hivern tan aspre. Quan el sol començà de resplendir i donar escalf altra vegada, l'aneguet era a l'aiguamoll i es trobava entre els joncs. Les aloses cantaven, i havia vingut la primavera gentil.
100 Però tant se val; més m'estimo que ells em matin que no pas que els ànecs em mosseguin, les gallines em piquin, o la dona de les gallines em doni una puntada de peu, o em calgui passar tanta de misèria a l'hivern. Així és que volà cap a l'aigua i nedà envers els cignes sobirans.
101 No hi fa absolutament res que sigueu nats en un corral d'ànecs, si heu eixit d'un ou de cigne! Es sentí ben joiós de totes les misèries i tribulacions que havia passat: ara n'havia esdevingut més apte per a donar preu a la seva bella fortuna, i a tota la bellesa que li donava la benvinguda.
102 Ell es sentí tot avergonyit, i amagà son cap sota l'ala; no sabia què pensar-ne. Era feliç en gran manera, però gens envanit; un bon cor mai no s'envaneix. Pensà còm havia estat perseguit i menyspreat, i ara els sentia dir a tots que era el més formós de tots els ocells formosos.
103 Podem viure perfectament l'un per l'altre, però no pas casar-nos! No ens convertim en babaus, a nostra edat tardana! Així és que el Papalló no va haver cap flor. Havia perdut massa temps en l'escorcoll, i aquella darrera no podia ésser. El Papalló esdevingué un vell conco, com diu la gent.
104 El Roser és cobert de roses; mai no sortirà d'aquesta cançó enujosa. Passà l'istiu, passà la tardor; el Roser havia donat roses i poncelles, seguit seguit, fins que la neu començà de caure. El temps esdevingué humit i tempestuós, el Roser es decantà cap a terra i el Cargol s'hi colgà.
105 Heu donat al món allò que podia donar-li el vostre natural. Si valia molt o no gaire, és cosa que no tinc temps de considerar; però el que és ben cert, és que no heu fet la més petita cosa per al vostre millorament; d'altra manera, hauríeu pogut produir quelcom de ben distint.
106 El sol escalfava tant, l'oratjol refrescava tant; bevia rosada clara i pluja feixuga; respirava... vivia! Després, em pujava de terra una mena de força, i em venia una força de dalt. Sentia una quantitat de plaer sempre nou, sempre gran, i no tenia més remei que florir.
107 Tot això m'encisava tant! Era per a mi una veritable felicitat... són recordances de les més gustoses que hi hagi a la vida. I el Roser anà florint en la seva innocència, mentre el Cargol es retirava dins la seva casa apegalosa. El món no era res per a ell! Passaren els anys.
108 A la part de fora hi havia alguns arbrets rabassuts que voltaven un petit mirall representant un llac, la superfície del qual reflectia els cignes de cera que hi nedaven. Era ben, ben enciser; però la cosa més bonica que tenia era una donzelleta que romania a la porta, tota badada, del castell.
109 Aleshores els tocava el torn a les joguines, de jugar: elles s'entretenien fent-se visites, donant batalles i concertant balls. Els soldats de plom començaren de moure fressa de llur capsa estant, perquè volien aplegar-se als jocs; pero no podien tirar enllà la tapadora.
110 Els peta-nous feien salts mortals, i el llapis gargotejava ximpleries damunt la pissarra. Hi hagué tant d'aldarull, que el canari es despertà i s'hi uní; però les coses que deia eren en vers. Els dos únics que no es bellugaven eren el soldat de plom i la petita balladora.
111 Al matí, quan els infants es llevaren, posaren el soldat de plom damunt el marc de la finestra; i, no sé pas si fou per obra del follet o d'una ratxada de vent, el fet és que de cop i volta la finestra s'obrí d'una revolada, i el soldat caigué de cap, del tercer pis en avall.
112 Fou una davallada terrorífica, i a la fi tocà terra, amb la cama en l'aire i la baioneta clavada entre dues pedres del paviment. La criada i el noiet, tot seguit corregueren cap avall, a cercar-lo; però, baldament arribessin gairebé a petjar-lo, no ensopegaren de veure'l.
113 Un calfred atravessà el soldat de plom; però ell romangué indomable i no mogué un sol membre: no feia sinó mirar de fit a fit al seu davant, amb el fusell a l'espatlla. De sobte el vaixell rodà sota una llarga foradada de fusta, i tot esdevingué tan fosc com quan ell es trobava dins la capsa.
114 El soldat de plom no parlà, però agafà encara més estretament el seu fusell. L'embarcació es precipità cap endins, i la rata era al darrera, a tocar. Ecs! Còm petava de dents, i quíns crits feia quan trobava miques de branquetes i de palla! Però el corrent esdevingué més i més fort.
115 Imagineu-vos! Allà on acabava la foradada, el corrent es tirava de dret al gran canal. Això seria tan perillós per a ell com ho seria per a nosaltres el precipitar-nos de dret dins el remolinàs d'un riuàs. Ja era, aleshores, tan a prop de l'extrem, que era impossible d'aturar-se.
116 El vaixell pegà embranzida cap enfora. El pobre soldat de plom es mantingué tan estirat com li permeteren les seves forces: ningú no podia dir d'ell que hagués arribat ni a extremir-se. El bot giravoltà tres o quatre vegades, i s'omplí d'aigua fins al caire: no tenia més remei que enfonsar-se.
117 I, a més, quína estretor! Però el soldat de plom era tan indomable com sempre, i jeia tan llarg com era, amb el fusell a l'espatlla. El peix es bellugava d'allò més, i feia els més frenètics moviments. A la fi esdevingué ben quiet, i, al cap d'una estona, una escomesa com un llampec l'atravessà.
118 Havia perdut totes ses colors brillants: quí pot dir si això s'hauria esdevingut per son perillós viatge o per son dol? Mirà la donzelleta, i ella el mirà, i ell conegué que s'anava fonent; pero encara feu per manera de mantenir-se test, recolzant bravament el fusell a l'espatlla.
119 Hi havia abundor de princeses, però ell trobava gran dificultat a descobrir si eren princeses de bo de bo: sempre reparava quelcom que no acabava de fer el pes. Així és que a la fi se'n va tornar a casa seva, i estava molt tristoi perquè li calia de mala manera una princesa de bo de bo.
120 Déu sap què hi havia, en el llit. Hauria dit que jeia damunt alguna cosa dura, i tinc tot el cos blau i negre, aquest matí. És terrible! Tot seguit veieren que devia ésser una princesa de bo de bo, quan havia sentit el pèsol a través de vint matalassos de llana i vint matalassos de ploma.
121 Ningú sinó una princesa de bo de bo podia tenir una pell tan delicada. Així, doncs, el príncep la prengué per muller, perquè aleshores sí que va estar segur que havia trobat una princesa de bo de bo; i el pèsol fou posat al Museu, on hom encara pot veure'l, si ningú no l'ha robat.
122 La vida era d'allò més joiosa a la gran ciutat on vivia: exèrcits d'estrangers venien a visitar-la cada dia; i, entre ells, una vegada, comparegueren dos estafes. Ells es feren passar com a teixidors, i digueren que sabien de teixir les més belles teles que hom pugui imaginar.
123 Sí; no tinc mes remei que comandar que teixeixin per a mi un poc d'aquesta tela. Pagà als dos estafes un munt de moneda, a l'avançada, per tal que poguessin començar llur obra tot seguit. Ells pararen dos telers, i feren veure que filaven; però no tenien cap cosa damunt la llançadora.
124 Però es sentí una mica colpit en reflexionar que qualsevol que fos estúpid, o bé inepte per al lloc que ocupava, no podria veure'n res. Ell creia, certament, que, quant a ell, no li calia tenir-ne temences; però tanmateix pensà que enviaria de primer algú altre per veure còm anava la cosa.
125 L'emperador no trigà gaire temps a enviar un altre fidel funcionari per veure còm la tela anava avançant, i si estaria llesta aviat. Li esdevingué igual cosa que al ministre: vinga mirar i mirar; però, com que no hi havia sinó el teler buit, no pogué veure absolutament res.
126 Per tant, acompanyat d'una colla de cortesans selectes, entre els quals hi havia els dos fidels funcionaris que ja havien vist abans la tela imaginària, anà a visitar aquells dos estafes tan murris que anaven treballant, tant de valent com havien fet sempre, amb els telers buits.
127 Els estafes vetllaren tota la nit, en la vigília del dia que havia de celebrar-se la processó, i encengueren setze candeles perquè la gent pogués atalaiar que dalerosos estaven de deixar enllestit el nou abillament de l'emperador. Feren veure que treien la tela del teler.
128 I donà un tomb altra vegada en front del mirall, de manera que semblés estar considerant les grans coses que duia. Els camarlencs que havien d'agafar el ròssec es decantaren, feren veure que l'alçaven de terra amb totes dues mans, i anaren caminant amb llurs mans en l'aire.
129 Quín ròssec tan esplèndid! I tot li escau ajustadíssim! Ningú no volia que traspués que no podia veure cap cosa, perquè aleshores no hauria estat apte per al seu lloc, o bé hauria estat un ximplet. Cap dels vestits que abans havia dut l'emperador no havia tingut tant d'èxit.
130 El Rei de la Mar feia molts d'anys que havia perdut la seva muller, però sa vella mare es captenia de la casa. Era una dona assenyada, encara que tan orgullosa de sa noble naixença, que portava dotze ostres a la cua, mentre les altres grans dames només podien dur-ne que sis.
131 Hom hi petjava la més fina arena, però d'una blava tinta fosforescent. Tota cosa era amarada, allà baix, d'una blava llum meravellosa; més aviat us hauríeu cregut que éreu molt encimbellat pels aires, amb només que cel damunt i dessota, que no pas que us trobéssiu al fons de l'oceà.
132 Era una donzelleta curiosa, tota quieta i pensívola; i mentre les altres germanes adornaven llurs jardins amb totes menes d'objectes extraordinaris que havien arreplegat dels naufragis, ella no hi volia sinó les flors rosades com el sol d'allí dalt, llevat de l'estàtua d'un bell infant.
133 Vora la estàtua plantà un desmai d'un rosa rogenc que cresqué amb moltíssima d'ufana, i les novelles branques delicades anaren penjant a son volt i al seu damunt, fins que gairebé tocaven l'arena blava, on les ombres eren moradenques i anaven movent-se tot-hora, així com les branques.
134 Hauríeu dit que les fulles i les arrels bescanviaven besos, tot joguinejant. A ella no hi havia cosa que li des major plaer que sentir parlar del món d'allí dalt, poblat d'éssers humans; i féu que la seva àvia velleta li digués tot el que sabia de vaixells i ciutats, la gent i els animals.
135 Una de les germanes faria quinze anys l'any següent, però les altres... Bé, cada una d'elles era un any més jove que l'altra, de manera que la més petita havia d'esperar cinc anys sencers abans que la deixessin pujar de la fondària a veure quines coses hi havia a la terra.
136 Quan veia una ombra fosca que lliscava entre ella i aquelles alimares, sabia que o bé era una balena que nedava damunt ella, o un vaixell carregat d'éssers humans. Estic segur que ells mai no somniaren que una bella donzelleta de la mar era allà baix, tot estenent ses blanques mans envers la quilla.
137 El sol tot just es ponia en arribar ella a flor d'aigua: aquell fou l'espectacle més bell, pensava ella, que mai hagués vist. Tot el cel semblava d'or, digué; i, quant als núvols, llur bellesa era indescriptible: flotaven amb resplendors roges i moradenques damunt sa testa.
138 Sentí com els ocells cantaven, i el sol era tan encès, que tot sovint no tenia més remei que capbussar-se per refrescar la seva cara roent. En una petita badia trobà una colla d'infantons que hi corrien nus i clapotejant dins l'aigua. Ella volgué jugar-hi, però ells s'espantaren i fugiren.
139 Mai no pogué oblidar les belles boscúries, les muntanyes verdes i els bells infants que podien nedar per l'aigua, baldament no tinguessin cua com els peixos. La quarta germana no era tan valenta: va romandre a la part més llunyana de l'oceà, i, segons el seu record, aquell era l'indret més bell.
140 Però els mariners no podien entendre les paraules: així és que es pensaven que allò era la veu de la tempesta; ni era per a ells de veure aquell paradís del fons de la mar, perquè, en enfonsar-se el vaixell, s'ofegaven i només llurs despulles podien arribar al palau de la mar.
141 Mentrestant ella era gronxada amunt i avall per les ones, de manera que pogués mirar dins la cabina; però el navili va anar movent-se i movent-se, fins que vela darrera vela fou inflada pel vent, les ones s'embraviren, grans núvols s'acoblaren, i llampegà en la llunyania.
142 Sos braços i peus eren entumits; sos ulls formosos es cloïen; i hauria mort si la donzelleta de la mar no hagués anat a rescatar-lo. Ella mantingué son cap damunt les aigües, i deixà que les ones els emmenessin a llur grat. A trenc d'alba tota la tempesta era passada; del navili no se'n veia rastre.
143 Li semblà que era com l'estàtua de marbre de son jardinet. Tornà a besar-lo, i desitjà que pogués viure. A la fi veié terra eixuta al seu davant, i altes muntanyes blaves, damunt les cimes de les quals resplendia la neu, blanca com si s'hi hagués aturat un esbart de cignes.
144 Compreneu? Ell no sabia que ella l'hagués salvat; i ella passà tanta de pena quan ell fou conduït a dins del gran casal, que es capbussà tota entristida dins l'aigua, i se'n tornà cap al palau de son pare. Sempre havia estat callada i pensívola, i ara n'esdevingué més que mai.
145 Més d'un vespre, més d'un matí, muntà a l'indret on havia deixat el príncep. Veié com esdevenia assaonada, i després com era collida, la fruita del jardí; veié fondre's la neu al cim de les muntanyes; però mai no veié el príncep: així és que sempre tornà a casa més trista que no estava abans.
146 Era bastit en pedra d'un groc clar i resplendent, amb grans escales de marbre, una de les quals menava al jardí. Cúpules magníficament daurades s'alçaven damunt la terrada, i els espais que hi havia entre les columnes que voltaven el casal eren plens d'estàtues de marbre que semblaven vivents.
147 No tenim ànimes immortals, no tenim vida futura: som així com les algues, que, un cop tallades, no poden reviure mai més! Els homes, al contrari, tenen un esperit que viu per sempre, que viu després que el cos s'ha tornat pols, i s'aixeca damunt l'aire clar, fins als estels resplendents.
148 Però això mai no podrà complir-se! Allò mateix que és vostra bellesa més gran dins la mar, vostra cua de peix, és tinguda per fastigosa a la terra: tan poc entesos són en aquest ram. Per a ésser gentil allí dalt, us calen dos puntals matussers que ells anomenen «cames».
149 Per un instant es sentí el cor joiós, perquè conegué que tenia la més bella veu que hi hagués en mar o en terra; prò aviat començà de bell nou a pensar en el món de més en l'aire: no podia oblidar el bell príncep i el dol que ella tenia perquè era mancada d'una ànima immortal així com la d'ell.
150 Li calgué passar entre aquests remolins bullents per a arribar als domenys de la bruixa; i, per una llarga estona de camí, l'únic tirany anava entre un llot calent i borbollant que la bruixa nomenava «son fanguissar de torba». La casa d'ella era més enllà, en mig d'una bròfega selva.
151 Les branques eren llargs braços apegalosos, amb tentacles com a cucs cargolats, cada articulació dels quals, de l'arrel estant fins al cim de tot, era en constant moviment. S'entortolligaven estretament al voltant de qualsevol cosa que poguessin haver, i mai no la deixaven escapar.
152 Nuà estretament sa llarga cabellera flotant al volt de sa testa, perquè els pòlips no la hi poguessin agafar; creuà les seves mans damunt el pit, i es disparà com un peix al través de l'aigua, entre els pòlips repugnants que estenien llurs braços i tentacles sensitius envers ella.
153 Després punyí son pit i féu que la negra sang gotegés dins la caldera, i el vapor prengué les formes més paoroses, abastament per a estemordir a qualsevol. A cada moment la bruixa tirava nous ingredients a la caldera; i, quan bullia, el borbolleig feia un so com de cocodrils que ploressin.
154 Així és que ella aviat hagué passat el bosc, el fanguissar i el giravolt dels remolins. Veié el palau de son pare. Les llums eren totes apagades a la gran sala de ball, i ben segur que tota la casa dormia; pero no gosà d'entrar-hi, ara que era muda i a punt de deixar per sempre la seva contrada.
155 Cada pas que dava, com la bruixa li havia fet saber a l'avançada, era com si petgés claus i ganivets esmolats; però ella ho comportà amb alegria: conduida pel príncep, es movia tota lleugera, com una bombolla, i ell i tots els altres es meravellaven de sa graciosa passa llisquívola.
156 Belles esclaves revestides de sedes i or avançaren i cantaren per al príncep i els reis sos pares. Una d'elles cantà millor que totes les altres, i el príncep picà de mans i somrigué. Això entristí en gran manera la donzelleta de la mar, perquè conegué que ella solia cantar força millor.
157 Ella s'enfilà a les més altes muntanyes amb el príncep; i, encara que sos peus delicats sagnaren fins a adonar-se'n els altres, ella no feia sinó riure i seguir el príncep fins a veure com els núvols es movien a sota d'ells, com un esbart ocellívol, emprenent el vol cap a les terres llunyanes.
158 Ell l'estimava com un dolç infant bon minyó, però mai no se li acudí de fer-ne la seva reina; i tanmateix, si ella no esdevenia la seva muller, mai no podria conquerir una ànima immortal, sinó que, en arribar el matí que ell fos casat, es convertiria en escuma de la mar.
159 Però vet aquí que corregué la veu que el príncep estava per casar-se amb la bella filla d'un rei veí, i per aquest motiu aparellava un esplèndid navili. Corregué la veu que el príncep eixiria a fer un viatge per veure països próxims, però en realitat per veure la filla del rei.
160 Hi hagué un festival cada dia, hi hagué un seguit de balls, i les recepcions vingueren l'una darrera l'altra; però la princesa no era encara present, havia de ésser portada de molt lluny (d'un temple sant, deien), on estava aprenent totes les virtuts reials. A la fi arribà.
161 Aleshores la donzelleta de la mar besà la seva mà, i sentí com si ja fos romput el seu cor. El matí de l'endemà de les noces li portaria la mort i la trasmudaria en escuma. Totes les campanes de església repicaren, i els heralds anaren per tota la ciutat pregonant les noces.
162 La donzelleta de la mar, amb un vestit de seda i or, sostenia el ròssec de la núvia; però ses oïdes eren sordes a les melodies de la festa, sos ulls no en veien res, de la sagrada cerimònia: pensava en la seva mort, que s'atansava, i en tot allò que havia perdut en aquest món.
163 Un cop més mirà el príncep, amb sos ulls ja entelats per la mort; saltà per la borda i caigué, i son cos es dissolgué en escuma. I vet aquí que el sol sortí del mar, i amb sos raigs benignes escalfà l'escuma mortalment freda: de manera que la donzelleta de la mar no sentí la fredor de la mort.
164 Ella veié el sol brillant i damunt ella voleiaven bells éssers eteris, a cents, a través dels quals pogué veure el blanc navili i el cel rosat. Llurs veus eren melodioses, però tan fantàstiques que cap orella humana no les podia oir, com tampoc cap esguard humà no podia veure llurs figures.
165 La seva vida eternal ha de comptar amb un poder inconegut. Tampoc no tenen les filles del aire una ànima immortal, però llurs belles accions poden crear-los-en una. Nosaltres volem envers els tròpics, on els homes són víctimes de vents xafogosos i pestilents, i hi portem oratges retornadors.
166 Quan per espai de tres cents anys hem treballat a fer tot el bé que era al nostre abast, ens guanyem una ànima immortal, i prenem part en les joies eternes de la humanitat. Vós, pobra donzelleta de la mar, heu lluitat amb tot el vostre cor per allò mateix que a nosaltres ens fa lluitar.
167 L'infant no sap quan volem en mig de la cambra; però quan li somriem amb plaer, un any dels tres cents és deixat de banda. Però si trobem un infant dolent o mal dispost, no podem fer altra cosa que vessar llàgrimes de dol, i cada llàgrima afegeix un dia al temps de la nostra prova.
168 Només es fa obirador pel seu campanar banal, restaurat estúpidament, que sobresurt amb petulància, dins la frondositat de les suredes, com el coll d'una oca blanca en un camp d'userda. Un gros lladorer ombreja la plaça, on plana el mateix silenci de les boscúries veïnes.
169 Dels guarniments, plens d'afegits i lligadures, pengen uns quants branquillons de boix o ginestell que fan la servitud d'esquivamosques, a desgrat de la protecció dels quals la panxa grisa de la mula, solcada de venes tumefactes, degota sang. El diumenge el poble s'anima.
170 Sovint se'n desvia alguna, anant a raure entre les potes del banc, d'on la cull una manassa deforme, d'ungles revingudes i ferestes el mateix que la cornamenta d'un brau. Tres campanades argentines vibren i es perden al lluny en la majestuosa calma de la serra. Els jugadors fineixen la partida.
171 Des del banc on seu, obira una llenca del camí que puja per darrera de l'hostal. Sovint una noia ressagada travessa el greser refulgent, amarat de sol. Porta la caputxa plegada sota el braç, i tresca ferm, fent retrunyir el sol amb l'empremta de les seves espardenyes noves.
172 Un gos roig, bordissot, dorm enroscat als peus del bosquerol. Es el Caiman, i té tanta anomenada pels seus lladronicis com per les seves empaitades als conills. Està gras, cosa que resulta inversemblant en un coniller de pagès; però el seu pelatge és un mostruari de nafres i cosits.
173 Ha sofert tota mena d'agressions i botxineries. El pal, el ganivet, la pedra, l'aigua bullent, el sofre encès, la metralla, els brians, la sarna, els banys i les untures càustiques han assenyalat el seu pas imborrable en aquell cuiro heroic, fent-ne un tapís policromat, absurd.
174 Prou té germans i germanes; però, si pel cognom d'aquests intentéssiu conèixer el de l'altre, us erraríeu de mig a mig. En Quimet no sabria pas on anar a cercar la seva fe de baptisme, i diu que és fill d'una conversa casual que la seva mare va tenir amb un adobacossis.
175 Es bastant corbo; el clatell se li emmotlla a les espatlles, i la barba li toca al pit, un pit amb quilla, arlequinesc. Adorna la seva cara, seca i de migrades fesomies de raquític, un superb mostatxo de gavatx. El serva çom a record d'una campanya de carboner al Conflent.
176 En honor d'aqueix bigoti, únic en el llogarret, on són mirats amb prevenció com un senyal herètic, el corbo s'absté d'anar a missa. En Quimet s'emplena la boca del que ha après a França, de les excelències del cuixot rossellonès i de la bella despreocupació de la gent gavatxa.
177 Començà a córrer la brama que, feina que feia el corbo, feina que s'enduia el diable. Si sembrava fesols, se'ls menjaven els gaigs i les perdius, o es bromaven abans de granar; si batia el blat, es pollava en el graner; si cavava vinya, la pedregada se'n portava els raïms.
178 En Quimet era fet per a manejar-los. Les seves mans curtes, amples i feixugues semblaven haver nascut arrapades al mànec de les eines i ser mesell com la mateixa fusta. Aterrant suros, estassant bardisses, capolant soques, arrabassant arboços, treballava com un mal esperit.
179 Ses cames de garrell no desdeien pas per una arrova d'excés, i eren prou elàstiques per a saltar córrecs i redreçar-se com una molla d'acer en les inevitables caigudes, baldament s'haguessin enfonsat fins al genoll en els pendissos de greda somoguda o en els tous de fullaraca dels obacs.
180 Allí on ells passaven no hi havia salvatgina segura, per entaforada que estigués. Totes les proteccions, tots els murallars de vegetació, totes les catabaumes d'espines, tots els timbarros atapeïts de brosta, tots els xaragalls entravats de romagueres, no hi servien de res.
181 En Quimet tenia una escopeta que sempre feia figa. Havia passat per totes les ferreries de la contrada, i, en cada una, els martells feixucs, les llimes grofolludes, els mandrins grossers, les fornals de trempar relles i la força bruta del manyà li causaren un nou estropell.
182 Durant el meu tracte amb el bosquerol, ni una sola vegada he vist desvirtuada aquesta sentència. Bé n'érem, de lluny de veïns! i bé n'hi havien, de serres i turons interposats entre el lloc de la peripècia i la masoveria més propera on poguéssim manllevar un magall! En Quimet no tenia pas mandra.
183 El cansament cornava dins aquell pit contrafet, i la suor li rellentia al front. El primer Déu-vos-guard era una puntada de peu al Caiman que el rebotia contra els matolls. Després llançava la gorra i el magall. Una estranya maniobra emprenia, en Quimet, abans de començar la tasca.
184 Arribava un moment que les gleves, les pirroces de bruc, les llenques de molsa i els matolls arrabassats formaven un munt, soterrant les cames del bosquerol; i, en aquella catastròfica confusió, ningú hauria sigut capaç de trobar la seguida del catau. Llavors compreníeu la servitud del ramàs.
185 El moment solemnial esdevenia més tard, després de repetir diverses vegades aqueixa maniobra i d'esventrar, a cops de magall, mitja muntanya. Dins el fossar, en Quimet furgava amb un estaquirot. Així que treia pèl, una resquícia de pèl com fil de teranyina, llançava un crit de victòria.
186 El Caiman, oblidant ressentiment, pretenia ajudar l'amo. Encirada la cua, dretes les orelles, allargassat també, introduïa el morro pel sotaixella d'en Quimet. Els gemecs de l'home es barrejaven amb els grinyols del ca. En les profunditats del cau repercutia un trepeig violent.
187 La seva gràcia elàstica i el seu pelatge suau, fi, llustrós, net, immaculat, contrastaven amb la figura massotera del caçador, tenyida de fang roig, amb pegats de terra a les genolleres, sobre el pit, pels cabells i celles. Veritablement el desencauat, segons apariència, era en Quimet.
188 El gos, amb el ventre ensorrat, la cua tocant-li el llombrígol, amb cara de basqueig, eixancarrant-se, es perdia bosc endins. Alhora, la manassa d'en Quimet queia de cantell, a l'esbiaixalla, entre cap i orelles del conill: un cop sec, violent, escruixidor, que hauria esnucat un gegant.
189 Negre de mans i cara, el gros bigoti marcit, els cabells llargs abrigant-li el clatell, amb son tricot gris esfilegassat, com la faixa, les calces i la gorra (cosa que el feia semblar pelut), us compareixia impensadament d'un aire matusser i sarcàstic, amb tot l'aspecte d'un nan sobrenatural.
190 El corbo no perdia el temps en coses supèrflues: una rusca, una saca, un feix de ginestells, combinats enginyosament segons el seu instint de nòmada, li servien d'escut contra les agressivitats del cel i la muntanya. En les bonances, passava la nit allí on coincidia la son i el lleure.
191 D'un salt es plantava al bell cim de la carbonera. Els cops metàtlics del seu tràmec incansable ressonaven, entre el traüt de l'aiguat, basardosament, com si provinguessin de la taleia d'un sepulturer foll. En Quimet bitllava la pila, mal que pesés a tots els elements desencadenats.
192 Als seus peus restava obert una mena de cràter guspirejant. El corbo, a fi d'emplenar-lo, prenia un feix de branquillons; mes aquella llenya molla, freda, agressiva, després d'esgarrinxar-lo amb els seus estarlocs, repetellejava espantosament en contacte amb les roentors internes.
193 Una glopada de fum espès, agrós, picant, que un bufarut li rebotia per la cara, li escaldava els ulls. Un reguitzell de blasfèmies passaven, sibilants i horrísones, per entre les dents serrades d'en Quimet, com un raig de vapor per la vàlvula disparada d'una locomotora a massa pressió.
194 Ell, almenys, ho afirmava així, i cap dels actes d'en Quimet ens autoritza a posar en dubte la seva sinceritat, com no sigui la dèria comprovada de fer honor al seu bigoti herètic. De tota manera, el diable feia el sord a les formidables invocacions del tràgic bosquerol.
195 En Quimet, molt seriós, sarcàsticament seriós, contribuïa a la gatzara amb la seva pacient actitud. Cap al tard muntava altre cop al poble, i es ficava altre cop a l'hostal. Jugava al cau, sopava d'una torrada, i es bevia un segon mitjot de vi. Llavors començava a fer gala del seu esperit fort.
196 Es passava els jorns a l'hostal, vora el foc. Quan li parlaven d'anar a veure un doctor, en Quimet somreia. Ell no era pas construït com els altres i cap savi de la terra tindria prou coneixement per endevinar la disposició de les seves entranyes desviades esquena amunt.
197 Dintre el gep, pla bé s'hi encabiria alguna cosa: aneu a saber el què! Un vellet, sagristà de la parròquia, llaminer de la mistela, conversava llargament amb l'empiocat. Era, el tal vellet, mig per convenciment, mig per càlcul, un fervorós devot i un incondicional addicte del rector.
198 Llevat de les estones que la seva afició a la mistela el portava a l'hostal, no es movia mai de la rectoria. Conreava l'hort, ajudava la majordona i feia d'espieta. Durant les vesprades de l'hivern, mossèn Ramon solia llegir-li passatges d'un llibre de missions a la Xina.
199 Admirava la constància i l'heroisme dels missioners bregant amb aquells heretges, els més fanàtics i cruels que hagin existit. Es sentia desitjós d'imitar-los, si bé no deixava de compendre que la seva condició de pagès mancat de lletra i sobrat d'anys era un obstacle dels més grossos.
200 Tragué la seva pipota amb tapador de llauna i broc de canya, hi atapeï el tabac infecte, l'encengué esgratinyant amb l'ungla del dit gros el cap d'un misto de cartró, i començà a ponderar-li la bondat de Déu. Tanmateix es comportava altrament que el banyut, i s'hi podia confiar.
201 Res: mofa per mofa. No és pas tot u ésser despreciat d'un sobirà o d'un pelacanyes. Més malament del que li havia anat amb l'un no podia pas anar-l'hi amb l'altre. Costarà gaire de fer la provatura? En Quimet, amoïnat per la lògica del brau servidor de Sant Isidre, se'n tornà a bosc.
202 VI Un jorn, els traginers que havien pujat a muntanya a carregar les sàrries del carbó, s'aturaren a l'hostal. Tornaven de buit. En Quimet no havia pas rescaldat les piles ni, per tant, ensarrionat la mercaderia. Fato, eines i atuells, tot restava escampat sense mirament.
203 Per entre la borra del cabell apareixien les orelles de color de cera verge. Més enllanic del jaç trobaren un plat de sopes de vi, intactes. Comprengueren que en Quimet tenia una mala peça al teler, com se sol dir. Compadits, intentaren endur-se-l'en a casa del seu germà.
204 Després mirarien de fer quelcom pel pobre bosquerol en cas d'atrapar-lo amb vida. L'únic home disponible era el sagristà de Sant Isidre. No desaprofità pas aquella ocasió de guanyar un bon jornal i, de passada, molt probablement, de redimir l'ànima escadussera del renegat, percaçada de temps.
205 Partí amb el germà del corbo, encabint un llibre d'oracions dins les alforges del patifell. De mitja hora lluny oïren els ahucs del Caiman. Un núvol negre tapava el sol, arranat a la muntanya; i entre les clarianes dels suros es percebia una rojor d'incendi. Tot plegat no presagiava res de bo.
206 Flairaren la bravada característica de les piles enceses, i davallaren per entre un brucater atapeït, deixant el camí per guanyar temps. En arribar al lloc de la tragèdia, el núvol negre havia envaït el cel. El fred era intens, i l'aigua dels reixorcs, glaçada, cruixia sota les plantes llurs.
207 D'en Quimet, ni rastre. Trobaren el magall, l'aixada, la destrala, unes saques apedaçades, el fanal amb el dipòsit de l'oli buid, i àdhuc el plat fondo de les sopes de vi sense vi i sense sopes, amb el rústec vidriat de floretes grogues tan net i lluent com si acabés d'eixir de casa el terrissaire.
208 En front d'aquest misteri, els dos pagesos es sentiren més embasardits que si haguessin topat amb el cadàver del corb. El cridaren esgargamellant-se, fent amb les mans una mena de botzina que enfocaven per tots indrets, i deixant, entre veu i veu, un espai de temps per escoltar atentament.
209 Preveien l'ofrentosa dita que burlescament els escridassarien els vilatans en places i camins. De tota manera restava un punt sense aclarir: i el Caiman? Sobre si un gos pot fer peça al diable, es formularen diverses opinions. Un jorn, però, el Caiman va ser vist per uns artigaires.
210 L'amoixaren. Estigué amb ells el temps just per a afanar-los la cansalada del cistell. Des de llavors, el terrible coniller, de temps en temps, apareixia per les masies, robant el que trobava audaciosament, tornant-se'n al bosc amb tal lleugeresa que fracassaren tots els intents de seguir-lo.
211 La mainadota dormia; i ell, el marit era absent, a mercadejar un escamot de pins. Bufava el migjorn i queia una gotellada. Fresses estranyes sorollaven la casa, i la masovera sentia un acorament feixuc, inexplicable. De sobte suspengué la taleia: immobilitzà el sedàs per escoltar millor.
212 Després, pel forat de la gatonera, aparegué un morro de bèstia apocalíptica, la fosforescència d'uns ulls, unes barres enceses eriçades de queixals punxeguts, i la pregonesa d'una gola grinyolant. En això, la porta, mal tancada o empesa per una força sobrenatural, cedí, esbatanant-se.
213 En Quimet va jurar-me i perjurar-me que ni ell mateix podia explicar com va refer-se del seu cadarn ni com visqué durant aquella mesada que el cregueren difunt ni com abandonà el jaç de fulles de roure, ni qui l'alimentà, ni qui el guarí. Creia de bona fe en la seva mort.
214 I això encara es repetiria sis vegades: el cas dels gats. I s'expressava així amb un dolç murmuri d'estoic, acceptant aquelles set vides dels felins com un nou flagell, sense gran interès en fer-m'ho creure, amb una perfecta indiferència per si allò hagués pogut ésser altrament.
215 Ens havíem quedat sols vora el foc. Acabàvem de sopar, i tota la família del seu germà, xics i grans, cansats del treball i avesats a acotxar-se amb les gallines, dormien feia estona. Jo prolongava expressament la vetllada, desitjós de recollir tota s'estrafolària psicologia d'aquell bosquerol.
216 A la llarga faria una provatura, i deixà entendre la possibilitat d'humiliar-se, de recórrer a la magnanimitat de Déu, rei de l'univers. Va estenallar-se en l'escó. Coneixent-lo, ningú s'havia preocupat de preparar-li un llit. Jo vaig romandre una bella estona mirant les flames i mirant-lo a ell.
217 Havia començat a regirar-se neguitós com qui no arriba a trobar la jeia. Tragué el tou del tapaboques, que devia destorbar-lo, i s'acomodà sobre la fusta. Ni així. Per últim va aixecar-se ensunyat però resolt; i, fent tentines, ensopegant amb l'abrigall, traspassà el llindar de la cuina.
218 Era el bosquerol ajagut, terra enllà, en la inclement duresa de les llosanes que empedraven la casota: unes llosanes naturals de pedra rústega vulcanitzada, amb juntures com precipicis, amb desigualtats torturadores on lliscava el griso garrativant de la nit, acarrerat per dessota la porta.
219 En veritat, però, que, per la vida que feia, tan bé li anava una cosa com l'altra. En Carxofa es pasava els jorns sol, perdut, maldant dins aquesta planúria fantàstica i traïdora que, vorejant el mar a un costat i altre de les goles del Fluvià, s'estén des de l'Escala fins a Roses.
220 En Carxofa s'entretenia a excitar la vostra agilitat simulant una gran indiferència per la vida dels que li anaven al darrera. Més si algú es mostrava tardà, desconfiant de trobar sosteniment, en Carxofa l'esperava dirigint-li un cop d'ull menyspreador i un petit sermó.
221 Arribats a lloc, us distribuïa en guerrilla, amb cert aire de misteri, fent signes cabalístics d'horitzó a horitzó, de llevant a ponent, i us deixava sols pinçant-se els llavis amb els dos dits, índex i polze, de la mà dreta. Tals gestos us infonien una mena de respectuós pressentiment.
222 Llavors us imaginàveu la maresma rublerta de paranys inconeguts, tràgica; i, en atansar-se les penombres del crepuscle, la planúria interminable del joncar, les llenques verdoses de les aigües mortes, i els boscatges pregons de les serrades, alenaven més vagorosament l'enigma llur.
223 S'escoltava amb delícia el gotejar dels rems i el lleu xarbotar de l'aigua somoguda; es mirava amb enveja, submergits en transparències i besllums, els créixens i els herbais, les arrelamentes blanques i les boscúries de llots filiformes, que el corrent manyac feia llengotejar al fons del canal.
224 Els rems no trobaven espai per a maniobrar, es travaven, i en Carxofa acabà per apuntalar-los en sec com si vogués en un mar de palla. Les halques ajagudes, retortes unes damunt les altres, formant cabdells, acabaren per oprimir els flancs del barquinyol, remorejant amb aspror.
225 Més enllà es redreçaven ufanoses, altíssimes, compactes, obrint un solc tallat verticalment, com les parets d'un desmunt ferroviari. Aquella ruta estranya conduïa al cor de l'Amazona gran, el gorg més pregon, més inassolible, més rodejat de maleses, més misteriós, dels de l'encontrada.
226 Sí, el bruel: una mena de bramul formidable i sonor que s'escampava per tota la plana fins a repercutir en les muntanyes del Portús i Requesens. Es sentia només de llustre en llustre, i feia dreçar «els cabells del cap». En Carxofa afirmava que eixia d'allí, i no l'atribuïa pas als gavatxos ofegats.
227 I encara em penedí d'aver-la-hi clavada poc o molt. Supersticiosament, considerava que les ànimes dels ofegats s'hi haurien pogut arrapar i pegar-me una estrabadeta, i temia que, pel trau de la burxada, es desencadenés aquell huracà de l'infern que eriçava els «cabells del cap».
228 La cordilla s'enroscava als peus del brau Carxofa, i lliscava entre els seus dits tiranta i regalimant. N'hi havia algunes canes, quan, en la superfície del gorg, s'inicià una mena de rebull expressiu. Així que aparegué el fleixe de l'ormeig, les glopades d'aigua es feren més tumultuoses.
229 Era, en les mans del pescador i abrillantada per la llum solar, com un disforme moneder d'argent on les monedes, animades d'una màgica flexibilitat, armessin un batibull de salts i giragonses inversemblants. I tot guspirejava, i tot eren irisacions enlluernadores, xarbots i gotellades.
230 En Carxofa escollí dues tenques, les més famoses del bertrol; les tirà dins la veta, submergí les altres, virà en rodó, i ens entornàrem per la mateixa ruta. Les tenques anaven botant, envilordant-se, cobrint-se de la terra que el refrec de les nostres sabates havia deixat en el sòl de la veta.
231 En feien sofrir, però en Carxofa em guinyava un ull i les signava amb la punta de la barba, tot remant. Allò venia a ser un solemne compromís. Aquelles tenques, ofrenades a la meva amistad, en l'olla d'en Carxofa esdevindríen la més alta exquisidesa: serien dignes del paladar dels déus.
232 IV En Carxofa era un desgraciat tirador. Això a penes ho sabia ningú. El secret d'en Carxofa per a mantenir un prestigi de què no era pas mereixedor, consistia a tirar sempre sobre segur. Per més ànecs que passessin a tret de la seva espingarda, ell no es prenia pas la molèstia d'apuntar.
233 En el primer cas feia veure que no l'interessava mica el matar o deixar de matar, i, per deferència, procurava que l'altre disparés abans. Si estava solt, només engegava quan no podia fallar. Un dia, però, en Carxofa es trobava a l'extrem d'una llarga guerrilla d'escopeters.
234 En Carxofa sap que, en la planúria santperenca, ell i la llebre són tan vistents com si es trobessin a la plaça del poble, al bell mig d'una sardana. El cor li bat d'incertitud: tanta por li fa el ridícul de tirar-li i no fer-li dany com el de deixar-la passar a tret sense engegar-li la metrallada.
235 Fa deu minuts que l'espera palplantat, apuntant-la, seguint-li els moviments, desitjós de no precipitar-se. Tota la guerrilla observa amb ansietat creixent aquella peripècia. La llebre té llavors una generosa iniciativa: es sacrificarà per salvar la reputació del pescador.
236 Per fi, ara! Ha eixit un glop de fum de l'escopeta d'en Carxofa, sorgeix una rastellada de pols en el conreu; però una dècima de segon abans, la llebre ha pegat un bot fantàstic, i, quan la detonació arriba a les orelles dels caçadors, ella gemula altra volta, com un mal esperit, camps a través.
237 Un jorn l'enyorança va portar-m'hi una altra volta. «L'almirall de les aigües mortes», en saber-ho, va fer-me la seva visita oficial. Era el mateix home dret i ben plantat; però la decrepitud s'insinuava ja des dels cabells a la planta dels peus. En mi devia insinuar-se la vellesa.
238 Ens contemplàrem sense dir un mot. La vida havia sigut ben dura per a tots dos! Passat aquest primer instant d'acorament, en Carxofa es posà a somriure de la mateixa faisó d'antany, amb aquella ganyota de plaga candorós que enjogassava els trets marcials de la seva fesomia nobilíssima.
239 Sí, brau Carxofa, sí: el sarró ple de sagars, la canana buida, l'escopeta negra de tant tirar, i ell, de retorn, acomboiant-se en la fosca, reanimant el meu decandiment, la implacable fam de les grans jornades, amb ponderacions i confidències referents al bon sopar de peix que ens esperava.
240 Efectivament, les resonàncies de la muntanya no donen l'abast. Se'l sent a ell com travessa la malesa, com romp les branques dels arboços, com aixafa els brucs, els arns, les gatoses, animant els gossos amb crits personalíssims imposant-los la seva fe, el seu coratge, la seva energia destructora.
241 I, així que un aliret més viu i més sostingut els acarrera tots en un encalç segur, l'afrau s'arbora de frenesí, de glapeigs, de rastallades, de vertigen; i en Busqueta, llançant un crit llargarut i horríson, ja no és un home: és un bòlid, un llamp, quelcom que no té aturador.
242 I Déu fes la gràcia que l'animalet restés pernabatut, foradat i esmicolat per la metralla; que si no... jo no sabria pas on trobar paraules per a explicar-vos l'èpic recomençar d'aquella gesta. Sortosament, en Busqueta tirava dret i solia endur-se'n el sagnant trofeu amagat a la pitrera.
243 Ell s'allunyava envalentonat com un heroi, i la canilla romania absorta, corferida de tanta ingratitud. Així finia la gesta. És a dir, no pas ben bé, car en Busqueta es ficava a l'hostal a convidar els amics, i, mentre l'hostalera preparava la sanfaina, ell feia una narració episòdica del combat.
244 Durant els dos mesos que jo estiuejava al poble d'en Busqueta, ell, cada diumenge venia a trucar a la meva porta a les tres del matí. Abans ja em deixondia el glapir impacient i esbojarrat de la canilla voluntària allistada a les seves ordres. Partíem. No vulgueu pas saber-ho, a on.
245 Les vèiem guspirejar entre les branques, pel cim dels laberíntics passadissos humits i frescals, formats de brucs i arboços, embaumats de la flaire subtil dels tomanyins i sajulides. I barranquejàvem molt, pujàvem sense pendre alè, ens apressàvem de valent, i sempre fèiem tard.
246 En arribar a lloc, el dia naixent empolsava ja de llum grisa les verdejants faldes dels turons. En Busqueta pretenia que sempre era millor sobtar els conills en plena fosca, quan transitaven confiadament, lliurats al platxeri orgíac de les nits caldes. Començava la batuda.
247 Llavors jo em trobava com perdut, com abandonat en mig del majestuós escalonament de serralades fosques verdejants, superbioses el mateix que les ones formidables d'un mar immòbil. La quietud més gran, la quietud més fantàstica de les quietuds, em voltava. Era dia clar, mes tot dormia a la muntanya.
248 El meu cor xic, la meva ànima xica, es sentien estemordits, dissolts i contaminats per aquell son eternal. Qui no les ha vistes, qui no les ha meditades, no podria pas imaginar-se el respecte que infonen aquestes extenses suredes inhabitades, monòtones, sense ocells, sense aigua, sense remors.
249 En veure per un costat l'inacabable vaivé de cloterals i serres, i per l'altre la immensitat de la plana perdent-se en les boirades de l'horitzó, inevitablement la idea de l'esfericitat de la terra, de la seva pesantor aclaparant i del seu rodar vertiginós per l'espai venia a inquietar-me.
250 En mig del negre verdejar dels suros s'envermellien les terrassades, s'acarminaven els estepars, lluïen les esqueieres, i, en llunyança, en les comes dels grans pinars devastats, els viaranys i senderons es feien obiradors com sagnoses esgarrinxades en el llom pelut d'una bèstia enorme.
251 El buit es fa de sobte sota d'ells; i ells, sense abatre's, amb gràcil embranzida, s'hi llancen afusats, pel cim de pobles i rierals, perdent-se tot seguit en l'atzur refulgent, el mateix que una sageta aviada contra el sol. Jo no m'avorria mai durant aquestes llargues esperes.
252 Les eflorescències dels líquens que les cobrien, i els variats insectes, a penes obiradors, que transitaven entre aquelles ramificacions veroses, verdoses, grises i brunes (selves colossals, dirien els insectes), constituïen un altre bell motiu d'interminables cabòries.
253 I, no obstant, dels pugons a la roca, de la roca a mi i de mi a la terra, no hi havia pas una apreciable diferència amidats amb l'anorreadora escala que va de l'infinitament gros a l'infinitament minúscul. Tots junts esdeveníem pugons, volves, àtoms invisibles, en front de l'univers incommensurable.
254 Després, amb aquest instint incendiari dels fumadors, els abrandava amb el misto de calar la pipa. Era un gust flairar el rústec encens i veure'l esfilagarsar-se lentament entre la tendral brotada dels matolls, i fugir en volutes per les clarianes del brancatge dissolt en l'atzur.
255 Tenia un ull cluc i l'altre en èxtasi; i, mentre xerricava ferm, la seva terrible nou del coll, d'home escardalenc, li saltironava a batzegades acompassadament, com l'èmbol d'una bomba. Servint de fons a la figura del rústec bevedor, pel cim dels arboços, s'obirava la plana.
256 Ara, sense boira, s'estenia al lluny del lluny, anegant-se en l'aire llumínic un poc encalcinat: una veritable orgia de matisos. Més properes, es veien les luxuriants arbredes dels rierals; masses profundes d'ombres blaves fistonades d'un verd tendrívol escantellat de sol.
257 I els masos, pobles i viles de la Selva espurnejaven el conjunt de brills somorts de nacre: perles fines sobre setí. Allò feia venir ganes de cantar, i en Busqueta entonava, amb veu nasal, tot fent l'ullet, una cançó grotesca d'un rector i una majordona. Els gossos s'eixorivien.
258 Com que ja no teníem la pressa de l'anada, seguíem la cresta de la serra per un viarany de traginers més pla i apressat que el millor camí ral. El sol batia de ple a ple els flancs de les muntanyes més altes. Sa llum reflectida produïa angoixa als ulls i certa aprehensió de xafogor a l'esperit.
259 Només, de tard en tard, una rauxa de marinada venia a refrescar-nos i ens donava delít de caminar. Finida la carena, empreniem al dret per un camí joliu i arenós que anguílejava discretament pel vessant de l'obac. Jo, en arríbar allí, experimentava sempre infantines avarícies.
260 El sarró buit rebotia a cada passa en l'esquena del meu company, i una grossa llagosta s'hi arrapava amb un humorisme inconscient de bona llei. Els cans acomboiaven, molt seriosos i disciplinats, el terrible estrateg. Un d'ells, extraviat, deixava oir un ahuc persistent i enyorivol.
261 Al primer envit les dones varen fer-se enrera, obrint pas a la poltra, que rebufava i treia fum pels narius. L'amo, però, somrigué, i començà a estirar el plomall de crin que penjava al mig del front de l'egua, a rautar-li el morro, a netejar-la i a tocar-li les mamelles.
262 La menjadora de llates i barrons de carolina, i l'estable de roure, i les parets desenterenyinades, i el sòl amb palla nova, indicaven que se la rebia amorosament, amb tots els honors. Era indubtable que havia entrat en una casa d'hisendats, on la vida seria fàcil i el treball lleuger.
263 No us podria pas dir quin de tots dos estava més cofoi: si l'amo de la poltra, o la poltra de l'amo. La bèstia havia format un alt concepte d'aquell pagès que li servia el pinso amb les seves pròpies mans i que, àdhuc a la nit, la vigilava per una trapa oberta en el trespol, a través de la volta.
264 Li havia comprat una serreta nova, una sella abacial que recobria amb una pell de moltó, i unes alforges de vellut; i no la feia llaurar ni rodar la sínia, ni batre, ni tirar el carro. A la primavera, amb la rebrollada de les sangs, l'ociositat i la bona teca, l'egua s'enjogassà poc o molt.
265 En veure-la arribar, lenta i lassa, pujant el camí de la masia, es redreçaren anhelants i encuriosides. A les tres verges, recloses en aquella casa, en mig de la bravada de fortitud de la terra i del bestiar, el pròleg d'una maternitat qualsevulla les interessava i pertorbava.
266 L'egua solia presenciar la davallada de reus, testimonis, perits, advocats assessors de secà, guardaterres, i tota mena de gents interessades en aquells afers. Formaven dues colles: la dels que estaven segurs de guanyar, i la dels que tenien la fonamentada sospita de perdre.
267 Tenia un cabell molt espès, les celles juntes i grosseres, la barba llarga, plana, massissa; un bloc de pel quadrangular que li penjava del mentó i campanejava damunt la pitrera marcant el ritme de les paraules. Aquella testa, en conjunt, era xocant per la seva serietat inexpressiva.
268 Aquest se'ls mirava de fit a fit, i el jutge feia igualment. Els jornalers, per no mirar ni l'un ni l'altre, capjups, desencastaven la terra de les espardenyes arronçant el peu i sacsejant-les de punta contra el llindar de l'entrada. Indubtablement esperaven una pregunta enutjosa.
269 Després d'una breu conferència, partiren junts. El jove caminava al davant, roig com un perdigot. El Triador i el Roquet se'n tornaren a cavar blat de moro, i la casa del jutge restà silenciosa, basardosament silenciosa. En tot el sant dia l'egua no va veure ni na Cisa, ni na Mercè, ni na Gracieta.
270 A la nit, el jutge comparegué, es ficà a l'estable, donà d'esma un copet a l'anca de l'egua, li estoveí el jaç trasbalsant la palla a cops de peus, li'n posà un braçat a la menjadora, forfollà uns mots incomprensibles, eixint malhumorat, i altra volta sobrevingué aquell silenci dramàtic.
271 I avui la vinya, demà el campot, demà pàssat la mula i l'altre la casota, havia finit per ofrenar-ho tot a la voracitat dels curials, la «murrialla de vila», com deia ell. Els lots de la seva petita hisenda li feien la servitud de projectils, i en aquesta estima els tenia.
272 I cantin papers i mentin barbes. Així es donà el cas que en Bóta plantà, conreà, gemà i enasprà unes tomaqueres en un hortet que ja no era d'ell, venut dos mesos abans judicialment; i no cal anomenar el personatge que es cruspí els tomàquets. Per això en Bóta es trobà insolvent amb certa joia.
273 La idea de frustrar la terrible gasiveria d'en Gorgals, l'engrescava. A desgrat de tots els fracassos, era un pou inexhaurible d'optimisme. Coneixia lleis imaginàries segons les quals li serien retornades les propietats venudes a l'encant, i es disposava a perdre-les, de bell nou, entusiàsticament.
274 I (el que són les coses!), en Bóta sols encertava en tractar de lladre al jutge de pau, i sols era discret quan, en dir-li això, feia per manera que hi haguessin testimonis. En Bóta esdevenia perillós a certes hores i en certs dies, sobretot durant les tardes dominicals, després de fer malla.
275 Botxí! En Bóta era vell i magristó, mes ple d'agilitat agressiva. Brandava els punys, i feia molinets amb els seus braços llargs i durs, brunzents com unes batolles. I les paraules eixien de la seva boca, desdentegada i verinosa, amb un tumultuós espetegar de roba molla.
276 Les angoixes de la maternitat i la gelosia del pollinet varen esborrar-li el record desagradable d'en Bóta, a qui ella, admiradora incondicional del seu amo, hauria tapat la boca amb un raíg de guitzes. En una casa com la d'en Gorgals, un fet d'aquesta mena té prou lloc per a ser celebrat.
277 En ocasions les perseguien un poc bàrbarament; altres vegades amb certa mònita, atemperant les impulsions faunesques a la possibilitat d'aconseguir alhora llur dot i llur formosura. Per a major encís, el pare d'aquelles nimfes tenia fama de terrible: un veritable drac mitològic, que mai era a casa.
278 Però, a les primeres eleccions de diputats, el jutge es basquejà a fi que empresonessin en Bóta. En Bóta era un d'aquests homes puritans que, en ficar-los a la presó, ja mai més són altres. Es cregué deshonrat per tota la vida, i no gosava presentar-se amb el cap alt davant la gent.
279 I l'hauríeu vist romandre en un recó de la taverna, mut, capficat i llòbrec, com un mussol que tem la claredat del dia. En aquestes arribà la Mare de Déu d'Agost. Era la festa petita de la vila, i a la tarda es sardanejava de valent. En el cafè de la plaça, el jutge feia la manilla.
280 La porta de la cort fou oberta d'una empenta, i el jutge entrà. La moixaina de consuetud, el copet a les anques, una fregatella als garrons amb un grapat de jaç, una estirada a la cingla; i ja, amb la serreta al morro, de pas en pas, l'egua travessà la vila estalonant l'amo.
281 El pagès desitjava parlar-li d'un negoci urgent. En Gorgals comprengué que no era al mig de la plaça on calia enraonar de certes coses. Reculà unes passes i, fermant l'egua a l'anella de la porta del cafè, se n'entrà cap dins seguit de l'altre. L'egua es frisava en aquella espera.
282 La ferum de carnassa de moltó sofregida que expandia la taverna d'en Roig la molestava. Les mosques turmentoses com mai, li clavaven el fibló; i ella, pernejant, havia temença de malmenar alguna criatura. Darrera seu una collada de nois i noies armaven gran brogit tabolejant i pegant-se esquenades.
283 Tots junts escrutaven la multitud amb ulls inquiets. Una gran majoria de bosquerols, tota la democràcia de la vila i algun terrassà espoliat, somreien i arronçaven les espatlles, però curant de no ser vistos. La taverna d'En Roig era un desert: tots els parroquians havien eixit a veure la tragèdia.
284 A més s'és clenxinada. Asseguda en una cadira mitjana, amb un tros d'espill que no espilla afermat a un esvoranc de la paret, un platic de llauna curull d'aigua a terra, i un pam de cordó negre i unes quantes agulles de ganxo a la falda, ha començat a passar-se l'escarpidor per la cabellera.
285 Ara li manca agafar un parell de pollastres. Surt al pas de la porta bo i netejant l'escarpidor. Del cabell arrabassat en fa una troca que una alenada de migjorn li pren dels dits, enduent-se-la cap a l'era. El gat l'obira, s'agemoleix i l'aborda joganer, com si l'embull fos un ratolí.
286 Li ha fallat la primera envestida, i tot l'estol escapa catasquejant i batent les ales. Comença aleshores una persecució furient. Un dels pollastres, acorralat contra el llenyer, ha caigut de bell antuvi a mans de la Francisca; l'altre gamba feixes avall com un mal esperit.
287 Un cadellot que dormitava en el paller, entusiasmat d'aquella peripècia, empaita el fugitiu; mes la seva mestressa, desagraïda, li arruella un boscall. Per fi, el pollastre, sense bleix, amb el bec esbalellat d'acalorament, s'ajoca en una rasa, entre el fullam d'una carabassera.
288 El vent de la marxa li encasta els enagos, ratllats de blanc i de vermell, a les cames musculades. Davalla un tros d'obac i bóta pels xaragalls com una daina. Després travessa un gatosar eixarreït. El sol l'amara. Ella el mira amb inquietud cloent les parpelles i enganyotejant les fesomies.
289 Era ella la més tardana. Això li havia fet oblidar el caçaire d'oriols, i es donà a pensar en els diners que tornaria a casa, deduint-ne el valor de les compres: una quarta d'oli, una penca de bacallà per als batedors, una llonza de moltó per al sogre empiocat i una rosquilla per a l'infant.
290 Els pollastres estiren el coll per heure les formigues del terrer. Cal tornar-hí: resta una curta estricada per a arribar a les envistes de la vila. Abans, la masovera ha pegat una ullada a l'entorn, i, segura que no s'atansa ningú, s'aclofa dins les mates abombant els enagos.
291 La masovera traspassa gentilment un tauló de vern llançat sobre un aiguamoll. Innombrables granotes salten de l'herbei a les aigüerulles amb un violent xipollejar de pedregada, mentre la fusta branda fent esquitxar el llot en un flexible vaivé de trampolí. S'és acabat el penar.
292 Traspua la joia viva i fressosa del mercat en la reverberació de la llum i en la polsina del camí ral, d'on arriba el sotraqueig de tartanes, carros i carretes. Abans d'arribar als horts, la Francisca, ha desarrebossat ses faldilles, desenvilordat les espardenyes i sacsejat els enagos.
293 Passa molt digna i molt tivada davant dels pollaires, que criden endebades. Saluda el ferrer, qui trempa una rella en el llindar de la ferreria, i es fica a cal notari. Dintre el cancell, així que ha engrapat el picador, es repensa, titubeja: és molt regatera, la senyora.
294 Després la Francisca ha vagat la estoneta pels carrers de la vila, optimista i encantada. Ha vist un papadineru que venia un te contra l'estrenyiment i l'espatlladura; un soldat de quota amb el casquet de gairell i les polaines molt cenyides; la dida del diputat i una senyoreta de la colònia.
295 La Francisca ha sentit defalliment: l'escudella de l'hostal devia ser aigua beneita. Preveient una cosa tal, ella havia encabit en el cabàs dels ous un crostó de pa negre; mes el mitjorn i la soleiada l'havien ressecat el mateix que una pedra tosca, i no es deixava pas esbocinar.
296 Perdent una mica de camí, la masovera ha fet cap a la font de can Montràs. Era aquell un tocom plasent cobert de castanyers, rodejat de falgueres, on llauraven els llimacs, dansaven els espiadimonis i brunzien les moscardes. Una impressió desagradable de solitud l'ha corpresa en aquell paratge.
297 En Merla era una mena de filisteu, d'ofici serrador, tarambana i enamoradís. De bella arribada, assedegat com un ca, s'és abocat al viot, babejant el crostó de la masovera. Ella, en adonar-se'n, l'empeny indignada, però costa tant de moure aquell tros de bèstia com de moure la roca de Montcorb.
298 En Merla l'ha seguida. En Merla, en el pujants, flectint la cintura, quasi de quatre grapes, procurava llucar com més millor d'aquell garrot de cames, cadenciosament àgils, botides per l'esforç del peu arrapat a la gresa dels viaranys, dins l'afrodisíac campaneig dels enagos.
299 El sol descendia entre parracs de boires, feixuc i roig, amarant el bosc d'una llum infernal. No es movia una fulla, no piulava un ocell, no sonava una veu en l'estepar. Les mates exhalaven una fetor agrosa, i l'ambient oprimia els pulmons com el d'una alcova inoratjada.
300 La Francisca, amb tota l'embranzida del seu bras, ha aixecat el cistell dels pollastres: ben alt i ben empunyegat, l'ha rebotit contra la cara del serrador, restant enclavada al mig del cami amb un panteix agressiu de lleona. Els caires vius de les canyes han esvorancat el pòmul del filisteu.
301 Transpua una sang negrosa, espessa, bovina i roent, que goteja en la sorra del viarany i forma uns grumolls com unes maduixes. L'aventura ha finit. En Merla rauta en les arrels d'un suro, en la cavorca d'un banyarricard, i es cobreix la nafra de serradures enteranyinades.
302 Mancava una hora i mitja per a partir el tren: un segle i mig d'impaciència. El dia era brúfol, tristíssim: un d'aquests dies d'hivern en que vos sembla que el sol s'hagi encallat darrera les muntanyes, i que faci anys que no l'heu vist, i que trigareu anys a tornar-lo a veure.
303 En aquell temps, els carboners, quasi tots eren cerdans, homes corpulents i feréstecs, amb grans mostatxos, molt cantadors i d'una frugalitat que atordia. Per tota vitualla solien dur un sac de faves seques i un gros quarter de cansalada rància, que els durava tot l'hivern.
304 I aquelles pipes descomunals, de broc corbat i tapador de llautó emboiraven el bosc tant o més que les mateixes carboneres amb llur fumerola eterna. El nostre Cerdà, però, no tenia res de bàrbar. Era un home educat, mig burgès, que, ultra coure el carbó, hi trafiquejava.
305 S'oferí com un home traçut en paraments domèstics, i em féu sabedor que m'havia portat a coll moltes vegades. La protecció que em dispensava el carboner, i el somriure un poc amarg que em dirigia de tant en tant després de cada gentilesa familiar, m'atreien irresistiblement.
306 Ben abrigats amb els tapaboques, davallàrem vers la casa abandonada. Ell brandava son fanal de carboner, assenyant-me els mals passos, advertint-me els còdols, sondant amb el gaiato la gruixa de la neu. Feia una tempura dolça; i els xaragalls del bosc sorollaven la nit estimbant l'aigua del desglaç.
307 Presentava el seu flanc de pedra bruna, adusta i misteriosa. Les portes i finestres barrades i els maons ensutjats de la xemeneia alzinant-se en la incertesa del cel plomós, sense fumera ni guspireig, feien pressentir la buidor, el desmantellament i les tenebres del dintre.
308 Alhora, damunt dels nostres caps, es desplegaren unes alasses silencioses i feixuges, i una au espectral va enlairar-se un moment, planant més enllà. I la silueta del cabiró va seguir l'altra, i ambdues partiren, volant amb sordina, com dos parracs de sotana conduits per l'oratge.
309 Sobtadament se m'acudí que les nostres habitacions estaven barrades i que ens havíem oblidat de demanar la clau al masover petit, que n'era el depositari. La mena d'indiferència del carboner després del meu ensurt, va desconcertar-me un poc. Ell pla s'havia basquejat a recollir-la.
310 La mà que executava aquella operació feia els possibles per no sorollar gaire; mes, com sol succeir en semblants casos, el que suprimia en intensitat ho augmentava en durada. El cas és que la clau havia sigut treta del pany, i jo restava barrat, presoner en la meva cambra.
311 Recordava que la única finestra que s'obria al camp, de les habitacions nostres (que per cert coresponia a la meva cambra), estava protegida per una reixa ferma i revinguda, i no aconseguia sostreure'm a l'angoixa de sentir-me engabiat, en una situació incomprensible i falsa.
312 Cal tenir ben present que em trobava dintre una gran casa vella suspecta d'embruixaments, al cor d'una afrau boscosa i despoblada, sobreexcitat d'imaginació, amb afany de viure aventures extraordinàries i amb grans disposicions de narrador transcendental. El fidelíssim Alí també estava alerta.
313 Havia parat de roncar, i l'endevinava sota el llit amb les orelles dretes, ensumant les tenebres. Fatalment s'imposava una revisió de la conducta del Cerdà durant aquella vetlla. Hi entreveia, més clarament que suara, quelcom d'inexplicable, un no sé què misteriós com si obrés suggestionat.
314 En això, de bell nou sonà la grinyoladissa dels perns rovellats de la porta forana, i repercutí l'anella exactament com en entrar. I just finida aquesta remor, es deixaren sentir, de part de fora, ran de la meva finestra, uns passos lents i feixucs, però determinats, que es perderen camí enllà.
315 Vaig encendre el tros de ciri beneït, i, per fer quelcom, vaig carregar l'escopeta i mirar el rellotge. Eren les dotze i vint-i-tres minuts. De bon grat, car la petita flama del ciri resultava més sinistra que les tenebres, vaig apagar-la, acotxant-me, altra vegada, cap i tot.
316 Havia reunit un capitalet i podia molt ben estar-se de treballar; però el buit horrible que deixà la morta, i l'ociositat en què vivia, acabaren per fer-li insoportable la casa i el poble. Demés, aquell fill, massa contemplat, regit dèbilment per la seva mare, demostrava predisposicions vicioses.
317 El ramatge del suro s'avançava a manera de cobert ideal, protegint la fatxada de les pluges i dels gebres. A un tret de bala, darrera un turó hi havia el mas Patllari. Entre els cerdans i la família d'en Patllari (pare i mare i quatre fills, el més espigat de set anys) s'establí una bella franquesa.
318 En Patllari s'ho pendria a desaire, si el Cerdà no hi anava amb el seu noi. Fins la mainadota li'n sentiria grat, car els enriolaria amb els seus acudits i amb la seva vèrbola de gavatx. Era de cor que desitjaven la companyia dels carboners i volien compartir amb ells llurs pobreses.
319 I mostrà a la Tereseta una ampolla d'aixarop i un manadiç d'herbotes; i féu, distretament i amb la punta de la mangala, unes ratlles cabalístiques en el calçobre de la paret, tornà a regraciar l'oferta de la masovera, i emprengué la pujada del turó amb el seu aire las i resignat.
320 Els més xics s'adormiren aviat; els més grans preguntaven per l'home de la pipa, que sabia imitar la veu del gamarús, el flauteig dels tòtils, i cantava cançons estrambòtiques estarrufant els bigotis i fent anar la nou del coll amb un sacseig infinitament còmic. Acabaren tots per emmustigar-se.
321 Quan els tingué tots ben acotxats sota teulada, la Tereseta davallà, situant-se a l'escó, on el seu marit romania capjup, mirant el guspireig del sutge amb les mans creuades sobre els genolls. Tastaren els torrons i begueren garnatxa en el mateix got, amb una serietat de congregants.
322 Semblava que complissin un deure i no pas que fessin una eixera nadalenca. El foc s'apagava, i determinaren anarse'n a dormir. En Patllari, com cada vetlla, obrí la porta forana i desaparegué. Retornà tot seguit ajustant-se la faixa. Estava núvol i feia un temps dolç, un temps de neu.
323 A vegades li semblava un crit ronc de persona demanant auxili. Discutiren el que podia ser: si provenia d'això o d'allò, i si els cornaven les orelles o cornava el vent per la sureda. Cornava el vent! De sobte una ratxa furiosa lliscà per la teulada. Un traüt enorme, muntava dels fondals.
324 La caseta d'en Patllari, pataquejada pels bufaruts, semblava alçapremada per una força sobrenatural. Ell recorria els llocs de perill, apuntalant fustatges i tapant forats; ella arrupida al llit, recordant-se del Cerdà, resava parenostres. El suro gros de l'era va caure estrepitosament.
325 Mes, quan semblava que havia arribat la fi del món, el vent amainà. La calma sobrevingué quasi de cop. S'oïa, encara, com un gran chor de xantres que psalmodiaven muntanya amunt. Els porticons de la cambra de la Tereseta traspuaven claror diürna. Un gall cantava en la pallissa.
326 Mal carés presentava la malaltia del bordegàs; però el Cerdà era un home dur, avesat a tot i va adormir-se profundament. Transcorregueren algunes hores. De sobte el malalt començà a remoure's i a gemegar, deixondint el seu pare. S'arborava de febre i respirava dificultosament.
327 Pensà en treure el noi. S'esgarrifava, però, d'haver-lo de deixar sobre la neu encès de febre, amb la gola llagada. Per altra part havia caigut en una semiinconsciència. Calia treure'l a la força, endur-se'l a pes de braços. A on? A can Patllari: no hi havia un altra refugi més a prop.
328 El Cerdà reflexionava el que era caminar amb la neu fins a genoll duent una persona inerta. Si el bordegàs hagués tingut habilior d'arrapar-se-li al coll, el cerdà l'hauria transportat en vint minuts a la masoveria. Entretant la neu davallava del cel a pleret a pleret, espessa, feixuga, inclement.
329 Començà a bufar una ventolera de mal presagi, unas ratxes de ponentada intermitents. La capçada de l'arbre oscillà. Els torells que formaven el costellam de la barraca es desconjuntaren, i tota ella grunyí com una barca vella assotada per les ones. L'alzinot va decantar-se poc o molt.
330 Ell no desdiria, no! Féu la provatura d'esperonar el seu fill. L'escridassà que fugís, que esventrés la barraca per qualsevol indret; i obtingué de resposta un barboteig de malalt exasperat, una recrudescència de sospirs, de moviments desficiosos i de raneres asfíctiques.
331 Eren crits instintius, irracionals, que li esqueixaven els pulmons, que eixien de l'espirall de la barraca com d'una sepultura, udolants de primer, roncs després, estridents, el mateix que de guineu, més tard. Els suros del marge foren sacsejats per la ventada, esqueixats, esmicolats.
332 Quan va recobrar els sentits i l'enteniment, el noi era mort i soterrat. L'home no s'ho volia creure: no admetia la possibilitat que el seu heroisme de pare hagués sigut inútil. Començà a cercar el bordegàs per tots els paratges on havien treballat junts, apilant socs i destralejant branques.
333 Una matinada el sorprengueren regirant amb el magall la terra del cementiri: volia cerciorar-se de si mentien els que asseguraven que el seu fill era allí, sota una petita creu de llates. A poc a poc anà entrant en raó. Una tristesa enorme substituí la primitiva follia.
334 S'arramba a la nostra llar quan se sent atrapat per la migranya. És el bosquerol de més bon faire que jo sóc conegut. L'hem fet padrí d'un mainatge nostre, i em pensi que li hem donat una alegria. De tota manera, no està pas bo. Rara és la nit que no vaga pel bosc fins que clareja.
335 De fet hom ens mira amb aquella certa simpatia respectuosa que demostra que l'home no és pas, nadiuament, un animal bolxevista. Som els Cavallers del Realme del Fum, que és un realme més positiu que no pas els de terra i pedruscall, estirats rezelosament entre unes quantes fronteres.
336 Però tota aquella íntima i alegre perspectiva es dilata i s'ageganta en el seu magí fins a convertir-se no menys que en el paradís terrenal. En Quiquet ha rebut, a les nou, la seva segona lliçó d'Història Sagrada, de llavis de la seva piadosa germana gran, que tira per monja.
337 Demà, quan es banyi, s'examinarà per peces menudes. Com devia patir Adam quan li fou extreta la costella! Li sembla d'imaginar aquell mal en el seu propi cos. Està tan encaparrat que, indemne, una marieta li cau damunt la cama nua, plena d'esgarrinxades, i ell la deixa fugir.
338 Un grill sembla traduir, amb la seva vibració sensible, tota la misteriosa vibració de la terra, que comença en la nit una vida nova i més subtil. En Quiquet és a la galeria descoberta, que domina els pallers i les feixes, la galeria on es desdejuna al matí i on diu el rosari abans de sopar.
339 Està tot sol. Els seus pares encara no han tornat del poble: la seva germana es a la cuina a fer un plat dolç. En Quiquet sent que està sol amb Déu. No és el seu nimbe la mica de claror que perdura al cim de la serra? De cop i volta, en Quiquet bada, esparverat, els ulls.
340 No és pas que vegi cap mala cosa a la muntanya negra o als camins morats. La naturalesa somriu, en córrer el cortinatge de la fosquedat; els llumets de les cases somriuen en l'abisme negre que no és de mal ésser. En Quiquet, però, espalmat súbitament per un motiu agudíssim, gairebé ni gosa respirar.
341 Es gira de cara a la paret i aixeca contra ella el seu braç, perquè li faci de coixí del front abatut. I encara més: en Quiquet fa un gemec. Sembla impossible. Però és que, a més de la por i la vergonya, sofreix de valent. (No es recorda, gens ni mica, d'haver menjat massa peres).
342 En Quiquet es posa a plorar amb un gran estrèpit. No en queda ni una engruna de la seva enèrgica virilitat, a gratcient endurida dels tres als sis anys. Aquell xàfec, si bé de moment dificulta l'ús de la paraula, s'emporta, interiorment, les rescloses que impedien la confidència.
343 En Lluïset es formulava el terrible dilema: ella, o serà sentimental o positivista. Si és sentimental em voldrà lligar, hi haurà abraçades, lletres urgents, cites tràgiques, amenaces de suïcidi; si és positivista, el «chantage», els paranys, l'afront, els tribunals, si molt convé.
344 I allí estava, pres d'un remolí de follies, amb l'ànima garfida, esperant el seu pare, al qual no tenia més remei que explicar-ho tot, treballant-lo per a una comprensió racional de la feta i per a una generositat única que minvés una mica les proporcions aterradores de la catàstrofe.
345 Amenaça-la tu a ella: amenaça-la amb la policia. Aquestes barjaules sempre tenen set o vuit babaus, i els duen a vendre a tots plegats... No: no m'ho diguis que potser era una noia de bé: això és el truc de totes elles: és més vell que l'anar a peu. I això de la criatura també deu ésser una bòfia.
346 Estava cansada, cansada, blanca com el paper. Va tirarse al llit. A la cambra del costat, un home i una dona, embriagats, renegaven sordament, amb infectes sons guturals. Pujava pel celobert una olor obstinada de closca d'ou caiguda al foc. Ella pensava en el seu astre.
347 Però d'entremig del seu fatalisme estupefacte, n'eixí de mica en mica, una mena de petit rondinament interior. S'avenia a tot abandó, a tot deseiximent, però, tanmateix, ja que la inèrcia de les coses li feia esperar una criatura, era just que ell se sacrifiqués una mica per ella.
348 La senyora Tereseta té cinquanta anys, i ja n'ha passats quinze de viduesa: un hom comprèn que el seu marit, per esborrat que fos, hi resultés incompatible. Es una dona decidida. Qualsevol incident de la vida l'engega cap a un determini, amb una celeritat insuperada pels moderns howitzers.
349 Aquest rai. Va ésser un baríton carregat de criatures, que vivia de «bolos» i de funerals d'upa; la senyora Tereseta el va contractar, senzillament, per vint-i-cinc pessetes i els drets d'endur-se'n les pastes sobreres per a la família; però amb la condició de cantar fins que ella digués prou.
350 El baríton cantava amb posat i gestos de sonàmbul; havia interpretat Puccini, Meyerbeer, l'havanera del Pon-pon, El pobre Terrisser i un Dies irae, tot rigorosament bisat, a instàncies de la senyora Tereseta, més entusiasmada com més anava, a diferència dels seus invitats.
351 Més aviat us confiaré que la Lola que dic té una certa cara d'ocell. A Barcelona és indiscutible que hi ha una mena de dona bonica amb cara d'ocell. Mil noms se m'acuden que és inútil estampar. Però no us cregueu que la retirança a un ocell sigui penyora de versatilitat.
352 Precisament el menys observador repararà que les dames i donzelles d'aquest aire es caracteritzen, no per deixar d'arribar a la fi, sinó, al contrari, per arribar-hi tot d'una, per la supressió de l'obstacle. El ver senyal de l'ocell no és pas saltar de branca en branca: és volar.
353 L'armari era desaparegut. A desgrat de dues teles i una tauleta aquella paret semblava gemegar de nuditat. També Lola exhalà en un sospir la seva amargor infinita i girant-se de boca terrosa sobre el llit, caigueren sos cabells aixoplugant-la com el fullam d'un salze plorador.
354 Potser ni es recordava del somni de la nit. Tota la casa s'airejava sorollosament: se sentia picar moltes coses. Un infant reia, un altre plorava, i això s'unia a cridòries de venedors ambulants, sons virolats d'una murga i modulacions de trompes d'automòbils que venien del carrer.
355 És un català que no està per brocs, i s'ha proposat dormir, i dormir tot seguit. Ve un altre català. És un barceloní que fa cara de viure al carrer del Bruch. És un home discret, suau. No ha donat mai cap empenta per a pujar a una plataforma de tramvia; mai no ha fet el bót amb la seva muller.
356 I és que el barceloní és home d'intimitat, i en canvi el castellà és home de patxoca, per al qual les paraules de qualsevol tema són, com la polseguera daurada per a l'antic atleta, aurèola de glòria. Tanmateix el barceloní ha de respondre, i diu, amb un aire mig dòcil, mig evasiu, que va a Londres.
357 El castellà té un moment de dubte, i el resol tot seguit a la seva satisfacció. Dóna un tustet insinuant a l'espatlla del barceloní, i li diu que ell es proposava d'aturar-se a París i després a Anglaterra, però que no té cap inconvenient en fer passar al davant la seva estada a Londres.
358 Hom hauria dit que igual li passava a la Quitèria; ella mateixa suggeria estalvis que no s'havien acudit al senyor Ginjoan. S'imposava tasques que duraven de les cinc de la matinada fins a ben endins de la nit, però que havien permès donar comiat a una dona de feines i a un mosso.
359 N'era amb el rector, que la feia objecte de bromes gruixudes i benignes. N'era amb les veïnes més humils. N'era amb els captaires: amb els que passen en parelles, amb categoria de coneguts i de parroquians, i amb els escadussers que fan pudor de vi i parlen llenguatges estranys.
360 N'era amb les coses: tenia una manera d'espolsar una cadira i de fregar els llautons, que semblava demanar perdó de la gosadia. N'era fins i tot amb la llum del dia quan obria les finestres, i amb l'ombra de la nit quan les tancava, sempre llisquívola i amb la testa decantada.
361 Va fer-se venir qui sap els diners d'un Banc de Barcelona, i la Quitèria veié com s'enduia el plec de bitllets a l'alcova. Era una nit de tardor una mica freda: el dia era ja ben curt, i el senyor Ginjoan, que sopava d'hora, a les nou ja era a la seva cambra, on es tancà.
362 La Quitèria la hi portà. Un veí pogué veure com la Quitèria travessava el menjador, enduent-se'n la tassa, de la qual el senyor Ginjoan havia begut. Després, en el pis de dalt, veié la flameta del llum d'oli de la Quitèria, i després tot es va fer fosc. A l'endemà, el senyor Ginjoan no es llevava.
363 Els diners havien desaparegut. La Quitèria no havia vist res, no sabia res, no sospitava res. Algú va dir, tot seguit, que era ella qui havia comès el crim. El jutge va registrar el recambró de la Quitèria, i després tot el casal, i la féu detenir sense gaire fonament precís.
364 La cosa tenia un aire inversemblant. I d'altra banda, mai no es va saber que hagués rondat pel carrer on visqué el senyor Ginjoan cap inconegut, cap ombra furtiva, cap indefinible sospitós; ni havia romàs senyal de fractura enlloc, ni cap botó delator, o cerilla aixafada en el paviment.
365 El president va recomanar molt de compte als jurats, etcètera. La Quitèria va estar sempre reverent i esborradissa. Va mirar amb una mena de gratitud els seus guàrdies, i els magistrats, i el defensor, i l'acusador. Eutrava i sortia de la sala tot saludant. La deliberació del jurat fou llargota.
366 Un dels jurats tenia una mala impressió de la Quitèria, perquè s'havia fixat en les seves mans, i les havia reconegut, minses i tot com eren, estranyament nervioses, potser d'una energia insospitada. Però no hi havia cap prova terminant de culpabilitat, i el veredicte era de bon preveure.
367 La tia Engràcia era una dona senzilla, amb qualitats quietes i segures de govern: mai no havia tingut cap tribull amb cap minyona. Serena i amatent, s'havia trobat, òrfena, amb el negoci de son pare al caire de la fallida, i al cap de dos anys havia pogut liquidar-lo en sorprenents condicions.
368 La senyora Rosa va dir una breu paraula sentimental, sense exageració, que la va deixar dolçament nimbada. El senyor Joncar acollí una teoria encarcarada del jove marit sobre l'especulació dels francs, amb una petita anècdota espiritual que tingué un èxit evident i merescut.
369 Les germanes Vidiella van parlar d'una manera fina i senzilla de la boniquesa de Caldetes. El senyor Torrescasana, que resultava gran amic de pesqueres, contà coses agradables de cales perdudes, i costums dels peixos. El jove matrimoni anà restant cohibit a base dels encerts dels altres.
370 Soles, i amb una falsa brillantesa que revelava una certa extrema desesperació. A tots dos els feia l'efecte que parlaven d'esma, d'aquella manera que hom parla a les dues de la matinada de la segona nit que no es dorm. Gairebé simultàniament, però, es clogué aquell exercici penós.
371 No cal dir la sensació que va çausar a Vilada del Puig la sobtosa arribada d'un jove ciutadà amb molt de cabell, secardí, afaitat, d'aspecte misteriós, amb armilla i corbata de tipus inconeguts a Vilada del Puig. El jove frondós es deia Florenci, era elegant i taciturn.
372 Va ésser una tarda. Una tarda d'aquelles dolces, enllaminidores. Florenci, darrera els vidres del seu balcó, contemplava les casasses de l'altre costat de la plaça. De sobte, aparegué en una de les finestres enreixades una noia blanca com la gardènia i de negra cabellera torrencial.
373 Florenci va passar-se la mà pel front. Era un somni o una realitat, baldament fràgil? La ideal noia, filla del registrador de la propietat, feia puntes. Florenci va mirar-la de fit a fit - Puc ésser fidel a la meva amor antiga, essent-li infidel. O a la inversa... No sé el que em dic.
374 La víctima era no menys que el massís registrador de la propietat, notable per la seva filla i per una gran llúpia. Florenci no el coneixia personalment, ni tampoc l'hauria reconegut encara que li haguessin presentat el dia abans als salons del Casino Industrial i Agrícola.
375 De fet, ara no estimava sinó la música. La seva música, naturalment, i, a més, les suggestions musicals de la naturalesa. És segur que una bella part del misoginisme li venia de la relativa freqüència amb la qual el parloteig de la dona torbava arreu del món les seves absorcions estètiques.
376 Estava avesada, per una pila de casos hongaresos, polonesos i russos, als músics de noms estrangers; i el nom de Puigrafegut no li feia feresa. Vam dir-li els perills que corria, per la rancúnia d'En Puigrafegut contra el sexe coquet i refiladís: una rancúnia plena d'injustícies i exabruptes.
377 Havia tirat per les finestretes del vagó pipes de fumadors insolents. Sabia com manegar-se. I, a més, la seva admiració per la música d'En Puigrafegut era profunda, i, en realitat, les nostres observacions no havien fet sinó augmentar la seva graciosa tafaneria inexorable.
378 A dinar, va arribar primer Kate que no pas En Puigrafegut. Duia una toilette senzilla, i cap joia. Però una cinteta negra al coll, pueril, feia ressaltar la frescor divina de son cos, la transparència del si escarit, en contrast amb la brunor sana i tota esportiva de la cara i el coll.
379 Sos cabells castanys eren pentinats amb una primorosa imitació del despentinament, exquisida a contra claror; sos ulls blaus daven la sensació de refiar-se, d'implorar, de no conèixer malícia. Tota ella semblava una cosa senzilla i prodigiosa que acabava de brollar o de descloure's.
380 Però, tanmateix, comparegué. Va fer-nos l'efecte de més desmanegat, més negligit que mai; però la meva germana va llambregar tot seguit a Kate, i no va semblar-li decebuda ni seriosament shocked. Ell tingué una mirada agra, rampelluda, en veure el parany, però sense que arribés a rondinar.
381 Kate estigué admirable. Va somriure i demanà el seu braç per anar a la taula. Però En Puigrafegut no li digué cap altre mot. La seva ira era reviscolada; i sobretot l'esperonava la seva consciència de l'atzagaiada en la qual havia incorregut davant l'esguard de Kate, d'una naturalitat inexpugnable.
382 Parlàrem, a taula, de viatges; i, finalment, encertàrem un tema que donés peu a En Puigrafegut per a entrar en conversa, si volia, però que, d'altra banda, no constituís un recaptament tan directe del seu concurs, que el deixés en situació desairada si ell no hi responia.
383 Però va parlar amb una entonació tan gràcil, tan ingènuament desentesa, que era un pecat no estimar-la. Cap al rostit, En Puigrafegut, finalment, s'adreçà a un veí, i li digué, a propòsit de res, unes quantes nicieses vulgaríssimes, ben per sota de sos pitjors abandons.
384 A mi allò va semblar-me un intent de revenja contra la tàcita victòria de Kate; a la meva germana va semblar-li un indici de remordiment. La llum, a fora, semblava una mica fadigada. Les flors de la taula havien perdut frescor: Ens alçàrem a pendre cafè en el salonet exòtic.
385 Anar en rengle, explicant mentides boniques de l'estiu, als altres nois; veient les botigues totes plenes de coses noves, i portant uns llibres nous, que encara fan una olor tota crua. Menjarem castanyes, i, petant la guardiola, comprarem un ganivetet per fer tallades al pupitre de la classe nova.
386 Ens han tapat amb un drap blanc. Hem passat temps, temps, i finalment, després de molts xiulets, i olor de fum i bolves de carbó que ens ofenien, sembla que hem arribat a algun indret: una dona frescassa ens traginava; un home tot pelut amb una gorra del Govern ha alçat el drap blanc.
387 Púdiques verges, ens hem passat primavera i estiu, època dels esclats i les expansions felices, amagades en el mateix si de les llanes i espesses draperies, tancades amb pany i clau. La nostra virtut ha preservat el parament de casa i els vestits de l'any passat de corrupció i de traus fatídics.
388 En aquella quietud hi sent més bé que mai la flaire de les cortines de cretona que hi ha al rebedor, i la del cantell d'un llibre gruixut que reposa, amb les seves visions inútils i convencionals de la Turquia d'abans de la Guerra de Crimea, damunt una tauleta. D'altra banda, la llum és excessiva.
389 El celobert és tot ple d'un ressol que fa fer una ganyota als ulls. Com és que hi ha aquella quietud? A casa d'En Tinet ningú no fa la migdiada, però el fet és que, havent dinat, el seu pare desapareix, la seva àvia desapareix, les seves ties desapareixen, les criades no hi són.
390 És una llàstima perquè dèu haver-hi, si en Tinet no recorda malament, belles coses brillants que qui sap què tenen a dins. En Tinet s'acosta a la porta de la sala. És clar que la trobarà tancada, però la proximitat serà a l'ensems un baume i un irrenunciable esperó per la seva recança.
391 I quina gent tan diferent que hi va, a una casa! En Tinet, que és demòcrata, és més amic del carboner que duu carbó i escarbats, de la dona que dos dies per setmana porta ous de Mollet, que no pas de les amigues enfaristolades de les seves tietes, que el maseguen i li enfonsen el nas a la galta.
392 La sala és el lloc exclusiu de les amigues de les tietes: les tietes, soles, no hi entren mai. Deuen tenir-ho prohibit, com en Tinet. La sala és una cosa trista. Hi ha retrats grans i retrats petits. Els petits són alegres com a ninots, però els grans, a en Tinet, li fan una mica de basarda.
393 Però en el moment de girar cua descobreix un gerro de Sévres. És un gerro gran, però bonic. Cosa preada, triomfa damunt un mocador de seda vell, florejat, i una columneta. En Tinet voldria tocar aquell gerro. Els ulls, per si sols, mai no li han dat un comeixement perfecte de les coses.
394 Quan el monument és a terra, fet a miques, en Tinet s'adona que el gerro era una mena de frau. Les figures de fora només eren que pintades, i l'interior era buit, sense cap picarol. Però en Tinet té la intuïció que, tanmateix, la seva família considerarà aquella pèrdua com una catàstrofe.
395 La terrible humitat obrava com un aperitiu per als estómacs dels pobres desnonats de la cova, i ells, amb estupendes embranzides, arrabassaven i engolien tota llei de menges i de vins; en allò hi trobaven un cert conhort, i l'oblit momentani de llur trista situació de reclosos per força.
396 Van a la seva botiga velletes tot passant el rosari, i artistes exalçant el desenfrè de l'art. Els artistes hi van perquè N'Antoni Bauzà, a més a més de betes-i-fils, és pintor. Un betes-i-fils que sigui pintor amb tots els ets i uts, és una cosa que no es veu cada dia.
397 Duu els cabells tan follívols com pugui portar-los un betes-i-fils, discuteix amb els seus confrares, va als dinars dels pintors, es posa la mà davant dels ulls per a limitar el paisatge, i en descriure un cap al tard a la costa brava, diu que a les penyes els morats van matant els roigs.
398 Una companyia teatral de vers hi va per la primavera; una companyia de sarsuela hi va a la tardor. S'hi casen exactament setanta cinc parelles a l'any; l'any passat semblava que se'n casarien setanta sis, però a darrera hora el nuvi va desaparèixer. Aquesta ciutat té, no cal dir-ho, el seu poeta.
399 Procurà, altres dies, de veure la noia dolça; i, efectivament, la trobà, l'un dia a sentir la música de regiment, l'altre dia en el passeig de vora el riu, l'altre dia anant a veure la bella casulla que regalaven a un nou canonge, fill d'aquella ciutat, els seus paisans.
400 Tothom li va dir que de cap de les maneres. Els hereuets més florits, els joves tinents, algun foraster elegant, no havien pogut aconseguir que ella els mirés amb alguna atenció sostinguda. En Quimet respirà una mica, però encara li semblà més monstruosa la conducta d'aquella noia amb el seu oncle.
401 Van estar quinze dies sense poder enraonar; jo els vaig anar a visitar, i em rabejava en la felicitat de veure'ls inofensius, i a l'ensems embellits per l'aire oriental que els daven els embenaments del cap. Però al cap de set dies més, ja parlaven. I tots dos havien quedat amnèsics.
402 La donzella tenia un llibre vermell a la falda, mig amagat pel seu portamonedes. Era rossa i tenia els ulls negres, i la mirada tota avellutada, una mica implorant. Cap home no la mirava; i no trigà a entrar una dona amb un gran embalum de roba, que se li assegué al costat.
403 I aleshores, a la primera estrebada del tramvia, l'embalum amenaçà seriosament de colgar la donzella. Ella somrigué, i com que jo la mirava somrient en aquell instant, hi hagué entre nosaltres una comunicació de simpatia. Ella girà, sense rebuf, la cara. Més aviat semblava una tímida coqueteria.
404 Jo, fent aquella seriosa mirada viril, estable, embolcalladora, protectora, la de les grans ocasions, vaig dar-li la seguretat que no es tractava d'un caprici banal. Ella abaixà els ulls, i girant el seu portamonedes, me'l mostrà, com per atzar, per un cantó esfilagarsat.
405 Ella sacsejà sobtadament el cap com esquivant una incerta emoció que començava d'humitejar-li els ulls. I, tot mirant pregonament a terra, com si no tingués esment del que anava a fer, com si el seu pròxim gest hagués d'ésser purament maquinal, retirà del tot el seu portamonedes.
406 El llibre vermell era un Baedeker. La donzella era estrangera. I què hi fa? vaig transparentar-li, tot seguit que una nova estrebada del tramvia l'obligà de bell nou a aixecar els ulls, contra la seva voluntat (perquè ella, evidentment, hauria volgut amuradar-se darrera un fictici oblit).
407 Aniré amb vos a la casa de la ciutat llunyana, on passa un riu, o bé canals verdosos; on els ponents són humits, i els pisos plens de música. Saludaré el vostre pare, que fuma una pipa de porcellana policromada; la vostra mare, que em donarà un te amb confitura de ribes, lluent com el grenat.
408 I ens deixaran ésser feliços i tornarem aquí corrent, d'una revolada. Quina incorrecció, quina desmesura hi havia en aquestes paraules? Amb un gest, ella indicà al cobrador que parés. M'adreçà encara un esguard, però de simple, d'inguarible desesperança, d'etern comiat.
409 Fra Pedro, tot i estant qui-sap-lo lluny d'aquesta geia, no se n'escandalitzava pas de les coses del seu companyó: i aquesta era, tanmateix, una prova de la seva santedat. Fra Pedro era menut i magristó, de cara xuclada, d'ànima naturalment frenètica i colpida per les desolacions.
410 De vegades en Pedreny s'encallava i es posava a bramar, amb una inconsolable melangia. Endebades l'estirava Fra Pedro pel ronsal, però Fra Pere tenia un estil de fer-li pessigolles a l'orella amb un brot de romaní, que de seguida conjurava l'encís de la indolència sentimental.
411 Aquella casa pertanyia a un pastisser; i com que era dissabte i en aquella vila la gent tenia molt de gust per llaminadures i llepolies, el pastisser encara treballava a alta hora; i era un home franc i generós, així com era amatent; així és que rebé els dos frares amb cara espandida i gaudiosa.
412 Ficà doncs, el dit en el coci, i en atansar-se'l als llavis, un somriure suau, benigníssim, brollà en son posat. Féu una petita reverència de silenciós homenatge al pastisser, per darrera de Fra Pedro; i aviat, mostrada que els fou la cambra, els dos vianants anaven a colgar-se.
413 Un dia es determinà de baixar a la ciutat de Barcelona, per la qual cosa hagué de sortir de casa seva a les sis del matí. Dinà malament, de menges que ell mateix es duia, cap allà a les dotze; i, avorrit del vagó, cap allà a les tres, ja començava de tornar a sentir aquell corcó de la gana.
414 El parent d'En Pepaito baixà a l'estació amb precaucions cauteloses. Per passar damunt una cama estesa de banda a banda del vagó hagué de fer prodigis d'equilibri. I, naturalment, en arribar al restaurant ja tothom l'havia precedit. S'hagué d'esperar cinc minuts, fora de test.
415 Però al cap de molta estona, quan les ombres endolcidores ja queien damunt la terra i els pollancs eren d'un argentat fonedís, en ple camp, hagué d'aturar-se el tren. L'anterior havia descarrilat. Era joc de poques taules, però, la neteja de la via. Ja un seguit d'obrers hi treballava.
416 No tenia família, no tenia pàtria. El parent d'En Pepaito semblava un bòlid, alguna cosa inusitada, immòbilment atònita. Quan el tren es posà novament en camí, el parent d'En Pepaito trobà el vagó tot ple de papers llardosos, molles, peles i altres desferres de l'orgia del senyor grassó.
417 Però si vaig a la fonda es ressentirà i és capaç de dir-me demà que sóc un descastat. No sé què fer. L'arribar a aquestes hores és un matament. Ja no puc estar a veure venir en això de la mala cara; perquè anant a casa d'ell a aquestes hores, ja es veu que és per a quedar-m'hi.
418 I el que és si no hi vaig, de la mala cara no me'n lliuro, perquè també me la farà, com Ramon que em dic. Encara que per dins no me la fes, i estés content que jo no hagués anat a casa seva, me la faria per fora, per quedar bé davant meu. Però calla. Se m'acut una cosa.
419 Si arribo a la seva escala només que sigui a les deu menys un minut, deixaré un cap de paper a la portera dient que he arribat i que poso a l'Hotel d'Oceania. Aleshores, si decàs, ja em vindrà a cercar a l'Hotel. I que faci la cara que vulgui, que jo ja no en tindré cap culpa.
420 Li posaren un vestit clar i brut, a ratlletes petites; l'encabiren al tren, li parlaren en castellà; arribà a un món de cases compactes i plenes de foradets; considerà els tramvies; i quan caminava, en lloc d'anar sol i somiós com abans, ell no venia a ésser sinó el començament d'un rengle.
421 Després de dies arribaren a una terra xafogosa on els arbres eren més grans, i els fruits llampaven amb tota mena de coloraines. Hi havia homes negres, i ocells blaus i roses. El cel era més blau, i els balcons es curullaven de dones que saludaven amb els mocadors. La gent cridava.
422 La Ventureta se n'hi va anar, segura que tindria la pega de trobar el lloc ocupat. Res d'això. Sortí a obrir la senyora mateixa. Una senyora jove, rossa, d'un cosset prim, vincladís, amb una immaculada bata blanca i un gran davantal blanc. Parlava amb un accent estranger: era, de fet, franceseta.
423 Era català, però havia estat molt de temps a l'estranger, i professava idees socialistes. Així com abans la senyora, creient-la susceptible d'algun esperit mundà i algun temperament higiènic, havia astorat a la Ventureta, el senyor l'astorà per les consideracions incomprensibles que li tingué.
424 No havia pogut dormir en tota la nit. No havia fet sinó recargolar interjeccions. Estava ofegada, oprimida. L'empipaven aquell marit i muller tan bufons, aquella caseta polida, haver-se de posar guants blancs per servir a taula, haver de fer goig, trobar-se atesa, poder passejar.
425 A més, hi ha uns interessos d'uns menors, parcialment, garantits amb una hipoteca: però majors precisions ens durien massa lluny, i, sobretot, que ja ho sap tot Barcelona. El fet és que el nostre cafè és un dels més quilotats, dels més patèticament Segon Imperi que hom pugui trobar a Barcelona.
426 Quan fa una mitja hora que nosaltres hi som, comencen de venir algunes parelles del teatre: uns casats de poc, un senyor d'edat, que arrossega la cama, amb una donota, uns altres casats que es tracten amb molta de gentilesa, però que no es diuen gaires coses: és que no han tingut fills.
427 És un home de certa edat que no parla gaire, que escolta molt bé. Per la seva manera d'escoltar en cada cas, per la sola posició dels seus ulls, hom sembla que vegi com agafa el dissertant, amistosament, pel braç, o bé, curtament i definitivament, per l'orella. L'ateu i somatenista s'enfurisma.
428 El virtuós del silenci es posa a parlar. És un home polit i tranquil. No havíem sabut mai les seves opinions fonamentals: sempre havia tingut la coqueteria de prear l'enginy de cada qual, deixant de banda el caràcter de la tesi. Però ara resulta que es deixa anar una mica.
429 Si el poder rus està en mans del proletariat, com creuen els nostres sindicalistes, és una cosa monstruosa. Si està en mans dels tècnics, com creia Xenius amb delícies, és una cosa monstruosa, i encara ho és més, perquè no pot haver-hi cosa més cruel que una tirania de mestres d'estudi.
430 Però el poder d'Anglaterra, de França, dels Estats Units, ja no està en mans dels polítics, sinó de la plutocràcia. I això també és una cosa monstruosa. Perquè al parlamentarisme li ha passat igual que a l'aristocràcia: que arribada la seva decadència ha tractat de rejovenir-se amb un bany d'or.
431 Molta de gent va cridar en aquella ciutat contra l'arquitecte, en nom d'una tradició curta de vista, com deia el bisbe. Però el chor fou enderrocat. La Seu s'omplí de polseguera. I quan la polseguera s'hagué esvaït, va restar-hi un gran espai, una noble visió desempallegada.
432 I una pobra velleta que anava a pregar a la Seu, tot portant-se la seva cadireta. Feia anys i panys que hi anava, i es posava prop del chor, i espandia la seva animeta innocent en la conversa amb Déu. Però quan, aquell dia, va veure el gran espai desempallegat, va tenir una mena de rodament de cap.
433 El qual, com sap tota la vera «fashion» cosmopolita, torreja sobre un dolç paisatge ondulat, grisenc, amb fistons de brucs i de falgueres, travessat tot sovint per l'ànec fer. Una llum matisada per núvols argentats dóna finors de satí als verds de la terra i a les clarianes del cel.
434 Lady Montrose es recorda de la Riviera i de la «villa» de la comtessa de Nobilfiore, gairebé amb un entelament de sos ulls tan clars. L'entelament és de recordar aquell extraordinari enlluernament, i la dolça i profundíssima felicitat animal de deixar-s'hi viure, sense pensar en res.
435 A més, tot i essent delicada, irònica, hi ha coses senzilles, dissonàncies quotidianes, que la fan riure d'una manera absurda, per bé que la seva rialla sigui sempre musical, i gairebé trencadissa. Com totes les angleses del mateix temperament serà un encís, als seixanta anys, tota vestida de blanc.
436 Lady Montrose esperava igualar, al menys, el gelat que li havia ofert la seva amiga, tot i reconeixent-lo tan evidentment reeixit. Era una hora exquisida. Havia plogut deu minuts; després el cel feia aquella cara de suaument rentat que sap fer el cel d'Escòcia. No hi havia massa gent.
437 Tantseval revelar tot seguit que el gelat de xocolata fou un fracàs. Lady Montrose en romangué aclaparada, i més estupefacta que no pas aclaparada. No podia dubtar de la qualitat del xocolata torinès, ni del sucre antillà, ni de la llet fresquíssima i pastosa de les seves pròpies vaques.
438 Però hom pot dir que els de Serrallobera uneixen a la inhibició oral de llurs possibles ancestres la malfiança que sol acompanyar la sordera, i el tacte untuós i ponderatiu de l'orb. Una reunió de serralloberins, difícilment pot arribar mai a ésser qualificada de sorollosa.
439 Un de llurs hàbits consisteix en reduir les frases a una sola paraula, o, molt sovint, a un rondinament o bé un so onomatopeic. I aquella paraula la glopegen mentalment, per llarga estona, tant aquell que a l'últim es resol a dir-la com aquell altre que, amb prou meravella, la sent.
440 La blancor era exasperant. Un hom comprenia la tristesa ferèstega i exacerbada de l'udol dels llops. El blanc és molt bonic quan fa taquetes insignificants, com els ametllers florits i les papellonetes i totes aquelles coses que les noies que no saben de pintar pinten en els coixins.
441 Però quan tot, tot, tot és blanc, i s'hi envícia, i cauen floquets i floquets, sense saber-se'n estar, el blanc és una cosa sinistre. Sentiu una commoció al ventrell com si us vinguessin ganes de plorar. En Vallcebre va començar de dar-se cops de punys als genolls: el fred l'atacava sempre per allà.
442 Espadat, amb sos penyals moradencs, que proveïts de capsirons homogenis i rasurats, de verdors inesperades al volt de negrors humides i d'encensos que pujaven i baixaven per tiranys invisibles, eren imposants com a divinitats egípcies; ell tenia el tirat d'un escenari propici a la inhumanitat.
443 Feia dos anys que no l'havia vist, ni sabia on havia anat a raure. El terrible ex-seminarista de pèl roig, de mirada frisosa, havia desaparegut, deien, amb aquella bonica modisteta, la Roseta, de cossiró vincladís, d'ulls profunds i dolços, de boca que hom imaginava fonedissa en el bes.
444 Per un atzar, jo havia sabut que eren allí, al cim d'aquella muntanya, havent-se mal endegat, per a viure-hi, les runes d'una ermiteta. M'havia semblat quelcom d'humorístic l'anar a veure aquell tabalot, aquell tocaboires esperitat, però, tot pujant el rost, em venia una mena de tristesa.
445 L'ex-ermiteta semblava, de part de fora, un munt de desferra. Així i tot, En Vingut havia conseguit fer-ne un cau de relatiu eixopluc, amb tristes despulles de suburbi ciutadà; peces abonyegades de zinc, llates, sacs i trossos de persiana. En Vingut llegia un llibre àcrata quan jo el vaig sobtar.
446 Duia una barbassa feréstega i un vestit de vellut, qui sap lo malmenat: els seus peus eren nus. La Roseta anava amb un mocador al cap, sota el qual hom l'endevinava despentinada: asseguda a terra, jugava amb un gat. En Vingut no semblà molt fèrvid en la seva salutació: la Roseta estava més animada.
447 Aquí l'home es fa conscient, terriblement conscient. Jo podria ara donar les lleis perfectes a tota la humanitat. Això és, les lleis per a trabucar tota llei, per a esprémer enfora de l'esperit de l'home, tot atavisme de llei. Vaig preguntar-li si la Roseta també n'era, de conscient.
448 Jo i tothom. Després et diré de quina manera. Ara com ara, la Roseta ensenya a llegir, dos cops a la setmana, als vailets d'una masia, i allà li donen les coses més necessàries. Puc dir-t'ho en secret: estic escrivint un gran poema. El meu poema tirarà a terra el Sermó de la Muntanya.
449 La gent viurà, senzillament, de la naturalesa i no hi haurà sinó vegetarians. Quan hagi acabat el meu poema, inventaré un llenguatge universal, a base de la imitació fonètica dels sons i les fresses dels elements naturals. S'anava endolcint la llum. S'acostava el capvespre.
450 Els esperits de la gent que mor sense sotracs, són fonedissos tot seguit. En canvi, quan la mort ha estat violenta (i quant més violenta més), l'esperit pot congriar-se de tant en tant, i, si l'hi obliguen, pot parlar. Està demostrat per la Ciència. Vaig mirar En Vingut de cap a peus.
451 Però com que la seva mirada em va trobar una mica escèptic, va fer una veu ronca i provocativa. Per fortuna, la Roseta va comparèixer amb el seu càntir. La Roseta va fer un posat tot trist en veure que ja me n'anava. Vaig beure un glop d'aigua a l'entrada del rost; feia un vent extraordinari.
452 És ben dur de fer-lo treballar els dissabtes, quan tots els minyons fan festa; però ell té més rancúnia al treball que a cap altra cosa, i, no hi ha més, he de complir amb ell una mica de la meva obligació, o seré la seva ruïna. Tom va fer campana, i va passar una gentil estona.
453 Però us perdono. Tom: em fa l'efecte que sou una mena de gat escaldat, com diu la gent... i millor del que sembleu, per aquesta vegada. Mig li recava que la seva sagacitat hagués fet fallida, i mig s'alegrava que Tom s'hagués ensopegat, per una vegada, a servar obedient conducta.
454 De vegades ella ho cus amb fil blanc, i de vegades ho cus amb fil negre. Voldria, en nom de Déu, que sempre ho fes amb l'un o amb l'altre: no puc estar tan amatent als canvis. Però em jugo qualsevol cosa que a Sid l'estaborniré. Li daré una lliçó! Tom no era pas el noi model del poblet.
455 Sos sentiments eren ben iguals als d'un astrònom que ha descobert un nou planeta. Sens dubte, pel que pertoca a un plaer intens, pregon, sense mescla, l'aventatge era per al noi i no pas per a l'astrònom. Les tardes d'istiu són llargues. Encara no era fosc. De cop i volta, Tom parà de xiular.
456 Tenia al davant un estrany: un noi una mica més gran que ell. Un nou vingut de qualsevol edat o sexe era una colpidora curiositat en el pobre poblet de Sant Petersburg. A més, el noi anava ben vestit: ben vestit en dia de feina. Això era simplement astorador. Sa gorra era una cosa bonica.
457 Tenia un tarannà aciutadanat que removia les entranyes de Tom. Quant més Tom badava en front de l'esplèndida meravella, més arremangava el nas, impressionat per aquella bellor, i li semblava que son propi abillament es tornava més i més arrossinat. Cap dels dos nois parlava.
458 Tom, d'un patac, els tirà a terra. En un instant els dos nois caigueren i giravoltaren pel fang, aferrussats com a gats; i per espai d'un minut s'estiraren i esquinçaren el pèl i els vestits, es donaren cops de puny i esgarrapades al nas, i es cobriren de pols i de glòria.
459 Una altra vegada teniu més compte a mirar amb qui feu el poca-solta. El noi nou se n'anà tot raspallant la pols de sos vestits, sanglotant, rondinant, i girant-se, adesiara, i sacsejant el cap i amenaçant amb allò que faria a Tom «l'altra vegada que l'atrapés al carrer».
460 A la qual cosa Tom respongué amb befes i emprengué el seu camí joiosament; i, tan prompte com hagué girat l'esquena, el noi nou arreplegà una pedra, l'engegà, i el tocà entre les espatlles, i després girà cua i corregué com un antílop. Tom empaità al traïdor fins a casa seva i així esbrinà on vivia.
461 Els arbres «de la llagosta» (1) eren en plena florida, i la fragància de les flors omplia l'aire. Cardiff Hill, més enllà del poblet i damunt ell, estava tot verd de vegetació, i queia a prou distància per a semblar una Terra Paradisíaca, somniosa, sossegada i invitadora.
462 Tom aparegué per la vorera, amb una galleda de blanc i una brotxa; i l'alegria fugí de la natura i una pregona melangia s'establí en son esperit. Trenta yardes d'un clos dilatat, de nou peus d'altura! Li semblà que la vida era tota buida, i l'existència una simple càrrega.
463 Jim eixí de la porta fent gambades, amb una galleda de llauna, i tot cantant la cançó Les Noies de Buffalo. El portar aigua de la bomba municipal havia estat sempre feina odiosa a l'esguard de Tom, fins aleshores; però ara no li semblà el mateix. Va recordar que hi havia colles de gent a la bomba.
464 Ben caminava fent salts, bots i gambades; prova abastament que el seu cor era gai i les seves esperances esbarjoses. Menjava una poma, i feia a intervals un llarg i melodiós esgarip seguit d'un ding-dong-dong, ding-dong-dong, en to profund, perquè estava personificant un vapor.
465 Esteu aquí estaqueta: no és veritat? Cap resposta. Tom examinà son darrer toc amb l'esguard d'un artista. Després donà una altra suau escomesa a la seva brotxa, i examinà el resultat, com abans. Ben es posà al seu costat. A Tom la poma li feia venir salivera, però romangué quiet, sempre maldant.
466 Ben va parar de rosegar la seva poma. Tom passà la brotxa exquisidament d'ací d'allí, reculà per a veure l'efecte, afegí un toc en aquest indret i aquell altre, i sospesà de bell nou l'efecte, mentre Ben li reparava cada moviment, i esdevenia més i més interessat, més i més absort.
467 Havia tingut, mentrestant, una bona, bella estona ociosa, i qui-sap-la companyia... i el clos lluïa de tres capes de blanc! Si el blanc no li hagués arribat a mancar, hauria causat la fallida de tots els nois del poblet. Tom es digué que aquest món, al capdavall, no era tan buit com això.
468 L'aire balsàmic de l'istiu, la calma reposadora, la flaire de les flors, i la somnolent bonior de les abelles, havia fet el seu efecte, i ella estava pesant figues sobre la mitja que tenia entre mans, mancada de tota companyia que no fos la del gat, el qual també se li havia adormit a la falda.
469 Les seves ulleres havien estat encimbellades damunt sa testa gris, com a precaució de seguretat. Ella havia cregut que, naturalment, ja faria d'allò més temps que Tom s'hauria escapat, i la meravellava de veure que comparegués dins el seu poder altra vegada d'aquesta intrèpida manera.
470 Eixí a fora a veure-ho per sí mateixa; i hauria estat prou contenta de trobar que fos veritat un vint per cent de l'afirmació de Tom. Quan trobà tot el clos emblanquinat, i àdhuc emblanquinat amb força gruix, i àdhuc amb una faixa afegida a terra, el seu astorament fou gairebé inexpressable.
471 Tan retuda estava per l'esplendor d'aquella feta, que se l'emportà al recambró i escollí una poma de les millors, i la hi donà, mentre li feia una lliçó edificant sobre el preu i delectança majors de qualsevol gust, quan venia sense pecat i després d'un virtuós treball.
472 La seva ànima romangué en pau, ara que havia dat a Sid el tracte que mereixia per haver cridat l'atenció sobre son fil negre i haver-li creat un mal de cap. Tom vorejà l'illa edificada i passà per una via fangosa que avançava pel darrera de l'estable de vaques de sa tia.
473 Tornà en acabat, i s'estigué vora el clos fins a la caiguda de la nit, «fent-se veure» com abans; però la noia no tornà a mostrar-se, encara que Tom es reconfortés una mica amb l'esperança que ella, mentrestant, devia estar vora alguna finestra, adonant-se de les seves atencions.
474 Finalment, tornà amb repugnància a casa seva, plena de visions sa pobra testa. Durant tot el sopar estigué tan alegre, que la seva tia es preguntà «quín esperit se li havia ficat al cos». Fou objecte d'un bon reny per haver tirat grumolls a Sid, i no semblà preocupar-se'n gota.
475 Sempre estaríeu de cap al sucre, si no us vigilava. Ella se n'anà aviat cap a la cuina, i Sid, feliç amb la seva immunitat, abastà la sucrera amb una mena de glorieig en front de Tom, que era gairebé insuportable. Però els dits del minyó lliscaren, i la sucrera caigué i es trencà.
476 Ben segur que deveu haver fet alguna altra descarada dolenteria quan jo no era present. Després, ella sentí el retret de la seva consciència, i es delia per dir quelcom de bo i amorós; però judicà que això seria interpretat com a confessió d'una errada seva, i la disciplina prohibia semblant cosa.
477 Tant estimulà sos sentiments amb l'aire patètic d'aquest somni, que hagué de vetllar per seguir empassant-se la saliva, perquè estava arran d'escanyar-se; i sos ulls nedaren en un enterboliment aquós, que el parpelleig féu sobreeixir, i davallà i gotejà per l'extrem de son nas.
478 Un rai d'estaques que hi havia al riu l'invitava, i ell s'assegué en son caire d'enfora, i contemplà l'ombrívola extensió del corrent, no desitjant aleshores sinó d'ofegar-se de cop i volta, i sense ataleiar-se'n, sense sofrir l'inconfortable tràmit enginyat per la natura.
479 S'enfilà al clos, i passà llisquívolament entre les plantes, fins a romandre sota aquella finestra; mirà en l'aire, envers ella, per llarga estona, i amb emoció; després s'ajagué en terra sota d'ella, cara en l'aire, amb les mans estretes damunt el pit, i servant la pobra flor marcida.
480 I d'això en podem deduir la magnitud del seu guarda-roba. La noia l'endegà, després que ell mateix s'hagué abillat; cordà el gec polit fins a la seva barba, girà el gran coll de camisa damunt les seves espatlles, el raspallà i el coronà amb el capell de palla, que tot era de clapes.
481 Així és que es ficà les sabates, tot rondinant. Mary aviat estigué llesta, i els tres infants eixiren cap a l'escola dominical, indret que Tom odiava amb tot el cor; però a Sid i Mary els plaïa. L'escola del diumenge durava de les nou fins a dos quarts d'onze; i després venia el servei religiós.
482 Els bancs de respatller enlairat i sense coixins que hi havia a l'església podrien contenir unes tres centes persones; l'edifici era una petita cosa senzilla, amb una mena de caixa de pi al cim, com a cloquer. A la porta, Tom reculà i s'acostà a un camarada que duia el vestit de les festes.
483 Sotjà altres nois a mesura que venien, i continuà comprant bitllets de diverses colors, per deu o quinze minuts més. Entrà a l'església, després, amb un eixam de nois i noies nets i sorollosos; se n'anà cap el seu seient i començà una baralla amb el primer noi que trobà al seu abast.
484 Deu bitllets blaus equivalien a un de vermell, i podien ser-hi baratats; deu bitllets vermells equivalien a un de groc; per cada deu bitllets grocs el superintendent donava una Bíblia molt senzillament enquadernada (que no arribava a valer mig dòlar en aquells temps venturosos) al deixeble.
485 El darrer terç del discurs fou malmès pel renovellament de lluites i altres divertiments entre alguns nois de mala conducta, i per les inquietuds i murmuris que s'estenien arreu arreu, banyant, fins i tot, els fonaments de roques isolades i incorruptibles com Sid i Mary.
486 Tom havia estat inquiet y ple de pruïges i malhumor, i amb la consciència que el remordia: no podia confrontar l'esguard d'Amy Lawrence, no podia sofrir sa mirada amorosa. Però quan veié la petita nouvinguda, son esperit se abrandà tot ell de benaventurança en un dir Jesús.
487 L'astorament que aquestes reflexions inspiraven, el demostrava l'impressionat silenci i les fileres d'ulls mirant de fit a fit. Aquest era el gran jutge Thatcher, germà de llur propi advocat. Jeff Thatcher immediatament avançà a mostrar-se familiar amb el gran home i a ésser envejat per l'escola.
488 Només una cosa mancava per completar l'èxtasi del senyor Walters, i era l'avinentesa de fer a mans una Bíblia de premi, i exhibir un prodigi. Diversos deixebles tenien uns quants bitllets grocs, però ningú no en tenia prou; ell havia anat assabentant-se'n entre els alumnes més assenyalats.
489 Hauria donat tot el món, ara, per a tornar a tenir aquell noi alemany amb el seny complet. I en aquell moment, quan l'esperança era morta, Tom Sawyer avançà amb nou bitllets grocs, nou de vermells i deu de blaus i demanà una Biblia! Això fou com una tamborinada en un cel clar.
490 Walters no esperava una petició per aquell indret ni en deu anys a venir. Però no calia dar-hi voltes: veu's aquí els documents fefaents, i no tenien cap tara. Així és que Tom fou enlairat al veinatge del jutge i l'altre escollit, i la gran nova fou anunciada del quarter general estant.
491 Els nois es sentiren rosegats per l'enveja; però els que sofriren les més amargues punyides foren els que s'adonaren massa tard que havien contribuït a aquesta odiada esplendor, en vendre bitllets a Tom a canvi de la riquesa que ell havia acoblat venent privilegis d'emblanquinar.
492 Sabeu, sens dubte, els noms de tots els dotze deixebles. Voleu dir-nos els noms dels dos primers que foren elegits? Tom anava estirant-se un botó i prenent un posat temorenc. S'enrojolà, aleshores, i sos ulls es decantaren a terra. El cor del senyor Walters s'esfondrà dintre seu.
493 El chor sempre feia rialletes i murmuris durant tot el servei religiós. Hi hagué una vegada un chor d'església que no era mal educat, però he oblidat on va ésser. Fa una pila d'anys que això va passar, i amb prou feines puc recordar-ne cap detall; però em penso que fou en algun país estranger.
494 La primera cosa que féu l'escarabat fou atrapar-li el dit. Seguí una natural patacada, i l'escarabat se n'anà trontollant al passadís central, i s'aturà cap per avall, i el dit ferit anà a raure dins la boca del noi. L'escarabat jeia allí terra movent les potes desvalgudes, incapaç de tombar-se.
495 Altra gent, que no parava atenció a la prèdica, trobà un consol en l'escarabat, i també l'ullaren. Al cap de poca estona un gos llanut vagarívol comparegué mandrosament, amb el cor trist, emperesit per la calma i blanura de l'istiu, cansat del captiveri i sospirant per una trasmudança.
496 Els espectadors veïns s'estremiren d'una dolça joia interior, diverses cares es posaren darrera ventalls i mocadors, i Tom esdevingué absolutament feliç. El gos quedava com un babau, i probablement se'n dava compte; però hi havia ressentiment en el seu cor, tanmateix, i daler de revenja.
497 Tom Sawyer tornà a casa joiós del tot, bo i pensant que era més satisfactori el servei religiós quan s'hi presentava una mica de varietat. Només una cosa l'amargava: ja li venia de grat que el gos jugués amb la seva cuca pessigadora, però no li semblava equitatiu que se l'emportés.
498 El matí del dilluns sempre el trobava així, perquè començava una altra setmana de sofriment aclaparador a l'escola. Generalment ell inaugurava aquell dia tot desitjant que no hagués sobrevingut la festa, que feia molt més odiós el retorn al captiveri i les cadenes. Tom jeia reflexionant.
499 Escrutà el seu organisme: no tenia cap xacra. I començà de bell nou l'investigació. Aquesta vegada li semblà que podia descobrir símptomes de còlic i començà d'encoratjar-los amb extraordinària esperança. Però s'afebliren, i al cap de poca estona desaparegueren del tot.
500 El minyó, doncs, tragué afanyosament el dit malalt del peu, enfora del llençol, i l'aixecà en l'aire per a la seva inspecció. Però no coneixia els símptomes necessaris. Tanmateix, però, semblava que valia la pena d'arriscar-s'hi: així és que començà de gemegar amb considerable braó.
501 Però Sid seguia dormint, sense atalaiar-se'n. Tom gemegà més fort, i s'imaginà que començava de fer-li mal el dit del peu. Fou infructuós, pel que feia a Sid. Tom bufava ja de tant escarrassar-se. Descansà una mica, i després s'inflà, i produí un seguit d'admirables gemecs.
502 De manera que tot aquest terrabastall era perquè us pensàveu romandre a casa, i fer campana, i anar a pescar? Tom, Tom! Jo us estimo tant, i vós sembleu cercar totes les maneres de ferir mon pobre cor vellet amb vostra ànima endiastrada! En aquell instant els instruments dentaris eren a punt.
503 Huckleberry era coralment odiat i temut de totes les mares del poble, perquè estava en vaga, i no coneixia llei, i era ordinari, i dolent... i perquè tots llurs infants l'admiraven en tanta de manera, i es delectaven en sa prohibida companyia, i haurien volgut tenir la gosadia d'ésser com ell.
504 Dormia als llindars de les portes quan feia bon temps, i en bótes buides quan plovia; no havia d'anar a l'escola ni a la capella, ni reconèixer ningú per senyor, ni obeir a ningú: podia anar a pescar o a nedar, quan i on li plagués, i romandre-hi tanta d'estona com li fos escaient.
505 Ningú li prohibia de tenir batusses; podia vetllar fins a l'hora que li semblés bé; era sempre el primer noi que anava amb els peus nus en primavera, i el darrer en tornar a adoptar el cuiro en la tardor; mai no s'havia de rentar o posar-se roba neta; podia renegar prodigiosament.
506 El meu pare ho diu ell mateix. Un dia feia camí, i va veure que ella l'estava embruixant; així és que va agafar un roc, i, si ella no s'hagués fet escàpola, l'hauria bé ensopegada. Doncs bé: aquella mateixa nit va anar de corcoll dins un cobert on jeia embriagat, i es va petar el braç.
507 Plantà son capell al penjador, i es precipità a son seient amb una abrivada aqueferadíssima. El mestre, entronitzat a l'altura, damunt sa gran cadira de braços i de cul estellat, feia una bacaina, a la non-non de la bonior soporífera de l'escola. La interrupció el desvetllà.
508 Tom estigué a punt de cercar aixopluc sota una mentida; però aleshores veié dues llargues trenes de cabell groguís penjant damunt una esquena, i les reconegué, en virtut d'aquella elèctrica simpatia de l'amor; i al costat d'aquella personeta hi havia l'únic lloc vacant de la banda de les noies.
509 I que això us serveixi d'escarment. Les rialletes que es mobilitzaren pels àmbits de la cambra semblà que avergonyissin el noi; però, de fet, aquesta resulta la causà més aviat l'adorativa temença envers la seva ídola inconeguda i el goig paorós que li proporcionava la seva sort enlairada.
510 S'assegué a l'extrem del banc de pi, i la noia se'n retirà una mica, amb un moviment de cap. Contactes de colzes i llambregades i murmuris atravessaren la cambra; però Tom seia tot quiet, amb els braços damunt el pupitre llarg i baix que tenia al davant, i semblava que estudiés en son llibre.
511 De mica en mica l'atenció dels altres el deixà de banda, i l'acostumat murmuri de l'escola surà una vegada més per l'aire ensopit. Al cap de poc el minyó començà de fer lliscar furtives llambregades envers la noia. Ella ho reparà, li féu una llengota, i li girà el cap per espai d'un minut.
512 Quan ella tornà a mirar-lo amb tota cautela, hi havia un préssec davant d'ella: ella l'empenyé cap enfora. Tom tornà a acostar-lo dolçament: ella l'empenyé de bell nou, però amb menys animositat. Tom pacientment, va tornar-lo a son lloc: aleshores ella deixà que hi romangués.
513 D'aquesta manera fou conduït a través de la cambra i dipositat en el seu seient, sota un foc copiós de rialles de tota l'escola. Després el mestre romangué al damunt d'ell uns quants moments paorosos, i finalment se n'anà cap a la seva reial cadira, sense dir cap paraula.
514 Li semblava que la interrupció de tasques de les dotze no vindria mai. L'aire estava encalmadíssim. No se'n movia un alè. Era el més somnolent dels dies somnolents. El murmuri adormidor de vint-i-cinc alumnes estudiant, aquietava l'ànima, com l'encís que hi ha en la bonior de les abelles.
515 L'amic íntim de Tom seia al seu costat, i havia sofert tant com ell; i ara es sentia pregonament i gratament interessat, tot seguit, en aquesta diversió. Aquest amic íntim era Joe Harper. Els dos minyons eren amics jurats tota la setmana, i enemics encarnissats els dissabtes.
516 És meva, la paparra, i li faré les remaleïdes coses que vulgui, o em feriria! Una tremenda patacada caigué damunt les espatlles de Tom, i una que hi feia joc damunt les de Joe; i per espai de dos minuts la pols seguí brollant dels dos gecs, i tota l'escola va gaudir-se'n.
517 Al cap d'una estona tots dos es trobaren al fons de la sendera, i quan arribaren a l'escola n'esdevingueren únics senyors. Aleshores s'assegueren plegats, amb una pissarra al davant, i Tom donà el llapis a Becky, i tingué la mà d'ella dins la seva, i la guià, creant així una altra casa sorprenent.
518 Però no ho féu. Aleshores començaren de escometre'l sentiments amargs i temences d'ésser el culpable. Li exigia una aspra lluita amb sí mateix de fer ara noves insinuacions, però s'hi decidí i entrà. Ella encara estava dreta al recó, tot sanglotant amb la cara contra la paret.
519 Ella el tirà a terra. Aleshores Tom sortí de la casa per anar damunt les muntanyoles, i qui sap-lo-lluny, i no tornar a escola aquell dia. Tot seguit Becky començà de recelar. Corregué cap a la porta: ell ja no era a l'envista. Donà un tomb envers el camp de joc: no era allí.
520 Travessà rierols dues o tres vegades, perquè, segons una dominant superstició jovenívola, el passar aigua destarotava les persecucions. Mitja hora després desapareixia per darrera de la casa Douglas, al cim de Cardiff Hill; i l'escola era tot just obirable dins la vall que deixava endarrera.
521 El movia la millor intenció del món i l'havien tractat com un ca, com un veritable ca. Ella se'n penediria algun dia, potser quan fos massa tard. Ah! Si ell hagués pogut morir temporalment! Però el cor elàstic de la jovenesa no pot mantenir-se comprimit dins un motlle d'angúnia per molt de temps.
522 Volia fugir de casa i començar. Volia inaugurar-ho el mateix endemà al matí. Així, doncs, li calia empendre els preparatius. Aplegaria tots els seus recursos. Anà envers un tronc podrit, que era al seu abast, i començà de cavar sota un de sos caps amb el seu ganivet Barlow.
523 Que allò que hi és, hi romangui. Després, a esgarrapades retirà el fang i féu obiradora una teula de pi. L'aixecà i descobrí una ben feta cambreta de tresor, el fons i costats de la qual eren construïts amb teules de fusta. Hi havia una bala. L'astorament de Tom no tingué fi ni compte.
524 Si enterràveu una bala amb certs necessaris encantaments i la deixàveu tota sola per una quinzena, i després obríeu el lloc amb l'encantament que ell havia dit, trobaríeu que totes les bales que havíeu perdut s'hi haurien acoblat, per més escampadament que haguessin estat separades.
525 Així, doncs, ha estat una bruixa qui ho ha fet. Ja me n'havia temut. Massa sabia ell la futilitat d'intentar haver-se-les amb les bruixes: així és que ho deixà córrer descoratjat. Però se li acudí que tanmateix podia quedar-se la bala que havia tirat al lluny, i anà i féu una pacient recerca.
526 Però devia haver anat més ençà o més enllà: així és que féu l'operació dues vegades més. L'última repetició va reeixir. Les dues bales eren l'una a un pam de l'altra. Aleshores, precisament, el so d'una trompeta d'estany vingué tot desmaiat sota les verdes naus de la boscúria.
527 Quan li semblà que ja era gairebé a trenc de dia, sentí que el rellotge sonava les deu. N'hi havia per desesperar-se. S'hauria bellugat i remenat com els seus nervis li demanaven, però tenia por de despertar Sid. Jagué, doncs, d'allò més quiet i mirant en l'aire, dins l'ombra.
528 Tot era bròfegament silenciós. Aviat començaren a brollar del silenci sorolls apenes perceptibles, que anaven prenent cos. El tic-tac del rellotge esdevingué sensible. Vells prestatges es posaren a cruixir misteriosament. Els graons carriquejaren vagament. Sens dubte, hi havia esperits en campanya.
529 Després vingué el so acompassat i espectral d'un corc, a la paret que hi havia a la capçalera del llit: allò volia dir que els dies d'algú eren comptats. Després l'udol d'un gos llunyà muntà en l'aire de la nit, i fou respost per un udol més vague d'una distància més remota.
530 Tom es trobava a l'agonia. A la fi romangué satisfet que el temps s'hagués exhaurit i l'eternitat s'inaugurés; i començà, a desgrat seu, a ensopir-se; el rellotge cantà les onze, però ell no les sentí. I després comparegué, mesclat amb els somnis a mig formar, un miol sobiranament melangiós.
531 Al cap de mitja hora calcigaven l'alt herbam del cementiri. Era un cementiri de la vella mena ponentina, damunt un turó, a vora d'una milla i mitja del poblet. El vorejava un clos atrotinat, fet de taulons, que unes vegades es decantava cap enfora i altres cap endins, però mai no romania test.
532 Un oratjol desmaiat gemegava entre els arbres, i Tom tingué por que fossin els esperits dels morts planyent-se d'ésser destorbats. Els nois enraonaren poc, i només que en una veu que no s'afigurava, perquè l'hora, i l'indret, i la difosa solemnitat, i el silenci oprimien llurs esperits.
533 Trobaren el nou munt alterós que cercaven, i s'aconductaren sota la protecció de tres oms poderosos que creixien aflotonats a unes quantes passes de la tomba. Esperaren en silenci una estona, que els semblà ben llarga. La queixa d'una òliba llunyana era l'únic so que trencava el silenci de mort.
534 Potter i Joe l'Indi portaven un baiard, amb una corda i un parell de pales al damunt. Deixaren en terra allò que traginaven, i començaren d'obrir la tomba. El doctor posà la llanterna al cap del lloc d'enterrament i avançà i s'assegué, amb l'esquena recolzada en un dels oms.
535 Per algun temps no se sentí més soroll que el xarricar de les pales que descarregaven llur nolieig de terra i arena. Allò era ben monòton. Finalment, una pala topà amb el taüt, fent un so opac i de fusta, i al cap d'un o dos minuts els homes l'havien hissat damunt terra, al defora.
536 Alçapremaren la tapadora amb les pales, tragueren el cos mort, i el rebotaren asprament per terra. La lluna es mogué darrera els núvols i mostrà sa cara esblaimada. El baiard fou endegat, i el cos mort posat al seu damunt, cobert amb una flassada, i fermat amb la corda.
537 Després posà el fatal ganivet en l'oberta mà dreta de Potter, i segué damunt el taüt malmenat. Passaren tres, quatre, cinc minuts, i aleshores Potter començà de moure's i de fer gemecs. Sa mà era closa damunt el ganivet: l'aixecà, hi pegà llambregada i el deixà caure amb una esgarrifança.
538 Bé, doncs: quan mon pare està xop, ja podeu apallissar-li el cap amb tota una església, que no el contorbareu. Ell mateix ho diu. Així és que igual passa a Muff Potter, és clar. Però si un home estés ben, ben serè, compto que potser aquella patacada el deixaria al siti: no ho sé.
539 Això és prou bo per a cosetes ordinàries sense cap ni centener, especialment amb les noies, perquè després us van al darrera amb un flabiol sonant, i no poden fer sinó botzinar quan es veuen en el trencacoll; però una cosa d'importància com aquesta ha de ser escrita. I amb sang.
540 Així, doncs, Tom descabdellà el fil d'una de les seves agulles de cosir, i cada minyó es punxà el capciró del polze i n'espremé una gota de sang. Amb el temps, després de diverses premsades, Tom aconseguí signar amb les seves inicials, servint-se del capciró de son dit xic com a ploma.
541 Després mostrà a Huckleberry còm havia de fer una H i una F, i el jurament ja fou perfecte. Enterraren l'estella de pi arran de la paret, amb algunes bròfegues cerimònies i encantaments, i les cadenes que els lligaven la llengua foren ja tancades amb pany i clau, i la clau llençada.
542 Així és que avançaren de puntetes i llisquívolament, l'un darrera l'altre. Quan hagueren arribat a cinc passes del roncaire, Tom petjà una branqueta, que es petà amb un fort espetec. L'home gemegà, es retorcé una mica, i sa cara restà sota la llum de la lluna. Era Muff Potter.
543 Quan Tom lliscà finestra endins de l'alcova, la nit era gairebé passada. Es despullà amb excessiva cautela, i s'adormí, tot congratulant-se que ningú no s'hagués adonat de la seva escapada. No s'havia dat compte que Sid, el gentil roncaire, estava despert, i n'havia estat per espai d'una hora.
544 Això l'astorà. Per què no havia estat cridat i perseguit fins que es llevés, com era el costum? Aquesta idea l'omplia de mals averanys. Al cap de cinc minuts estava vestit i escales avall, tot sentint-se capolat i ensopit. La família encara era a taula, però havien acabat el desdejuni.
545 No va aconseguir un somriure ni una resposta: així és que recaigué en el silenci i deixà que son cor anés capbussant-se fins a les darreres fondàries. Després del desdejuni, la seva tia el prengué de banda, i Tom gairebé resplendí amb l'esperança que li darien una pallissa; però no fou així.
546 La seva tia es posà a plorar, i vinga preguntar-li còm podia malmetre d'aquesta manera son cor de velleta; i finalment li digué que continués i s'arruïnés, i que, amb tants de disgustos, portés sos cabells grisos a la tomba, perquè ja era inútil de fer cap més provatura.
547 Al cap d'una llarga estona canvià lentament i tristament la seva posició, i agafà aquell objecte amb un sospir. Estava embolicat amb paper. El desembolicà. Seguí un llarg, dilatat, colossal sospir, i el cor se li trencà. Era el seu pomet de llautó! Aquesta darrera gota va fer sobreeixir el vas.
548 Sense necessitat del telègraf, en aquell temps encara no somniat, la història volà d'home a home, de grup a grup, de casa a casa, amb velocitat poc menys que telegràfica. Naturalment, el mestre d'escola concedí festa aquella tarda: quí sap què hauria pensat d'ell el poble si no ho hagués fet.
549 El cortrencament de Tom s'esvaí, i s'ajuntà a la processó, no pas per no preferir mil vegades més d'anar a qualsevol banda, sinó perquè una paorosa, inexplicable fascinació l'hi arrossegava. Arribat a l'indret paorós, insinuà son cosset entre la multitud i veié el llòbrec espectacle.
550 Li semblà que havia passat un segle abans que ell arribés allí al davant. Algú li pessigà el braç. Es girà, i sos ulls trobaren els de Huckleberry. Després, tots dos, d'un plegat, miraren a una altra banda i es preguntaren si algú havia reparat alguna entresenya en llur mútua llambregada.
551 I quan ell hagué finit, encara vivent i sencer, el fluctuant impuls que havien sentit de rompre llur jurament i salvar la vida del pobrissó detingut i traït s'esvaí i cessà, perquè evidentment aquell inic s'havia venut a Llucifer, i seria fatal de ficar-se en cosa pertanyent a un poder com aquell.
552 Becky Thatcher havia deixat de comparèixer a l'escola. Tom lluità amb son orgull uns quants dies, i féu per manera d'escapolir-se d'aquell amor, però fracassà. Començà d'anar a raure constantment pels volts de la casa on vivia el pare d'ella, cada nit, i de sentir-se ben atuïdot.
553 Si es morís! Aquesta idea comportava una distracció. Ja no s'interessà més per la guerra, ni tan sols per la pirateria. L'encís de la vida havia desaparegut, i no en restava sinó la melangia. Deixà de banda el seu arc i el seu bastonet de baseball que ja no li proporcionaven cap gaudi.
554 Sa tia n'estava tota preocupada; començà de fer-li sofrir tota mena de provatures amb medicines. Ella era d'aquelles persones que perden els estreps per les medicines patentades i tots els mètodes novençans de produir la salut o d'adobar-la. Era una constant experimentadora d'aquestes coses.
555 Ella començà de prestar ajut a l'aigua amb una prima dieta de farina de civada, i emplastres de cantàrides. Calculava la capacitat d'ell com hauria calculat la d'una gerra, i l'omplia diariament de panacees pispa-diners. Tom havia esdevingut, en aquella etapa, indiferent a la persecució.
556 Aquesta fase omplia de marriment el cor de la vella senyora. Calia rompre aquesta indiferència a qualsevol preu. Aleshores sentí parlar per primera vegada d'un mata-xacres. N'encarregà tot seguit una bella quantitat. El tastà, i en romangué plena de gratitud. Era, senzillament, foc en forma líquida.
557 La vella senyora estava decantada, i Tom l'espiava amb un interès estimulat per la inquietud. Massa tard endevinà la seva orientació. El mànec de la cullereta acusadora era visible sota la sanefa del llit. La tia Polly la collí i l'enlairà. Tom reculà, baixant els ulls.
558 Ella li hauria rostit els budells, tan mancada de bon cor com si el pacient hagués estat un noi! La tia Polly sentí una sobtada angoixa de remordiment. La cosa, així, prenia un nou aspecte: ço que era cruel envers un gat podia ésser també cruel envers un noi. Començà d'ablanir-se: estava penedida.
559 Quín dret tenia, el desvalgut, de queixar-se? Sí, l'hi havien obligat, al capdavall: faria una vida criminal. No hi havia opció. Mentrestant, era molt més avall de Meadow Land, i el dring de la campana de l'escola per a acoblar els minyons arribava tot desmaiat a la seva oïda.
560 I els sanglots es feren intensos i seguits. En aquella avinentesa, precisament, trobà el companyó jurat de son esperit, Joe Harper, que venia amb una aspra mirada i evidentment arrecerava en son cor algun projecte grandiós i sinistre. Eren, palesament, «dos esperits amb una sola idea».
561 Però hom esbrinà que aquesta mateixa requesta, precisament, era la que Joe anava a fer a Tom; i havia anat a la seva percaça amb aquest fi. La seva mare l'havia fuetejat per haver-se begut una llet que ell no havia tastat, ni en sabia res: era evident que estava cansada d'ell i desitjava que partís.
562 Joe duia al magí d'ésser ermità, i viure de rosegons en una remota caverna, i morir-se paulatinament, de fred i necessitat i dolor; però, després d'haver parat atenció a Tom, concedí que una vida de crim oferia alguns eminents aventatges: així és que consentí a ésser pirata.
563 Després anaren a cercar Huckleberry Finn, i ell va unir-se'ls tot seguit, perquè totes les carreres li eren iguals: li era indiferent. Es separaren al cap de poc, per a trobar-se en un indret solitari de la vora del riu, a dues milles del poblet, a l'hora favorita, que era la mitja nit.
564 Cadascú d'ells portaria hams i cordills, i les provisions que pogués robar de la manera més ombrívola i misteriosa, com escau als bandejats: i abans que la tarda fos passada s'havien enginyat per gaudir la dolça ufana d'escampar que ben tost la ciutat «sabria alguna cosa».
565 Hi havia celístia i una gran quietud. El riu poderós s'estenia com un oceà en sossec. Tom parà atenció un moment, però cap so no trencava la calma. Després féu un xiulet baix i precís. Li respongueren de sota el penyal. Tom xiulà dues vegades més. Aquests senyals foren respostos d'igual manera.
566 Hi havia un caminal fàcil i confortable al llarg de la ribera, sota el penyal, però li mancaven els aventatges de la dificultat i el perill, de tant de preu quan es tracta d'un pirata. La Terror de les Mars havia portat un llom de porc, i s'havia extenuat traginant-lo fins allí.
567 Els minyons encararen bé la proa, i després descarregaren els rems. El riu no era alt, de manera que no hi havia més que dues o tres milles de marxa. Amb prou feines fou dita una paraula durant els següents tres quarts d'hora. Ara el rai passava davant el poblet llunyà.
568 Quan la darrera fràgil llenqueta de porc havia desaparegut i l'última ració de coca era devorada, els minyons s'estengueren damunt l'herbei, plens de gaubança. Haurien pogut trobar una banda més fresca, però no volien privar-se de un tret tan romàntic com era un foc d'acampament.
569 Fóreu una calamitat! El Mà-roja no respongué, perquè s'esmerçava en quelcom de millor. Havia acabat de baumar una panotxa, i ara hi adaptava una tija, carregava de tabac, i apretava una brasa contra el carregament i bufava un núvol de fum olorós: estava en plena florida de luxuriosa gaubança.
570 Però els altres minyons li digueren que els bells vestits arribarien ben de pressa, un cop haguessin començat llurs aventures. Li feren capir que sos pobres parracs farien el fet, per a començar, encara que fos el costum dels rics pirates de començar amb el guarda-roba complet.
571 Després arribaren al marge imminent de la son, i es posaren a rondar-lo; però ara vingué un intrús que no volia donar-se: era la consciència. Començaren de sentir una vaga aprensió que havien fet mal fet de fugir, i després pensaren en les menges robades, i aleshores vingué la positiva tortura.
572 S'assegué i es fregà els ulls, i mirà a son voltant: aleshores va compendre la cosa. Agrisava el cel l'alba freda, i hi havia una sensació delectable de repòs i pau en la profunda calma penetrant i el silenci dels boscos. No es movia una fulla; ni un so trencava la gran meditació de la natura.
573 Joe i Huck encara dormien. Aleshores, ben endins de la boscúria, un ocell cantà, i un altre respongué; no trigà de sentir-se el martelleig del pigot. Gradualment, el gris tèrbol i fred de la matinada s'esblanqueí, i al mateix compàs els sons es multiplicaren i es manifestà la vida.
574 Després vingué una processó de formigues, de cap indret particular, i s'escamparen envers llurs tasques: una d'elles batallava virilment amb una aranya morta que duia en sos braços i era cinc vegades més gran que no pas ella, i ella l'estirava tot fent un camí tot recte per amunt una soca.
575 Se us cala foc a la casa, i estan sols vostres infants. I ella emprengué el vol i se n'anà a veure-ho, cosa que no sorprengué al noi, perquè sabia de qui-sap-lo temps que aquest insecte era crèdul quant a incendis, i ell havia posat a prova la seva simplicitat més d'una vegada.
576 Se n'anaren a un reconet prometedor de la vora del riu i tiraren l'ham: gairebé immediatament en foren recompensats. Joe no tingué ocasió d'esdevenir impacient abans que tornessin portant algunes belles llobines, un parell de perques del sol, i un barb petit: provisions per a tota una família.
577 Però la conversa, al cap de poca estona, s'arrossegà penosament, i després morí. La quietud, la solemnitat que aixoplugava el bosc i la sensació de solitud començaren d'obrar damunt els esperits dels nois. Es posaren a pensar. Una mena d'indefinida enyorança lliscà damunt ells.
578 Aquesta enyorança, al cap de poc, prengué una forma opaca: era la puncella de l'enyorament de la llar. Fins i tot Finn el Mà-roja somiejava sos graons de llindar i ses bótes buides. Però tots ells estaven avergonyits de llur flaca, i cap no era prou gosat per a manifestar son pensament.
579 Això era una bella cosa. Valia la pena de ser pirata, ben mirat. En venir l'hora baixa, el vaporet tornà a sos afers de costum i els bots desaparegueren. Els pirates recularen al campament. Estaven que no hi veien de vanitat per llur nova grandesa i el magnífic mal de cap que ocasionaven.
580 L'exaltació era ja desapareguda, i Tom i Joe no podien evitar que se'ls acudissin certes persones de la llar que no gaudien aquell bell caprici com feien ells. Comparegueren els recels; esdevingueren contorbats i infeliços; un sospir o dos s'escaparen sense que ells se n'adonessin.
581 Tom l'avergonyí amb sos escarnis. Huck, que encara no s'havia compromès, s'uní a Tom, i el cagadubtes tot seguit oferí explicacions, i es donà per content d'eixir del trencacoll amb tan poca mala anomenada de pollet enyorívol com pogué. La revolta fou atuïda amb eficàcia per aquella vegada.
582 Arreplegà i inspeccionà uns quants semicilindres, de bella grandària, de la fina escorça blanca d'un sicomor, i, finalment, escollí els dos que cregué que li convenien. Després s'agenollà vora el foc, i escrigué penosament alguna cosa en cada un d'ells amb la seva quilla roja.
583 Abans que l'aigua li arribés a la cintura havia fet cosa de mig camí: el corrent ja no permetia més gual aleshores: així és que es llançà a nedar confiadament per la resta de cent yardes. Nedava quartejant per amunt el corrent, però tanmateix ell el menà cap avall més de pressa que no havia esperat.
584 Tot i això, arribà finalment a la ribera i anà derivant fins a trobar una banda baixa, i aleshores sortí de l'aigua. Posà la mà a la butxaca del gec, trobà sana i bona la seva peça d'escorça, i en acabat prengué embranzida a través dels boscos, seguint la ribera amb els vestits regalimant.
585 Tot era quietud sota el parpelleig dels estels. S'arrossegà per la ribera, espiant amb els ulls ben badats; lliscà dins l'aigua, féu tres o quatre braçades, i s'enfilà dins el bot que estava fermat a la popa del vaporet. S'ajagué sota el banc de remaires, i esperà tot panteixant.
586 Apretà a córrer per camins deserts, i aviat es trobà al darrera del clos de la seva tia. Saltà per damunt, s'acostà a la golfa, i mirà a l'interior de la casa per la finestra de la saleta, perquè hi havia llum. Allí seien la tia Polly, Sid, Mary i la mare de Joe Harper, acoblats i enraonant.
587 Oi, oi, que ho és. No s'acabaran en tot avui les coses estranyes. Aneu i tanqueu-la, Sid. Tom amb prou feines tingué el temps necessari a desaparèixer sota el llit. S'aturà i respirà una estona, i després s'arrossegà a un indret on podia gairebé tocar el peu de la seva tia.
588 Ahir mateix, al migdia, el meu Tom va omplir el gat de mata-xacres, ben curull, i em vaig pensar que la bèstia enfonsaria la casa. I (Déu me perdoni!) vaig tustar-li el cap, a Tom, amb el meu didal; pobre minyó, pobre minyó, que ja no existeix! Però ara ja ha sortit de totes les seves trifulgues.
589 Aquella nit era la del dimecres. Si els cossos continuaven introbables fins a diumenge, tota esperança fora abandonada, i aquell matí tindríen lloc les cerimònies de l'enterrament. Tom s'esgarrifà de cap a peus. La senyora Harper donà la bona nit entre sanglots i es girà per anar-se'n.
590 Aleshores, per un impuls comú, les dues dònes desemparades caigueren cadascuna en braços de l'altra i trencaren un bon plor aconhortador, i després se separaren. La tia Polly fou molt més tendra del que solia en donar la bona nit a Sid i Mary. Sid somicà una mica, i Mary se n'anà plorant de tot cor.
591 Féu son camí de retorn cap a l'embarcador del vaporet. No trobà ningú al llarg per aquells indrets, i avançà coratjosament cap a dins del vapor, perquè sabia que estava deshabitat, deixant de banda el vigilant, que sempre dava el tomb cap a dins i dormia com una escultura.
592 S'allunyaren a pleret, errívols, l'un de l'altre, es deixaren caure en una certa amargor, i es posaren a mirar anhelosament, a través de l'ample riu, cap al poblet, tot ensopit sota la solellada. Tom es donà compte que estava escrivint Becky, en l'arena, amb el dit gros del peu.
593 Ho esborrà una vegada més, i en acabat s'arrencà a la temptació fent venir els altres minyons i aplegant-s'hi. Però el coratge de Joe havia minvat fins a fer gairebé impossible la seva resurrecció. Estava tan enyorívol de casa seva, que amb prou feines podia suportar-ne el marriment.
594 Tenia les llàgrimes a flor de parpella. També Huck estava melangiós. Tom es sentia abatut, però lluitava de valent per no mostrar-ho. Tenia un secret que encara no estava disposat a dir; però, si aquesta sediciosa depressió no es trencava aviat, no tindria més remei que descobrir-lo.
595 Quan ell va haver arribat on eren ells, escoltaren esquívolament, fins que veieren a la fi l'indret on els menava, i aleshores esclataren en un esgarip de guerra, a tall d'aplaudiment, i digueren que era esplèndid, i digueren que si els ho hagués fet saber a la primeria no se n'haurien anat.
596 Així és que Huck féu pipes i les omplí. Aquests novicis mai no havien fumat abans sinó cigars de pàmpol, que mossegaven la llengua, i no tenien reputació de virils, tanmateix. S'estiraren damunt llurs colzes, i començaren de treure bufades cautelosament i amb magra confiança.
597 No, no cal que vingueu, Huck: ja el trobarem. Així, doncs, Huck s'assegué de bell nou, i va esperar-se una hora. Després començà de sentir-se tot soliu, i anà a cercar sos companyons. Estaven molt distants, en els boscos, tots dos molt esblaimats, tots dos profundament adormits.
598 Hi havia una opressió, difosa per l'aire, que semblava presagiar quelcom. Els minyons van arraïmar-se, i van cercar l'amistosa companyia del foc, baldament la calor tèrbola i encalmada de l'ambient irrespirable fós sufocant. S'assegueren en silenci, atents i en espectació.
599 Continuava la quietud solemnial. Més enllà de la llum del foc, tot ho dragava la negror de la fosca. Tot seguit aparegué una lluïssor tremolenca que, vagament, mostrà per un instant el fullatge, i després s'esvaí. Al cap de poc en vingué una altra de més poderosa. Després una altra.
600 El sord terrabastall d'una tronada anà udolant i desplomant-se pel cel, i es perdé en botosos braolaments, enllà d'enllà. Una rauxada d'aire fred atravessà aquelles bandes, fent remorejar totes les fulles i anar en doina una nevada de borrallons de cendra pel voltant del foc.
601 Sovint sovint, algun arbre gegantí abandonava la lluita i queia amb un espetec entre la jove tanyada; i els terrabastalls incessants de la tronada es convertien ara en esclats que fendien l'orella, punyents, aguts, explosius i esglaiadors que empalmaven inexpressablement.
602 Tot el campament regalava i allò que havia estat foc també; perquè no eren sinó minyons atarantats, com esqueia a llurs anys, i no havien pres mesures contra la pluja. Veu's aquí matèria de descoratjament, perquè la pluja els havia atravessat i tenien el fred als ossos.
603 Però tant se'ls en donava de les bales, del circ, del nedar, de tot. Els féu memòria de l'imposant secret, i desvetllà un raig de gaubança. Mentre durava, pogué interessar-los amb un nou enginy: consistia en deixar de banda per una estona l'ofici de pirata, i ésser indis, per a variar una mica.
604 Els atragué la idea: així és que no passà gaire estona que no esdevinguessin ratllats, i ratllats de cap a peus amb fang negre, com altres tantes zebres (tots tres eren caps de tribu, naturalment), i se n'anaren, fent aldarull, boscs a través, a atacar una colònia anglesa.
605 No trigaren a separar-se en tribus hostils, i es precipitaren cadascú d'ells sobre cadascú dels altres, en les emboscades, amb paorosos esgarips de guerra; i cadascú matà i arrencà la cabellera de l'altre per milers. Fou una diada sagnant. Per consegüent, fou una diada sobiranament satisfactòria.
606 S'aplegaren al campament pels volts de l'hora de sopar, famolencs i feliços, Però ara brollà una nova dificultat: els indis enemics no podien partir-se el pa de l'hospitalitat sense que de primer fessin les paus, la qual cosa era senzillament impossible si no fumaven una pipa de pau.
607 Que ells sabessin, no hi havia més manera. Dos dels salvatges gairebé desitjaven haver romàs pirates. Tanmateix, però, no s'acudia altra remei: així és que, amb totes les mostres d'alegria que pogueren aplegar, demanaren la pipa i llançaren la seva bafarada, en passar ella, segons l'estil exigit.
608 Al matí següent, un cop acabada l'hora de l'escola dominical, la campana començà a tocar a morts en lloc de voltejar de la manera acostumada. Fou un Sàbat, aquell, ben silenciós; i el so planyívol semblava en harmonia amb la quietud consirosa que pesava damunt la natura.
609 La gent del poblet començaren d'aplegar-se, ronsejant una mica al vestíbul per conversar amb murmuris sobre el trist esdeveniment. Però no hi havia murmuris dins l'estatge: només el fúnebre zumzeig dels vestits, en anar les dones a llurs seients, hi trencava el silenci.
610 Havien estat amagats en la inusada tribuna, escoltant llur pròpia oració fúnebre! La tia Polly, Mary i els Harpers es precipitaren damunt els infants recobrats, els ofegaren a besades, i expandiren accions de gràcies a dolls, mentre el pobre Huck romania avergonyit i inconfortable.
611 Canteu, i poseu-hi tot el cor! I així ho feren: l'himne prorrompé en un esclat triomfal; i, mentre les bigues n'eren estremides, Tom Sawyer el Pirata mirà la minyonia envejosa del seu voltant, i confessà, cor endins, que aquell era el moment més altívol de la seva vida.
612 Mai no havia sentit una cosa així en tota la vida! No em digueu mai més que en això dels somnis no hi ha cosa vera. Sereny Harper sabrà aquesta feta abans que jo sigui més vella d'una hora. M'hauria plagut de veure-la confrontada amb això, a ella que diu tantes ximpleries sobre les supersticions.
613 Els minyons de son mateix volum feien veure que no sabien que se n'hagués anat; però tanmateix l'enveja els consumia. Haurien donat qualsevol cosa per tenir la seva pell bruna, colrada, i la seva anomenada resplendent; i Tom no s'hauria privat d'una i altra per tot un circ.
614 Tom decidí que ara es faria independent de Becky Thatcher. Amb la glòria n'hi havia prou. Viuria per a la glòria. Ara que ell era una persona assenyalada, potser voldria fer les paus. Bé, que ho provés: ja veuria com ell podia ésser tan indiferent com d'altres persones.
615 Després s'assegué tota consirosa, amb l'orgull ferit, fins que sonà la campana. S'alçà aleshores, amb un tret venjatiu en sos ulls, i sacsejà les seves trenes i digué que ja sabia el què li pertocava fer. A la suspensió de classes, Tom continuà el seu enamoriscament amb Amy, ple de joiosa ufana.
616 Anà donant voltes i més voltes amb Amy per darrera el casal de l'escola, per tal d'abrandar sos ulls amb l'odiós espectacle. No se'n sabia estar. I l'enfollia de veure, com es pensava veure, que Becky Thatcher ni una sola vegada sospités que ell es trobava en el món dels vivents.
617 Però ella el veia, tanmateix, i sabia que guanyava en la lluita, ça com llà, i estava contenta de veure'l sofrir com ella havia sofert. El feliç parloteig d'Amy esdevingué intolerable. Tom es referia coses de les quals havia de captenir-se, coses que calia fer; i el temps volava.
618 Jo us vaig clavar una pallissa el primer dia que veiéreu aquest poble, mestre, i us en clavaré una altra! Espereu que us ensopegui fora d'aquí! Us atraparé i... I, tot caminant, feia el moviment d'apallissar un noi imaginari, dant cops de puny a l'aire i puntades de peu, traient-li un ull.
619 Heu cridat abastament: oi? Ara vejam si això us serveix de lliçó. I així la pallissa imaginària acabà a satisfacció seva. Tom fugí a casa al migdia. La seva consciència no hauria comportat una gota més de l'agraïda felicitat d'Amy, i la seva gelosia no hauria pogut sofrir més altra dissort.
620 No us puc sofrir! El minyó, doncs, s'aturà, demanant-se quína en devia haver fet (perquè ella havia dit que miraria les imatges tota la migdiada); i ella seguí son camí, plorant. Aleshores Alfred se n'anà tot pensívol cap a la escola deserta. Es sentia humiliat i enfurit.
621 Son odi contra Tom estigué lluny de minvar, en acudir-se-li aquest pensament. Desitjà que se li acudís alguna manera de crear mals de cap a aquell noi, sense arriscar-s'hi gaire ell mateix. El llibre de lectura de Tom caigué sota sos ulls. Veu's aquí una avinentesa per a ell.
622 Becky, que dava una ullada a l'interior de l'escola en aquell moment, per una finestra del darrera d'ell, veié l'acció i passà de llarg, sense descobrir-se. Se n'anà cap a casa, aleshores, proposant-se de trobar Tom i dir-l'hi: Tom ho agrairia, i llurs encaparraments serien guarits.
623 Abans que fos a mig camí de casa, havia canviat de parer. La memòria de com l'havia tractada Tom quan ella parlava de la seva forada vingué a coure-li de bell nou, i l'ompli de vergonya. Resolgué de deixar-lo fuetejar per compte del llibre espatllat, i, de passada, odiar-lo per sempre més.
624 Em treu de test el pensar que heu pogut deixar-me visitar Sereny Harper, i fer-me fer aquest paper tan babau, i no dir-me'n una sola paraula. Aquest era un nou aspecte de la cosa. A Tom, abans, la seva agudesa del matí li havia semblat una bella facècia, d'allò més enginyosa.
625 Espero que el Senyor... sé que el Senyor el perdonarà, pel seu bon cor en dir-la. Però no vull esbrinar si és una mentida: no ho miraré. Deixà de banda el gec, i romangué per allà a la vora, pensívola, un minut. Dues vegades estengué la mà per pendre de bell nou la peça, i dues vegades es contingué.
626 Pobra noia! Poc sabia que de pressa s'anava acostant a un trencacolls ella mateixa. El mestre, el senyor Dobbins, havia arribat a la tardor de la vida amb una ambició insatisfeta. El més afalagat de sos desigs era ésser doctor, però la pobresa havia decretat que no passaria de mestre d'escola rural.
627 Cada dia treia un llibre misteriós del seu pupitre, i s'hi corfonia totes les estones que les classes no cantaven les lliçons. Servava el llibre amb pany i clau. No hi havia bergantell a l'escola que no es morís de ganes de dar-hi una llambregada; però no n'hi havia avinentesa.
628 Cada noi i cada noia tenien una teoria sobre la natura d'aquell llibre; però no hi havia dues teories iguals, i no hi havia manera d'establir els fets del procés. I vet aquí que, quan Becky passava vora el pupitre, veí de la porta, reparà que la clau era al pany! El moment era preciós.
629 És ben bé de noia, això: tenen la pell prima i el cor de pollet. Bé, és clar que no n'hi diré res al vell Dobbins d'aquesta ximpleta, perquè hi ha altres maneres de fer-la anar llatina que no són d'aquesta roïnesa; però què se'n treu? El vell Dobbins preguntarà qui ha esquinçat el seu llibre.
630 Tom s'ajuntà a la munió dels alumnes que feien aldarull a la part de fora. Al cap de pocs moments arribà el mestre, i l'escola va engolir-los. Tom no experimentava cap interès potent per sos estudis. Cada vegada que dava un cop d'ull pel costat de les noies, la cara de Becky el contorbava.
631 La major part dels alumnes miraren en l'aire llangorosament; però entre ells n'hi havia dos que sotjaven els moviments del mestre, clavant-hi els ulls. El senyor Dobbins fullejà el llibre distretament per una estona, i després l'aixecà i s'aconductà en la seva cadira per llegir.
632 Una vegada havia vist un conill percaçat i desemparat, amb una escopeta arran de son cap, que mirava com ella ho feia, ara. Tot seguit oblidà la seva batussa amb ella. Calia fer quelcom, de pressa! com un llampec! Però la mateixa imminència de la necessitat paralitzava la seva inventiva.
633 Si li hagués tornat, a Tom, la perduda avinentesa! Ja era massa tard; no hi havia salvació per a Becky, ara, va dir-se. Al cap d'un instant el mestre confrontava l'escola. Tots els ulls s'acalaren davant la seva mirada; en ella hi havia quelcom que fins i tot a l'innocent trasbalsava de por.
634 Però ell els passava al davant cada vegada. La retribució que seguia a cada èxit venjatiu era tan vasta i majestuosa, que els minyons sempre es retiraven del camp greument derrotats. A la fi conspiraren tots junts i se'ls acudí un pla que prometia una victòria enlluernadora.
635 Una tètrica basarda s'apoderà d'ell, ses cames tremolaren, i estigué a punt d'ofegar-se. Comptava, certament, amb la simpatia palesa de l'auditori, però també amb el silenci de l'auditori, que era encara pitjor que no la seva simpatia. El mestre arrufà el nas, i això completà el desastre.
636 Arribà la flor del vespre: les composicions originals de les senyoretes. Cadascuna, per torn, avançà fins al caire de la plataforma, escurà la gorja, enlairà son manuscrit (lligat amb una cinta exquisida), i es posà a llegir, fixant-se per peces menudes en l'expressió i la puntuació.
637 Amb tals delitoses fantasies el temps llisca de pressa, i arriba l'hora benvinguda de la seva entrada en el món elisià, que li ha inspirat somnis tan fulgurants. Còm sembla màgica tota cosa en front de son esguard meravellat! Cada nova escena l'encisa més que la darrera.
638 Tristes idees, tristes, sento en el cor niar; memòries arborades s'acoblen en mon front. Que jo per tes boscúries aní, totes florides; vora el Tallapoosa vaig córrer, llegir vaig; he oït del Talassee les ones enfurides, i el flanc del bell Coosa he vist de l'alba al raig.
639 I de mon cor oprès no m'haig d'avergonyir ni de girar la cara, i els ulls, regalimant. No és pas de terra estranya que els passos meus se'n van. No és als estranys que dono avui el meu sospir. Jo vaig trobar-hi casa i l'alegror que hi lluu en eix Estat que deixo enrera, amb plor desfet.
640 Aquesta composició fou judicada el més bell esforç del vespre. El batlle del poblet, en remetre el premi a l'autora, féu un discurs abrandat, en el qual digué que era de molt la cosa «més eloqüent que mai hagués sentit, i que el mateix Daniel Webster hauria pogut enorgullir-se'n».
641 Ell sabia per què, i es posà a esmenar-ho. Esborrà línies i les tornà a fer; però no féu sinó tòrcer-les més que mai, i la rialleta es féu més pronunciada. Fixà tota la seva atenció en la seva tasca, aleshores, com si estigués determinat a no deixar-se abatre per l'alegria.
642 A través de l'espiell anà baixant un gat, lligat, al volt de les anques, amb un cordill. El gat tenia un parrac fermat damunt son cap i barres perquè no miolés. Mentre davallava a pleret, s'encorbava cap amunt i garfia el cordill, i es gronxava cap avall i garfia l'aire intangible.
643 En certs moments ses esperances prosperaren: prosperaren tant, que n'hi havia per arriscar-se a treure les insígnies i practicar-se al mirall. Però el jutge tenia una manera de fluctuar verament descoratjadora. A la fi es decidí per la milloria, i després per la convalescència.
644 Remeté la seva dimissió immediatament; i aquella nit el jutge sofrí una recaiguda i finà. Tom resolgué que mai més no es tornaria a refiar d'un home així. Els funerals foren bella cosa. Els Infants de la Temperança maniobraren en un estil calculat per corsecar l'ex-membre d'enveja.
645 Podria beure i jurar, ara; però trobà, amb sorpresa seva, que no en tenia ganes. El simple detall de poder-ho fer se'n dugué el desig, i l'encant de la cosa. Tom s'estranyà, ben aviat, de veure que les seves cobejades vacances començaven de pesar-li una mica feixugament.
646 Becky Thatcher se n'havia anat a la seva casa de Constantinoble, a romandre amb sos pares durant les vacances: així és que la vida no mostrava per enlloc un caire brillant. El paorós secret de l'assassinat era una malaltia crònica. Era un veritable càncer per la seva permanència i pel mal que feia.
647 Després vingué el xarampió. Durant dues llargues setmanes Tom jagué presoner, mort al món i a sos esdeveniments. Estava molt malalt: res no l'interessava. Quan pogué, a la fi, llevar-se, i avençà dèbilment poble avall, una trasmudança melangiosa s'havia produït en tota cosa i en tota criatura.
648 Cercà Ben Rogers, i el trobà visitant els pobres amb una canastrella amb fascicles de propaganda. Percaçà Jim Hollis, el qual cridà la seva atenció envers la benedicció preadíssima de son darrer xarampió, que era un advertiment. Cada noi que topava afegia un nou pes a la seva depressió.
649 I aquella nit hi hagué una tempesta terrorífica, amb xàfec, paorós enrenou de trons i enlluernadores vetes de llampecs. Cobrí son cap amb els llençols i esperà amb una horrible espectació el seu destí, perquè no tenia l'ombra d'un dubte que tot aquell daltabaix anava per a ell.
650 Li hauria semblat un excés de pompa i de municions de matar una xinxa amb una bateria de canons; però no trobava res d'incongruent en esmerçar una tamborinada com aquella per sacsejar l'herba sota un insecte com ell. Al cap de poc la tempesta s'exhaurí, i finà sense haver complert el seu objecte.
651 El primer impuls del minyó fou de mostrar-se agraït i reformar-se. El seu segon impuls fou d'esperar; perquè potser no hi hauria més tempestes. Al dia següent els metges tornaren. Tom havia recaigut. Les tres setmanes que aquesta vegada passà de cara al cel, li semblaren un segle.
652 Tot seguit esdevingué el tema de totes les converses del poblet. Tom no pogué alliberar-se'n. Cada referència a l'assassinat li esgarrifava el cor, perquè la seva consciéncia contorbada i les seves temences gairebé el persuadien que aquelles observacions eren dites al seu devora com a provatures.
653 En venir l'hora baixa es trobaren rondant pel veïnatge de la presoneta isolada, potser amb una indefinida esperança que s'esdevindria quelcom que remogués llurs dificultats. Però res no esdevingué: semblava que no hi hagués àngels ni fades que s'interessessin per aquell captiu sense ventura.
654 Bé, no en parlem, no us embriagueu mai, i així no vindreu mai per aquests topants. Poseu-vos una mica més cap a ponent. Així, això és: és un reconfort de primera el veure cares amigues quan un hom ha anat a raure en aquesta femta de trencacolls; i no en vénen d'altres sinó les vostres.
655 Bones cares amigues, bones cares amigues! Enfileu-vos l'un damunt l'altre, i deixeume-les tocar. Així, deu-me la mà: les vostres mans passaran entremig de les barres, però les meves són massa grosses. Mans petites i febles... però han ajudat qui-sap-lo a Muff Potter, i l'ajudarien més si poguessin.
656 A la fi del segon dia, el parloteig del poble comentava com romania el testimoni de Joe l'Indi ferm i inexpugnable, i no hi havia el menor dubte sobre quín fora el veredicte del Jurat. Tom romangué a fora fins a una hora ben tardana, i se n'anà al llit atravessant la finestra.
657 Passaren hores abans que acluqués els ulls. Tot el poble s'acorruà cap a la cambra del Tribunal al matí següent, perquè aquell havia d'ésser el gran dia. Ambdós sexes estaven gairebé igualment representats en l'auditori atapeït. Després d'una llarga espera, el Jurat entrà d'un rengle.
658 Ens dem per satisfets. Al pobre Potter se li escapà un gemec, i es posà la cara entre les mans, i gronxà son cos blanament d'ací d'allí, mentre regnava un penós silenci dins la cambra. Molts d'homes es sentiren commoguts, i la compassió de moltes dones es palesà en llàgrimes.
659 Un pasme intrigat es desvetllà en tota cara de l'auditori, sense exceptuar la de Potter. Totes les mirades es clavaren amb meravellada atenció en Tom quan ell s'aixecà i prengué son lloc a la plataforma. El minyó semblava prou esverat, perquè tenia qui-sap-la por. El jurament fou administrat.
660 Però aquesta mena de conducta fa honor al món: així, doncs, no està bé de posar-hi titlles. Els dies de Tom eren plens de gaubança i d'esclat, però les seves nits eren tongades d'horror. Joe l'Indi li infestava tots els somnis, i sempre amb la sentència de mort als ulls.
661 Unes vegades Tom temia que Joe l'Indi no fos mai capturat; les altres temia que en fos. Estava segur que mai no tornaria a alenar a plaer fins que aquell home fos mort i ell n'hagués vist el cadàver. Hom havia ofert recompenses, hom havia explorat la contrada; però Joe l'Indi era introbable.
662 Una de aquelles meravelles omniscients i espaordidores, un detectiu, vingué de Sant Lluís, sotjà pels voltants, mogué el cap, prengué el posat de savi, i aconseguí aquella mena d'èxit astorador que els membres d'aquest ofici generalment aconsegueixen. És a dir, va trobar una pista.
663 Però és impossible de penjar una pista per assassinat: així és que, després que aquest detectiu hagué fet el seu fet i tornat a casa, Tom va sentir-se tan mal segur com estava abans. Els dies cançoners anaven passant, i cada un deixava al seu darrera el pes de l'aprehensió una mica alleujat.
664 Tom se l'endugué a un indret reservat, i entaulà la matèria confidencialment. Huck hi vingué de grat. Huck hi venia sempre de grat, a dar un cop de mà a qualsevol empresa que oferís entreteniment i no requerís capital, perquè tenia una enutjosa sobreabundància d'aquella mena de temps que no és or.
665 Es trobaven en un indret soliu i en una hora feta solemne per les velles tradicions. Els esperits zumzejaven en les fulles murmuradores; les fantasmes sotjaven en les llòbregues reconades; el pregon udol d'un ca venia surant, de la distància; una òliba responia amb la seva nota sepulcral.
666 Els minyons, corpresos d'aquestes solemnitats, no parlaven gaire. Al cap de poc judicaren que ja havien sonat les dotze: marcaren on queia l'ombra i començaren de cavar. Llurs esperances començaven de deixondir-se. Llur interès es féu més intens, i llur treball va créixer al seu compàs.
667 Ves, són unes bandes soliues, de més mal tirat que no pas la gent morta. La gent morta podria enraonar, potser; però no vénen lliscant-vos al voltant, dins una mortalla, quan no us en adoneu, i sotjant damunt l'espatlla tot d'un plegat, i esmolant les dents com ho fa una fantasma.
668 Oh! Era l'home més noble que mai s'hagi conegut. D'homes així no n'hi ha, avui en dia: jo ho sé bé prou. Podia apallissar qualsevol home d'Anglaterra amb una mà fermada al seu darrera, i podia agafar el seu arc de teix i encertar una peça de deu cèntims cada vegada, a una milla i mitja.
669 Quan el sol començava d'enfonsar-se a ponent, emprengueren llur camí cap a casa, a través de les llargues ombres dels arbres, i aviat desaparegueren de l'esguard sota els boscos de Cardiff Hill. El dissabte, poc després de migdia, els minyons eren a l'arbre mort, altra vegada.
670 Quan entraren, «l'altre» estava parlant en veu baixa. S'assegueren en terra, confrontant la porta, amb l'esquena contra la paret, i l'orador continuà les seves observacions. El seu estil esdevingué menys reservat, i les seves paraules de so més precís a mesura que les anà dient.
671 Us toca a vós de vetllar. Es cargolà en terra, entre les herbotes, i aviat es posà a roncar. Son companyò el bellugà una o dues vegades, i ell va romandre quiet. Aviat el que vetllava començà de pesar figues; sa testa queia més i més avall. Començaren de roncar tots dos.
672 No va fer una segona provatura. Els minyons romanien allí tot comptant els moments cançonejadors, fins que els semblà que el temps ja no existia i l'eternitat criava cabells blancs; i en acabat sentiren el cor ple de gratitud en reparar que a la fi es ponia el sol. Aleshores un dels roncaires callà.
673 En llevà vint o trenta dòlars per a ell i altres tants per a Joe l'Indi. I va passar-li el sac. Joe estava agenollat al recó, ara, cavant amb el seu ganivet de caça. Els minyons, en un moment, oblidaren totes llurs temences, totes llurs misèries. Amb ulls cobejosos espiaven cada moviment.
674 Hi ha un vell magall rovellat entre les herbes del recó, a l'altra banda de la llar: l'he vist fa un moment. Corregué i portà el magall i la pala dels minyons. Joe l'Indi agafà el magall, l'examinà críticament, mogué el cap, murmurà alguna cosa per a sí mateix, i després començà de servir-se'n.
675 Us penseu que puguin ser a dalt? Els nois restaren amb l'alè embussat. Joe l'Indi es posà la mà al ganivet, s'aturà un moment, indecís, i després es girà cap a l'escala. Els nois pensaren en el recambró, però no tenien forces. Els passos sonaren cruixidors damunt els graons.
676 Si volen saltar a baix, ara, i fer-se malbé, quí s'hi oposa? D'aquí a quinze minuts serà fosc, i aleshores que ens segueixin, si volen: jo m'hi avinc. A mon juí, el que hagi entaforat aquí aquestes coses ens ha dat una llambregada, i ens ha pres per fantasmes o dimonis, o alguna cosa per l'estil.
677 Joe rondinà una estona, i després convingué amb el seu amic que la llum que quedava havia d'ésser estalviada per ajustar les coses per al comiat. Poc després lliscaren enfora de la casa en l'hora baixa que s'enfosquia, i avançaren envers el riu amb la seva caixa preciosa.
678 Però els incidents de la seva aventura esdevingueren sensiblement més aguts i més clars, en anar refregant-los amb el seu magí, de manera que al cap de poca estona cregué que es decantava a la impressió que, al capdavall, podien no haver estat un somni. Aquesta incertesa havia d'ésser esvaïda.
679 Huck seia damunt la borda d'una barca plana, amb els peus que li penjaven distretament dins de l'aigua i amb posat de gran melangia. Tom va decidir-se a deixar que Huck abordés el tema. Si no ho feia, aleshores, palesament, l'aventura no hauria estat altra cosa que un somni.
680 Vós agafareu totes les claus de portes que pogueu trobar, i jo afanaré totes les de la tieta, i la primera nit fosca que faci hi anirem i les provarem. I penseu a sotjar l'Indi, perquè digué que es deixaria caure al poble i espiaria els encontorns, cercant l'avinentesa de revenjar-se.
681 El dimecres igual. Però la nit del dijous era més prometedora. Tom lliscà enfora, en bona avinentesa, amb la vella llanterna de llautó de la seva tia, i una tovallola gran per a embolcallar-la. Amagà la llanterna en la bóta de sucre, buida, de Huck, i començà la vetlla.
682 Regnava una fosca d'allò més negra. El perfecte silenci era només interromput per l'eventual rondineig de trons llunyans. Tom agafà la llanterna, l'encengué dins la bóta, l'embolicà ben embolicada amb la tovallola, i els dos aventurers avançaren quietament, en la tenebror, cap a la taverna.
683 És un negre d'allò més bon home, Tom. Em veu de bon ull, perquè mai faig accions com si fos al damunt d'ell. De vegades m'ajec a terra i menjo amb ell. Però no ho digueu, això: un hom ha de fer coses, quan té una gana que nò hi veu, que no faria en tornar a ésser una çosa redreçada.
684 Tom estava tan exaltat que això li permeté de romandre despert fins a una hora d'allò més tardana, i tenia qui sap l'esperança de sentir el miol de Huck i d'haver el tresor, per astorar Becky i els invitats de la forada, l'endemà; però fou decebut: no hi hagué senyal, aquella nit.
685 La vostra mare no ho sabrà: alxí, doncs, quín és el mal? Tot el que ella vol és que estigueu ben aconduïda; i em jugo qualsevol cosa que hauria dit que hi anéssiu si hi hagués pensat. N'estic ben segur! L'esplèndida hospitalitat de la vídua Douglas era un ham temptador.
686 Tothom n'estava: manyocs de candeles foren exhibits, i tot seguit hi hagué una general escampada muntanyola amunt. La boca de la cova era bastant amunt del flanc de la muntanyola, i consistia en un forat que tenia la forma de la lletra A. La seva massissa porta de roure estava sense barrar.
687 A dins hi havia una cambreta geliua com una nevera, i emmurada per la naturalesa amb sòlida pedra de calç, eixamorada d'una suor freda. Era romàntic i misteriós, d'estar-se allí dins, en la fosca profunda, i mirar a la part de fora, cap a la verda vall, que resplendia al sol.
688 Tot seguit que una candela fou encesa, hi hagué una embranzida general envers el seu posseïdor. Seguí una lluita i una defensa ardida, a desgrat de la qual la candela aviat fou tirada a terra o apagada; i aleshores hi hagué una joiosa cridòria de rialles i una nova percaça.
689 Hom deia que hom podia errar dies consecutius a través de la seva xarxa intrincada d'esquerdes i timbes, i no trobar mai la fi de la cova; i que podia davallar i davallar i colgar-se sempre en la terra, i passar el mateix: laberint sota laberint, cap d'ells no tenia fi.
690 La processó anà seguint l'avinguda principal per uns tres quarts de milla, i en acabat grups i parelles començaren d'esquitllar-se per les avingudes dels costats, corrent pels tètrics passadissos, i atrapant-se per sorpresa en els indrets on els camins tornaven a unir-se.
691 Tanmateix, però, aquesta mena de desenllaç de les aventures del dia era romàntic, i, per tant, satisfactori. Quan el vaporet, amb sos nòlits singulars, va pendre embranzida en el riu, a ningú va donar-se-n'hi cinc cèntims, del temps malgastat, sinó al capità del vaixell.
692 La nit anava tornant-se nuvolosa i ombrívola. Sonaren les deu, i el renou dels vehicles parà, les llums escampades començaren de fer la becaina, tots els vianants dispersos desaparegueren, el poblet s'abandonà al son, i deixà el petit vigilant tot sol amb el silenci i les fantasmes.
693 La seva fe anava afeblint-se. Era de cap servei, allò? Era, talment, de cap servei? Per què no ho deixaria córrer i no se'n tornaria al jaç? Les seves orelles copsaren un soroll. Immediatament fou tot ell atenció. La porta que dava al carreró havia estat blanament tancada.
694 Així, doncs, anaven a mudar el tresor de lloc. Per què havia de cridar a Tom, ara? Seria una cosa absurda: els homes se n'anirien amb la caixa, i mai més no serien descoberts. No, ell continuaria vetllant i seguint-los: es refiaria de la fosca per lliurar-se d'ésser descobert.
695 Son pensament era de fugir. Després va fer memòria que la vídua Douglas havia estat bona envers ell més d'una vegada, i potser aquells homes estaven per assassinar-la. Desitjà d'ésser prou gosat per a arriscar-se a advertir-la; però conegué que no gosava: podien avançar i atrapar-lo.
696 Ei! Començo a sospitar de vós, per començar: sabeu? No: ens esperarem fins que els llums seran apagats: no portem pressa. Huck comprengué que vindria una pausa, una cosa encara més esglaiosa que tot el parloteig assassí que vulgueu: així és que va contenir-se l'alè i reculà cautelosament.
697 Perdé l'alè i parà esment. No es va sentir cap so: la quietud era perfecta. La seva gratitud fou immensa. Aleshores donà el tomb per sos corriols, entre les parets de mates de roldó, va girar-se amb tanta de cura com si fos un vaixell, i després anà fent via ràpidament, però amb tota cautela.
698 S'amagà darrera un gran penyal, i vinga escoltar. Hi hagué un silenci ronsejador, neguitós; i després, de cop i volta, una explosió d'armes de foc i un crit. Huck no s'esperà a saber detalls. Apretà a córrer, i es precipità turó avall, tan de pressa com les cames van poder-lo dur.
699 Tan aviat com perdérem el so de llurs peus, vam deixar la caça i devallàrem, i avisàrem els comissaris de policia. Van reunir una força i eixiren a guardar la vora del riu, i, tan aviat com sigui clar, el xerif i una ronda aniran a fer una batuda pels boscos. Els meus nois no trigaran a ser-hi.
700 Volia veure còm acabava tot allò... Com que s'esquitllaven d'aquella manera! Vaig espiar-los fins a l'entradeta de la vídua, i vaig romandre a la porta, i vaig sentir que l'esparracat parlava de la vídua, i l'espanyol jurava que li foradaria el posat, com vaig dir-vos a vós i als vostres dos fills.
701 Huck havia comès una altra errada paorosa. Feia tot el que podia per evitar que el vell assolís la més petita clarícia de quí podia ésser l'espanyol; i tanmateix la seva llengua semblava determinada a ficar-lo en trencacolls, a desgrat de tot el que ell pogués intentar.
702 No; vull emparar-vos, vull emparar-vos. Aquest espanyol no és sord i mut: això ho heu deixat anar sense adonar-vos-en, i ara no podeu retirar-ho. Coneixeu alguna cosa, sobre aquest espanyol, que us voleu reservar. Refieu-vos de mi. Digueu-me el què és, i refieu-vos de mi: no us trairé.
703 Això és d'un altre paner. Durant el desdejuni la conversa continuà, i en ella digué el vell que la darrera cosa que havia fet amb els seus fills, abans de colgar-se al llit, era agafar una llanterna i examinar l'entradeta i el seu veïnatge per si hi havia senyals de sang.
704 Però per què heu tingut aquell ensust? Què us créieu que trobaríem? Huck es sentia en lloc estret: l'esguard inquisitiu era al seu damunt: hauria dat qualsevol cosa per tenir el material d'una plausible resposta. No se li acudí res; l'esguard inquisitiu penetrava més i més endins.
705 El pobre Huck estava massa anguniat, per a somriure; però el vell rigué fortament, joiosament; sacsejà els detalls de la seva anatomia de cap a peus, i acabà dient que una rialla com aquella era diner a la butxaca d'un hom, perquè escurçava els comptes del metge com una mala cosa.
706 Esteu esblaimat i atuït: teniu posat de malaltejar. No és estrany que estigueu una mica esmaperdut i fora de test. Però ja en sortireu: el descans i la son em penso que us remuntaran d'allò més bé. Huck estava enfurit de pensar que havia estat tan bajoc i havia traït una exaltació tan sospitosa.
707 De fet, tot semblava ben encaminat, ara: el tresor romandria encara al número 2, els homes serien capturats i empresonats aquell dia, i ell i Tom podrien apoderar-se de l'or, aquella nit, sense cap mal de cap o temença d'interrupció. Tot just acabat el desdejuni, sonà un tust a la porta.
708 Mos tres negres vetllaren la vostra casa tota la resta de la nit. Ara han tornat, tot just. Vingueren més visites, i la història hagué d'ésser dita i redita per espai de dues hores més. No hi havia escola dominical durant les vacances de l'escola quotidiana, però tothom va fer d'hora a l'església.
709 La gent s'aturava d'eixir de l'església. Van córrer els murmuris, i una inquieta preocupació s'ensenyorí de tots els posats. Els infants i els mestres joves foren anguniosament interrogats. Tots digueren que no havien reparat si Tom i Becky eren al vaporet en el viatge de retorn.
710 La tia Polly es posà a plorar i recargolà les mans. L'alarma corregué de boca en boca, de grup a grup, de carrer a carrer; i al cap de cinc minuts les campanes sonaven desesperadament, i tot el poble era en peu. L'episodi de Cardiff Hill caigué immediatament en la insignificància.
711 Els lladres foren oblidats, hom ensellà cavalls, hom aparellà bots, hom ordenà que el vaporet sortís, i, abans que l'esglai hagués envellit de mitja hora, dos cents homes s'escampaven, per la carretera i el riu, cap a la cova. Durant tota la tarda cançonera, el poble semblà buid i mort.
712 Aquesta és la marca de Nostre Senyor. Ell no l'abandona. Mai no l'abandonarà. I aquesta marca la duu tota criatura que ve de les seves mans. Pels volts del migdia, colles d'homes aclaparats arribaren al poblet, cada una pel seu cantó; però la gent més forta seguia cercant.
713 Anaren recorrent els ombrívols passadissos amb la resta de l'expedició, visitant les familiars meravelles de la cova; meravelles a les quals hom havia donat, com a motius, noms exageradament precisos, com la Sala de Rebre, La Catedral, El Palau d'Aladí, i així per l'estil.
714 En un indret trobaren una esbarjosa caverna, del sostre de la qual penjaven una munió d'estalactites resplendents, de la llargada i diàmetre d'un braç humà. La corregueren tota, astorant-se i admirant, i en acabat la deixaren per pendre un dels nombrosos passadissos que hi anaven a raure.
715 Tom sabia llur estil, i el perill d'aquesta mena de conducta; agafà la mà de Becky i la precipità dins el primer corredor que va oferir-se-li. I que no fou pas massa d'hora, perquè una rata pennada apagà el llum de Becky amb la seva ala mentre ella sortia de la caverna.
716 Els minyons romangueren silenciosos, parant esment; però sense cap resultat. Tom reculà pel camí per on havia vingut i accelerà sos passos. Al cap de ben poc, una certa indecisió en la seva manera revelà a Becky un altre fet terrible: no podia retrobar el camí de vinguda.
717 Això li donà millor resultat: Becky digué que feia esforços per esperar de bell nou; que s'aixecaria i el seguiria onsevulla que la menés, amb la sola condició que no tornés a parlar d'aquella manera. Perquè la conducta d'ell, féu, no havia estat més vituperable que la seva.
718 Per una breu estona l'esperança va gloriar-se de reviure: no pas amb cap raó per a fonamentar-ho, sinó perquè està en la seva natura de reviure quan la deu no n'ha estat estroncada pels anys i la familiaritat amb les fallides. No va passar gaire estona que Tom no prengués la candela i la bufés.
719 Els nois procuraren de no parar-hi esment, perquè era horrible de pensar en seure quan el temps havia esdevingut tan preciós: avançar, en alguna direcció, en qualsevol direcció, era almenys un progrés i podia comportar un fruit; però seure era imitar la mort i abreujar el seu encalç.
720 Becky plorava, i Tom feia per manera que se li acudís algun altre estil de reconfortar-la; però tots sos encoratjaments s'havien esfilagarsat amb l'ús, i sonaven com a sarcasmes. La fadiga de Becky era tan feixuga, que va anar-se endormiscant, fins a trencar el son. Tom n'estigué content.
721 I, amb tot, era palès que això no podia ésser, perquè llurs candeles no eren encara exhaurides. Molt de temps després d'això (no haurien pogut dir quant) Tom digué que els calia caminar sense fressa i parar l'oïda per sentir els degotissos: necessitaven trobar una font.
722 Deixà trencada la frase en aquell indret. Tom partí la coca i Becky menjà amb bon delit, mentre Tom rosegava la seva meitat. Hi havia abundor d'aigua per a cloure-hi el festí. Al cap de poc, Becky suggerí que podien caminar de bell nou. Tom romangué en silenci un moment.
723 Però tanmateix la vostra mare se n'adonarà tan aviat com hagin arribat al poble. Una mirada d'espant a la cara de Becky retornà a Tom els seus sentits, i veié que havia comès una errada. Becky no havia d'anar a casa aquella nit! Els infants esdevingueren silenciosos i pensívols.
724 Al cap d'un moment, un nou esclat de consternació en Becky mostrà a Tom que la cosa que ell tenia al magí havia colpit així mateix el d'ella: del matí del diumenge podia haver-ne transcorregut la meitat abans que la senyora Thatcher descobrís que Becky no havia estat a la casa de la senyora Harper.
725 Tom digué que devia ésser diumenge, aleshores, i potser dilluns. Procurà de fer que Becky parlés, però sos dols eren massa corprenedors: totes les seves esperances eren esvaïdes. Tom digué que llur absència devia haver estat reparada feia temps, i que sens dubte la recerca anava endavant.
726 La joia dels presoners fou gairebé atuïdora. Llur acuitament era, però, relatiu; perquè els pous abundaven i havien de guardar-se'n. No trigaren a topar-ne un, i s'hagueren de parar. Podia ésser de tres peus de profunditat; podia ésser de tres cents: no hi havia manera de passar-lo, ça com lla.
727 Tom s'ajagué damunt son pit i arribà tan avall com pogué. Res de fons: havien de romandre allí i esperar fins que els cercadors arribessin. Escoltaren: evidentment els crits de la llunyania anaven fent-se més distants. Al cap d'un moment o dos s'havien esvaït totalment.
728 Parlà esperançadament a Becky, però va passar un segle d'afanyosa espera sense que tornés a oir-se cap so. Els infants, a les palpentes, retornaren a la font. El temps, remís, s'arrossegava. Dormiren altre cop, i es desvetllaren, plens de fam i amargor. Tom creia que devia ésser dimarts, aleshores.
729 Tom en fou paralitzat: no podia moure's. Experimentà una pregona satisfacció, a l'instant següent, en veure que l'espanyol apretava a córrer i es perdia de vista. Tom s'estranyà que Joe no hagués reconegut la seva veu i no hagués comparegut i l'hagués mort, per haver declarat al Tribunal.
730 L'esglai de Tom havia afeblit tots els seus muscles. Es digué a sí mateix que, si hagués tingut prou força per a tornar a la font, hauria romàs allí, i no hi havia cosa que l'hagués temptat a córrer el perill de trobar de bell nou Joe l'Indi. Tingué compte de no dir a Becky el que havia vist.
731 Digué que només havia cridat «per si reeixia». Però la fam i la malaurança, al cap de molt de temps, es feren més fortes que les temences. Una altra espera tediosa a la font i un altre són, de força durada, hi feren mudança. Els infants es despertaren, desvetllats per una fam desesperada.
732 Es proposà d'explorar un altre passadís: se sentia amb voluntat de confrontar Joe l'Indi i totes les terrors. Però Becky s'havia decandit: s'havia capbussat en una extenuada apatia, i no podia ésser reviscolada. Digué que esperaria on es trobava, i moriria: poc havia de trigar gaire estona.
733 La gent deia que trencava el cor de sentir-li cridar la seva filla; i alçava el cap, i escoltava, de vegades un minut sencer, i després tornava a ajeure's aclaparada, amb un gemec. La tia Polly havia caigut en una persistent melangia, i sa testa grisa s'havia tornat blanca, gairebé del tot.
734 Tom s'assabentà de la malaltia de Huck i anà a veure'l el divendres; però no pogué ésser admès a l'alcova, com tampoc el dissabte ni el diumenge. En acabat fou admès diàriament; però li advertiren que no digués un mot de l'aventura i no tragués cap tema de conversa excitant.
735 La casa del jutge Thatcher es trobava en el camí que seguia Tom, i s'hi aturà a veure Becky. El jutge i alguns amics es posaren a enraonar amb Tom, i algú li demanà irònicament si no li plauria de tornar a la cova. Tom digué que sí; que li semblava que ho trobaria tot pla.
736 Quan la porta de la cova fou oberta, un patètica vista es mostrà en la penombra opaca de l'indret: Joe l'Indi jeia estirat a terra, amb la cara arran de l'escletxa de la porta, com si sos ulls dalerosos haguessin romàs clavats fins al darrer moment en la llum i la vida del món lliure del defora.
737 Sa compassió es desvetllà, però tanmateix experimentà una ufanosa sensació d'alleujament i de seguretat, aleshores, que li revelava, en un grau abans no valorat abastament, quína considerable càrrega de por havia pesat damunt seu d'ençà del dia que va alçar la veu contra aquest sanguinari bandejat.
738 La gran post que hi havia al peu de la porta havia estat estellada i feta miques amb tediosa tasca. Inútil treball, tanmateix, perquè la roca viva formava una llinda al defora, i sobre aquest material obstinat el ganivet no havia aconseguit res: l'únic mal se l'havia fet el ganivet mateix.
739 La petició havia reunit una colla de firmes: hom havia tingut moltes de reunions ploroses i eloqüents, i un comitè de dones totes sentimentals havia estat designat per anar, amb extraordinari dol i gemegadissa, a trobar el governador i pregar-li que fos un ase clement i trepitgés el seu deure.
740 Tot aquest roquissar és del mateix caient, del forat de la cova estant, fins qui-sap-lo en avall. No hi ha cases ni clapes de bosc: són les mateixes mates. Però no veieu aquell indret esblanqueït allà baix, on hi ha una rossola? Bé, doncs, això és una de les meves marques.
741 Mireu-lo, Huck; és el forat més avinent de la contrada. I, sobre això, muixoni! Fa temps que vull ésser lladre, però reconec que em calia trobar una cosa així, i el romanso era on l'aniria a cercar. Ara ja el tenim, i el tindrem secretament; només hi deixarem venir Joe Harper i Ben Rogers.
742 Els feu arreplegar tot el diner que puguin de sos amics, i, després que els heu tingut un any tancats, si no l'arrepleguen, els mateu. Aquest és el costum general. Però les dones no les mateu. Les dones les tanqueu, però sense matar-les. Sempre són belles i riques, i qui-sap-lo espaordides.
743 No hi ha ningú tan cortès com els lladres: a tots, els llibres ho trobareu. Bé, les dones comencen d estimar-vos, i, al cap d'una o dues setmanes que són a la cova, paren de plorar, i després no podreu aconseguir de cap de les maneres que se'n vagin. Si les en traieu, tomben en rodó i tornen.
744 Mentrestant tot estava a punt, i els minyons entraren pel forat, Tom el primer. S'obriren pas fins a l'altre cap de la foradada, lligaren llurs cordills d'estel empalmats, i anaren avançant. Uns quants passos els portaren a la font, i Tom sentí una esgarrifança en tot el seu cos.
745 Penso que hem de trescar cap allí i percaçar la caixa. Tom passà al davant, obrint matussers graons a la muntanyola d'argila en la seva davallada. Huck el seguí. Quatre avingudes sortien de la petita caverna on era el gran penyal. Els minyons n'examinaren tres sense resultat.
746 Huck començà aleshores de cavar i esgarrapar. Aviat foren descoberts i separats alguns taulons. Ells amagaven un precipici natural que conduïa sota el penyal. Tom va ficar-s'hi i sostingué la candela tan lluny, sota la roca, com pogué; però digué que no podia veure la fi de l'espluga.
747 Mireu aquí! Era la caixa del tresor, ben segur, ocupant una confortable caverneta, amb un barrilet de pólvora buit, un parell d'escopetes en llurs estoigs de cuiro, dos o tres parells de mocassins, un cinyell de cuiro, i algunes altres deixalles ben amarades pels degotissos.
748 Endavant, Huck: hem estat aquí dins qui-sap-lo temps. Es fa tard, em penso. I em corre la rateta. Menjarem i fumarem en arrivar al bot. Al cap de poc eixiren a l'escamot de mates de roldó, miraren estratègicament enfora, veieren la ribera neta, i no trigaren a menjar i a fumar dins el bot.
749 Esteu-vos aquí ben quiet, i vigileu la mercaderia, mentre jo, d'una correguda, pispo el carretó de Benny Taylor. No trigaré ni un minut. Desaparegué; i tot seguit retornà amb el carretó, hi posà els dos saquets, va cobrir-ho amb alguns drapots, i s'engegà, amb el carregament al seu darrera.
750 Hi eren els Thatchers, els Harpers, els Rogers, la tia Polly, Sid, Mary, el ministre, el director del periòdic, i molts altres; i tots amb la millor roba. La vídua rebé els minyons tan coralment com ningú fos capaç de rebre dues criatures d'aquell posat. Estaven coberts d'argila i de sèu de candela.
751 Si us haguéssiu trobat com va trobar-se Huck, us hauríeu esquitllat turó avall, i no n'hauríeu dit un mot a ningú, dels lladres. No podeu fer sinó coses roïnes, i no podeu comportar de veure lloat a ningú per fer-ne de bones. Vet-ho aquí: no regracieu, com diu la vídua.
752 I va seguir, i va anar-se estenent. Revelà son secret sobre la participació de Huck en la aventura, amb la més bella faisó dramàtica que sabia; però la sorpresa que motivà era, en gran part, estrafeta, i no pas tan clamorosa i efusiva com hauria estat sota més venturoses circumstàncies.
753 La meitat és de Huck, i l'altra meitat és meva! L'espectacle va trencar l'alè a tothom: tothom era bocabadat; ningú parlava, per un moment. Després hi hagué una demanadissa unànime d'explicacions. Tom digué que podia dar-ne, i ho féu. La història va ésser llarga, però xarbotant d'interès.
754 Totes les cases de Sant Petersburg i els llogarrets veïns foren analitzades, post darrera post, i llurs fonaments descolgats i escorcollats, en la recerca del tresor ocult. I no pas per minyons, sinó per homes; i alguns de ben seriosos i sense el més petit romanticisme.
755 Els minyons no podien recordar que llurs observacions haguessin estat de pes, abans; però ara les dites llurs eren atresorades i repetides: tot el que feien, ça com lla, semblava ésser considerat com a notable: havien perdut, evidentment, el poder de fer i dir coses vulgars.
756 La vídua Douglas posà el diner de Huck al sis per cent, i el jutge Thatcher féu el mateix amb el de Tom, a requesta de la tia Polly. Cada minyó tenia ara una renda simplement prodigiosa: un dòlar per cada dia de feina de l'any, i mig més els diumenges. Era exactament ço que guanyava el ministre.
757 Sofrí coratjosament per tres setmanes les seves calamitats; i després, un dia, va resultar esgarriat. Per espai de quaranta vuit hores la vídua el cercà per tot arreu, afligidíssima. El públic s'hi encaparrà en gran manera: tot ho remenaren, i dragaren el riu en cerca del seu cos.
758 A les primeres hores del terç matí, Tom Sawyer, assenyadament, anà furgant per algunes bótes buides que hi havia més enllà de l'escorxador fora d'ús, i trobà el refugiat dins una d'elles: Huck hi havia dormit. Acabava de desdejunar-se amb alguns caps i bocins de menjar robat.
759 I jeia al ras, ara, còmodament aparellat amb la pipa. Estava despentinat, escabellat, i duia la mateixa antiga ruina de parracs que l'havia fet pintoresc en els dies que era lliure i feliç. Tom el va escometre, li digué el trasbals que havia causat, i va instar-lo a tornar a casa.
760 He de portar els vestits condemnats que m'ofeguen: sembla que no deixin passar gens d'aire, tanmateix; i faig goig d'una manera tan endiastrada que no puc tirar-me a terra, ni ajeure'm, ni rodolar enlloc. Que no m'he escapolit per una porta de celler, fa... bé, jo diria que fa anys.
761 No puc atrapar-hi una mosca, allà dins. No puc mastegar tabac, i he de dur sabates tot el diumenge. La vídua es posa a taula en tocar una campana; se'n va al llit en tocar la campana; es lleva en tocar la campana: tot és tan feréstegament acompassat, que un hom no pot comportar-ho.
762 Esparvera de veure's lligat alxí. A mi deu-me el ser deixat, que és una cosa planera: no hi estic, jo, per gent que li manca un bull. He de demanar-ho, per anar a fer una pescada; he de demanar-ho, per anar a capbussar-me al riu: mala fi tingui un hom, si no he de demanar totes les coses.
763 Bé, havia de parlar amb tanta gentilesa que no tenia consol: no tenia més remei que pujar a la golfa i renegar una mica cada dia per dar-me gustet a la boca, o bé hauria mort. La vídua no em deixava fumar, no em deixava fer esgarips, no em deixava badallar, ni estirar-me, ni escupir davant la gent.
764 Bé, això no hauria pogut comportar-ho, Tom. Veieu Tom? Això d'ésser ric no és pas de primera, com diuen. És neguitejar-se i neguitejar-se, i suar i suar, i desitjar a tota hora que un hom fos enterrat. I a mi aquest vestit m'escau; i aquesta bóta m'escau. I poc els tornaré a deixar de banda.
765 Perquè el cert és que, en comunicant als altres el què ha mogut un moment el nostre esperit, pel regular es posa cura en rimar la feta, en ordenar-la, en enquadrar-la, en decorar-la segons lleis d'art que cada contaire porta a dintre. Veniu a fer com el músic que harmonitza la melodia salvatge.
766 El meu oncle sempre diu que, en sabent entendre les partides del Major, no calen pas més lliçons de lectura, i que d'escriure ja n'hi ha prou quan se sap posar la firma d'un rebut. Sempre em recordaré de la graciosa escena que va passar a casa un dia que ell va venir, quan va casar-se ma germana.
767 El varen fer entrar al meu estudi, no sé perquè, i, tan bon punt va veure la llibreria, va agafar un aire còmicament sever, un posat agre-dolç d'indignació, com si tot d'un cop s'imaginés els diners malaguanyats que representava la biblioteca i el temps perdut que suposava la lectura de tant paper.
768 Se li sabien possessions a Andalusia, finques a Barcelona i a l'Empordà i gran varietat d'especulacions de què ell era l'ànima i el braç. Demés feia estrany que amb tal vivesa repliqués, un home que en general es mostrava fred i seriós, més amic de fets que de paraules.
769 Hi havia la descripcció d'un terrer immens, trencat, espadat, abrupte, quasi inaccessible, ple de centenaris boscos de suredes verges que la mà de l'home no havia escorxat encara mai. Ja estava decidit. La meva sort ho volia. Hi havia un país inexplorat que m'oferia els seus tresors forestals.
770 Però jo li vaig ensenyar el llibre, li vaig exposar les meves raons, li vaig fer els meus arguments, i al capdavall aquell home, que tenia gran intuïció de les coses i una fe cega en el meu esperit d'iniciativa, va acabar per interessar-se fortament en els meus projectes.
771 Més s'estimen morir de fam que treure profit d'aquelles immenses suredes, espeses, impenetrables i embrollades, com si mai hi hagués posat els peus ningú. Els propietaris les tenen abandonades d'anys i panys, per natural deixadesa i per por als bandolers que infesten el país.
772 Jo hi aniré, pare, jo hi aniré a fer-me'ls meus. Amb una dotzena de minyons resoluts que me'n duré d'aquí, imposaré respecte als bandolers, aclariré aquells boscos, i amb la primera pelada que es faci a les sureres, n'hi haurà prou per a pagar les terres que hagi comprat.
773 Un cavall l'ha potejat. Tots els carreters varen entrar corrents a dins, i alli, en un recó, sota un rastell, varen veure a en Malsangro, estès pels fems, fred, glaçat, tot brut de boll i tacat de sanc glevada... Un xic més enllà, jeia un cavall, amb el ronsal arrossegant per terra.
774 I per la memòria d'aquells homes anava passant el record dels martiris horrorosos que l'establer feia passar als animals, com un botxí que es divertís amb els dolors de les víctimes. No és que aquells homes no fossin peguissers i àdhuc ferotges i desanimats, si convenia.
775 Aleshores traballàvem a les muralles de Sant Pere, que les estaven enderrocant. Ella, prenyada fins a les dents, venia cada migdia a dur-li el dinar. Tots dos s'asseien a l'ombra d'un arbre, al peu del carro, i vinga mirar-se embadocats, com si mai s'haguessin vist. Però.
776 Diumenge de Rams! Tota la nit havíem somniat amb aquelles branques de llorer florit que havíem vist tallar a l'hort, a la vigília; tota la nit ens havien passat davant dels ulls, fent reverències, les vincladisses palmes d'or que venien de tan lluny, emigrades dels països riolers on neix el sol.
777 I la paraula santa apaivagava nostres brogits i cridòries. Esdeveníem seriosos i compungits, com transfigurats de sobte per la revelació de la divina tragèdia. Agafàvem rams i palmes amb recolliment i unció, com qui es disposa a exercir un ministeri sagrat, per damunt dels oficis de la terra.
778 Però l'acte més solemne, més imposant, era quan venia el moment de la benedicció. Semblava que tota la selva bellugadissa sentís místiques esgarrifances, així que el sacerdot alçava el braç. Els rams de llorer acotaven les testes de fullaraca, les palmes vincladisses feien acataments i reverències.
779 Després de les palmes vindran les espines; després de l'alabança, l'improperi; després de la victòria, el sacrifici. El Jesús aclamat serà el Jesús escarnit, el Jesús victoriós serà el Jesús açotat, el Jesús triomfant serà el Jesús mort en la Creu. Aleshores tot es trasbalçarà i es farà trossos.
780 I per a donar a l'escultura ideada quelcom de significat i, al propi temps, el regust clàssic que demanava el programa, coronaria la imatge nua amb un cerclell de flors, i a la mà dreta, graciosament alçada, li posaria un tió, flamera o diga-li atxa. Sí, sí. Estaria molt bé.
781 Era una resolució presa, i no calia insistir-hi. Així ho havia pensat i així ho faria. Anem a dir que, abans de determinar-se, ja havia anat l'alumne a consultar el tema amb l'home aciençat, encara que humil, en el qual tenia dipositada la confiança per a aquests negocis transcendentals.
782 En casos com els presents, el seu conseller, o diguem-ne director de consciència artística, era el porter vell de l'Escola, el qual, amb tot i no posseïr el més mínim títol acadèmic, havia sempre demostrat molt seny a causa de la gran pràctica en altes qüestions estètiques.
783 Jo no he dit que ho trobés bé, sinó que probablement l'hi trobaria. I ho trobaré bé, si l'individualitat característica del model que vostè pensa copiar es transfigura fins a convertir l'imatge en bellesa típica, universal, que en el cas de què ara es tracta serà de graciosa adolescència.
784 El mal o el bé tot es farà segons l'Estil que vostè hi posi... Davant d'aquell axioma un xic espès, el futur opositor va esdevenir pensatiu. Probablement no comprenia tota la profunditat del principi estètic que el porter havia deixat anar com la cosa més tènue d'aquest món.
785 Després va arribar l'hora de revestir la carcassa amb grapats de fang... i amb tanta de fuga es va empendre l'home aquelles primeres operacions, que, quan a l'hora de dinar va comparèixer el porter per a obrir i tancar la porta al concursant, ja quasi s'endevinava l'actitud de l'estàtua venidora.
786 Era ben bé l'adolescència agraciada, de què parlava el porter; era ben bé l'incentiu d'amor jovenívol a punt d'encendre el foc en el pit dels amants esposos. Perquè, no solament resultava de significació l'efebe, sinó els atributs, l'acció, la manera de brandar la flama.
787 Un color sanitós, entre torrat i vermellenc li colrava la molsa de les galtes; una musculatura atapaïda i rabassuda li mantenia tivant el trajo de vellut que duia com a manifestació simbòlica de la seva poesia forestal. I una salut a prova de desditxes li rebotia per tot el cos.
788 Mes no deuria ésser pas això perquè aleshores, més que víctima del realisme i del document, hauria mort víctima d'un canvi de clima vulgaríssim a què qualsevol està exposat. No. Les paraules enunciades en el panegíric denotaven una cosa molt més grossa, una peripècia més granada.
789 Però, què dic afiliar-se? Més que soldat de fila, ell seria, pels seus mèrits, el quefe de l'escola, el capitost. El lloc d'honor li corresponia, ja que cap de nosaltres es sentia amb prou braó per a sostenir una bandera tan gloriosa com feixuga. Ell era l'home predestinat.
790 L'aire de somni o de misteri, de què algunes anaven impregnades, va acabar per fer-li nosa. No. Ell podia fer coses més altes. A n'en Dordal li calia un escenari més consistent, més prosaic, per dir-ho així... menys engalanat de flors i violes, menys propens als desvaris idealistes.
791 Més, per a pintar, amb coneixement de causa, les peripècies del terrible quadre, li calia aprofundir la vida, li calia respirar l'atmosfera de la intimitat No n'hi havia prou per un home conscienciós com ell, amb contemplar la malvestat des de fora. S'havia de ficar dins.
792 Llavors va voler conèixer de prop els personatges que únicament havia vistos de lluny; llavors va penetrar en aquelles cases que únicament havia observades des del carrer; llavors va acabar per fer-se amic de l'heroïna, de la dona que havia estat causa de l'episodi sagnant.
793 A les insinuacions que se li feien, replicava ell amb eufemismes tan graciosos, amb tal enginy d'evasives, que, sense ofendre al curiós, deixaven la curiositat insatisfeta. Tan solament a un amic, per a qui mai havia tingut el secret més mínim, en Delmar va aclarir un dia el misteri.
794 I, corrent així de boca en boca, va arribar a ésser la feta patrimoni de tots o quasi tots els concurrents a la llotja de prosceni. I la veritat sia dita, era el cas tan fora de lo normal, tan pintoresc, tan exòtic que, per lo extraordinari, quasi disculpava la sèrie d'indiscrecions.
795 I amb la mà dreta va tocar la sang, i la mà dreta va tenyir-se'n. Sort que màcules així aviat s'esborren. A la primera ablució, la taca de sang fugia de la mà de la domadora; però diu que al mateix moment l'estigma es va marcar indeleble en la de la filla que portava en el seu si.
796 Volia l'ardent domadora que la nena anés ensenyant pel món, qui sap si a manera de reclam, qui sap si a manera de glòria ètnica, aquella taca sagnant que memorava una raça històrica, rituals sublims, costums pintoresques, tumultuoses maternitats... Però Eliar s'hi oposava.
797 I no cal dir que va triomfar la voluntat de la diveta. Com a tribut sentimental dedicat a la seva mare, no va tractar d'amagar el cognom... intent, per altra part, quasi bé inútil, ja que no podia ocultar tampoc l'especialíssima bellesa que denunciava el seu origen oriental.
798 I aquesta, sense dubte, deuria ésser una de les principals raons de que, a l'anar-se a acabar la temporada, convinguessin els de la llotja en obsequiar a la diva amb un dinar d'amics, que era el menor homenatge que podien dedicar a qui tantes hores de delícia artística els havia consagrades.
799 Una pell satinada i uniforme, com pètal de rosa pàlid lleugerament bru, tapissava suaument tot el palmell... Doncs, llavors, era ficció el què s'havia contat? Lo de la Pasqua musulmana, lo de la sang de l'anyell del sacrifici, lo del desig de la domadora, tot venia a ésser faula únicament.
800 Oh, si n'hagués sabut alguna cosa! Potser aquells exemples li haurien servit d'estímul, i el dia més impensat s'ens hauria convertit en superhome, en emperador de multituds, en director de consciències... Però no, ell era un sumís, un obedient, que duia la modèstia per màcula original.
801 Venia a ésser una suggestió, ja que ell, de visu, no la coneixia a penes la naturalesa sense adobs humans, la naturalesa salvatge, ruskiniana; però, pel mateix que a penes la coneixia, encara l'adorava més. Que no hi ha per a estimar les coses, com cobrir-les amb el misteri de lo inconegut.
802 Davant de l'escriptoriet tot el sant dia, ni un pam de cel blau podia veure, perquè els cristalls glaçats de la finestra li tapaven la vista del defora. Sort tenia de que allà on no hi arribava amb els ulls, hi arribava amb la imaginació, ajudada per la dita dels veïns.
803 I és clar, va succeir el què sol succeir en aquests casos: que la noia va enamorar-se d'un altre i va desaparèixer del veïnat. Des d'aquell dia en Pere va procurar esvair del pensament la deliciosa imatge, com un que es desfà d'un utensili preciós perquè no té casa per semblant moble.
804 Perquè humil com era de per si, trobava pretensió massa alta i orgullosa això de mantenir un ideal d'amor platònic, creant una donzella tota d'artifici, bona segurament per a suprems rumiadors... però no per a ell, cuc de la terra, que amb una de real ja s'hauria tingut per satisfet.
805 Aquella naturalesa ordenada i cívica cada dia li desagradava més, no precisament pel que tenia de cívica i simètrica, sinó per ésser l'arranjament obra d'un altre... Perquè el que ell hauria volgut era una natura verge i escabellada per a domesticar-la, de pensament, al seu gust.
806 I darrera d'aquell, va arrencar un altre full i va trobar una altra quarteta cantant igualment l'amor i la natura. Per un xicot humil com ell, la troballa va ésser un tresor. Des d'aquell dia, cada matí recorria els distins departaments del despatx fent arreplega de fulls de calendari.
807 Però a n'en Perdis les receptes no l'interessaven; les xarades l'entretenien però el deixaven fred; els fets històrics, com no fossin amorosos, res li deien; els acudits no el feien riure, i sentimental com era, les sàtires el posaven de mal humor com si l'insultessin o el ferissin.
808 I de seguida es va posar a treure càlculs, mirant d'harmonitzar les ambicions de l'esperit amb els mitjants econòmics. Tot d'un cop no ho podia pas comprar, planta i test, gàbia i ocell. Per a aquelles coses plegades els diners no li arribaven de bon tros. Doncs, primer una cosa, després l'altra.
809 Perquè sense test que sostingués la terra, la planta es marciria, i l'ocell sense gàbia es posaria a volar. I a l'acte va anar pel test pensant que per Sant Joan podria comprar una aufàbrega. I amb la gàbia va fer el mateix: adquirir-ne una que encara que venturera, estava en molt bon estat.
810 Al moment va sentir un desfici febrosenc, una joia, un dolor, una ansietat, un desvari, que segons opinió autoritzada, són símptomes precursors en tot infantament d'una obra d'art. I agafant un full de paper de groc reial, va fabricar amb paciència un canari molt ben fet, encara que immòbil.
811 En Perdis, que tot i essent un artista veritable, no es podia desfer encara de la sentimentalitat original, afalagava contínuament l'ocell fantàstic. Li mudava l'aigua de l'abeurador li netejava les canyes, li posava una fulla d'escarola, li bufava la menjadora, com si hi tingués realment menjar.
812 Semblants paraules de desig carnal removien la mossa fins a les entranyes. I des d'aquell punt, es demanava de no tenir un tros de mirall, encara que fos menut com el palmell, per a mirar-s'hi la cara, per a contemplar-s'hi aquell coll i aquell pit combat que feien venir temptacions als pastors.
813 Però va venir que el roldó es va vendre, mal venut, molt mal venut, perquè aquell any n'hi havia hagut tanta abundor que els pellaires ja no en volien... i no es va parlar més del mirall. Aquell dijous d'anar a mercat mai venia, i la Guillema es despacientava en la soledat de les boscúries.
814 De dia no rumiava pas res més, i de nits hi somniava. La dèria de veure's amb els seus mateixos ulls, tal com era, tal com la veien els altres, la feia tornar pensívola i tristoia, com un que ha perdut quelcom i no sap trobar-ho. Tot ho feia d'esma i les coses li queien de les mans.
815 Després s'alçava, i, com una ànima en pena, començava a passejar-se, mig adormida, mig desperta, en una mena d'ensopiment estrany. Una tarda caminant per la vora d'un reguerol del torrent, li va semblar veure passar una ombra d'ella mateixa, reflexada en un clap d'aigua.
816 Amb el desig de veure's a son plaer, la Guillema va ajupir-se posant la cara a flor d'aigua, Però de tan acostar-s'hi de moment no es va veure emmirallada. El fons del sot era tot tacat de clapes de molsa negra, rostida pel sol d'agost, quan les calors eixuguen l'aigua d'aquell indret.
817 S'hi veia tota, fins a mig cos, i no es cansava de mirar-se. Era tant el goig que li pessigollava l'ànima que fins li va venir a la boca la cançó que de criatura havia sentit cantar: Dones bojes de Riells que a l'aigua aneu a mirar-se, no us hi encanteu massa temps, que us tornareu dones d'aigua.
818 Altres cabòries, altres mals de cap tenia, que parar esment en allò. L'una hora perquè havia rebut unes monedes que estaven per classificar, l'altra hora perquè havia de desxifrar una inscripció borrosa, el fet és que molts dies no assossegava ni podia aclucar els ulls a la nit.
819 Com una lletania sense fi li passaven per la memòria els noms dels exemplars que ja tenia o dels que li mancava coleccionar... i així se li escorria l'existència, breçant perpètuament la imaginació en un deliri de grandeses numismàtiques, en un febrós desvari de moneda històrica.
820 Ni veia que la botiga se n'hi anava per portes, ni que es trobava sense un clau. Mentre el monetari se li anés omplint, poc li feia que se li buidés la bossa. I tant i tant va descuidar el negoci, que al capdavall, el mateix ell que la seva dona, van haver de cantar els goigs de Sant Prim.
821 Mala cara com aquells dies de penúria, no l'havia feta mai. Ni mai havia anat tan espellifat de calces i levita, ni tan tronat de barret, perquè a l'habitual desídia de l'home que té una ceba massa arrelada al magí, don Joan de Déu hi afegia el decaïment natural que porta en si la misèria.
822 Els acreedors l'empaitaven nit i dia, i fins l'amo de la casa el va empendre sèriament perquè es donava el cas de que aquell bon apotecari, que tenia en son poder tantes monedes que havien fet bon paper en famosos tresors reials, es trobava que devia qui sap els mesos de lloguer.
823 Aleshores va complir-se la profecia de la seva dona, i no va tenir més remei l'apotecari que posar-se a demanar caritat. Aquell home que en la seva edat d'or havia sigut amo de tanta moneda històrica, ara que era pobre i vell, s'hauria de veure captant monedalla moderna als transeünts.
824 Havia sonat l'hora de les clarividències, de lo que en diuen «lluminoses síntesis.» Tot ho veia clar llavors... A n'el món n'hi havia de dues menes de metàlic: les monedes antigues, que són les monedes de l'ideal; les monedes modernes, que són les monedes de la realitat.
825 Les unes, les que no passen, representen la poesia, la glòria, el misteri del passat i alimenten els somnis de l'esperit. Les noves, les de trinca, les que estan en circulació, representen la utilitat, la ganància, el benestar de la vida i serveixen per a satisfer les necessitats corporals.
826 Bé es veia prou que encara que anés vestit com mendicaire i estés arrugat com un pergamí i encartronat com una mòmia, aquell vell tenia misteriós aspecte de majestat com el de un monarca o d'un príncep, com el d'un patriarca de l'antiga llei o al menys el d'un patrici de gran raça.
827 Però en Jan Oriol era tímid, molt tímid, i com que sentia gran rubor per les seves gestacions mig poètiques, mig humanitàries, amagava a la vista de tothom, igual que si fossin el cos d'un delicte, tots aquells fulls de paper a on hi deixetava trossets de la seva ànima.
828 Els herois anònims cantats per en Dasca li poblaven a tota hora la imaginació. Com una processó de màrtirs sense nom i sense palma, de nit i dia li desfilaven pel pensament els modestos protagonistes d'aquells poemes consagrats a les llàgrimes silencioses i a la pena recollida.
829 Passava pel carrer del poeta; mirava, extasiat, l'edifici d'aspecte senyorial; alçava els ulls a finestres i balcons... i se'n tornava a la vileta, després d'haver comprat, com per a aconsolar-se, una que altra fotografia del gran home, entre les que veia per quioscos i aparadors.
830 A tal hora haig d'ésser a tal punt, a amparar un orfe de pare i mare. Un dia de més vagar gaudiré aquesta delícia. I aleshores s'acontentava amb escriure a la bona amiga un parell de mots en un paper, que tirava pel reixat: Espera-m, com em tens promés. La Pietat encara m'encadena.
831 I aquesta esperança de dolçor l'encoratjava a seguir el curs de la caritat heroica. Així varen passar anys, molts anys, tants anys que són incomptables. Fins que un dia, sentint-se el bon home greument afadigat d'haver fet tant bé al proisme, va pensar: Ja ha arribat l'hora de penetrar en el verger.
832 M'ha emocionat amb freqüència... I m'ha interessat especialment perquè amb tot i ésser la narració impersonal a causa del sistema encara vigent entre nosaltres, m'ha semblat veure, aquí i allí imatges més o menys velades de les vostres idees i de les vostres sensibilitats.
833 Em sembla sentir-hi un vigor, un accent, una força masculina, que en ocasions dóna als personatges més crueltat que relleu. Mes, jo no sé com dic tan asprament aquestes coses que al capdavall sols deuen ésser ressó del meu gust de doneta casolana, gens avesada als grans combats de la vida.
834 La vida, més aviat em sembla que és com un se la disposa, com un mateix vol que sia... És clar que no som sempre ditxosos; mes força vegades és perquè no posem prou voluntat en ser-ho. Però al menys, podem mantenir la serenitat dintre el dolor, lluny de turpituds i virulències.
835 Prou feines tenien tots en semblant punt per a poder distreu-re's en res més... i ella aleshores passava silenciosa i llisa com un clap de núvol, anant-se a fondre en el seu amagatall. Ho feia tan a la quieta, allò d'allunyar-se de la vista dels demés, que quasi mai ningú se n'adonava.
836 El que fa l'Úrsula, d'altres dones ja ho só vist... S'abscondeix un hom per a vestir-se i despullar-se. No volem ésser com les bestioles de Déu que mostren a la llum del dia les debilitats i les joies de la carn. Menjar és, pels mortals, plaer del cos, i ensenyar el plaer és cosa vergonyosa.
837 Perxò hi ha ànimes santes que ho amaguen a la vista del proisme. Si poguessin passar-se del gust de la boca... qui sap si se'n passarien? Mes, el menjar és manament de vida, i com que criatura nada no se'n pot estar, al menys ho allunyen dels ulls del món com una misèria.
838 El llit li semblava massa regalat per a reposar-hi ella, i ni per precs ni per renys li podien fer dormir. Al capdavall li vàrem donar entenent dient-li que ho manava la mestressa. Mes llavors va venir la rampelleria del repàs, perquè... el què és de vianda no en volia per res del món.
839 Al cap i a la fí vàrem veure que no li podíem vèncer la vergonya i aleshores li posàvem el plat vora del llit i la deixàvem una estona sola. Si la fam l'aturmentava massa, quan hi tornàvem li trobàvem el plat buit, i el cap tapat amb els llençols com si acabés de fer un mancament.
840 Aquella exposició sòbria, naturalíssima, interessant, on es veu al protagonista enterament foraster a casa seva mateixa, foraster entre la seva família, foraster entre els seus amics de noi, foraster entremig de tota una societat que se'l mira de reull... cregueu que m'ha deixat estàtic d'admiració.
841 Admirat jo d'aquella obra potent i original, vaig fer formal promesa a son autor de que remouria cel i terra fins aconseguir que el drama es representés. Però... la mort de ma filla i el meu viatge a Anglaterra per a cercar esbargiment al dolor, varen impedir la realització del meu propòsit.
842 Feia un dia formós, clar, tebi, orejat per un ventet de mar que gronxava las primeres flors sortides al voltant de les tombes i els panteons. Mentre ens esperàvem per a presenciar l'enterrament, tot de sobte vàrem veure arribar una gran gentada acompanyant a un altre mort.
843 Quasi tot aquell seguici funerari era format per xicotes grans i xiques, noies del poble endolades pobrement, les unes amb peces de robeta fosca, de cotó, les altres amb fandilles de merino, d'un negre més o menys perdut. Tot plegat, aquell eixam de mosses traspuava una mena de pobresa i de tristor.
844 Però encara no feia cinc minuts que caminàvem, que les vaig tornar a veure per entre uns salzes, al trencar per un rengle de panteons. I com corrien les poca pena! Tanmateix es devien haver determinat a gaudir de l'esbarjo a tutiplè... perquè tombes a través s'enfilaven cementiri amunt.
845 Muntanya avall, muntanya avall, per entre carrers de tombes i panteons, vàrem pendre comiat del dol, vàrem pujar als carruatges, varem baixar la rampa d'entrada; i vàrem sortir del cementiri. Jo encara sentia una recança d'haver tingut d'abandonar la rara visió de la comitiva ajogassada.
846 Perdre's en una gran població mai visitada és un plaer semblant al que deuen sentir els navegants descobridors de terres noves, de mons nous. Quina sensació més agre-dolça, la de vagar a l'atzar per vies estranyes i entre ignorats monuments, sense saber mai on s'és, ni veure enlloc gent coneguda.
847 Llavors vaig empendre amb més delit la caminata, i travessant carrers i carrerons, vaig arribar a una barriada nova, plena de bullícia i moviment. Tot eren botigues de joieria, pelleteries, basars de modes, aparadors de sedes i velluts, exposicions de quadres i mobles d'art.
848 Jo contemplava, encuriosit, aquell espectacle de vida moderna i rica que es reflexava per tot arreu, des de les aceres poblades d'una gernació elegant i desinvolta, fins als balcons més alts de les construccions, plens de rètols d'or, d'esmalt i coloraines, pregonant mil articles i productes.
849 Jo que llavors alço la vista i... veig que continuava acompanyant-me la punxa monumental! Jo ja em sentia com vigilat, com perseguit, i apressant el pas tant com podia, vaig passar per un indret de poc trànsit, però animat per cants i músiques de piano que sortien dels pisos com riallera remor.
850 Caminaria sense parar, per avingudes i places, per passatges i travessies, per allà on se'm presentés, però mirant sempre a terra, decidit a perdre'm, a negar-me en les profunditats desconegudes de la ciutat, a emancipar-me així de la tutela humiliant, que no em volia abandonar al meu albir.
851 Anava amb la vista clavada a terra, i l'un darrera l'altre veia canviar els trossos de paviment del carrer, aquí empedrat, allà ensocat, esfaltat el de més amunt, segons els indrets per on passava. Els edificis només els podia veure fins a certa alçada, però pel tros vist endevinava el restant.
852 Ara venia l'escalinata d'una església, ara el parterre d'un jardí, ara els subterranis d'un magatzem, ara els pilans d'un pòrtic, ara el sòcol d'un monument. Amb la llarga caminada jo em sentia cansat, aclaparat, retut. No poder alçar el cap enlaire era un suplici i encara m'afadigava més.
853 Em trobava en un barri quiet i modest, com de vila o ciutat forana, tot ple d'intimitat i de recolliment. Per tot arreu es veien botiguetes d'objectes religiosos: en les unes venien sacres, viacrucis, imatges de pietat; en altres, breviaris, novenes i demés llibres de devoció.
854 I el més estrany era que les casetes d'aquell barri devot, semblava que de tant menudes i neulides ni es poguessin tenir dretes, i que apilotades les unes amb les altres s'aguantessin totes arrambant-se a les macisses parets d'un edifici immens que els feia d'esquena i de contrafort.
855 Alçant una mica més els ulls, vaig reconèixer el grandiós edifici tot seguit. Era la Catedral, la Catedral superba, tota eriçada d'arestes i pinacles, però no veia l'agulla enlloc... Em va caldre recular algunes passes per a descobrir-la. És que em venia verticalment a damunt mateix del cap.
856 El nen, en el mes i mig de viure al poble, s'havia trasmudat: ses galtes sanitoses s'enrojolaven, sos moviments prenien empenta i vigor, la gana es feia inestroncable... tot semblava predir una bona preparació per a la creixença, una ferma resistència contra l'heretatge morbós.
857 Mes hi estava, allà, a tall d'intrús, com pollastre caigut en galliner d'altri; que la colla de marrecs que n'eren mestres i senyors sobirans de cap a cap de jorn, se destriaven d'ell, el defugien, el miraven, primer, amb estranyesa, després amb recel, més tard amb franca hostilitat.
858 La nau den Ricardet anava a rerassaga: son tripulant, inhàbil i torbat, no hauria encertat a fer-la avençar un pas, més son nou amic, el patró de la colla, que nedava a son costat, entre esbufec i esbufec, el feia enllà, sempre enllà. A les deu el tísic shavia llevat, aclofant-se rera el balcó.
859 Acudí gent; algun xiquet, més insensible o més inconscient que els altres, parlà. Acte seguit fou botat a l'aigua alienadament un bot i quatre homes se llençaren en busca del nen perdut. De cada cop de rem se n'enduien unes quantes braces i els remadors suaven a raig fet.
860 La meva cambra dóna a una via de poc trànsit, ara que li han tret l'escapçadura dels estenedors, on abans, de temps immemorial, les dones anaven a remendar-hi les xarxes, i els homes a fumar-hi cigarrets, ajasçats pel solei i escatint balderament entre ell o fent mandrosa companyia an elles.
861 Al cap del carrer hi ha un estudi per a la canalla, i cada matí, tot arreglant-me davant de l'espill, són la meva distracció els nens que van a estudi. A través del balcó esbatanat, amb la persiana estesa fins a la barana, hi arriben llur trapelleig d'anyells i llurs veuetes innocents.
862 I a mi em plau endevinar, qualque volta, la galladura del Destí, en aquelles llavors humanes que van en busca de l'escalf covador de l'escola. Avui n'ha sigut dia, de sorpendre rastres de la misteriosa galladura. Eren dos els actors de la breu escena. L'un parlava, l'altre escoltava.
863 Caminava tot seriós, tot dretet... L'altre no passaria de cinc anys. Bru i tens de pell com una patateta novella; descalcet, en manegues de camisa; un elàstic esfilagarsat aguantava les calces; un sarronet de roba negre (amb un sol llibre) suspès d'una veta, retorta com un cordill.
864 El patufet menut anava mig pas enrera, fregant amb son morricó llefiscós l'espatlla del company, el coll estiradet, com per a desgranar-li a l'oïda ses paraules... suau, caute, insinuant actitud com un petit Mefist. I sa veu era, el mateix que sa actitud, amoixadora, plena d'inflexions gatunes.
865 Un cop llevada, rentada la carona i feta la clenxa, esmorzava i, en havent esmorzat, es posava a jugar a cou-dinetes, o feia parada de pedretes i bocinets de plat que trobava pel carrer, sostenint llargues converses amb si mateixa o cantant cançons que sols ella s'entenia.
866 Justament fou un nen, i a l'anar-lo a veure les veïnes, tothom li preguntava a la partera per l'hereu; i quan sortí a fora, lo mateix: l'hereu et va, l'hereu et ve, durant no sé quants dies. La nena, arrupida en un recó de cambra o agafada a les faldilles de la mare, ho sentia tot, ho sotjava tot.
867 Se li fongueren els colors i va desmillorar-se com si li llevessen la carn a pessics; i sempre estava rabiosa i xisclaire com una ferestola. La Tecla no sabia què fer-li i tan sols podia amansirla una mica quan, deixant el, nen al bressol, la prenia a la falda, amanyagant-la.
868 Adobava unes calces de vions, i els del llibret nou que hi posava no s'avenien amb els de la roba vella. Tot rumiant rumiant com ho arreglaria, perquè no fes mal d'ulls, restà un punt en pensa, el bressol s'aturà i el nen, que estava avesat al bim-bom seguit, esclatà en un espinguet de protesta.
869 En el carrer, de l'altra banda de la finestra baixa, jugava la Garideta amb una altra nena com ella. Sentir el plor a dins i girar-se vivament fou la mateixa cosa. En aquell punt la Tecla es posava el nen sobre els genolls i, descordant-se el cos, se tragué el pit per donar-l'hi.
870 La Garideta és tota una noia, i és sola i és pubilla; car sa mare no ha tingut cap més hereu que la fes caure de l'escambell. Ella és una bona minyona, dolça i tranquileta; mes entre ella i sa mare sembla que hi hagi com una certa cosa inexplicable, com una penosa remembrança.
871 Però mai s'han comunicat mare i filla aquella impressió. Mes... un dia la veïna crida la Tecla i li demana la Garideta per al seu fill. La Garideta i sa mare queden espaumades, i la noia s'esblaima com un pa de cera, i la Tecla sent que els cabells se li enericen en la closca.
872 L'enterrador deixa la tauleta, hi posen al damunt la modesta caixa, botzinen una altra absolta els capellans, i, encara amb la darrera paraula a la boca, giren la cara i filen diligents cap a la porta. El seguici els escarneix... Resten sols amb el mort l'enterrador i el vell del cigarrot.
873 En aquell sot del cementiri quedava, colgat a l'esbojarrada per quatre grapats de terra humida, una caixa negra entrebadada, al fons de la qual hi havia el cos, ert i tot regirat per les sacsejades, d'una pobra difunta en soleta de mitja i res en el cap esperrucat i verdejant.
874 La mare del Carolí, que en sa jovenesa serví a Barcelona i era entesa en l'arranjament d'una casa, dirigia els dissabtes del casal i ajudava a Donya Mència a fer resolis i confitures, a espolsar i desar les robes d'hivern, a penjar i despenjar cortines, a fer la matança del porc.
875 Arribà prop de migdia, i, després de la ruixada de manyagues maternals, fugí alienadament cap a l'horta, a esperar a la seva amigueta. Quan la veié saltar la tanca, venint de costura amb el cabasset a la mà, s'amagà darrera la parabanda de xiprers, per donar-li un esglai.
876 Estava esblaimat d'emoció i el cor li esvoletegava dintre el pit com un aucellet ficat tot just a la gàbia. Ella, en canvi, s'acostava tota tranquileta, roja com una pometa de Sant Joan, un mocador vell de llana entorxat al coll, un rull de cabells sobre la cella dreta.
877 Al passar la palanqueta del regadiu, s'aturà. A un costat, una esmotxada de rega havia deixat escapar l'aigua, que de sempre formava com un bassiol enxarcat, on creixien llenties, es passejaven, a estrebades, els sastres dels recs, i fins, en certes èpoques, hi cantava una reineta.
878 Ves... Els Babos estan en l'aire en l'aire, més en l'aire que la golfa de casa, i, ves, puja i baixa cada dia més de trenta escalons. El metge va dir que me cansava massa i que me traguessen de Barcelona, i jo, vinga bleixar ben fort, cada vegada que venia, perquè me traguessen més aviat.
879 Ella ja anava a la fàbrica, i en ses formes d'efebus començava a preludiar la dona futura. Ell anava a l'Institut, i els primers pressentiments instintius i les primeres iniciacions dels companys aixecaren en sa precocitat de sensitiu xardorós les primeres malícies i els primers torbadors anhels.
880 Contra les passivitats de sa normalitat sanitosa i equilibrada, contra sa innocència hermètica i serena, neta d'angoixa i de sospita, s'estrellaren, durant molt temps, les maniobres equívoques d'ell per contaminar-la amb sos deliris, per empeltar-li sos íntims trasbalsaments.
881 Ell volia preocupar-la, contestant amb evasives, adoptant actituds romàntiques, retenint-la pel cos i fent-la tremolar amb sos tremolors; però era debades. Ella no estava per raons i, amb sobtat impuls maternívol, l'amanyagava i l'amonestava, inquieta solament per la seva salut.
882 En Pasqualet sentí que una resplendor fulmínia l'abrigava tot; després, un riu desbordat de lava li abrusà el cor. L'estup de sorpresa, de gelosia, de rancúnia, de cobejança que el tempestejà furiosament, convertí en un instant el nen maliciosot i torturat en un home fet.
883 Fas mal fet: deixa-la estar, que ara no és pas una canalla; i aquestes mossetes, quan les hi diuen que són bufones, de seguida els pugen els fums al cap, i Déu sap el que maginen. El teu pare mai s'hi ha franquejat, amb les obreres de la fàbrica: per aixo té el majordom.
884 El rotlle de festejadors creixia sempre entorn de la Nieves, i, cada volta que tornava de Barcelona el seu enamorat, n'hi trobava algun de nou; Això l'enferestia extraordinariament: tant més quan no podia revenjar-se ni esbravar-se d'altra manera que turmentant-la an ella.
885 En aquestes, l'àvia s'havia ferit; i, com que, per a la Trinitat l'anar a la fàbrica era mitja vida, la noia es quedà a casa, reclosa com una mongeta. Fins que els festejadors, despitats, i els altres joves per solidaritat, començaren a tenir-la per orgullosa i apartar-se d'ella afectant menyspreu.
886 Clarvident per llestesa natural i sotjadora per amorós interès, la Trinitat havia seguit amb temença l'evolució operada en sa filla, comprenent al capdavall, amb recòndit dolor, que l'instint l'havia advertit massa tard dels perills que entranyava la intimitat d'aquella amb el senyoret.
887 El senyor Reguera era un home d'uns trenta cinc anys, fill d'un obrer torner. La vanitat paternal, mal aconsellada, l'havia ficat en la Universitat i fet fer, a empentes i rodolons, un carrera empedrada de suspensos i fornida d'humiliacions i fracassos més o menys dissimulats.
888 Entre els companys se'l citava com estudiant curtet de natural i, demés, poc aplicat. Aixo féu que, una vegada amb la llicenciatura, no encertés a obrir-se camí i tingués de viure a costes del pare. Quan aquest morí, el jove Reguera se trobà en mig del carrer i, com se sol dir, amb la boca oberta.
889 Mes en aquest món de mones no sempre n'hi ha prou amb la voluntat, per forta que sia i per enèrgicament que se desplegui. Als sants, bo i essent sants, el dimoni solia parar-los rateres per atrapar-los descuidats, i els sants, malgrat l'escut de la santedat, s'hi deixaven caure més d'una volta.
890 Bo i considerant-se molt per damunt dels obrers de la colònia, havia fallit com ells davant del bon pamet i dels gentils andamis de la filla del Carolí; i, no veient-se amb prou coratge per rompre l'encís, després de sostenir una breu lluita amb si mateix, se donà per vençut.
891 Cert que no fóra un casament, aquell, de ringo-rango, però tampoc seria, al capdavall, cap grossa atzagaiada. Ja que el destí havia volgut que ell no pogués enfilar-se fins a la muller ideal de sos somnis, el senyor Reguera se digué que no hi havia més problema que el d'enfilar l'obrera fins an ell.
892 En conseqüència, el senyor Reguera s'inicià; mes, com ella se fes le desentesa, parlà clar de seguida, segur que seria acceptat a mans besades. Mes la filla del Carolí entenia les coses altrament, i, així com no l'havien temptada les ofertes de sos iguals, tampoc la temptà la categoria de metgessa.
893 El galant va quedar-se veient visions; i, com estava emprendat de la noia fins al capdamunt, insistí una i altra volta, oferí esperar tant com ella volgués, deixar-li fins anys de prova, per a veure si li naixia l'estimació que ella declarava amb lleialtat no sentir per ell.
894 Estaven a mitjans de curs: fins a l'estiu no podria sortir de dubtes; i resolgué esperar l'estiu amb paciència. Mes, en Banyeta estava a l'aguait, rient per sota el nas de les cabòries del senyor Reguera. I vet aquí que un dia li bufà a l'orella una inspiració de les seves.
895 A casa el Carolí no hi havia, en l'hora que hi anava el senyor metge, altres persones que l'àvia, enllitegada, i la Nieves; la caseta no tenia més que un veí, i encar apartat, i de dies era un encert que passés gent per aquells volts, perquè tothom era al tros o a la fàbrica.
896 Un crit ofegat s'escapa de la gola de la sorpresa, i no gosà repetir-lo més vibrant per no alarmar a la pobra àvia, que, així com així, tampoc podia baixar a socórrer-la. Lluitaren en silenci, ell esbufegant, ella alçapremada per l'ira i la basarda, que li centuplicaven les forces.
897 De por que la casualitat portés per allí un caçador que pogués veure-la en aquell estat, tornà a entrar i, repta, encirada tot ella, en actitud greu de Nèmesis, estirà el braç i, sens dir paraula, signà al vençut durament la porta. Ell tremola-va tot com una gota dargentviu.
898 Ella també ho veié, el que anava a venir si treia aquell home com a un gos i el fet s'esbombava: de primer un gros escàndol i un trastorn terrible per a la mare; després, la malalta sens assistència; el pare, arborat, demanant comptes al miserable... Qui sap quin drama en porta.
899 Tractant-se de la seva altívola estimada, el senyor Reguera se sentí capgirat: no hi valguè ni l'espectre de la fam en llunyania per a contenir-lo, ni la seva filosofia acomodatícia per a aconhortar-lo. En el dilema de tenir de resignar-se o lluitar, preferí la lluita, amb totes ses consequències.
900 Per molta discreció que tingués Don Pasual, un dia o altre hauria esment, l'hereuet, de la denúncia; i, com de la jovenesa és el pervindre i les primeres ofenses no es perdonen, el senyor Reguera podia tenir per segur que, així que el noi manés, perdria ell plaça i Nieves tot en un punt.
901 Tot discorrent com s'enginyaria, la casualitat vingué a oferir-li el punt d'apoi que li mancava. Un dia, tornant de passeig, collí una canya i amb el trempaplomes l'anà pelant i esporgant polidament. Rumia que rumiaràs en les seves coses, caminava d'esma i sens adonar-se del que feia.
902 La farmàcia tenia tres portes: una de gran, l'oficial, podriem dir-ne, que donava al pati, una altra de petita que donava a una quadra buida de la fàbrica vella, i, finalment, la terça, que posava aquella peça en comunicació amb una dels baixos del casal coneguda pel rebost dels cocis.
903 El primer pas estava donat, i d'aquell jorn endavant se veié sovint anar junts a passeig pels afores els dos joves i, malgrat la diferència d'anys, establir-se entre ells una estreta intimitat. No cal dir que el llaç únic i veritable d'aquella intimitat era l'estimada comú.
904 Mes aquesta, a mida que sanava fent gran shavia anat fent més mirada, més pudorosa. Sa honestetat no era filla dun propòsit, sinó del natural; i cada cop que el promès, despitat, se queixava de lesquerpesa della amb el senyor Reguera, aquest sentia esvaniments de joia i calfreds de voluptat.
905 Aquest, agraït, un cop hagué jurat el carrec, volgué anar a donar públicament les gràcies al seu protector. En la fàbrica s'aixecaren arcs de triomf, s'engarlandaren de flors les màquines, els obrers sortiren a esperar-lo, cantant i victorejant, bon tros fora del poble.
906 Fou, en fi, una rebuda triomfal... No que al fabricant li anés ni li vingués gran cosa en el resultat de l'elecció, però era bondadós amb sos obrers i sempre aprofitava l'ocasió d'oferir-los algun esbargiment extraordinari que els fes menys feixuc i monòton el treball quotidià.
907 El diputat s'havia descuidat en la fàbrica el bastó, i el senyor Reguera digué a Don Pasqual que ell tenia d'arribar-se a Barcelona i podria portar-l'hi. L'hi portà, en efecte; i com el diputat no es trobés a casa en aquell moment, el senyor Reguera demanà per saludar la senyoreta.
908 El senyor Reguera en quedà encantat per comte d'altri. Parlaren del dia aquell, i el senyor Reguera féu a la senyoreta un brillant panegíric de l'hereuet, tal com l'havia fet, a l'hereuet, de la senyoreta, i s'assegurà an aquesta que en la fàbrica se recordaren molt della.
909 Però més tard... més tard, compromès i arrossegat, gairebé, pel senyor Reguera, les primeres vegades, tingué d'acceptar forçosament els convits del papà, acompanyà la família a taula, al cine, a passeig, i a poc a poc, l'encís frèvol de la nova amigueta se li anà fent plaent.
910 Si tinc d'ésser-li franc, jo sempre en dubto una miqueta, d'aquestes follies de les dones del poble pels senyors... Quan va de sobre a sota o de tu a tu, es a dir, quan no s'hi va a guanyar res, sinó a empatar o a perdre, és únicament quan s'hi pot posar fe en els afectes.
911 En Pasqualet sempre li havia dit que així que acabés la carrera, parlaria del casament als papàs... Passà un mes, en passaren dos i no en parlà als papàs ni a la Nieves. En canvi, veus volants, que no se sabia on havien pescat la referència, començaren a dir que tenia relacions formals a Barcelona.
912 L'orfeó va organitzar-se i el diputat envià a dir que compliria sa promesa: que regalaría la senyera i ell mateix aniria a portar-los-la. Aleshores el senyor Banyoles declarà, a son torn, que, quan el diputat hi tornés, ferien una festa esplèndida, més esplèndida, encar, que la passada.
913 I la noia, fent al senyor Reguera confident únic de la sorpresa que preparava, li pregà que no en digués res a ningú fins el dia de la festa. Però una desgràcia imprevista havia de precipitar els esdeveniments. Un atac d'embolia, ferint de ple a donya Mència, se l'endugué en poques hores.
914 Mefist, que des del nucli central de personatges la seguia astutament de cua d'ull, somrigué amb un somrís de cruel complacència. El diputat i sa filla, severament endolats, com si fossin ja de la família, van fer el dol junt amb aquesta i la dependència superior de la fàbrica.
915 Me preguntes què penso fer després. Ai, papa! Me dol tenir de dir-t'ho; però és forçós que després retorni aquí, perque estic empantanegat en uns experiments interessantíssims que seran de gran profit (almenys així ho espero), per a la nostra indústria, però que m'absorbiran durant mesos, encar.
916 Al casar-se, Don Pasqual volia cedir-li tot el primer pis de la casa, però en Pasqualet contestà resoludament que no ho volia; i, amb l'excusa de que ara ell dirigiria personalment la fàbrica, acomodà en el poble el sots-director i se n'anà a viure en el xalet que aquell ocupava.
917 Aquests s'assegueren en els escambells i cadires baixes, deixant un passadís per on pogués transitar de la llar a la taula la noia gran, que anava pel sopar, i esperaren que enraonés el pare. Tenia, aquest, el cap baix i les llàgrimes li perlejaven en un recó dels ulls.
918 Li calia ésser hereu, li calia casar-se... El diumenge vinent se n'arribà a la carretera i prengué la tartana de l'ordinari que passava, camí de la ciutat, a un quart de casa d'ella, de la promesa. Quan aquesta li eixí a l'encontre, banda avall de l'era, l'hereu quedà sobtat.
919 Amb els anys que no l'havia vista s'hi envestí una mossassa que feia goig. Era tan alta com ell i amb la pell de cara i braços blanca i rosada com si mai l'hagués vista el sol. Tenia els ulls verds i la mirada dolça, i els cabells rossos, partits en clenxa, li feien un gran monyo sobre el clatell.
920 Entraren al mas per conversar un mica amb els pares, i després, ja sols, a tall de promesos, se n'anaren a donar un tomb per fora. Ella li ensenyà l'hort, li explicà que tenia deu menes de clavellines, l'acompanyà a les feixes, on la darrera riuada els havia pres mitja vessana de terra.
921 El diumenge vinent i l'altre i l'altre, l'hereu tornà a veure sa promesa. Ella ja no l'esperava banda avall de l'era, sinó que anava bon tros més enllà, fins prop d'on el deixava l'ordinari. Hi venia tota roja, entresuada, i al veure'l reia, ensenyant unes dents com de pisa fina.
922 Arribaren al mas a punt de parar taula, i ella, tota riolera, li féu estirar les estovalles i ell li portà el plat i les culleres; i, en havent dinat, anaren a collir pèsols a l'hort i ella mullà una fulla de card i, tot de cop, quan més distret estava ell mirant-se-la, li arruixà tota la cara.
923 I la promesa veié que el rostre de l'hereu estava esblaimat i com més mústic i revellit que de costum. Amb gran estranyesa d'ell no hi hagué titlla de núvol fins a la nit, i aquesta s'estengué sobre la terra com un mantell de seda blava tot brodat de besllums i fosforescències.
924 En aquell punt, una espessa nuvolada tapà el sol... Arribaren al mas amb el pas viu i mirant sovint al cel: aquest era tot fosc de la banda de ponent, com si hagués rebut una gran patacada; sobre migdia aquella negror ja en cobria més de la meitat i començava a gotallejar rabent, rabent.
925 Així que el temps s'aclarí una mica, l'hereu parlà de tornar-se'n; li deien que es quedés, que fes nit allà... Va refusar. No podia ésser: primerament, que a casa seva passarien ànsia; després, que l'endemà havien de dur l'euga a fira i se n'hi havien d'anar dos i quedar-se l'altre per la feina.
926 Li donaren un paraigua i eixí. Del cantó de l'era se girà per fer adéu a la promesa que no l'acompanyava pel temps, i emprengué sol pel corriol. La por de fer tard l'esperonava, i, ara fanguejant sobre la terra tova, ara saltant clots i reguerons, feia via de pressa, com si l'empaitessin.
927 Sort que aquell dia se sentia més alleugerit i diligent que d'habitud i ni la humitat dels peus ni el refrescament de l'atmosfera, exhalada pel temperi, li feien mala impressió. Amb tot, quan s'assegué en el piló de la carretera estava ben suat i el pit li anava com una manxa.
928 El mocador que es passà per la cara, lo mateix que el del coll, s'haurien pogut escórrer. Mirà amunt i avall de la carretera: de la banda de la ciutat, no venia una ànima; a l'altra part, allà avall de tot, s'hi veia una pic negre, un carruatge, segurament que feia via enllà.
929 Com féu aquell camí, sols Déu hauria pogut dir-ho. A l'arribar a casa seva, ja de nit negra, el van portar en pes al llit; ni habilior tingué per a pujar l'escala. L'endemà el segon anà a cercar el metge, i el metge, al saber el disbarat que havia fet, se cremà de mala manera.
930 Com el dia assenyalat no havia de poder anar per a les joies, el segon pujà a advertir-ho a la promesa, i el dijous promesa i pare anaren a veure a l'hereu. Aquest era més mort que viu, però encara somrigué a la minyona amb un esblaimat somrís de felicitat, al veure-la.
931 El malalt defallí; els ulls se li entelaren, la mà li relliscà lassament sobre la roba... Passà un llarg minut de silenci en què el llamp de la iniquitat inconscient mig partí una ànima. L'esguard interrogant, i contrariat ensems, del pare, que no perdia d'ull al malalt, el revifà a la fi.
932 El pare es posà molt alegre per la solució del conflicte i baixà a dir-ho al nou emparaulat. Quan el metge tornà va trobar que el malalt havia fet una gran correguda. En vista de la mala nova, se donaren pressa per les llicències, i, així que aquestes arribaren, el segon se casà.
933 El mateix vespre d'aquell dia entrava la jove a la casa, i, a l'oferir confits del casament a son antic promès, assegut en mig de coixins vora la finestra, aquest li fixà els ulls, se la mirà, se la mirà, els llavis li tremolaren, una gota adamantina li sobreeixí del llagrimer sense despendre's.
934 I... no hi havia, en tal hora com aquella, res més a dir d'en Pelifet. La seva dona, la Pelifeta, era una pobra dona gamada de mal gam, i gam donat, que era la més negra. Un dia que feia herba dalt d'un marge, passà una ramada forastera, el marrà va envestir-la i la tirà daltabaix.
935 Així que en Pelifet tingué la dona enterrada i es trobà sol i desemparadet a casa seva, aclucà els ulls, plegà les mans, avià les llagrimetes i decidí tornar-se a casar. Com en tota la muntanya no hi havia altra dona que l'àvia Merlona, an ella anà a fer-li la proposta.
936 Així, no hi ha res dit, i tan amics com abans... I en Pelifet se'n baixà cap a la plana a cercar el que no havia trobat a la muntanya. A la plana en Pelifet hi tenia un amic que feia de masover: aquell amic ne tenia un altre més enllà, i aquell altre amic coneixia una minyona que tenia casera.
937 Quina minyona, hereu! I de la gran alegria el cor se li trencà, els ulls se li entelaren i tingué tan bell tremolor de mans que donà un cop en fals i oscà tota la destral. Però aquella alegria no li durà més que una setmana, car al cap dels vuit dies trobà a sa muller plorant, de cara a la plana.
938 Però tampoc amb aquell present pogué curar-li l'enyorament. Quan la veié plorar altra vegada, li digué que s'aconhortés, que ell li llogaria una altra criada i més si li'n calien, mentre estigués contenta; però ella li contestà que amb una ja en tenia prou i massa per a fer-li nosa.
939 I, això, que ho faça fins que hi haja senyals. En Pelifet s'ho posà tot ben bé a la memòria, prometé a l'àvia Merlona un sac de mestall en paga del remei i se n'anà cap a casa. La dona es posà el pegat, féu el que li havia dit, i al cap de quinze dies semblava tota una altra.
940 Ja no estava trista ni plorava de cares a la plana, sinó que reia sempre i cantava girant-se cap a la muntanya. En Pelifet no hi veia de cap ull, de tan content. I vet aquí que un dia, mentre la dona era a fer la seva oració al roure llampat, es girà una gran tamborinada de cop i volta.
941 L'endemà sa muller va innovar-li que el pegat havia fet efecte; i, com que ella li deia tan contenta, en Pelifet pensà que havia de donar mercès a Déu. Quan nasqué la família, resolgué la Mió fer una gran batejada; i digué que havien de convidar l'hereu Merló i la seva mare, en senyal d'agraïment.
942 I a corre-cuita se n'anava cada vegada a ca l'estiracordetes per una altra mitja unça; i, a cada vegada, l'estiracordetes l'esbroncava ben bé, i, abans de deixar-la-hi, li feia empenyorar un tros de terra. I, quan ja li tingué tota la terra empenyorada, l'esbroncava també, però sense deixar-li res.
943 Procura tenir sempre el cap fred, els peus calents i el ventre net: és el precepte del seny. I sobretot evita aquestes tres coses: d'esdevenir massa gras, de pendre accions industrials i de casar-te. Si ho compleixes, Kobus, goso predir-te que arribaràs a ésser vell com Matusalem.
944 Per això et perdono: cal que et perdoni. Aleshores Fritz reia fins a saltar-li les llàgrimes, i pujaven plegats a pendre un vas de kirschenwasser, que el vell rabí no menyspreava pas. Parlaven, en la llengua dels jueus alemanys, dels afers de la vila, del preu dels blats, del bestiar i de tot.
945 Ara, Kobus, les misèries de l'hivern són oblidades. Ara, aniré corrent, de poblet en poblet, tot joiós, entre la pols dels camins o sota la pluja calenta dels xàfecs. Però no he volgut passar sense veure't, Kobus: vinc a cantar-te el meu cant d'amor, mon primer salut a la primavera.
946 Fritz veia aquestes coses amb una emoció impossible de dir. I ara cal que us digui per què Iòsef venia a fer-li música en la primavera, i per què això l'enternia. Molt de temps abans, un vespre de Nadal, Kobus es trobava a la cerveseria del Gran Cérvol. A fora hi havia tres pams de neu.
947 Però darrera l'hongarès, vora la porta, estava a l'ombra l'agent Foux amb sa testa de llop a l'aguait, dretes les orelles, el morret punxegut i els ulls brillants. Kobus comprengué que els papers de l'hongarès no estaven en regla, i que Foux l'esperava a la sortida per conduir-lo al quarteret.
948 El mateix Kobus l'havia oblidada, quan, als primers dies de la primavera de l'any següent, trobant-se al llit un bell matí, sentí a la porta de sa cambra una dolça música: era la pobra alosa que ell havia salvat entre la neu i que venia a regraciar-lo al primer raig de sol.
949 Va passar una malura, va fer-se filós, però ara ja deu estar com cal. Aviat ho veurem. Ah! veu's aquí mon forstheimer de l'any passat, que vaig colar amb clara d'ou. Caldrà, tanmateix, que l'examini. Avui, però, no em vull malmetre la boca: demà, passat demà, serà bona hora.
950 Al mateix temps un gat negre s'enfilava per la paret i es tombava dins l'espitllera, amb els ulls verds que li resplendien, abans de fugir cap al carrer del Recó Cremat. Aquell celler, el més sa d'Huneburg, estava en part obert sota la roca, i, de més a més, bastit amb pedra picada.
951 Gent tan assenyada, tan vividora, i pensar que ni tan sols poden tastar un vas de llur vi i alegrar-se tot lloant el Senyor per les seves gràcies! En fi, la vida s'ho porta; el mateix accident ens esdevindrà, tard o d'hora, i veu's aquí per què ens hem d'aprofitar de les coses bones, ara que hi som.
952 Potser no l'errava del tot, perquè aquest vell bordeus és, talment, la millor cosa que hi ha per a enrajolar-se bé el païdor. Sí, prenguem, ara com ara, aquestes sis botelles de bordeus: serà un gentil començament. I, a més, tres botelles de rudesheim, que plaïa tant a mon pare!.
953 L'avi Frantz havia tingut la sort de salvar-ne, del saqueig, dues o tres centes botelles. Era un vi d'un groc daurat, de tanta delicadesa, que en beure'l us semblava de sentir una mena de perfum oriental que se us fonia a la boca. Kobus, recordant-se'n, es sentí gaudiós.
954 Cal usar de les coses, com repetia sens treva mon virtuós pare; però mai abusar-ne. Aleshores, posant amb precaució el cove fora de l'obra de llates, tornà a tancar, amb molt d'esment, la porta, posà altra vegada el cadenat, i emprengué de bell nou el camí del primer celler.
955 Sa figura era vasta, quadrada i dignitosa. Un altre retrat representava Frantz-Sépel Kobus, banderer en el regiment de Dragons de Leiningen, d'uniforme blau cel amb galons d'argent, amb la banda blanca al braç esquerre, els cabells empolvorats i el tricorni decantat damunt l'orella.
956 Tenia la tabaquera a la mà, i duia perruca de cua de rata. Aquests tres retrats, de la mateixa grandària, eren vastes i sòlides pintures. Hom veia que els Kobus havien tingut sempre manera de pagar abundosament els artistes encarregats de trametre llur efígie a la posteritat.
957 Segons aquesta pintura, l'avi Frantz-Sépel devia haver tingut força envejosos, i hom s'estranyava que son nét tingués tan poca afició al matrimoni. Tots aquests retrats, voltats de marcs de grossa motllura daurada, feien un bell efecte sobre el fons tot bru de l'alta sala.
958 Després d'això prengué un munt de plats plans i va posar-lo damunt la xemeneia, i després un altre de plats sopers. Igual va fer amb una safata de vasos de cristall tallats en grossos diamants, d'aquells vasos feixucs on el vi roig té els reflexos ombrívols del robí, i el vi groc els del topazi.
959 Això mateix: quan a porta s'obrirà, ho veure tot a l'avançada, sabré quina cosa hi ha a servir, podré fer un senyal a Katel perquè tiri endavant o s'esperi... Molt bé. Ara els vasos: a la dreta el de bordeus, per a començar; al mig el del rudesheim, i tot seguit el del johannisberg dels Caputxins.
960 Cada cosa ha de venir per son orde i a son temps: el setrill damunt la xemeneia; la sal i el pebre damunt la taula. Ja no manca res, i goso envanir-me de... ah! el vi! com que ja fa calor, el posarem a refrescar dins un cossi sota la bomba, llevat del bordeus, que ha de beure's tebi.
961 L'istiu ja ve altra vegada!... Tum! tum! La bona flaire de la sopa de crancs omplia tota la casa; i la Frentzel, la cuinera del Bou Roig, avisada anticipadament, entrava aleshores per tenir compte del servei, perquè la vella Katel no podia ésser a la vegada a la cuina i al menjador.
962 De tant en tant s'enravenava com per a dir alguna cosa; però tornava a enfonsar-se lentament al dors de la cadira de braços, amb la mà grassa, carregada d'anells, damunt la taula, al costat de son vas. Iòsef tenia un aire greu: la seva cara de coure expressava la contemplació interior.
963 En David és aquí!... Ja era hora! Ja ha arribat! El vell rabí, passant una mirada sardònica damunt les coques tallades, damunt els pastels esfondrats, i les botelles buides, comprengué tot seguit fins a quin diapasó havia pujat la festa, i somrigué dins la seva barbeta.
964 Es una facècia de la teva família que passa de pares a fills com la perruca de cua de rata i les calces de vellut amb dos llaços. Tot això no impedeix que, si ton pare no hagués tingut tanta afició al pernil, les salsitxes i les llonganises, no fos encara fresc i valent com jo.
965 Però no tenia cosa a respondre, i el vell jueu reia de tot cor amb els altres. La Frentzel, de l'hostal del Bou Roig, després d'haver desembarasat la taula, arribà aleshores de la cuina amb una plata carregada de tasses; i Katel la seguia, portant damunt una altra safata, cafetera i licors.
966 Aleshores, una noieta rossa i rosada, de setze a disset anys, fresca com una poncella d'englantina, d'ulls blaus, de nasset tot dret i de badius delicats, llavis graciosament arrodonits, amb sa faldilleta de llana blanca i cosset de tela blava, comparegué al llindar, cota la testa, tota vergonyosa.
967 La terra encara és una mica fresca, però d'ençà d'aquesta vuitada de sol la neixor és per tot: d'aquí quinze dies tindrem raves. Ah! el pare li agradaria molt, de veure-us! El temps ens llargueja, quan sóu fora: us esperem cada dia. El pare tindria qui-sap-les coses a dir-vos.
968 No és això, Kobus: no és d'aquesta manera que es discuteix. I, tot parlant, el vell rabí feu gestos tan còmics, imità la manera de riure de Kobus amb ganyotes tan grotesques, que tota la gent que hi havia a la sala no pogué contenir-se, i el mateix Fritz hagué d'oprimir-se el païdor per no esclatar.
969 Déu ens hauria donat els mitjans de complir el nostre fi: no li hauria calgut sinó voler-ho. Així, Kobus, Déu vol que els ocells volin, i els ocells tenen ales; vol que els arbres fruiters donin fruits en llur estació, i en donen: tot ésser rep els mitjans d'atènyer el seu fi.
970 Us en podeu riure, del vell rabí; però ell, almenys, té la saltisfacció de dir-vos el que pensa. Aquells amics també feien facècies, de vegades; però en les coses serioses raonaven seriosament, i jo us dic que en el ram de la felicitat hi entenien més que no pas vosaltres.
971 Katel, rient, va tornar a entrar a la cuina; i Kobus, passat un quart d'hora, acabava de rentar-se, de pentinar-se i de vestir-se. Amb prou feines podia alçar els braços i les cames. Finalment es posà el capot i entrà a la sala a asseure's davant una bona sopa de cebes, que el va retornar.
972 Les neus darreres es fonien a l'ombra dels camins coberts, i a tot el voltant de la vila tan lluny com arribava l'esguard, no es veien sinó brotades noves d'un verd tendre damunt les tanques, damunt els arbres dels vergers i les pollancredes afilerades al llarg del riu Lauter.
973 Kobus, en pujar la costa de davant, llucà dues o tres parelles de tórtores boscanes, que anaven de dues en dues, al llarg de les roques grises de la Houpe, i es bequejaven damunt els reflexos, amb la cua en forma de ventall. Era un plaer de veure-les lliscar per l'aire, sense fressa.
974 Hom hauria dit que no els calia d'agitar les ales: l'amor les portava. No es deixaven mai, i feien torterols, tan aviat a l'ombra de les roques com en plena llum: semblaven ramells de flors que caiguessin del cel tot estremint-se. Hauria calgut no tenir cor per no amar aquella ocellada gentil.
975 El senderó sorrenc començava a davallar, quan, de cop i volta, la gran teulada de teules grises de la masia, amb les altres dues teulades més petites del cobert i del colomar, aparegueren al seu dessota, dins la clota de la vall de Meisenthal, al peu mateix de la costa.
976 Tot davallant pel tirany en forma de zig-zag, Fritz esguardava la petita Súzel, que feia la bugada vora la font, els coloms que volaven en esbarts de deu o dotze al voltant del colomar, i el vell Christel, amb sa gran cougie al puny, fent tornar els bous de l'abeurador.
977 Però, teniu, veu's aqui la meva dona que la petita havia anat a cercar. En efecte, la bona Orchel, grossa i grassa, amb la còfia de tafetà negre, el davantal blanc i els braçassos rodons, que li eixien de les mànegues de camisa, corria també cap a ell, amb la petita Súzel al darrera.
978 S'havia acostat a la vella masia, que tenia tota la façana coberta d'una obra de llates, per on s'enfilaven fins al peu de la teulada mitja dotzena de ceps gruixuts i nuosos; però els brots amb prou feines treien el cap. A mà dreta de la porteta rodona hi havia un banc de pedra.
979 Aixi es com, entre les riallades i les dites joioses que a tots inspirava l'arribada del bon Kobus, entraren plegats a la sendera, plantada d'arbres, i després a la cambra gran de la masia, una gran sala emblanquinada, de vuit a nou peus d'alçada i amb el sostre ratllat per bigues brunes.
980 Al llarg de les finestres s'estenia una llarga taula de faig, de peus en forma de X, amb un banc a cada costat; darrera la porta, a mà esquerra, es dreçava el fornell de fosa, de forma piramidal; i damunt la taula hi havia cinc o sis vasos i el canti de gres, amb flors blaves.
981 Vam parlar a bastament ahir, tots dos: em va contar tot el que passa per aquí. N'estic content: és una bona minyona. Però, ara que hi som posats i que Orchel ens prepara uns quants noudels, sabeu què podríem fer, mentrestant? Eixim una mica a veure els camps, el verger, el jardí.
982 Eren davant la tanca del corral, i una mala fi de gallines grans i petites, unes amb plomalls, d'altres amb plomes a les potes, i un gall superb, d'ulls vermellencs, en mig de totes elles, romanien a l'ombra, esguardant, escoltant i pentinant-se amb el bec. També hi havia alguns ànecs, a la colla.
983 Fritz no hi entenia res, però ho feia veure, que hi era capaç; i el vell masover se sentia feliç parlant de les coses que l'interessaven més. La calor es feia forta a força de caminar per aquelles terres grasses, llaurades pregonament i que a cada pas us deixaven un terròs al taló.
984 D'ençà del començament, les coses han estat ordenades perquè ens ho mengem tot. Per això tenim trenta dues dents: les unes punyents, les altres talladores, i les altres, les peces grosses, per a esclafar. Això demostra que som els reis de la terra. Però... escolteu, Christel.
985 Ja veieu si n'és, de baix, el riu, en aquest indret. Cada any, quan es fonen les neus o cau un gran xàfec a l'istiu, el riu surt de mare aquí. I avança almenys unes cent passes. Si haguéssiu arribat la setmana passada, ho hauríeu vist tot ple d'escuma: ara encara la terra és molt humida.
986 Doncs bé! he pensat que, si cavéssim de cinc a sis peus en aquest tombant, això ens daria, de primer antuvi, de dues a tres centes carretades de terra grassa, que serien un bon engreix per a la costa, perquè no hi ha cosa millor que barrejar l'argila amb la terra de calç.
987 Christel, sóu un home ple de seny. Fa temps que hauria hagut de pensar en aquest dipòsit, perquè em daleixo per les truites. Sí, teniu raó. És clar és clar, és justíssim! Demà mateix començarem: sentiu Christel? Aquest vespre me'n vaig a Huneburg a cercar obrers, carros i carretons.
988 Caldrà, al costat del riu, una paret sòlida, de bona calç i bons fonaments. També necessitarem sorra i palets per al fons del dipòsit: perquè els peixos d'aigua corrent volen palets. En fi, ho muntarem de manera que sigui de durada. Entraven aleshores dins la gran eixida de davant el cobert.
989 Però mireu aquest petit, tot negre, senyor: és magnífic, i és una llàstima que no en tinguem un altre d'igual. He corregut tota la contrada per trobar-lo. Quant a les vaques, són les mateixes d'antany. Roesel té llet de fresc: vull deixar-li criar la seva vedelleta blanca.
990 VI La idea del dipòsit de peixos havia entusiasmat Fritz. A penes el dinar hagué finit, cap a la una, va empendre la via cap a Huneburg. I l'endemà va tornar amb un carruatge d'aixades, pales i carretons, alguns obers de la pedrera de les Tres Fonts i l'arquitecte Lang, que havia de traçar el pla.
991 De vegades, un núvol, lleuger com un manyoc de púrpura, indicava que el sol apareixeria entre les dues costes del davant al cap de deu minuts, d'un quart d'hora. Però ja la masia era plena de renou: en el corral, el gall, les gallines, el ca, tot anava i venia, escatainava, lladrava.
992 Després m'he cansat dels ous, i ha fet costelletes amb herbes fines... És una noia plena de seny: aquesta petita Súzel m'espalma! I, pensant en aquestes coses, es vestia i davallava. La gent de la masia havien acabat llur àpat del matí: enganxaven l'arada i emprenien llur via.
993 Després d'això, el masover tornava als camps, i Fritz entrava de bell nou a la seva cambra, a fumar-hi una bona pipa, amb els dos colzes al marge de la finestra, sota el ràfec, mirant com els obrers treballaven i la gent del mas anava i venia, conduint el bestiar al riu i cavant el jardí.
994 Amb un cop de xarxa tindré més peix que no n'arreplegaria al riu en una quinzena. Així s'escolava el temps a la masia i Kobus s'estranyava d'enyorar tan poc el seu celler, la seva cuina, la seva Katel i la cervesa del Gran Cérvol, convertida en costum de quinze anys ençà.
995 Cal, però, que em donis la mà: sense això, em creuria que estàs enutjada contra mi. Aleshores, Súzel, amb la cara gentil amagada dins el davantal, i el cap decantat endarrera, damunt l'espatlla, li estengué la mà; i, quan Fritz l'hagué estreta, tornà a l'eixida tot corrent.
996 En això hi trobo la millor conveniència. Quan estic assegut davant la meva taula, per dinar o per ajustar un compte, tot el món sembla ben endegat. A qualsevol altra banda puc tenir bastant satisfacció, però mai tan tranquila, tan pacífica, com en el meu bon Huneburg de tota la vida.
997 A la cerveseria? No hi ha ningú abans de les dotze. Anem a veure el vell David: sí, anem a casa del vell rabí. És particular! només que de pensar-hi, se'm sacseja el ventre. Cal que l'enfurismi; cal que li digui alguna cosa per a arborar-lo: això em bellugarà la melsa, i dinaré millor.
998 Amb aquesta agradable perspectiva, davallà pel carrer dels Caputxins fins al pati de la sinagoga, on hom entrava per una antiga portalada. Tothom travessava aleshores aquell pati per davallar per l'escaleta de davant, que duia al carrer dels Jueus. Allò era tan antic com Huneburg.
999 No es veien, allà dins, sinó grans ombres cendroses, altes construccions decrèpites, solcades de canals rovellades; i tota la Judea estenia a les finestretes dels voltants, fins al cim de l'aire, les mitges foradades, les velles faldilles greixoses, les calces apedaçades, el blancatge esfilegassat.
1000 Hom hauria dit que aquella gent arribava de Nínive, de Babilònia, o que havien tornat a escapar-se del captiveri d'Egipte: tan xarucs semblaven. Les aigües grasses de les feines domèstiques traspuaven al llarg de les parets; i, si cal dir la veritat, la flaire no era bona.
1001 El vell David vivia al fons de tot amb la seva muller, la vella Sourlé, tota rodona i grassa, però d'un greix groguenc, amb les galtes voltades de grosses arrugues que feien arc; son nas era camús, sos ulls bruníssims, i sa boca adornada d'arruguetes en forma d'estel, com un forat.
1002 La figura del vell David, en aquella actitud reflexiva i sota aquella llum grisa, no estava mancada d'un gran caràcter. Hi havia en el conjunt de sos trets quelcom de l'esperit somniós i contemplatiu del dromedari, cosa que tanmateix es troba en totes les races orientals.
1003 Va indignar-se'n prou. Més lluny, a la vora d'un aiguamoll, hi trobà sagetes d'aigua, i les va trepitjar. Després donà el tomb a l'aiguamoll: entrà dins una terra àrida, sempre a la recerca de la flor més fina; però no trobà ni molsa. Tingué fam: mirà a totes bandes, veié cards en un sot.
1004 Ell, tot rient i tot gaudiós, distribuïa encaixades a mà dreta i a mà esquerra. Acabà per asseure's al cap de la taula, davant les finestres. La petita Lotchen, amb son davantal blanc posat en forma de ventall damunt les faldilles roges, vingué a deixar-li un xop al davant.
1005 Proposaren a Fritz de retractar la seva explicació, mitjançant la qual cosa David no tindria més remei que abraçar-lo. Hi consentí; i David i ell s'abraçaren amb enterniment, i el vell rabí plorava i deia que, sense el defecte que tenia de riure a tort i a dret, Kobus seria el millor home del món.
1006 Féu anar a Katel a la recerca del boter, i es revestí d'una grossa camisola de llana grisa que es posava per a consagrar-se als esments del celler. Mestre Schweyer arribà, amb son davantal de cuiro als genolls, la maça a la cintura, la barrina sota el braç, i la carassa tota expandida.
1007 Mai no s'havia sentit una cosa més amorosa i més colpidora. Les filles dels mestres boters distribuïen els premis als que s'hi distingien; i ell, Schweyer, havia rebut dos raïms i una copa d'argent per la seva manera harmoniosa de tustar una bóta de cinquanta tres mesures.
1008 Kobus tenia el costum d'encoratjar Schweyer quan la seva alegria començava d'esmortir-se, ja fos adreçant-li algun acudit, o deixant-lo de bell nou sobre la pista de les seves històries; però aquell dia el vell boter cregué reparar que Fritz estava preocupat d'altres pensaments.
1009 Mil idees li passaven pel magí: sentia braolar l'arment, veia la petita Súzel en mànegues de camisa, amb el cossiol d'avet a la mà, lliscant sota el cobert i entrant a l'estable, Mopsel encalçant-la, i el vell anabaptista que pujava greument la costa. Aquestes recordances l'enternien.
1010 Però no cal pensar-hi: els meus plaers i les meves ocupacions són aquí. És una llàstima, que un hom no pugui tenir tots els gaudis plegats! Aquests pensaments s'encadenaven en son esperit. Finalment, caigudes les batallades de les dotze la vella serventa comparegué a parar la taula.
1011 D'ençà que observo les dones (i d'això ja fa qui-sap-lo temps), em penso ser-hi entès: sé tot seguit el que són i el que valen, el que seran i el que valdran. Doncs bé: aquesta petita Súzel m'ha plagut, i em plau que m'innovin la perfecció dels seus bunyols. Fritz havia esdevingut somniós.
1012 Tots els estaments es confonien: la noblesa, la burgesia, el poble. Hom no s'inquietava, de saber si éreu comte o baró, sinó bon valsaire. Aneu a cercar un abandó semblant, en nostres dies! D'ençà que fan tanta de noblesa nova, sempre tenen por que se'ls confongui amb la gentalla.
1013 Katel hi endegava els plats abans de l'àpat, i Kobus hi tirava sos vestits. De tan veure'l, ja no hi pensava; però aleshores li semblà de retrobar-lo després d'una llarga absència. Es vestí tot somniós. Després mirant a la finestra, veié Katel a fora, que anava a fer ses provisions al mercat.
1014 Diu coses pregones en un llenguatge innocent. I la música! I va posar-se a tocar, tot cantant: Roseta, cos lleuger dóna'm el teu cor o, si no, em moriré! No es cansava de repetir la bella romança, i la cosa durava vint minuts llargs, quan es sentí un petit renou a la porta: algú trucava.
1015 El feia feliç de demostrar son talent a Súzel, i començà la Reina de Prússia. Sos dits saltaven d'un cap del clavecí a l'altre, marcava, el compàs amb el peu, i de tant en tant esguardava la petita en el mirall de davant, mossegant-se el llavi, com és costum quan es té por de dar notes falses.
1016 Si em torna a succeïr que toqui ni el Pare caputxí, vull que m'escanyin! I va agafar el seu bastó i el seu capell, sense esperar el desdejuni, i va eixir a donar un tomb sobre les fortificacions per reflexionar a son grat sobre les coses sorprenents que acabaven d'esdevenir-se.
1017 XI. Hom pot imaginar-se les reflexions de Kobus vora les muralles. Es passejava darrera l'Estatge de Queviures, amb el cap decantat, el bastó sota el braç, mirant a una i altra banda si hi havia ningú. Li semblava que tothom descobriria el seu estat a la primera llambregada.
1018 És una cosa contra la naturalesa; és no tenir seny. Si per desgràcia algú ho sospités, no gosaries deixar-te veure al Gran Cérvol, al Casino, enlloc. Aleshores sí que es burlarien de tu, Fritz; de tu, que t'has burlat tant dels altres! Seria l'abominació de la desolació.
1019 Això és: conversarem, riurem, criarem bona sang, i d'aqui una quinzena tot haurà acabat. Dos hússars s'acostaven aleshores, de bracet amb llurs enamorades. Kobus els veié venir de lluny, sobre la muralla de l'Hospital, i davallà al carrer de les Ferralles per tornar a casa.
1020 Si m'atrapessin de bell nou al Meisenthal, seria la setmana dels tres dijous. Quan entrà a casa. Katel parava la taula. Súzel feia qui-sap-lo temps que havia eixit. Fritz obrí son secreter i escriví a Christel que no podia anar-hi i que li encarregava que posés els reixats.
1021 I només a la fi, passarem un reconet de país, el Wildland, una mena de desert, on no es troben sinó creus pel camí, i els viatgers treuen un pam de llengua; però no tinguis por, no morirem de debilitat tanmateix. Fritz escoltava tot rient, i així entraren a la cerveseria del Gran Cérvol.
1022 Kobus, tot travessant el corredor de casa seva, entrà a la cuina, segons el seu costum, per a veure el que Katel li preparava. Veié la vella serventa asseguda al recó de l'atri, sobre un tamboret de fusta, amb un drapot sobre els genolls, netejant les seves sabates més sofridores.
1023 Més enllà, hi havia un recluta que la seva promesa acompanyava per la sendera, amb un paquetet al braç; de lluny se'ls sentia com es juraven que s'esperarien. Sempre, sempre aquesta vella història de l'amor, sota mil i mil formes; hom hauria dit que el diable mateix s'hi ficava.
1024 Ah! quina abominable persecució! Cal ésser ben desgraciat per trobar a tot arreu, a tot arreu la mateixa idea, el mateix acudit, i els mateixos encaparraments! Ves qui es desempallega d'una mena de tinya que us segueix per tot, i que us fa més coïssor quant més us remeneu.
1025 La terra ha de llevar suor daurada, i la gent també. Quan serà escurçat el nombre de la gent d'upa, per alleujament dels pobrets? No em sembla que això hagi de succeir demà passat, Kobus, perquè la gent d'upa són els primers que Sa Majestat consultaria sobre la qüestió.
1026 Aleshores s'embriagaven plegats, o bé amb schnaps o bé amb vi d'Ekersthal. Però Fritz, d'ençà de la seva fugida d'Huneburg, tenia el vi especialment trist i tendre i fins i tot aquell vinet àcid, que hauria fet dansar les cabres, li decantava els pensaments cap a la melangia.
1027 El camí obert en la roca per on muntava el carruatge, tot ple de sorra, de pedres, de grava i senyalat per roderes profundes que hi havien fet les carretes feixugues del país, tirades per bous i vaques, era tan estret, que el fusell topava de vegades per tots dos costats en la roca.
1028 Naturalment, Foux reprenia la seva carrera panteixant, i fins passat un quart no arribaren al nivell de les dues primeres casetes, veritables barraques, d'una alçada de quinze a vint peus, amb el tirat de la teulada sobre la vall, i la porta i dues aspitlleres sobre el camí.
1029 Davant la porta de l'altra caseta, en front mateix, hi havia un infant de tres anys, tot nu, llevat un parrac de camisa que li arribava de l'espatlla fins a les cuixes. Era de pell bruna, i cabells esgroguissats, i mirava amb un aire curiós i dolç. Fritz observava aquell rar espectacle.
1030 El carrer fangós davallant de biaix cap el poblet, les pallisses plenes de palla, els coberts, els espiralls entelats, les portetes obertes, les teulades esfondrades, tot això confós, amuntegat en un espai mesquí, es retallava en desorde sobre el fons verdejant dels boscos d'avet.
1031 El carruatge acabava d'aturar-se en un sot, a la cantonada d'una casa pintada de groc, la més bonica del poblet després de la del senyor Rector. Era d'un pis, i tenia cinc finestres a la façana, tres a dalt, dues a baix. La porta era oberta al costat, sota una mena de cobert.
1032 En dos minuts la meitat de la sala es rublí de gent: homes, dones i noies, de brusa, de gec, amb faldilles apedaçades; tots eixuts, magres, esparracats, veritables testes de cavall, amb el front estret, els pómuls sortits, el nas llarg, la mirada opaca, l'aire impassible.
1033 Ara, mantingueu-vos al corrent. No és gran cosa l'apartar dos sous per setmana, per tenir la consciència tranquila. Vés-te'n, la teva àvia estarà contenta. La petita, mirant una altra vegada a Kobus, amb un sentiment de gratitud inexpressable, va eixir i va baixar l'escala.
1034 Tancava els ulls i tan aviat veia passar davant ses parpelles roges la imatge de Súzel, com la de la pobra criatura de Wildland. El recaptador, posant molt d'esment a menar entre les roques i les roderes, no deia cap paraula. A les cinc, el carruatge anava pel camí sorrenc de Tiefenbach.
1035 Encengué la grossa pipa i deixà córrer l'animal. Mitja llegua més enllà, per a fer més via, davallà a terra, i menant Foux per la brida, prengué el camí alterós del Tannewald. Fritz restà en el seu seient. No dormia, com es creia el seu companyó; s'abandonava al seu somieig.
1036 Ah quina bella vista, la posta formosa del sol, quan, en eixir de les valls, descobriu de cop i volta la llum purpurina del vespre a través dels plomalls enlairats dels bedolls, i les mil flaires boscanes voleien al vostre voltant, perfumant l'aire amb son alè odorífer!.
1037 El silenci de la nit era gran, però semblà fer-se'n encara més, i semblava que els boscos mateixos paressin l'oïda a aquelles veus serioses i dolces, confoses en un sentiment d'amor. Aquella gent no devia ésser gaire lluny; hom sentia llurs passos a la margenada del bosc; caminaven a compàs.
1038 Alguns dies després d'haver-vos-en anat, Schmoule els va comprar; vam entendre'ns per tres cents cinquanta florins. Havia d'emportar-se'ls el primer de juny, o pagar un florí per cada dia de trigança, però aviat farà tres setmanes que em deixa aquests animals a l'establa.
1039 Aquest matí, pensava en Súzel, i vet aquí que son pare em duu cireres que ella ha collit per a mi. És meravellós, meravellós! I la joia interior li resplendia a la cara; en aquestes coses hi reconeixia el dit de Déu. Al cap d'uns quants moments, arribaren al pati de la vella Sinagoga.
1040 El vell David portava son gran capot castany, de colzes lluents; un casquet de vellut negre li cobria la part posterior de la testa calba, i alguns cabells grisos voleiaven al seu entorn; la seva cara beguda i groga, solcada d'innombrables arruguetes, tenia un posat somniós, com al dia del Kipur.
1041 Prengué de dins un tinell una grossa Bíblia, amb tanques de fusta, cantell roig i les pàgines gastades pel polze. L'obrí damunt la taula i s'assegué en sa gran cadira de braços, de cuiro. Hi havia aleshores quelcom de greu en tot ell, i de consirós. Els altres s'esperaven.
1042 Gràcies al cel, no ha calgut escampar sang. M'estimo més no haver-me de fer cap retret. Fritz, veient que tothom l'observava, comprengué la imprudència que acababa de cometre. El vell rabí David, sobretot, no li treia l'ull de sobre i semblava voler llegir en el fons de la seva ànima.
1043 Eixiren del banc i sortiren a la plaça. El vell David se n'anà gairebé al seu darrera. Fritz, havent encaminat Christel, tornà a casa seva prudentment. Aquell dia, en el moment de colgar-se, Sourlé, veient que el vell rabí murmurava paraules confoses, va trobar-ho estrany.
1044 Aquelles paraules es referien a la trasmudança de Kobus, i mostraven també la gran subtilesa del vell rabí. Tot posant-se els mitjons, tornà al magí de Fritz una idea: Christel li havia dit el dia abans que Súzel aniria a la festa de Bischem, a ajudar la seva àvia a fer la coca.
1045 No teníeu a la vostra porta l'adroguer, el quincallaire, el comerciant de teles. En cada família esperaven una festa senyalada per a fer els proveïments de la casa. Així les festes eren més riques i més belles; els marxants, tenint la venda assegurada, arribaven de molt lluny.
1046 L'un parlava de sa tia, l'altre de l'àvia; hom hauria dit que havien de tornar-les a veure i fer-les ressuscitar, tot bevent el vinet de la festa de Bischem. Aixi és com l'amic Flritz va tenir la satisfacció de poder anar a l'encontre de Súzel, sense posar en guàrdia a ningú.
1047 XV Podeu figurar-vos si n'estava de content, Kobus. Idees de magnificència i de grandesa es debatien aleshores en son cap; volia veure Súzel, i mostrar-se-li amb una esplendor inavesada; volia, en certa manera, enlluernar-la; no trobava cap cosa prou bella per a colpir-la d'admiració.
1048 En nom de Déu, m'he dit, anem a veure al senyor Fanen, i prenguem un carruatge de posta; vint o trenta florins no acaben la vida d'un home, i quan un hom vol divertir-se ha de fer les coses en gran. Aquest és el meu tarannà. El mestre de postes trobà aquest raonament molt just.
1049 El conjunt tenia quelcom de verament bell i àdhuc de gran. Els establers vigilaven i raspallaven; un postilló, amb un gequet blau brodat d'argent, i el capell de tela encerada damunt el clatell, conduí un cavall cap a la porta; anava a fer, sens dubte, un viatge d'estafeta.
1050 Tot caminant, es figurava la sorpresa de Súzel, del vell Christel i de tot Bischem, quan els veurien arribar fent petar el fuet i sonant el corn. Això li produí una mena d'enterniment estrany, sobretot pensant en l'admiració de la petita Súzel. El temps s'escolava de pressa.
1051 Déu del cel, vina en mon ajut, perquè jo enlluerni tot el món! Obrí els tres grans armaris que davallaven del sostre fins el paviment. La senyora Kobus, mare de Fritz, i la seva àvia Nicklausse havien tingut l'amor del blancatge, com el pare i l'avi havien tingut l'amor del bon vi.
1052 Aquesta idea va enternir-lo; i desitjà que les coses anessin per aquest carrerany, perquè l'amor del bon vi i del blancatge fa felices les parelles. Però, de moment, es tractava de trobar la més bella camisa, el més bell mocador, el més bell parell de mitjons i el més bell vestit.
1053 Fritz, que en sa vida s'havia ocupat més d'aquelles coses que dels habitants de la lluna, passava els dits damunt les randes, i les contemplava amb un posat d'èxtasi mentre la vella criada, amb les mans creuades damunt son davantal, expressava en alta veu son entusiasme.
1054 Així travessaren Huneburg d'un cap a l'altre; l'empedrat ressonava al lluny, les finestres s'omplien de cares astorades, i ells, indolentment repapats com a grans senyors, fumaven sense girar el cap, i semblaven no haver fet altra cosa en tota llur vida que anar en carruatge de posta.
1055 Finalment, a la tremor de l'empedrat seguí la fressa menys forta de la carretera; passaren sota la porta de Hildebrandt, i Zimmer, tornant a posar el corn en creu, reprengué el fuet. Dos minuts després, corrien com el vent pel camí de Bischem; els cavalls botaven, amb la cua voleiant.
1056 El cric-crac del fuet se sentia al lluny, pels camps; els pollancs, els camps, els prats, els matolls, tot corria al llarg del camí. Fritz, amb la cara esbadocada i els ulls adreçats al cel, pensava en Súzel. La veia anticipadament, i a aquesta sola idea sos ulls s'omplien de llàgrimes.
1057 L'hostal devia ésser curull de gent; perquè tot just el carruatge hagué arribat a la plaça, un gran nombre de cares es decantaren a les finestres, cares prussianes, de gorres aplanades i també altes. Dos cavalls estaven fermats a les anelles de la porta i llurs senyors miraven, del corredor estant.
1058 Aquella mateixa nit, a les onze, els francesos eixiren del poble; no se n'hi va veure cap, a l'endemà següent, ni per la rodalia. Cinc o sis dies després, s'escampà la fressa que s'havia esdevingut la batalla i que els imperials havien estat derrotats. Potser és aquí on Hoche va rumiar el seu cop.
1059 Damunt aquestes teles, criaturetes assegudes damunt els feixos de palla, i pobres velles totes xarugues, amb els cabells blancs com el lli, esguardaven amb aire tranquil, mentre que cinc o sis bèsties arrossinades, amb la gropa coberta de pells de ca, arrossegaven lentament les baluernes.
1060 La tornaré a veure, ara, costi el que costi; baldament calgués romandre quinze dies, em fóra igual! No podia saciar-se els ulls de veure aquell carruatge. De cop i volta, Mopsel saltà a la sendera, lladrant com els gossos tenen per costum quan troben una vella coneixença.
1061 A fora, el temps era superb; el carrer Major zumzejava al lluny amb tot de cants joiosos i d'accents més alts de trompetes de fusta i de riallades; la gent mudada, amb el capell guarnit de flors i les còfies que enlluernaven de tantes cintes, pujaven de bracet cap a la plaça dels Dos Bocs.
1062 Loerich va eixir, i al cap d'alguns instants va tornar a entrar, tenint sota cada braç una botella sòlidament encaputxada i lligada amb filferro. Portava també unes pinces per a obrir el filferro, i tres vasos prims, resplendents, en forma de paperina, sobre una safata.
1063 És la colla de Iòsef!... Ara, cal reconèixer que Nostre Senyor ens favoreix! Quan arribaren a la porta de la Hütte, acabava el hopser; la gent eixia; el trombó, el clarinet i la flauta, es concertaven per una altra dansa; el gros timbal feia l'últim remugament dins el tendal sonor.
1064 Mai, mai no s'havia vist ballar tan perfectament; l'entusiasme durà més de cinc minuts; i quan acabà per apaivagar-se, hom sentí amb satisfacció el vals dels esperits de l'aire, que reprenia el seu domini, com el cant del rossinyol després que una ventada ha travessat el bosc.
1065 Havent-se posat Andrés al pupitre, eixiren tots quatre, de bracet. A l'hostal del Moltó d'Or, Fritz féu servir unes postres a la sala gran, aleshores deserta, i el vell Loerich baixà al celler, a cercar tres botelles de xampany, que posaren a refrescar en un cossiol d'aigua de font.
1066 Hi hauria un extermini ben pitjor que aquell de llur Llibertat i llur Igualtat: seria la fi del món! Perquè el vi és una cosa de bo de bo; i aquests francesos, que parlen a tothora de grans principis, d'idees sublims, de sentiments nobles, estan per les coses de bo de bo.
1067 Mentre els anglesos volen protegir sens treva la nissaga humana, i no tenen posat d'inquietar-se de llur sucre, de llur pebre, de llur cotó, els francesos sempre han de rectificar una ratlla; tan aviat es decanta massa a la dreta com massa a l'esquerra: d'això en diuen llurs límits naturals.
1068 Fritz i Iòsef, drets en el llindar, miraven el carruatge; Fritz, sobretot, no en desclavava els ulls; ja estava per desaparèixer al tombat del carrer Major, quan Súzel girà vivament el cap. Aleshores Kobus, voltant Iòsef amb els seus braços, es posà a abraçar-lo amb les llàgrimes als ulls.
1069 Feia alguns instants que Fritz ja no sentia res més: les seves joies, les seves esperances, els somnis d'amor, tot s'allunyava; li rodava el cap. Era com una candela dels prats, que una ventada n'escampa el plomissol pels aires, i resta sola, nua, desolada amb el seu pobre llumic.
1070 Això és el que m'ha dit Christel. Esperem que això us plaurà, sobretot quan haureu vist al minyó. Christel vol fer-lo venir expressament per a portar-vos-el. I si vós n'esteu content, vet aquí! farem el casament! I em penso que vós també hi sereu, a les noces: no podeu refusar-nos aquesta honor.
1071 La idea que un altre estava a punt de casar-se amb Súzel li partia el cor. Volia anar a pendre un vas d'aigua per a entonar-se; però l'estrebada era massa forta, sos genolls tremolaven, i quan estenia la mà per a agafar el gerro d'aigua, es desplomà i caigué en terra, tan llarg com era.
1072 Digueu encara, després d'això, que l'amor és la més dolça, la més agradable de les passions! Però hom podria fer reflexions assenyades sobre aquest tema fins a la fi dels segles; per això abans de posar-m'hi, prefereixo que en tregui cadascú les conclusions que més li plauran.
1073 Sens dubte em veuré obligat a negociar amb aquesta gent; qui sap? Potser han fet promeses a l'anabaptista. Val més que tu no hi siguis. Estiga't aquí, i jo davallaré tot sol. Si les coses van bé, em veuràs reaparèixer per el cobert; aixecaré el mocador, i ja sabràs que vol dir.
1074 Fritz, a desgrat de la seva gran impaciència, hagué de reconèixer que aquestes raons eren bones. S'aturà, doncs, al marge del bosc, i David davallà, amb un trot menut com el d'una llebre vella per les brugueres, amb el cap decantat i el bastó de Kobus, que havia pres, endavant seu.
1075 Ni un alè movia l'aire ni un grill aixecava el seu cant monòton, els ocells dormien amb el cap sota l'ala, i, només de tant en tant, els bous de Christel, ajaguts a l'ombra de la façana, amb els genolls doblegats sota el ventre, dilataven un bruel solemnial per la vall silenciosa.
1076 David aleshores es decantà, amb el bastó davant seu, i Mopsel, escabellat, redoblà sos crits. Finalment, el vell rabí desaparegué a la cantonada de la masia. Aleshores sí que el temps va semblar-li llarg a Fritz, en mig d'aquell gran silenci. Hauria dit que allò no acabaria mai més.
1077 Els minuts anaven seguint-se feia un quart d'hora, quan hi hagué com un llampec al corral. Cregué que era el mocador de David i s'estremí; però era la finestreta de la cuina que acabava de donar el tomb entre l'esclat del sol, i la criada Mayel buidà el seu cossi de peles a la part de fora.
1078 El vell rabí, al cap d'un instant, ficà la mà, fins el colze, dins la butxaca de son llarg capot; en tragué el mocador, es mocà com si tal cosa, i al capdavall, aixecant el mocador, el bellugà. Tot seguit Kobus s'engegà: les cames li galopaven soles, era una veritable daina.
1079 Reflexioneu que sóu d'un altre estament que no és el nostre; que nosaltres som gent treballadora, gent ordinària, i que vós sou d'una família distingida fa molt de temps, no sols per la fortuna sinó, a més, per l'estima que els vostres passats i vós mateix heu merescut.
1080 Dues grosses minyones, amb llurs immensos capells de palla en forma de para-sol, la cara empurpurada i els ulls de bat a bat, s'havien arriscat a venir, i a creuar llurs braços a la vora d'una finestra, mirant i rient de tot cor. Darrera d'elles, totes les altres es decantaven, amb l'orella parada.
1081 Alguns anys després, el senyor Furbach, havent casat la seva filla, la senyoreta Anna Furbach, amb el ric llibrer Rubeneck de Leipzig, es retirà dels afers. Però s'havia avesat en tant de manera al costum del treballar, que, a despit de sos setanta anys, la inacció se li féu aviat insuportable.
1082 Un matí, entre Frisenheim i Neuburg, després d'haver passat la nit al saló del dampschiff amb trenta altres viatgers (dones, infants, turistes, comerciants), estesos mescladament damunt les banquetes, el senyor Furbach, sortós d'escapar-se d'aquella estufa, pujà al pont a la matinada.
1083 Recalcat contra la màquina, el vell llibrer mirava, amb ulls somniosos, com desfilaven aquelles recordances. El fogainer, el mecànic, anaven i venien al seu entorn. Algunes guspires volaven per l'aire; un fanal es gronxava a l'extrem d'una corda; la brisa tirava contra la proa flòbies d'escuma.
1084 Potser no hi ha, damunt les dues vores del Rin, lloc més estrany que l'antiga capital del Brisgau, amb el seu castell escalabornat, les seves muralles de mil colors, de rajoles, de palets, de tàpies, desplegades a cent cinquanta metres damunt el riu. Ja no és una ciutat, i no és encara una ruïna.
1085 Hom veu les camises, les robes roges o blaves, els parracs de totes aquelles llars voleiant pels cims, i llurs aigües brutes davallant dels traus cap als fossats. Al damunt hi ha encara alguns edificis sòlids, jardins, alzines poderoses i la catedral de Sant Esteve, tan venerada de Barba-roja.
1086 Més enllà, un teixidor matiner estirava, a l'extrem de llargues perxes, les seves madeixes de cànem, pels espiralls d'una torre d'homenatge, per assecar-les a l'aire ras. Vinyaters pujaven el rost. Alguns crits de fusina travessaven el silenci: no devien pas mancar, en aquell bé de Déu de ruïnes.
1087 Què sé jo! Ell mateix no hauria pogut dir-ho; però li semblava que un altre món coexistia, en certa mena de manera, amb aquest món aparent; que les ombres anaven i venien, així com abans, per llur domini, mentre que per sota s'agitaven la vida, el moviment, l'activitat de la carn.
1088 Ah! si els volguéssiu beneir! El vell llibrer mai no havia beneït ningú, però abraçà la bella mestressa de bon grat, i als marrecs també. El més petit s'havia posat a plorar, creient que es tractava d'alguna dissort; l'altre, amb els ulls oberts de bat a bat, mirava tot embadalit.
1089 Pel que fa al servei de l'hotel, els bons àpats, el vi, i altres accessoris d'aquesta mena, no cal dir-ne res: era magnífic. El vell llibrer hagué de reconèixer que mai no havia estat tractat més en gran, i no esperava pas sense impaciència l'explicació del miracle, com deia Nicklausse.
1090 Feia molt de temps que aquest somni em perseguia: tan aviat en veia jo mateix tot posant-me a aterrar un mur antic al fons d'una ruïna, com baixava per una escala de cargol, arribava a una mena de portell, i m'aferrava a l'anella d'una llosa que em feia suar sang i aigua.
1091 La taverna brunzia com un tambor. Vaig asseure'm a un recó amb el garrot entre els genolls, i un canet que sobreexia al meu davant; i fins que va ser nit closa vaig romandre així, bocabadat, amb els ulls d'allò més oberts, tot veient el meu castell que em semblava pintat a la paret.
1092 Jo mateix m'estava acalat sota el sostre, amb el cap contra les teules. En tota aquella nit no vaig poder clucar l'ull, tant per temença que em robessin com per efecte del meu somni i pel desig de posar-me en camí, sense saber on anar. A les quatre, el vidre encastat al sostre començà de grisejar.
1093 Els altres recambrons de la golfa roncaven com a caixes d'orgue. Vaig baixar l'escala i vaig escapolir-me envers el carrer. Tot corrent, vaig palpar-me més de cent vegades el cinyell. Clarejava més i més. Algunes criades venien a dar llur cop d'escombra a les voreres del carrer.
1094 Dos o tres watchmann, amb el bastó sota el braç, es passejaven pels carrers, encara deserts. Jo allargava el pas, respirant l'aire amb tot el pit; i ja, darrera la porta de Stuttgard, se'm feien albiradors els arbres del camp, quan se'm va acudir la idea que m'havia oblidat de pagar el meu estatge.
1095 Eren gravats que representaven paisatges de les vores del Rin; gravats que tenien una centúria, negres, coberts de taquetes de mosques. Doncs bé (cosa estranya!): d'una llambregada els vaig veure tots, i, dins la colla, vaig reconèixer el de les ruïnes que havia vist en somni.
1096 Aquell dia jo havia començat de caminar molt de matí. Cap a les nou del vespre vaig destriar les primeres cases del poble. Daven l'aigua per l'amor de Déu: el meu capell, la meva brusa la meva camisa, estaven amarats fins a la pell. Un ventet geliu de les geleres de la Suïssa em feia petar de dents.
1097 I vet aquí que feia vint minuts que anava així, a les palpentes, per aquella gran escala de cargol, amb el perill d'estimbar-me a cada pas, quan al meu davant, dins la tenebror, va avançar a pleret una llanterna: degotava de la pluja, i enjegava fulgurances sobre el mur antic.
1098 Un braç llarg, descarnat, aixecà la llanterna fins a l'altura del meu capell: l'home i jo vam mirar-nos en silenci per espai d'alguns segons. Tenia els ulls d'una color grisa clara, com un gat; les celles i la barba d'un blanc brut; portava una casaca de pell de cabra i pantalons de tela cendrosa.
1099 I, amb l'esquena jupa i el posat somniós, va continuar el seu camí, cap a la taverna de mestre Korb, tot murmurant paraules confoses. Ara jo, volent aprofitar-me de les darreres fulgurances de la llanterna, vaig enfilar-me ràpidament al planiol, on se'm va mostrar un llum a frec a frec de terra.
1100 Un cop assegut a un recó de la llar, vaig sopar com un veritable llop. Katel aixecava les mans al cel, tot mirant-me, meravellada. Quan vaig haver acabat, va menar-me a una cambra de servent, on jo, havent-me despullat, no vaig trigar a adormir-me sota la protecció del Senyor.
1101 En demanar-li jo treball (perquè havia pres el determini de romandre a Brisach Vell), ell, un cop em va haver mirat alguns instants, va voler veure la meva llibreta; i va començar de llegir-la greument, amb les grosses ulleres plantades damunt son nas blau, semblant a un bec de corb.
1102 Vaig acceptar de tot cor, havent resolt, com us he dit suara de romandre a Brisach Vell. Però el que va confimar-me encara més en aquesta resolució fou l'arribada de la senyoreta Fridolina Durlach, que, amb els seus ullassos blaus i el somriure tan dolç, es va fer mestressa de la meva ànima.
1103 Ha fet tan mal temps, avui! Aquest gran xàfec us ha tot amarat. Feu una feina ben feixuga (tot sovint hi penso), sí, ben feixuga! Però tingueu una mica de paciència, mon bon Nicklausse, una mica de paciència. Quan hi haurà un altre lloc vacant a l'hostal, serà per a vós.
1104 I, tot parlant, en mirava amb uns ulls tan dolços, tan compassius, que mon cor se n'estremia, mos ulls s'omplien de llàgrimes: hauria Volgut tirar-me a sos peus, agafar les seves manones amb les meves, i acostar-hi els meus llavis tot sanglotant. Només el respecte em feia contenir.
1105 En aquell moment Nicklausse suspengué la seva narració: l'emoció l'ofegava. El mateix vell Furbach se sentia tot enternit: veia com el brau minyó plorava davant aquelles recordances. Aitals sanglots de felicitat el commovien fins a les entranyes, però no trobava una paraula a dir.
1106 Imagineu-vos un pobre diable, amb la corretja al coll, arrossegant el carret, de dia i de nit dins d'aquell immens cargol, que sembla no acabar mai més de les vores del Rin fins a la plataforma. Ja la coneixeu aquesta pujada, on regolfen tots els vents de l'Alsàcia i de la Suïssa.
1107 Cal que ho trobi! Una mena d'estranya atracció portava sempre mon esguard a la torre de l'homenatge de Gontran l'Avar, encarada a la costa. És una alta fàbrica, coronada de feixucs marlets que sobreïxen en relleu pel costat d'Hunevir. La torre de l'homenatge de Rodolf s'aixeca ben a la vora.
1108 Feia, doncs, tres mesos que arrossegava el carretó sense gosar de pendre una resolució sòlida. El descoratjament em venia: em semblava, de vegades, que l'esperit de les tenebres han volgut riure's de la meva credulitat; cada nit tornava a entrar al Schlossgarten amb una tristesa de no dir.
1109 Calia esperar-los al moll, en mig dels embalums. La neu queia lentament, i em cobria com a un bloc de pedra. I després, un cop havia passat el vaixell, tornava tot sovint sense bagatges, perquè a l'hivern els viatgers són escassos. Un vespre d'hivern tornava a pujar d'allò més trist.
1110 Duia la testa nua, i com que la lluna resplendia en tot son esclat, vaig veure, tot i la distància, que el vell cordaire era animat d'alguna idea estranya: ses galtes esblanqueïdes eren totes estirades; sos ullassos arrecerats sota les celles blanques, fulguraven; i, tanmateix, semblava tranquil.
1111 Tot seguit se m'acudí la idea que hi anava a cercar el tresor; i jo, adés tan tranquil, vaig sentir que una mena de sang m'encenia la cara. Vaig passar-me la corretja a l'esquena, i vaig posar-me a córrer amb tota l'empenta que podia. Les rodes, damunt la neu, no feien ni la més petita fressa.
1112 Al cap d'un quart era al fossat, jo, encalçant-lo dins la neu. Corria tan de pressa, que, de cop i volta, a la girada d'un munt de ruïnes em vaig topar de nassos amb Zulpick, qui portava un enorme alçaprem i em mirà de fit a fit, tot estrenyent amb les dues mans la seva barrassa de ferro.
1113 Alguns instants més tard era a la meva cambra, i em ficava al llit amb un sentiment d'esperança i d'ardidesa que no havia experimentat de molt de temps a aquella part. Aquella nit, el meu somni, que de dia en dia s'havia anat esblaimant, tornà amb una grandesa aplanadora.
1114 I els corsers peuejaven dins la rampa pregona, sota les portes ombrívoles. Remors immenses pujaven de la plana. De cop i volta, transportat damunt una torre, vaig veure lluny, ben lluny, avançar damunt el riu un gran vaixell, tot cobert d'un vel negre amb una creu blanca, tota gran, al mig.
1115 Cada cop que una campana tocava a morts, el seu plany ressonava de l'una torre a l'altra, i els ecos el prolongaven fins a la fondària dels baluards. Vaig compendre que un gran personatge, un príncep, un emperador, havia mort; i, com que tothom s'agenollava, vaig voler-me agenollar igualment.
1116 El mantell, l'espasa, la corona i l'esbarjosa copa guspirejaven a la llum d'un estel que parpellejava dins el buit de l'espitllera. Mentre jo m'esmerçava a rumiar la felicitat de posseir aquelles riqueses, el vell duc obria els ulls lentament, i va mirar-me amb un posat tot greu.
1117 I en aquell mateix instant vaig despertar-me. Tenia el meu candeler damunt la taula de nit, i era el fred d'aquest candeler el que m'havia desvetllat. Els petits vidres de la meva finestra eren tots blancs de la gebrada. Tota la resta de la nit no vaig fer altra cosa que repassar el meu somni.
1118 Em va respondre amb una inclinació de cap, tot assenyalant-me l'entrada del seu soterrani. A les nou va passar el vaixell: cap a les deu feia el meu viatge de retorn. Després d'haver posat la meva carreta sota el cobert, vaig anar-me'n cap a la torre de Gontran. Zulpick m'esperava.
1119 La ràbia esclatava en tot el seu posat. Tanmateix, però, l'obra avançava: cada cop de càvec feia ara un so balmat; i sobtadament va caure una pedra, i després tota la volta s'esfondrà per l'obertura amb un sord terrabastall. El vell cordaire va estar a punt de ser arrossegat per les runes.
1120 I en aixecar jo un extrem del drap, test com el cartró, i en mostrar-se'm l'or sota els oripells, aquell foll xaruc, alçant la seva espasa, volgué dar-m'hi un cop damunt la testa; però un gorgolament indefinible va escapar-se-li del pit, i va esfondrar-se, tot exhalant un llarg sospir.
1121 No ho sé pas, i no vaig pas inquietar-me'n. La por que em sorprenguessin en aquelles circumstàncies vora d'aquell cadàver em glaçava la sang a les venes. Ben segur que m'haurien acusat d'haver assasinat Zulpick, el pobre vell sense força, per rapissar-li sos béns. Què faria? Fugir i deixar-lo allà?.
1122 Vaig arrencar de les mans de Zulpick la copa i l'espasa que sos dits, rígids a guisa d'urpes, tenien aferrades, i vaig tornar a posar-les damunt la tomba, així com la corona. Després, carregant el cos damunt la meva espatlla i agafant el llum de terra vaig pujar fins el soterrani superior.
1123 Allí vaig estendre el vell cordaire damunt el seu jaç; i, tornant a tirar la terra dins l'escala, vaig posar de bell nou la llosa en el seu indret. Un cop vaig estar llest, vaig entreobrir a pleret la porta del soterrani, mirant, tot inquiet, la plaça deserta. Tot dormia en aquells voltants.
1124 No eren encara les dues del matí. La lluna, melangiosa, estenia les gran ombres negres de Sant Esteve damunt la neu endurida. Vaig escapar-me cap al Schlossgarten, i vaig lliscar fins a la meva cambra per l'entrada del parc. L'endemà, tot Brisach va saber que Zulpick havia mort d'un cop de sangs.
1125 Potser era un efecte magnètic, i la creueta que em vau mostrar a Munic havia pertangut a Gontran l'Avar. Qui sap? En tot cas, estic segur que passaré somnis terribles. Nicklausse no respongué. S'havia aixecat, i acompanyà en silenci son antic senyor. La lluna emblavia les altes finestres de la sala.
1126 Si el vell pastor Tobies tingués l'ardidesa de posar-se en camí en un temps com aquest, aviat no se'n cantaria gall ni gallina de tot el seu reumatisme. Jo somreia a la punta dels llavis. Al cap d'una hora d'una correguda furibunda, Sperver apaivagà el seu delit, i vingué a posar-se al costat meu.
1127 Em recordo perfectament que un corb, sens dubte escomès d'una rauxada de vent, va venir a batre els vidres amb la seva ala tot llençant un crit de mal ésser i que tot un pa de neu va destriar-se; de blanques que eren, les finestres es van tornar totes negres per aquella banda.
1128 Jo m'havia posat tot consirós. El guariment d'una malatia com aquella em semblava molt dubtós, gairebé impossible. Era evidentment una malaltia moral; per a combatre-la hauria calgut d'ascendir fins a la seva primera causa, i aquesta causa es perdia sens dubte en el llunyedar de l'existència.
1129 A desgrat de la distància prodigiosa, hom destriava altes torrelles, penjades en forma de coves als caires de l'edifici. No era encara sinó un vague perfil, destacant-se amb prou feines damunt l'atzur del cel; però, insensiblement, les tintes rogenques del granit dels Vosgues aparegueren.
1130 Cosa estranya, un fato de parracs geia damunt els seus genolls, i sos ulls esmaperduts s'estenien cap al llunyedar, damunt la plana nevada. Sperver havia seguit el seu camí a mà dreta, dant un tomb immens al voltant de la vella. Vaig tenir penes i treballs a reunir-m'hi.
1131 No, de cap de les maneres! Déu me'n guard de fer-hi broma amb una cosa així! No sóc pas supersticiós, però aquest encontre em fa basarda. Aleshores, girant el cap, i veient que la vella no es bellugava, i que el seu esguard seguia sempre en la mateixa direcció, va semblar una mica tranquilitzat.
1132 A l'endemà la bruixa és al peu de la muntanya: aleshores el comte té les barres closes, la boca li escumeja, els ulls li giravolten. Oh! la brètola... I quan penso que l'he tinguda vint vegades al cap de la meva carrabina i que el pobre comte m'ha aturat d'enjegar-li una bala.
1133 Va semblar que aquestes paraules li fessin impressió, a l'ànima del vell caçador furtiu; va baixar el cap i la seva cara va pendre una expressió consirosa. Pujavem aleshores per les costes boscanes que separen el miserable poblet de Tiefenbach del castell del Nideck. Havia arribat la nit.
1134 Com s'esdevé gairebé sempre després d'una diada clara i freda d'hivern, la neu començava de caure altra vegada, i grans borrallons venien a fondre's damunt la crinera dels nostres cavalls, que renillaven dolçament i doblaven la passa, excitats, ben segur, per la proximitat del recer.
1135 Després, va tornar a tancar tranquilament la reixa, mentre nosaltres posàvem el peu a terra; i vingué totseguit a pendre la brida dels nostres cavalls. II Tot seguint a Sperver, que pujava l'escala amb passa ràpida, vaig poder-me convèncer que el castell del Nideck mereixia la seva reputació.
1136 No ho sé pas, Hi hagué quelcom de religiós en la meva emoció: Una música interior em recordà les velles balades de la meva primera infantesa, aquells càntics piadosos que les bones dides del Schwartz-Wald cantussegen per adormir les nostres primeres tristeses. En acostar-me, Odila s'havia aixecat.
1137 Des del punt d'esguard mèdic, vaig trobar un pols dur, freqüent febril, una exasperació que gairebé arribava al tètanos. Què calia fer? Jo reflexionava. D'una banda, la comteseta ansiosa, de l'altra, Sperver, procurant de llegir en els meus ulls el que pensava, atent, espiant els meus menors gestos.
1138 Vaig deixar el braç, vaig escoltar la respiració. De tant en tant una mena de sanglot aixecava el pit del malalt, després el moviment reprenia el seu curs, s'accelerava i esdevenia panteixant. El pesombre oprimia evidentment aquell home. Epilepsia o tètanos, que hi feia?.
1139 Tot admirant la gràcia, la dolcesa d'esguard i la distinció de Odila de Nideck, el seu perfil d'una puresa de línies que hom no troba sinó en la flor de l'aristocràcia, aquestes idees em passaven per la ment, i endebades cercava quelcom que hi fos comparable en les meves recordances.
1140 Reconec al més jove per son cos altívol; té perfil d'àguila i porta el bigoti a la Wallenstein. Ells van desaparèixer per una galeria lateral. Gedeon prengué una atxa a la pared i em guià per un dèdal de corredors, de passadissos, de voltes altes, baixes, de punt d'ametlla, de mig punt.
1141 Jo vaig estirar-me en la meva cadira de braços, amb el nas enlaire i els braços penjants, i vaig posar-me a contemplar el meu estatge. Era una volta baixa, tallada a la roca viva, un veritable forn d'una sola peça que arribava, a tot estirar, a dotze peus al punt més alt de la síndria.
1142 No ha complert els cinc anys; té tota la vigor. No cal que et digui que està ensenyat per la caça del senglar. Cada vegada que en trobem un escamot, tinc por pel meu Lieverlé: té l'escomesa massa franca i va de dret, com una sageta. Així és que cal anar amb compte amb les morrades del sanglà.
1143 Pobre animal!... Poc amollava l'orella. Vam seguir la pista per la sang. Vaig ser el primer d'arribar. En veure el meu Lieverlé, vaig fer un crit; jo que salto a terra, m'hi abraono, l'embolcallo dins el mantell i arribo aquí. Estava fora de test! Sortosament els budells no n'eren atacats.
1144 Aleshores ens vam posar a riure de tot cor. I Sperver, estès en la cadira de braços de cuiro rogenc, amb el braç esquerre penjat damunt el respatller, amb una cama damunt un escambell i l'altra davant un tió que plorava dins les flames, llençà grans espirals de fum blavís cap a la volta.
1145 No podia pas tornar a veure la vall de la Roca-Baumada sense petar de dents. He alçat la volada cap enfora d'aquell indret; no caço tant per les brosses, però hi veig de més enlaire; i quan per atzar, la gossada dóna el tomb cap allí baix ho deixo anar tot al diable, i desfaig el meu camí.
1146 Una paraula, una sola paraula, ens havia llençat en una rastellera de reflexions melangioses. Per atzar, resultava evocat tot un món de memòries. No sé pas quan de temps feia que durava el nostre silenci, quan un rondinament sord, terrible, com el renou llunyà d'una tempesta, ens va fer estremir.
1147 Rondinava, encara. Adés i ara s'aturava bruscament, acostava el morro a l'angle inferior de la pared i bufava abrivadament; després, s'aixecava enfurismat i les seves urpes de davant assejaven d'encetar el granit. Nosaltres observàvem sense capir gens ni mica la seva irritació.
1148 Al mateix instant, una fressa exterior va colpir les nostres orelles. La porta es va obrir i el gros i honrat Tobias Offenloch, amb la llinterna de ronda en una mà, i el bastó a l'altra, el tricorni damunt la nuca i la cara tota riolera, tota espandida, aparegué sota el brancal.
1149 Eixiren. Mentre ells travessaven la plataforma vaig sentir com el rellotge de Nideck sonava les onze hores. Jo estava mort de fadiga. IV El dia començava d'emblavir la única finestra de la torre, quan vaig ésser despertat dins el meu ninxo de granit pels sons llunyans d'una trompa de caça.
1150 La vista de la meva cambra; d'aquella volta baixa, ombrívola, esclafada, antic catau del Llop del Nideck, i més lluny aquella finestreta de vidratges de plom, de mig punt, més ampla que no pas alta i profundament penetradora de la pared, augmentaren encara la severitat de les meves reflexions.
1151 Vaig alçar-me bruscament i vaig córrer a obrir la finestra de bat a bat. Allí m'esperava Un d'aquells espectacles que cap paraula humana no sabria descriure, l'espectacle que l'àguila fera dels Alps més encimbellats veu cada matí en aixecar-se la cortina de púrpura de l'horitzó: muntanyes!.
1152 Repara, Fritz el torrent del Steinbach; s'ha hagut d'aturar, està penjat fent serrells de glaç, damunt l'espatlla del Harberg: un mantell ben fred per a l'hivern! I aquell caminal d'allí baix, mena cap a Friburg; abans de quinze dies tindrem penes i treballs per destriar-lo.
1153 No podia despendre'm d'aquell espectacle. Alguns ocells de presa, amb les ales esbiaixades, la cua en forma de ventall, planaven al voltant de la torre; agrons coronats fugien cap amunt, tot esquivant les urpes amb l'alçada de llur vol. Altrament no hi havia ni un núvol: tota la neu era a terra.
1154 Vam atravessar de bell nou la cortina de muralla, i vaig poder observar millor aquella passera, els baluards de la qual eren d'una alçària prodigiosa. Els espadats es prolongaven, amb el penyal, fins al fons de la vall. Era una escala de precipicis, superposats els uns als altres.
1155 Ja Sperver i jo haviem recorregut vastos corredors, quan una gran porta oberta es mostrà a les nostres passes; vaig parar-hi l'esguard, i vaig veure, al capdamunt d'una escala doble, el petit gnom Knapwurst, la fesomia grotesca del qual m'havia cridat l'atenció el dia abans.
1156 Els meus esguards, se n'anaren, naturalment, cap a aquella banda. Huc I, de testa calva, semblava mirar-me així com us mira un llop a la recolzada d'un bosc. Sos ulls grisos injectats de sang, sa barba rogenca i ses orelles llargues i peludes li donaven un aire de ferotgia que m'esborronà.
1157 I vaig posar-me a reparar-ne el vestit; responia a l'energia del cap: la mà dreta reposava damunt un glavi. Un cossellet de ferro li apretava el cos. Em seria difícil d'expressar les idees que m'agitaren davant aquelles tres fesomies; mos ulls anaven de l'una a l'altra amb una singular curiositat.
1158 Encantava a tothom amb la seva saviesa, i figurà d'una manera ben honorable a la coronació del duc Rodolf. El comte Ludwig l'havia fet tancar dins un paó guarnit amb totes les seves plomes: era un dels plats més estimats d'aquell temps, al costat dels porcellets mig daurats i mig argentats.
1159 Però aquesta altra dona, que veieu amb son cossellet de ferro, Huldina, va ajudar-lo amb sos consells. Era una persona de gran ardidesa. No se sap ni d'on venia ni a quina família hagués pertangut; però això no impedí que salvés Huc, al qual havia fet presoner Frantz de Lutzburg.
1160 Jo seguia, tot somniós, al meu amic Sperver que reprenia la seva ruta pel corredor. El retrat d'Edvígia, aquella imatge tan senzilla, tan ingènua, es confonia en el meu esperit amb el de la jove comtessa. De cop i volta, Gedeon s'aturà; vaig aixecar els ulls; érem davant de les cambres del comte.
1161 Oh! si n'hi ha de coses en el somriure d'una dona! No hi cerqueu pas la joia, la felicitat. El somriure de la dona vela tants de sofriments íntims, tantes d'inquietuds, tantes d'angúnies punyents! Noia, esposa, mare, cal que somrigui sempre, fins i tot quan el cor s'oprimeix i el sanglot ofega.
1162 Podràs decidir-te lliurement. Ell va callar. No hi ha cosa tan penosa per un estrany com aquestes discussions de família; tants d'interessos diversos, de sentiments íntims s'hi troben compromesos, que ja el sol instint púdic sembla imposar-nos com a deure d'esquivar semblants confidències.
1163 Odila, com la Mare de Déu esculpida a la torre d'Huc romania fràgil, tranquila, impassible. Els ulls del comte prengueren un esclat febrosenc. Vaig fer un senyal a la jove comtessa per ço que li donés al menys una esperança per a calmar la seva agitació creixent; no va semblar que ella em reparés.
1164 En aquell moment, vaig fer pendre al senyor de Nideck algunes gotes d'opi; va esfondrar-se, bo i exhalant un llarg suspir, i ben aviat el somni pregon, feixuc, regulà la seva respiració panteixant. Odila va alçar-se, i la seva vella institutriu, que no havia dit cap paraula, va eixir amb ella.
1165 I el brau subjecte tot agafant-me pel braç, va endur-se'm pel corredor. Aviat serien les nou. El temps, tan bell al matí, a l'eixida del sol, s'havia cobert de núvols; un vent fred fuetejava la neu contra els vidres, i jo amb prou feines destriava el cim de les muntanyes de la rodalia.
1166 Estic content que hagin parat el cobert a la meva cambra; sota les voltes immenses de la sala d'armes, al voltant d'una tauleta, la gent semblen ratolins que roseguen una avellana en un recó d'església. Té, Fritz, ja hi som; para una mica de compte al vent que xiula, per les espitlleres.
1167 Ahir tot va ésser ben mengivol: el cabirol, les gallines boscanes i el llussó. Jo sóc un home just; quan el deure és ben complert, em plau de pregonar-ho. Avui passa el mateix: aquest cap de senglar cuinat amb vi blanc fe bellíssima cara, i aquesta sopa de crancs escampa un delitós perfum.
1168 Cap aquest darrer punt, el que està més a la dreta, caldrà que us adreceu. Un torrent trenca la vall de Reethal, però deu estar cobert de glaç. En tot cas, si us és impossible d'anar més enllà, trobareu a mà esquerra, riu amunt, una caverna a mitja costa: la Roca-Baumada.
1169 Cap obstacle no semblava estemordir-lo. El vell seguidor no semblava menys resolt. Al moment de deixar la finestra, hi hagué una claredat, una netejada a l'espai, un d'aquests moviments ràpids en els quals la ventada agafa masses de neu i les capgira com si fossin una draperia flotant.
1170 Sabia de memòria totes les plasenteries groixudes del majordom després de beure, i les respostes de Maria Lagoutte. La melangia de Sebalt anava apoderant-se de mi de dia en dia; de bon grat hauria sonat el seu corn per a queixar-me a les muntanyes, i girava a tota hora els ulls cap a Friburg.
1171 Allà, la dissortada veu reproduir-se cada nit les escenes esgarrifoses de les quals va ser testimoni a la seva jovenesa: tremola sota la mà del borreu, l'amara la sang de les víctimes, fa uns gemecs que parteixen les pedres. Al cap d'algunes setmanes, els accesos esdevenen menys freqüents.
1172 La seva negativa de casar-se havia irritat en tanta de manera el comte que ell suportava difícilment la presència d'ella; li feia retret, amargament, de la seva desobediència i parlava qui-sab-lo de la ingratitud dels fills. Devegades crisis violents i tot seguien a les visites d'Odila.
1173 Tot passant pel corredor, he vist que la primera atxa a mà dreta no era a la seva anella: he davallat i l'he trobada prop del senderol del Schwartz-Wald; veieu, és aquesta. I la bona dona es va treure de sota el devantal un cap d'atxa que va dipositar damunt la taula. Jo estava com a llampat.
1174 Aquesta nova m'hauria estat perfectament indiferent abans de la confidència de Maria Lagoutte, però aleshores, em va colpir. Hi havia lligams, fossin els que fossin, entre el senyor del Nideck i la vella; i d'aquests lligams, jo n'ignorava la naturalesa. Em calia, a qualsevol preu, de conèixer-los.
1175 És igual, calia que jo passés! Jo que arribo damunt les vores del torrent del Steinbach. I cap més rastre de la Pesta! Jo que m'aturo i veig que després de trepitjar a mà dreta i a mà esquerra, les botes del senyor han acabat per anar-se'n envers Tiefenbach: mal senyal.
1176 Vam baixar els graons de quatre en quatre i vam entrar dins la sala d'armes. Allà no vam sentir altra cosa que el llop udolant sota les voltes sonores; la remota cridòria de la gossada esdevenia panteixant; els gossos s'enronquien de ràbia, llurs cadenes s'entrellaçaven, s'escanyaven potser.
1177 Però aviat la seva enemiga l'hi segueix. Aleshores, tirant-se al seu encontre, ella l'estreny de bell nou. El combat torna a començar més xardorós, més aprop de la solució fatal. I el pacient, amarat de suor freda, amb ulls fixos, braços inerts, no pot obrar per si mateix.
1178 Un bon foc brillava a la llar. Vaig tirar-me al llit sense desvestir-me i el son no va trigar de venir: aquell son feixuc, inquiet, que hom espera de veure interromput per gemecs o ploralles. Així dormia, amb la cara girada cap a la llar, la llum de la qual regalava damunt les lloses.
1179 Vaig arraulir-me dintre l'alcova, respirant amb prou feines, i esguardant aquella silueta immòbil, com un ratolí miraria un gat, del fons estant de son cau. La vella no es bellugava gens més que el pabelló de la llar obrat a la roca; sos llavis barbotejaven qui sap què.
1180 Amb aquest llampec vaig tenir-ne prou per a veure la vella revestida d'un antic vestit de brocat de fons de púrpura, tirant al violeta, i rígid com un cartró; duia un feixuc braçalet al puny esquerre, i una sageta d'or a la seva espessa cabellera grisa, retorta damunt la nuca.
1181 Va ésser com una evocació dels temps passats. Tanmateix, però, la Pesta no podia tenir intencions hostils: s'hauria aprofitat del meu son per a dur-les a compliment. Aquesta idea començava de tranquilitzar-me una mica, quan de cop i volta ella va alçar-se, i, lentament.
1182 Vaig reparar aleshores que tenia els ulls fixos, esmaperduts! Vaig fer un esforç per alçar-me, per cridar: ni un muscle del meu cos no es mogué, ni un alè no va venir-me als llavis! I la vella, decantada al meu damunt, entre les cortines, em mirava amb un somriure estrany.
1183 Tot just el comte va haver vist aquell sac, amb tres bots va ésser a la vora del llit, i va recalcar-hi el genoll. Les cortines s'agitaren, el seu cos desapareixia sota llurs plecs, d'ell no en veia sinó una cama, encara plantada damunt les lloses i la cua de llop de dreta a esquerra.
1184 Les cortines van agitar-se encara, les ombres en bateren les parets. Però encara va haver-hi una cosa més horrible. Jo vaig creure, talment, que un bassiol de sang s'escampava damunt les lloses i lliscava lentament cap a la llar: era la neu aferrada als peus del comte i que es fonia amb l'escalfor.
1185 L'aire era fred, tranquil; jo vaig sentir-me desvetllat i fet com a subtil per aquella atmosfera glacial. El meu primer esguard va ésser per a reconèixer la direcció del comte i de la vella. Llur alta estatura negra s'elevava lentament damunt la muntanyola a dues centes passes de mi.
1186 Finalment arribem als boscos, sota faigs de gran alçària, nus, despullats. Les ombres negres de llurs branques altívoles es trenquen sobre els branquillons inferiors, i travessen el camí tot curullat de neu. De vegades em sembla que sento com algú camina al meu darrera.
1187 En aquell moment, el núvol que de qui-sap-lo temps s'acostava a la lluna, la velà lentament amb sos contorns blavissos; sos raigs es retiraren. La vella, agafant el comte per la mà i arrossegant-lo amb una rapidesa vertiginosa, no em fou visible sinó un segon... El núvol estava de ple sobre el disc.
1188 Al cap d'alguns minuts hi hagué una clivella en el núvol. Vaig mirar... Estava tot sol a la punta del penyal; la neu em pujava fins a genoll. Colpit d'horror, vaig devallar per aquelles alterositats i vaig posar-me a córrer cap al castell, traspostat com si hagués comès un crim!.
1189 El fred esdevenia més viu en acostar-se el dia. Tremolava... Maleia Sperver que m'havia vingut a cercar a Friburg per a ficar-me en aquesta aventura repulsiva. Finalment, atuït, amb la barba carregada de gebre, les orelles mig glaçades, vaig descobrir el reixat i vaig trucar de mala manera.
1190 Eren aleshores, si fa no fa, les quatre de la matinada. Knapwurst es va fer esperar terriblement. La seva caseta, encastada a la roca, vora del portal gran, romania silenciosa. Semblava que el geperut no acabaria mai de vestir-se, perquè jo el suposava colgat al llit, i tal vegada en ple son.
1191 Algunes tauletes o prestatges sostenien rotllos de pergamí, llibrots vells, grans i petits. Damunt la taula hi era obert un immens volum de majúscules pintades, relligat en pell blanca, amb fermall i angles d'argent. Li trobava tot l'aire d'ésser un recull de cròniques.
1192 Deixo de banda l'escriptori, les plomes, el pot de tabac, les cinc o sis pipes escampades per ci per lla, i en un recó, el fornell de fosa de porta baixa, oberta, ardent, que llençava de vegades una garba de guspires amb el xiulet estrany del gat que s'enuja i aixeca la pota.
1193 Sos dits tan llargs li marquen les galtes, sos ullets grisos es fixen en caràcters llatins, etruscos o grecs. S'extasia, es llepa els llavis, com un gat que acaba de llaminejar un requisit. I després s'estén damunt el seu jaç, amb les cames creuades, tot creient que altra cosa no cal.
1194 Doncs bé, aquest pugó, aquesta bolva els ha fet sobreviure a la pols de llurs castells, al rovell de llurs armadures! Per això em plauen aquests vells pergamins, els respecto, els venero. Igual que l'eura, cobreixen les ruïnes, impideixen que les antigues muralles s'aferrin i desapareguin del tot.
1195 Tot dient això, Knapwurst semblava greu, recollit; un pensament tendre feia tremolar dues llàgrimes en sos ulls. Pobre geperut, estimava els que havien tolerat, protegit sos avantpassats. I a més, deia la veritat, les seves paraules eren d'un seny pregon. En vaig romandre d'allò més sorprés.
1196 Doncs bé, res d'això! D'ençà de la jovenesa, s'ha retirat de la política, i llevat de la campanya de França, que va fer al cap d'un regiment que havia format pel seu compte, sempre ha viscut lluny del renou, de l'agitació, senzill, gairebé ignorat, no inquietant-se sinó de les seves caceres.
1197 La comtessa Odeta féu felicíssim a missenyor. Va morir d'una malaltia de consumpció que va durar cinc anys. Ah! Hom no deixà res de banda per a salvar-la. Feren plegats un viatge a Itàlia; en va tornar molt més mala i va finar poques setmanes després de llur retorn. El comte per poc en mor.
1198 Les ferides velles fan mal en els canvis de temps i les velles dolors també, a la primavera, quan l'herba creix damunt les tombes i a la tardor quan les fulles dels arbres cobreixen la terra. Altrament, el comte no ha volgut casar-se; ha concentrat tot el seu afecte en la seva filla.
1199 Se n'anava tot sol i portava aquestes coses com si diguéssim en triomf, sonant el corn. No hauria volgut confiar-ne l'encàrrec a ningú, ni tan sols a Sperver, a qui tant estima! Així és que la senyoreta Odila no gosa expressar un desig al seu davant, per por d'aquestes follies.
1200 Decididament allò confonia totes les meves suposicions. Vaig posar-me el front entre les mans i vaig somiejar qui sap l'estona. Knapwurst, suposant que jo dormia, s'havia tornat a posar a la lectura. La lluna grisenca penetrava a la caseta. El llum s'esblaimava. Hom sentia vagues fresses al castell.
1201 Vaig romandre allí deu minuts tot reflexionant; al capdavall he decidit de pendre'n tota la responsabilitat; torno a entrar a la cambra del comte, miro... i no hi havia ningú! No és possible, un home que s'estava morint! He corregut cap al corredor com un boig. Res! Entro a la galeria gran.
1202 Tot sovint es passejava hores senceres en aquesta mateixa sala, amb la testa decantada; i jo corria tota contenta, sí, contenta al voltant d'ella, sense saber, pobre infant! que la meva mare estava trista, no comprenent com era curullat de profunda melangia aquell front tot cobert d'arrugues!.
1203 Els juraments només lliguen els cors baixos, i basta la probitat per als cors lleials. Aquest secret el servareu, n'estic segura, el servareu, perquè aquest és el vostre deure... Però espero de vos alguna cosa més, senyor, molt més, i veu's aquí perquè m'he cregut obligada a dir-vos-ho tot.
1204 Anava tan de pressa que el seu gran mecklemburgués, amb la crinera flotant, la cua dreta i les sofrages estirades, semblava immòbil: fendia literalment l'aire. Pel que feia al meu petit ardenès, em penso que s'havia desbocat. Lieverlé ens acompanyava, voleiant als nostres costats com una sageta.
1205 Tanmateix, rient d'amagat, no em vaig fer repetir la invitació i vaig girar-me bruscament cap a l'esquerra, segur de topar amb el rastre de la vella, la qual, de la portella estant, després d'haver fugit amb el comte, havia hagut de travessar la plana per a guanyar la muntanya.
1206 Un altre hauria imaginat que devia haver seguit la vora del bosc, com té per costum. Però ara sembla que es passejava cap a la dreta i cap a l'esquerra, amb les mans a les butxaques, com un burgès de Friburg. Jo em feia el sord, quan, de sobte, vaig sentir-li una exclamació de sorpresa.
1207 Anem, una tongada de galop, hop! hop! Fox! És una situació ben estranya la de l'home que va a la caça del seu semblant, perquè, al capdavall, aquella dissortada ens era proisme; estava dotada com nosaltres d'una ànima immortal, sentia, pensava, reflexionava com nosaltres.
1208 No veus, la bèstia maleïda, com sab disfressar la pista!... Mira com s'ha entretingut a escombrar les seves passes, i després, damunt aquesta alçària exposada a les rauxades, s'ha deixat anar fora el torrent, i ha seguit pel creixamer, amatent a arribar al cap de les brugueres.
1209 Allí hi havia grans indrets coberts de fulles mortes, i vilordes d'avet d'aquestes flexibles, que no consenten l'empremta. De manera que només en els espais lliures, que havia caigut la neu, retrobava Sperver el fil del rastre. Ens va caldre una hora per eixir d'aquella vorada d'arbres.
1210 Ve el silenci, tan pregón, que sentiu lliscar una fulla damunt la neu endurida, un bri destriar-se de l'arbre; el silenci us pesa, us dona la idea incommensurable del no res!... Que n'és de poca cosa l'home! Que vinguessin dos hiverns seguits, i la vida fora escombrada de la terra.
1211 Les passes de nostres cavalls sobre els palets llisquívols produïen ressons estranys, com esclats de riure sinistres. Els ecos del rocam repetien els sons sense interrupció, i, al llunyedar, un punt blau semblava engrandir-se a mesura que ens hi acostavem: era la eixida del congost.
1212 És la gorja més salvatge de tot el Schwartz-Wald; acaba en una mena de cassola, que hom anomena la Marmita del gran Renouer. A la primavera, al temps de la fosa de les neus, el Tunkelbach vomita aquí dins totes les seves entranyes, d'una alçària estant de doscents peus.
1213 En efecte, els éssers que viuen a ple sol: la cabra dreta damunt el penyal punxagut, el cavall menat per la plana, el gos que es belluga a prop del seu senyor, l'ocell que es banya en plena llum, tots respiren la joia, la felicitat; saluden el dia amb llurs danses i amb llurs crits d'entusiasme.
1214 Ah! ah! ja et tinc, vellarda brètola! Va descavalcar en l'aigua glaçada, tot donant-me la brida de són cavall a tenir, i una tremolor em va escometre. Vaig sentir en el silenci el tic-tac ràpid d'una carrabina que hom carrega. Aquest sorollet estrident em va recorre tots els nervis.
1215 Va allunyar-se sense escoltar-me més. Vaig sentir el clapoteig de sos peus dins l'aigua, després vaig veure la seva alta còrpora dreta a l'eixida del congost negre, damunt el fons blavenc. Va restar més de cinc minuts immòbil. Jo, embadalit, atent, mirava, acostant-me amb molt de compte.
1216 Al seu darrera, una forma negra jeia estesa damunt la terra, i, més enllà el seu cavall, mig perdut en l'ombra, ens mirava amb l'ull fix, l'orella dreta, els badius oberts d'allò més. Vaig restar-ne palplantat. Com era que el baró de Zimmer es trobés a aquella hora en aquella solitud?.
1217 Un llampec travessà l'esguard del baró, però ni un muscle de la seva cara no es va estremir. Ell es va alçar, tot endegant d'un gest la seva pellissa damunt les seves espatlles. Jo vaig atreure els cavalls i el gos, el qual es posà de cop i volta a udolar d'una manera planyívola.
1218 Sperver, immòbil, amb els ulls fixos, la boca entroberta, semblava petrificat. El mateix ca, davant aquella aparició inesperada s'havia aturat alguns segons; però corbant de cop i volta l'esquena eriçada de còlera, reprengué la seva correguda amb un rondinament d'impaciència que em féu estremir.
1219 Mil anys que visqués, l'imatge d'aquella dona no s'esborraria pas del meu esperit; aquella testa de voltor agitada pels darrers estremiments de la vida, els ulls fixos i la boca mig desclosa era d'aspecte formidable. Així devia ésser a l'hora de la seva fi la terrible reina Fredegunda.
1220 Aquells rastres que Sebalt havia reparat a la muntanya, eren seus. Quan el baró va haver-me fet aquesta confidència, vaig creure que no li podia amagar l'influència estranya que l'aparició de la vella exercia en l'estat de salut del comte, ni les altres circumstàncies d'aquest drama.
1221 Lluny, ben lluny un mussol feia el seu toc de retirada de les tenebres, amb aquella veu estranya que sembla eixir d un coll d'ampolla. Aviat va sentir-se un renill a les fondàries del congost. Després, sota les primeres clarors del dia, veiérem aparéixer un trineu conduit pel criat del baró.
1222 Havent-me'n anat tot seguit vora el comte, vaig trobar-lo en estat molt satisfactori. Sentia una gran feblesa, ben natural després de les crisis terribles que acabava de travessar però havia tornat a guanyar possessió de si mateix i la febre havia desaparegut completament el passat vespre.
1223 I damunt son pit brillava la placa del cintal, per ço com, segons el seu costum, duia el vestit de caça. Era un bell posat, senzill i alegre. Les galtes de Maria Lagoutte tenien flametes roges, i la seva gran còfia de tul semblava pendre volada; Maria reia tan aviat amb l'un com amb l'altre.
1224 Després venia Tobies Offenloch, igual que empastifat de mares de vi, tan vermell estava; tenia la perruca en un dels pals de la cadira i la cama de fusta a l'aguait, sota la taula. Més lluny, hi havia la llarga cara melangiosa de Sebalt que reia tot baixet i mirava el fons del seu vas.
1225 Damunt la taula, un enorme pernil, de cercles concèntrics de púrpura, atreia primerament els esguards. Després venien les llargues ampolles del vi del Rin, espargides entre dels plats floronants, i les pipes d'Ulm amb cadeneta d'argent i els grans coltells de fulla resplendent.
1226 La llum de les làmpares difonia damunt tot això son vell tint de color d'ambre i deixava en foscor les velles parets grises on s'enrotllaven en cercles d'or les trompes, els corns i les cornetes de caça del picador. Res de més original que aquella escena. La volta cantava.
1227 Eren ben boniques, les noies del Nideck: les unes s'enrojolaven d'alegria; d'altres aixecaven lentament llurs celles rosses que velaven una mirada d'atzur i jo m'estranyava de no haver encara reparat aquestes roses blanques, espellides sota les torrelles de l'antic casal.
1228 Tota fressa era extingida, hom hauria dit que allò era un castell desert. De vegades girava el cap, i veia aleshores les nostres dues ombres, prolongant-se fins a l'infinit, que lliscaven com a fantasmes damunt les altes draperies, i es torçaven en estranyes contorsions.
1229 Amb la seva tia havia sortit aquell matí; i succeeix que, si ell esguarda amatent l'aparador d'una pastisseria, ella el fa entrar i li compra bunyols de crema i dames d'honor fins que el petit insisteix que en té a bastament i refusa menjar cap altra llaminadura qualsevol.
1230 Muriel té vuit anys i és la segona filla de Harris: una noieta ben ardida, que em complau més de veure quan més tragino al cap coses serioses. Nosaltres vam respondre que, en finar els nostres cigars, hi aniríem tot seguit, però que no deixés començar Muriel fins que fóssim allí.
1231 La qüestió era com assolir-lo. George proposà empendre qualque negoci: l'unica mena de proposició que ell podia fer. Un solter pensa que una dona casada no sap bastant per a sortir-se del camí d'una apisonadora, és a dir, que no veu més enllà del nas i és cosa fàcil l'entabanar-la.
1232 Certa vegada vaig conèixer un jove enginyer que pensà anar a Viena per qualque negoci, i, en demanar-li la seva dona quina mena de negoci era, va dir-li que tenia l'obligació de visitar les mines de la capital d'Austria per donar uns informes. La dona va dir-li que hi anirien plegats: ella era així.
1233 Aixi ho realitzaren, i ell no veia com desfer-se'n. Per espai d'uns inacabables dies d'estiu va visitar realment les mines de les encontrades de Viena, escrivint-ne, a les nits, els detalls, que la dona posava al correu, per a sa fàbrica, a la qual no importaven ni gens ni mica.
1234 Pendrem el castell; fareu venir la vostra tia... Jo m'encarrego que ella no sigui descuidada, i tindrem una mesada d'aquelles diversions. Els nens vos estimen molt. Aquest i jo no ens trobarem enlloc. Heu promès d'ensenyar a Edgard de pescar, i sou vós qui tindreu de ballar l'ou.
1235 Des de diumenge passat que Dick i Muriel no parlen sinó del vostre hipopòtam. Tindrem dinar als boscos... amb només que onze de colla, i a les nits farem música i recitats. Muriel és mestra ja en almenys sis obres, com deveu saber, i tots els altres nois són ben estudiosos.
1236 Harris, com de costum, era partidari de la mar. Digué conèixer un yacht que talment era el que ens convenia: un que podíem menar nosaltres mateixos, sense precisar aquesta colla de ximplets que augmenten les despeses en perjudici de la poesia. A un vailet que se li donés, podria menar-lo.
1237 Coneixíem el yacht, i li vam dir que hi haviem estat. Fa olor de salobre i herbes marines, amb exclusió de cap altra olor. No hi ha vent marí que pugui amb ell. Pel que es refereix a l'olor, hom creuria trobar-se d'estada a Limehouse Hole. No hi ha lloc per a guarir-se de la pluja.
1238 El bany s'ha de pendre a coberta, i la tovallola se'n fuig per la banda al moment precís que hom surt del cubell. Harris i el noi farien tot el treball interessant: tirar de les cordes, desplegar les veles, fer-lo sortir i deixar-lo relliscar sobre les ones, i totes les altres feines.
1239 M'imaginava a Ethelbertha tocant, als vespres, quelcom amb ritornello, que la tripulació, una mica assajada, podria acompanyar, tot dirigint-nos vers la llar com un galg del mar sobre les ones d'argent. Prenent un cotxe vaig fer-me conduir al número 3 del carrer Bucklersbury.
1240 Aquest Goyles era un home gras, de gestos paternals. Vaig dir-li el meu projecte d'anar bordejant les illes holandeses i pujar després cap a Noruega; i a tot això ell, responia afirmant, aparentant un gran entusiasme per l'excursió, i afegint que hi trobaria un veritable gaudi.
1241 La quantitat de queviures apuntada per Míster Goyles confesso que em va sorpendre: Si haguéssim viscut als temps de Drake i l'Amèrica espanyola, hauria sospitat que es preparava per a quelcom fora de la llei; però ell reia d'aquella faisó paternal, i em va respondre que res no era exagerat.
1242 Cas de sobrar cosa, la tripulació ho arreplegaria i s'ho emportaria a llurs cases... Sembla que era el costum, i, malgrat semblar-me a mi que anava a fer el proveïment d'aquella gent per tot l'hivern, res no vaig objectar per no semblar coquí. La quantitat de beguda que calia, també va sorpendre'm.
1243 Però probablement parlava de la navegació del yacht. Camí de casa, vaig anar a veure el meu sastre, i li vaig encomanar un vestit de yachtman i un capell de roba blanca, que em va prometre fer a la carrera i tenir-ho llest per al dia. Després, un cop a casa, vaig contar a Ethelbertha tot el fet.
1244 El següent dilluns, ben mudats amb els nostres nous vestits, ens dirigírem envers el yacht. No recordo ben bé el que Ethelbertha portava; però, fos el que fos, li esqueia molt favorablement. El meu abillament era d'un blau fosc, orlat d'una trena estreta i blanca que em sembla que donava el cop.
1245 Certament que s'estaven massa quiets. Vaig avançar-me a una escotilla i vaig demanar a grans crits el capità Goyles. Vaig cridar tres cops, i llavors va pujar amb molta de calma. Semblava ésser més pesat i més vell que quan el vaig veure la darrera vegada, i portava a la boca un cigar apagat.
1246 Sembla ésser el vent que ens cal, però no ho és. És el que nosaltres diem un vent de la terra, i un vent de la terra és sempre perillós. Ethelbertha volia saber per què un vent de la terra és sempre perillós. Les seves preguntes m'empiparen un xic. Potser anava posant-me malhumorat.
1247 Heu's ací. Corro a abocar-li la notícia a Ethelbertha, i convinguérem a passar el dia a la costa. Harwich no és pas una ciutat alegre. Cap al vespre diriem que lassa l'esperit. Vàrem pendre el te amb créixens a Dovercourt, i després retornarem al moll a cercar el capità Goyles i el bot.
1248 Si ell mateix no m'hagués dit que mai no bevia sinó un vas de ponx calent en tornar a la nit, hauria pensat que estava embriac. Al següent dia el vent era del sud, la qual cosa féu inquietar el capità, car semblava que era igualment insegur moure's o aturar-se on estàvem.
1249 Aleshores Ethelbertha havia començat a agafar antipatia al yacht. Deia que, per ella, hauria preferit passar la setmana en una banyera, trobant que almenys una banyera no es belluga. Vàrem passar un altre dia a Harwich, i aquella nit i la següent el vent romania encara del sud.
1250 Estaríem bé un cop fora d'ella; però apartar-se amb un closca de caragol com aquesta... és qüestió de mirar-s'ho. Deixí al capità en la seguretat que observaria el temps com una mare ho faria amb son fillet adormit. Eren ses pròpies paraules, que em semblaren corprenedores.
1251 Altra vegada vaig veure'l a les dotze. De la finestra de la cadena de l'àncora estant, guaitava el temps. A les cinc d'aquella tarda me'n passà una de sortosa. Al mig del carrer de Hing vaig trobar un parell d'amics yachtmans que havien tingut de romandre a terra per una averia al timó.
1252 Vaig dir-los la meva història, i ells semblaven menys sorpresos que divertits. El capità Goyles i els dos homes estaven encara observant el temps. M'adreço vers l'hotel i preparo a Ethelbertha. Tots quatre anàrem plàcidament al moll, on trobàrem el bot. A bord sols hi havia el minyó.
1253 Vaig tenir una pèrdua, però també vaig tenir la satisfacció de... «mirar bé», el que havia fet i entabanar el capità Goyles. El Rogue el vaig deixar a càrrec d'un marí de la localitat, que per un parell de lliures es comprometè a tornar-lo a Harwich, i nosaltres retornàrem a Londres per tren.
1254 Bé conec que t'agradaria més que hi anés, però no vull. És la companyia d'altres homes, el que necessites. Mira de persuadir a George i Harris perquè vagin amb tu. Creu-me; un cervell tan treballat com el teu, requereix de tant en tant un descans de les preocupacions casolanes.
1255 Oblida per un moment que els nens necessiten lliçons de música i sabates i bicicletes, amb tintura de riubarbre, tres cops diaris; oblida que a la vida hi ha d'aitals coses com són els cuiners, els empaperadors de la casa, els gossos del veí i els comptes del cansalader.
1256 Marxa per un espai de temps i dóna'm ocasió que m'adoni de la teva manca al costat meu i reflexioni sobre la teva bondat, que tinc sempre al davant; car és molt humà que jo no ho consideri sovint, de la mateixa manera que hom es fa indiferent a la benedicció del sol i a la bellesa de la lluna.
1257 Dins una vida de gaudi seguit, puc imaginar la dolor com una variant benvinguda. De vegades penso si els Sants del Cel no sentiran la continua serenor com una càrrega pesant. A mi, el viure d'infinita felicitat, ininterromput per una sola nota de contrast, em faria esdevenir boig.
1258 Suposo que sóc una estranya mena d'home: de vegades ni jo mateix m'arribo a entendre; hi ha moments que jo mateix m'avorreixo. Sovint, un curt discurs com aquest, endreçat a recòndites fondàries d'indescriptible emoció, han commogut Ethelbertha; però aquesta nit semblava estranyament incompassiva.
1259 Hi havia una frivolitat, en ella, que no s'esqueia amb el tema que tractàvem. No em semblava molt afalagador que una dona mirés joiosament la separació del seu marit durant tres o quatre setmanes. No és el que jo nomenaria molt femení, ni era, altrament, cosa pròpia d'Ethelbertha.
1260 Li vaig respondre que no era gaire aventatge que George vingués, car, essent fadrí, ningú no sortiria beneficiat amb la seva absència. Però una dona mai no capeix la ironia que no vol. Sols va fer esment que no fóra cosa amable de no convidar-lo. I ho vaig prometre així.
1261 Sempre hi ha quelcom de desplaent, amb aquest tàndem. La teoria del que munta al davant és que res no fa el qui va al darrera; i el que va al darrera pensa que ell, tan sols, és la força motriu, i que el que va al davant no fa res més que sonar la botzina. El misteri mai no es resoldrà.
1262 Tots dos eren joves, i ell acostumava a fer semblants coses. Ella esperava que saltaria a terra en arribar al cim, i que restaria esperant-la amb una positura descuidada i graciosa, quan, contràriament, va veure'l traspassar el cim i davallar ràpid per una llarga i escarpada rampa.
1263 S'apoderà d'ella primerament la sorpresa, després la indignació, i darrerament el pasme. Corregué al cim tot cridant, però ell no girava mai el cap. Va veure com desapareixia a un bosc que hi havia a una milla i mitja de distància, i aleshores segué a terra i esclatà en un plor.
1264 Aquell matí havien tingut una petita qüestió, i ella començà a dubtar si son marit s'hauria pres la cosa massa seriosament i intentava la deserció. No tenia diners; no sabia holandès. En passar la gent semblava apiadar-se d'ella, que volia fer compendre el que li havia succeït.
1265 Se l'emportaren en un carro, però ella no semblava voler ni el minyó ni la bicicleta, pel qual motiu el deixaren anar, restant tots bocabadats. Mentrestant, Harris seguia sa marxa amb delit. Li semblava que, de sobte, havia esdevingut més destre i àgil ciclista en tots sentits.
1266 I digué, pensant dirigir-se a Mistress Harris: «Fa mesos que no havia sentit tan lleugera aquesta màquina. Em sembla que l'aire se m'assenta bé.» Després va dir-li que no s'espantés i li faria veure el de pressa que podia anar. S'inclinà sobre el manillar, posant el coll al treball.
1267 Així corregué gaiament per espai d'unes cinc milles. Després, segons ell explica, començà d'adonar-se que quelcom anava malament. No el sorprenia el silenci, car el vent bufava fort, i la màquina fressava molt. Fou una sensació de buit que li arribà. Estengué sa mà al darrera i cercà.
1268 Saltà o, més bé, caigué de la màquina, i esguardà al lluny del camí, que s'estenia blanc i recte al mig del bosc, i ni una ànima es veia en tot el llarg. Tornà a muntar la màquina i va desfer el camí vers l'alt del puig, arribant en deu minuts al lloc on el camí es dividia en quatre.
1269 Va demanar-los si havien vist la seva esposa, i ells l'interrogaren pels detalls; però Harris no sabia prou l'holandès per a fer una descripció. Tot el que pogué dir-los fou que era una dona formosa, de mitjana alçada; la qual descripció, per massa genèrica, no va fer-los impressió.
1270 El noiet, que semblava desitjós de alliberar-se'n li proposà que demanés a l'estació de policia de la ciutat propera. Harris ho féu així. La policia, donant-li un tros de paper, li digué que fes una acurada descripció de la seva esposa, amb detalls del lloc i moment en què l'havia perduda.
1271 Segon: l'hauria perduda de debò? Tercer: per què l'havia perduda? Amb l'ajut d'un hosteler que parlava un xic l'anglès, vencé Harris els dubtes de la policia. Li prometeren de fer quelcom, i al vespre la hi portaren en un carretó cobert i una factura de les despeses fetes.
1272 Què ens cal, ultra les robes? Una mica de cognac. Escriu-ho. Un tirabuixó. Escriu-ho. Escriu-ho tot, i així de res no t'oblides. Aquest era sempre el seu pla. Un cop feta la llista, la repassava curosament, tal com aconsellava, per convèncer-se que res no havia oblidat.
1273 En anant de pujada fallarà la roda d'aital faisó que haurem d'arrossegar la màquina. Li provarà l'aire del cim de muntanya, i de sobte anirà bé. En anar de baixada començarà a retreure'ns el mal negoci que ha estat per a nosaltres, i això li produirà remordiments i darrerament desesperació.
1274 Al moment que anàvem per la fosca més enllà de Kemp Town, va apagar-se i fóreu denunciat per anar sense llum. Recordeu que, les tardes de sol, el portàveu a la bicicleta i brillava tant com valia; però, en arribar l'hora d'encendre, el fanal era afadigat i volia descansar.
1275 Potser que hi hagi un pais millor, on els sillins siguin fets de l'arc de Sant Martí i plens de núvols. Al món que som, la cosa més senzilla és acostumar-se a les coses dures. Recordeu el sillí que compràreu a Birmingham? Era dividit pel bell mig, talment com un parell de ronyons.
1276 La màquina va bé ara, i vull que romangui així fins que marxem. Vaig tenir, una vegada, una bona lliçó, amb això dels repassos. Hi havia, a Folkestone, un home que jo trobava a Lees i que un vespre va proposar-me de fer una llarga passejada en bicicleta, tots dos, a l'altre dia, i vaig acceptar.
1277 Comprenc que no era bona pensada. D'ordinari no sóc un cap lleuger, però em devia haver afectat la influència d'ell. Aleshores digué que, ja posats, volia donar una mirada a la cadena, i tot seguit començà a treure l'aparell, mentre volia jo convèncer-lo que no fes tal cosa.
1278 Malgrat tot, jo só dèbil en haver de ferir els sentiments d'algú, i vaig deixar-lo continuar sa obra catastròfica. Abandonà la feina de cercar els cargols, dient que aquests tenien la graciosa propietat de perdre's i aparèixer quan hom no hi pensa, i que de moment es dedicaria a enllestir la cadena.
1279 En retrobàrem onze. En fixàrem cinc a un costat i sis a l'altre, i mitja hora després la roda era al seu lloc de bell nou. No cal dir que ara és bellugava més que no pas abans; un nen ho veuria. Ebbson digué que, de moment, ja anava bé. Semblava que començava a fastiguejar-se.
1280 Ell havia ja perdut, a l'últim, la serenitat, i tot seguit insultava la màquina. Jo estava content de veure com aquesta aguantava els atacs. Tot el que després s'esdevingué no fou sinó una veritable lluita entre ell i la bicicleta, embranzinant-se i escometent-se tots dos.
1281 La bicicleta semblava, així mateix, com si n'hagués tingut prou amb el joc. Fóra difícil dir quin, de tots dos, havia rebut més. Vaig conduir-lo a la cuina de darrera la casa, on, sense sosa per a treure's la grassa, ni cap menester, es rentà i tot seguit vaig deixar-lo anar a casa seva.
1282 Vaig deixar a mans seves l'assumpte i en va aconseguir cinc lliures, dient-me ésser més del que esperava. Hi ha dues maneres de fer exercici amb una bicicleta: muntant-la i adobant-la. Altrament, penso que qui en treu gaudi, d'adobar una bicicleta, potser treu la millor part del negoci.
1283 Amb una clau, uns draps, una setrillera i quelcom per seure, roman feliç per tot el dia. Certament ha de passar desaventatges també (no hi ha rosa sense punxes). Sembla un calderer; la màquina ens porta sempre la idea d'haver estat furtada i tractar-se de desfigurar-la.
1284 Si sóc lluny per a portar-la arrossegant, m'assec a la vora del camí i espero el pas d'un carro. El perill major el trobo sempre en l'adobador errant, per al qual la vista d'una màquina feta malbé és com un cadàver que trobés un corb, al seu volt; l'escomet amb un coral crit de triomf.
1285 Em resten, doncs, un nombre limitat de qüestions en les quals tinc tota mena de certitud, entre elles la convicció ferma, que al tàndem no li cal cap repàs. Altrament tinc el pressentiment que així Déu em perdoni com cap ésser humà tantejarà la màquina d'avui a dimecres al matí.
1286 Llavors demanareu a crits que hom vos digui on heu deixat els setrills i què heu fet del martell-cargol (1), i, mentre vos esforceu a sostenir la bicicleta contra un arbre, demanareu qui us netegi la cadena i qui us infli el pneumàtic de la roda trasera. Comprenc que George tenia raó en el que deia.
1287 He llegit llibres publicats a Londres, per a ús dels viatgers anglesos per l'estranger, les quals fulles són plenes de semblants bogeries. Algun ximplet educat que malentén set llengües, sembla que vagi escrivint aquests llibres per l'errònia informació de la moderna Europa.
1288 Jo mateix he observat estrangers, als andens de les estacions i als encreuaments dels carrers, llegint tals llibres en veu forta. Hom no sap quina llengua parlen, ni es té la menor notícia del que estan dient. Potser val més que sigui així; Si fossin entesos rebrien, segurament, disgustos de no dir.
1289 Hi han unes coses que em calen: un barret i un parell de sabatilles, entre altres. El vapor no surt de Tilbury fins a les dotze, i ens deixa espai. Voldria fer la prova d'enraonar així on pugui judicar exactament dels efectes. Voldria veure la sensació que hom experimenta en parlar d'aquesta manera.
1290 Volia que Harris i jo l'acompanyéssim dintre les botigues. Digué estar disposat a fer la provatura amb la presència de Harris, la qual corpulenta figura faria de defensa, i jo a la porta disposat a cridar la policia si fos necessari. Anàrem a casa Harris i li férem la proposició.
1291 Ajudar-lo a retrobar les seves coses i acabar d'empaquetar-les. Després esperar-lo mentre es desdejunava amb un àpat abundant; un fastigós entreteniment per a l'espectador, ple de monotonia. Jo sabia que si dormia a Beggarbush es llevaria d'hora. He dormit allí de vegades, i sé el que succeeix.
1292 I immediatament un cos pesat (un cap, sembla), rebot contra la porta. Aleshores hom es torna boig cercant ses robes: res no roman on va deixar-se a la nit; tot el més necessari ha desaparegut absolutament; i, mentrestant, l'assassí, o la revolució, o el que es vulgui, segueix essent misteri.
1293 La porta mig s'obre, i quatre cares espectants, apilades unes amb altres, guaiten un hom com si hom fos fenomen reservat en aquesta cambra especial. En veure que hom és despert, la cara de dalt de totes, saltant calmosament sobre les altres tres, entra i s'asseu al llit en amical posat.
1294 Aleshores hom es gira, i s'adona que els altres tres nens han entrat, també, i són asseguts a terra en semicercle. Per llur actitud es desprén que els petits han pres allò per un espectacle o una conferència còmica, o una conjura, i esperen calmosament que hom salti del llit i faci quelcom.
1295 El més senzill resulta deixar la qüestió a mans del més grandet, el qual aconsegueix, al cap d'una estona, fer-los sortir, i tancar la porta darrera d'ells; però aquesta torna a obrir-se immediatament, i un, que generalment s'escau ésser Muriel, és llançat a dintre com si l'engegués una catapulta.
1296 I hom accedeix. Més tard penseu que el millor modo de veure el que passa és imaginar que un hom, impossibilitat de dormir, es llevi de bon matí i pensi que li agradaria jugar al cricket. Els nens, ensenyats a ésser cortesos amb els hostes, veuen un deure d'ells a entretenir un hom.
1297 Això és meravellós. Com més es rumia en això, més gran es fa el misteri. Algun esperit imprecís actuant independent de nosaltres dintre nostre, deu comptar les hores mentre dormim nosaltres. Sense l'ajut de rellotge, ni del sol, ni de cap mitjà conegut, ell vigila en la foscor.
1298 Fos quin fos el procés, l'home no se n'adonava. En el meu cas, al meu vigilant intern li manca potser un xic de pràctica. Ho fa tan bé com sap, però és massa neguitós i perd el compte. Jo li dic per exemple: «-A dos quarts de sis, si us plau!», i em desperta amb un sobresalt a dos quarts de tres.
1299 Miro el rellotge, i ell em fa pensar que potser no vaig donar-li corda i me'l poso a l'orella: encara marxa. Ell em fa pensar que qui sap què li ha passat, car confia que són les cinc o un xic més aviat. Per satisfer-lo em poso les sabatilles i baixo a veure l'hora al rellotge del menjador.
1300 Tot (especialment ço que té un angle agut) troba un gaudi covard a atiar. Quan un hom duu unes sabates fortes, les coses semblen esberlar-se en el camí. Quan un hom s'aventura entre els mobles, vestit amb llanes, sabatilles i sense mitjons, sembla que s'acosten i empaiten.
1301 De les quatre a les cinc em desperto cada deu minuts, i llavors em faig retret d'haver dit cap paraula a l'esperit sobre l'assumpte. A les cinc en punt aquest marxa a dormir, afadigat a la fi, i traspassa la feina de despertar-me a la minyona, que ho fa una hora i mitja més tard que de costum.
1302 No sabia què fer amb mi mateix, car el nostre tren no sortia fins a les vuit. Tot el nostre equipatge havia estat empaquetat i enviat, al vespre, juntament amb les bicicletes, a l'estació del carrer de Fenchurch. Vaig anar-me'n a mon despatx, pensant que podria escriure durant una hora.
1303 Algunes coses s'han dit, desplaents, dels meus treballs; però res no s'ha escrit encara que pugui fer justicia a aquests paràgrafs. Vaig llençar-los al cistell, i vaig seure tractant de recordar si hi havia cap institució de caritat que proveís pensions per als autors agotats.
1304 Per fugir d'aquestes reflexions determino posar-me una pilota de golf a la butxaca i, escollint un club, vaig sortir a la devesa. Un parell de bens hi estaven pasturant, i em seguiren, prenent un alt interès envers el meu joc. Un d'ells era un carinyós i simpàtic company.
1305 En realitat hi havia cops encertats, però belava així per esperit de contradicció i pel gust de cridar. Ben clara era la cosa. Per un accident lamentabilíssim, un dels meus cops més vigorosos féu anar a parar la pilota al nas del bon be; i, el dolent, en veure-ho, esclatà en una rialla.
1306 Hauria donat mitja corona perquè la pilotada l'hagués rebuda aquest en lloc del bon be. Però, al món que som, sempre és el bo i l'amable qui paga la trencadissa. Havia passat més temps del que pensava, quan Ethelbertha vingué a dir-me que eren dos quarts de vuit i que el desdejuni era a taula.
1307 Tem que un estrany pugui pensar que he intentat un suïcidi digne d'un pobre d'esperit, i que els veins puguin creure, pels senyals, que no som feliços plegats. Com a argument més respectable, també m'ha indicat que el meu aspecte no és pas d'home amb qui es pugui fer brometa.
1308 Però, en canvi, hauria volgut una estona per a dir algunes paraules als nens, de comiat i advertiments, majorment pel que respecta a la meva canya de pescar, que ells persisteixen a fer servir per a bastons de Cricket. Cosa que em fastigueja és haver de cuitar per pendre el tren.
1309 Pel que toca a ells (segons va informar-me Harris a empentes, tot trotant pel camí), el culpable del seu retard era la nova cuina econòmica, que aquell matí havien assajat per primer cop i que havia comès l'entremaliadura de fer botar de l'olla els ronyons i i escaldar al cuiner.
1310 Des de casa seva a l'estació hi havia deu minuts a peu. Mon oncle deia sempre: «Pren-te un quart d'hora i vés-hi amb calma.» Però el que feia sempre, era començar amb cinc minuts de temps i anar a tot córrer. No sé pas per què aquest era el costum de tots els d'aquell barri.
1311 Molts grassos senyors de negocis de la City vivien aleshores a Ealing (bastants, em sembla, hi viuen encara), i prenien els trens de les primeres hores, que anaven al centre de la ciutat. Tots sortien tard de casa, i tots portaven a l'una mà una bossa negra i un diari, i un paraigua a l'altra.
1312 No era pas un espectacle que valgués la pena. Els senyors de negocis no sabien córrer amb traça, ni tan sols corríen lleugers; però eren seriosos i ho feien tan bé com podien. Les carreres tenien més atractiu per l'esforç neguitós dels corredors que no pas per l'art que encloguessin.
1313 No acabava la frase. Tenia orgull a dominar-se. Un cop enllestit aquest assumpte, anava al rebedor, on la tia Maria tenia el costum d'ajuntar els nens per acomiadar-lo. La meva tia mai no sortia, encara que anés a la porta del costat, sense prèviament donar un tendre comiat a tots els de la casa.
1314 I succeïa que un dels nens no era trobat enlloc, i, al moment que era advertida sa manca, tots els altres s'escampaven de sobte, cridant, per cercar-lo; pero, tot seguit, el perdut apareixia donant una raonable explicació de l'absència, i corria cap als altres a dir-los que havia aparegut.
1315 Per a major dissort, sempre un nen tenia la cara untosa, i esdevenia que aquest era el més carinyós. D'anar bé les coses, el noi més gran sortia amb una falòrnia de si els rellotges de la casa anaven cinc minuts endarrerits, pel qual motiu havia fet tard a estudi el dia abans.
1316 Tots el nens que la tia no podia aturar, corrien darrera d'ell: dos lluitant per portar-li el paraigua, i els altres botant envers la bossa. I, en retornar, descobríem sobre la taula del rebedor la cosa més important, que havia descuidat, restant tots rumiant el que diria quan vingués.
1317 Ell va dur-se la mà al cor i digué que tindria gran plaer a fer-ho. Aleshores, prenent la tercera frase del capítol, George li preguntà quant ens en faríem, de la carrera. La qüestió introduïa en la conversa un vil element, i el cotxer semblava estar ofès en sos sentiments.
1318 Al bell davant d'una sabateria, una mica més enllà del teatre d'Astley, que ens semblava la mena de botiga que ens calia, férem aturar el cotxe. Era una d'aqueixes botigues atapeïdes que, tot just obren llurs portes al matí, comencen a llançar llurs gèneres al vessant de les portes.
1319 George abandonà «Mister X.», i, tombant la fulla, prengué a l'atzar una frase, que no fou una selecció feliç: certament era de sobres per a qualque sabater. Al nostre cas, amenaçats a tot arreu per rengleres de sabates de totes menes, la frase assolia tots els caires d'una ximpleria.
1320 Tornàrem al nostre cotxe, i marxàrem, deixant el botiguer a la porta, rodejada de sabates, dirigint-nos una pluja de frases que no vàrem escoltar, però que els que passaven sembla que trobaren força interessants. George volia aturar-se en una altra sabateria i provar l'experiment de bell nou.
1321 Del cert volia unes sabatilles, però el vàrem convèncer que deixés la compra fins a arribar a ciutat estrangera, on els comerciants estan, potser, més acostumats a aquella manera d'enraonar, o, almenys, són més amables de natural. Quant al barret, de cap manera no s'ho volia deixar córrer.
1322 George digué que la pendria tal com era. Va pagar quatre xelins i mig en argent i sortí. Harris i jo el seguírem. Al carrer Femchurch deixàrem el cotxe, donant cinc xelins al cotxer, Aquest ens féu una altra reverència i ens digué que donéssim records de part seva al emperador d'Àustria.
1323 Un cop al tren, resumint els nostres parers, resultava perdut el joc per dos vots contra un. I George, evidentment despagat, llançà el Manual per la finestrella. Trobàrem al vaixell els nostres equipatges i les nostres bicicletes, i amb la puja de la marea, a les dotze, ens esmunyírem pel riu.
1324 Mai no he trobat un conreador de conills que tingui dues mil lliures anyals, malgrat haver-ne conegut molts que començaren amb l'assortiment necessari dels dotze conills escollits: quelcom sempre ha vingut a destorbar el negoci. Potser que l'atmosfera d'una conillera atrofia l'enteniment.
1325 Si tingués un gat que patís de convulsions l'anunciaria per vendre'l, o en faria regal. Però el nostre deure era informar de tot el que se'ns demanava. Algun boig ens va escriure preguntant sobre això, i jo mateix vaig perdre un matí cercant coneixements sobre l'assumpte.
1326 Vaig trobar el que volia a la fi d'un llibre de cuina. Per cert que mai no he comprès el que hi feia allí, tal notícia, que per res, en absolut, pertanyia als motius del llibre. No deia si es podia condimentar un plat saborós amb un gat, encara que fos curat de convulsions.
1327 El demandant ens va dir que el resultat del nostre consell havia estat un dany per valor de dues lliures al parament de cuina, sense comptar una finestra trencada amb la qual potser s'emmetzinà la sang; amb totes les quals coses les convulsions del gat anaven més malament que abans.
1328 I, malgrat tot, era una recepta ben senzilla. Consistia a agafar el gat entre les cames, dolçament per no fer-lo patir, i, amb unes estisores, fer-li un tall penetrant a la cua. Havia d'anar-se amb cura de no tallar la cua per cap lloc; es tractava solament d'una incisió.
1329 Com nosaltres vàrem explicar al demandant, el lloc apropiat per a fer l'operació era el soterrani. Un hom que no fos un idiota no hauria intentat de fer-la a la cuina i per ell sol. Donàvem també informacions sobre protocols. Dèiem la forma de dirigir-se als pars d'Anglaterra i als bisbes.
1330 Encara, avui per avui, llegeixo els consells de l'Oncle Henry, i, encara que no m'estigui bé dir-ho, em semblen cosa bona. Sovint penso que, havent seguit els consells de l'Oncle Henry més fidelment, hauria estat més savi i hauria comès menys errades, i em sentiria més satisfet de mi mateix.
1331 El nostre propietari, un dels ignorants majors que he conegut, incapaç d'avergonyir-se mai, el recordo un cop informant un corresponsal que Ben Johnson havia escrit Rabelais per pagar l'enterrament de la seva mare. Sols reia de bona gana quan se li feia avinent una errada.
1332 El que ens alimentava era el convenciment que instruíem la humanitat. De tots els jocs del món, el més universal i eternament popular és el joc de l'escola. S'ajunten sis nois i es posen al llindar d'una porta, mentre un altre passeja amunt i avall amb un llibre i un assenyalador.
1333 Nosaltres hi jugàvem essent vailets, hi jugàvem de minyons, hi jugàvem fets homes i dones, i hi juguem de vells, tot fent via vers la tomba. Mai no ho trobem sense solta, i mai no ens fastigueja. Sols una cosa canvia: el llibre i l'assenyalador, que tots set desitgen de tenir al seu temps.
1334 Però estem fent una altra digressió. Era per explicar la meva permanent manca d'inclinació per a ésser vehicle d'informació útil, pel que recordo aquestes coses. Tornem a l'assumpte. Algú que firmava Balonista, havia escrit per demanar detalls de la fabricació del gas hidrogen.
1335 Peró jo aconsellava al Balonista aquell, que prengués tota mena de precaucions per evitar qualque accident. Què més podia fer? Deu dies després, una dona de roges galtes vingué a la Redacció portant a la mà una cosa bellugadissa que ella deia que era son fill, de dotze anys.
1336 El que voldria saber és el que vostè farà per ell. El nostre redactor en cap aconsellà una bona rentada de cap. Jo vaig creure que la senyora es llançava sobre d'ell; però de primer antuvi s'esbravà amb paraules. Sembla que ella no pensava pas amb una rentada de cap, sinó amb una indemnització.
1337 Sóc del parer que, si arriba a fer el que deia, s'hauria aconhortat la senyora; però, no podent-se pendre per sa mà la justícia, pensà de recórrer als Tribunals oficials. El nostre redactor en cap havia estat escarmentat del Tribunals, i tenia la màxima de defugir-los tant com es pogués.
1338 Si m'amenacés de pendre-me'l per la força, amb tot i no ésser cap perdonavides, defensaria de la millor manera sa propietat. Si m'indiqués el seu propòsit d'obtenir-lo per l'acció de qualque Tribunal de justícia, el trauria de la butxaca, l'hi donaria, i pensaria haver-me'n sortit baratet.
1339 No ha estat pas culpa seva, sinó la planeta. D'aquí endavant dediqui's als Consells morals i a la Crítica. Amb això va bé. Però estigui's de fer cap més informació útil. Ja dic que no és pas culpa seva. La seva informació era bastant correcta. Res es pot dir en contra. Solament que.
1340 Així hagués seguit sempre el seu consell! Prou de disgustos hauria estalviat a mi i a d'altres. No trobo la raó de la malastrugança, però és de debò. Si dono instruccions sobre el millor camí de Londres a Roma, el qui el segueix perd el seu equipatge a Suïssa o es nega a Dover.
1341 Un cop em vaig pendre grans treballs per explicar a un home com podia casar la seva germana a Estocolm: vaig indicar-li l'hora que sortia el vaixell de Hull i els millors hotels per a estatjar-se. Ni una errada no hi havia a la informació que vaig donar-li, de cap a peus.
1342 Per aquest motius he arribat a contenir els meus impulsos de donar informes. I és per això que res de pràctica instrucció no es trobarà en aquestes pàgines mentre jo pugui. Res de descripcions de ciutats, ni reminiscències històriques, ni arquitectura, ni costums idiosincràsics.
1343 Tantes avingudes, amples i estretes, per les quals les petites criatures bullen en estranya confusió. Aquestes, donant-se importància; aquelles, que s'aturen per comentar unes amb altres; les de més enllà, que passen carregades amb grossos farcells; algunes que no fan més que passejar al sol.
1344 Els habitants de les blaves muntanyes de l'Alsàcia, recorden també que visqué entre ells. I, si la meva memòria no erra, també va visitar els bancs d'Allan Water. Degué ésser un veritable jueu errant, car avui per avui encara les donzelles n'escolten, a llur dir, els passos silenciosos.
1345 Recordo també haver-li sentit dir, quant al paisatge en literatura, que agrairia a l'autor tal descripció el mateix que si n'escrigués una altra, dient eloqüentment el que havia tingut per a menjar. Però ho deia referint-se a un altre assumpte: al lloc propi, principalment, de cada art.
1346 El meu amic sostenia que, així com el llenç i la pintura constitueixen un mitjà erroni per a contar històries, de la mateixa manera el pintar per mitjà de la paraula és, quan es fa millor, un groller mètode de donar impressions que altrament podrien ésser més ben gaudides per la vista.
1347 I passà al tercer, que darrerament estava com assegut sobre punxes i fent senyals amb els braços estesos, com descrivint quelcom. Ell ho hauria hagut de dir en un esclat, encara que el professor res no li hagués preguntat. Tenia la cara encesa de retenir el secret de la cosa.
1348 Altra errada. El poeta res no havia dit de gats. «-Esquirols», volia, el mestre, que diguéssim. No recordo gaires més detalls d'aquest bosc. Sols recordo que es parlava també del cel. En els punts on els arbres feien espai, es podia, mirant a dalt, veure el cel, sobre un hom.
1349 Sovint hi havia núvols, al cel; i alguna vegada, si mal no recordo, la donzella va mullar-se. M'he aturat al present incident perquè sembla resoldre'ns tota la qüestió del paisatge a la literatura. Mai no he pogut, ni puc avui, compendre per què el que havia dit el primer xicot no era prou.
1350 Als alemanys de Posen que desitgen conversar amb naturals de Wurtemburg els cal usar sovint el francès i l'anglès. Les noies que han rebut educació a Westfalia, sorprenen i decepcionen llurs pares en no ésser-los a elles possible de compendre una paraula en Mechlenberg.
1351 En el que resta de segle penso que l'Alemanya resoldrà sa dificultat de l'assumpte de la llengua parlant anglès. Tots el nois i noies de ciutat el parlen. Si la pronunciació anglesa fos menys arbitrària, sens dubte que dins de no gaires anys, relativament parlant, es faria la llengua universal.
1352 I molts anglesos sembla que han arribat a la mateixa conclusió. Erren, però. Realment hi ha gramàtica anglesa, i un d'aquests dies reconeixeran el fet les nostres escoles, i amb ella seran educats els nostres fills, penetrant potser fins als nostres cercles polítics i literaris.
1353 Actualment som abocats a convenir amb els estrangers també. La pronunciació anglesa és la gran dificultat. La gramotologia anglesa sembla talment inventada per disfressar la pronunciació. És un bon acudit per a avançar-se a la presumpció de fàcilment gaudir-la l'estranger.
1354 Res es podria descobrir de més ximple ni més inútil per l'ensenyança. Es xuclaran els llavis de gust en veure'l com una papallona s'asseca ennegrint-se. L'autor, sacrificant l'art a la golafreria, hi consentí. Canviaren el llibre i hi afegiren vocabulari, deixant la resta com estava.
1355 Heu's aquí sos títols. Un home verament notable per la seva inhabilitat per a ensenyar res a ningú. Sembla haver estat escollit per a joia dels deixebles, més que no pas per a instrucció. És sempre una figura còmica. Cap francès d'aspecte digne es contracta a les escoles angleses.
1356 I després, en dur orgullosament un pare son fill i hereu a Dieppe, simplement per descobrir que el noi no sap prou per demanar un cotxe, el pare no acusa el sistema, sinó sa víctima innocent. Em limito al francés, per ésser aquest l'únic idioma que nosaltres intentem sempre de fer apendre al jovent.
1357 A l'escola alemanya el mètode és una mica diferent. Es dedica una hora diària al mateix idioma, amb la idea de no donar temps al deixeble perquè oblidi, en arribar a una lliçó, el que va apendre a l'anterior. La idea és, doncs, que aprengui. No se li dóna un estranger ridícul.
1358 La llengua que es desitja és ensenyada per un mestre alemany que la coneix per dintre i per fora tan perfectament com coneix la seva. Pot ser que son sistema no proporcioni al noi alemany aqueixa perfecció d'accent estranger per la qual el turista britànic és reconegut ça com lla.
1359 Els deixebles no diuen, de llurs mestres, menja-granotes o salsitxes (1) ni preparen per a l'hora de francès o anglès una exposició d'enginy casolà. Seuen, i per propi acord tracten d'apendre la llengua estrangera amb la menor molèstia possible per als que els ensenyen.
1360 Anàvem amb les nostres màquines pel bosc, dilluns a la tarda, en companyia de molts altres ciclistes; deport que tan plau als naturals del país, les belles tardes de sol, quan els seus viaranys en l'ombra són plens de gent joiosa i distreta. Hi havia una bella jove amb una màquina nova.
1361 Jo, no gaire satisfet d'arrossegar el tàndem tot sol, vaig baixar també, ajuntant-me a George, i deixant la màquina arrambada a un arbre. Harris cridà una mica, volent dir si érem una vergonya per a la nostra pàtria, i seguí via avall. De cop i volta se sentí el crit anguniós d'una dona.
1362 Tota sorpresa, semblava dubtar si continuava amunt o girava rodes. Per moments esdevenia més i més mullada, mentre l'home de la mànega, potser cec, potser embriac, amb la major indiferència seguia fent ploure l'aigua al bell damunt de la noia. Una dotzena de crits l'avisaven de tots indrets.
1363 El pensament del maneguer sembla que va ésser el mateix, retenint la màquina per mullar Harris. El resultat natural que s'esdevingué fou que entre tots dos, a tort i a dret remullaren d'allò més tothom que era prop d'ells fins a una distància de cinquanta metres, exceptuant-ne ells dos.
1364 Entre tots tres començaren a batre el compàs amb la mànega. Apuntaven al cel, i l'aigua descendia sobre la gent a la manera d'una tempestat equinoccial; apuntaven avall, i l'aigua sortia en ràpid torrent fent botar el que agafava pels peus i doblegant el que agafava pel mig.
1365 De primer antuvi vaig començar de dubtar què fóra més útil, si una escala de mà o bé un cove, per a dur a l'hotel les restes de Harris. La promtitud de George em sembla que salvà la vida de Harris en aquell embolic. Com que estava eixut, pogué arribar abans que els altres.
1366 La gent no sap que anem plegats, i nosaltres servarem el secret. Anirem al teu entorn interposant-nos amb la gent. Marxa fent zig-zag, no sigui que engeguin trets. Jo voldria que aquest llibre fos un estricte record del que s'escaigué, sense ésser desfigurat per la menor exageració.
1367 Harris sosté que no hi hagué tant. Admet que una o dues persones pogueren ésser mullades. Li he dit que, per tal de fer la prova, jo li apuntaria amb una mànega de regar a la distància de vint-i-cinc metres, i després em diria si el mot escaient és mullades. Però mai no ha acceptat la prova.
1368 I una de dues: el berlinès ha resolt el problema de la vida moderna de viure sense dormir, o, com Carlyle, deu estar desitjant l'eternitat. Per mi puc dir que no conec altra ciutat que tingui vida a tan altes hores, fora de San Petersburg. Però la ciutat de Sant Petersburg no s'aixeca de matí.
1369 San Petersburg és costum d'anar-hi, als music-halls, després dels teatres (i compteu que mitja hora ja es triga d'arribar amb un ràpit trineu), i no començant aquells fins a les dotze ben tocades. A les quatre del matí cal obrir-se pas pel Neva, materialment a la força, entre els vianants.
1370 Postdam, el Versalles de Berlin, és una bella petita ciutat voltada de boscos i de llacs. Ací, en les ombrívoles avingudes del seu parc extens de Sans-Souci, és fàcil imaginar el magre Frederic, amb aquell seu dificultós alenar, fent passejades en companyia del Voltaire dels aguts acudits.
1371 Seguint el meu consell, Harris i George consentiren a no romandre gaire temps a Berlin i seguir la nostra via a Dresde. La major part de les coses que Berlin pot mostrar poden veure's a qualsevulla altra part, i decidírem de conformar-nos amb una passejada en cotxe per la ciutat.
1372 El seu alemany era fàcil d'entendre, i sabia un xic d'anglès per a suplir els mots que no comprenguéssim. En l'home aquell no hi vàrem trobar defecte. Però el seu cavall era la més antipàtica de les bèsties darrera de les quals he anat. Així que ens va veure ens va agafar mania.
1373 El cavall girà la testa, esguardant-me de cap a peus amb un ull fred i vidriós. Després mirà a un altre cavall, amic seu, que hi havia algunes passes endavant. I jo sé el que va dir-li, perquè tenia un cap expressiu i no va fer el més petit intent per disfressar son pensament.
1374 El cavall girà el cap a esguardar novament. Mai no he conegut cap cavall que pogués girar-se com aquell. Jo he vist una girafa que sorprenia amb els seus exercicis de coll; però aquest era com el somni d'un hom després d'un dia polsós a Ascot, seguit d'un àpat amb sis antics companys.
1375 Indicant-nos Tiergarten, es posà tot seguit a parlar-nos del Reichstag, informant-nos de l'alçada exacta de l'edifici, longitud i amplària, a la faisó d'una guia. Després es referí, a la porta: ens digué que era feta amb pedra sorrenca, a imitació del Properleer d'Atenes.
1376 Prou d'explicacions, que tu no saps de què va; i, encara que ho sabessis, ells no t'havien d'entendre, parlant alemany. Seguírem així per tot el Linden. El cavall s'avenia a romandre quiet a estones per tal que poguéssim mirar bé a dreta i esquerra i oir els noms del que vèiem.
1377 El que fan és fastiguejar-me amb llurs parleries. Vejam per què no havia de cuitar, i ens en aniríem tots a dinar! Ben pensat, no estic gaire segur que aquella bèstia de l'ull fred i vidriós no tingués bon sentit. Del que estic segur és que molts dies m'hauria complagut si ell hi hagués mitjançat.
1378 L'alemany ama els ocells polits. Un ocell abandonat a si mateix fa son niu ça i lla, i aleshores no esdevenen decoratius, segons el concepte particular de decoració. Els ocells no l'haurien pas pintat d'enlloc, ni posat cap figureta de guix a prop, ni solament una bandera.
1379 Em plau de mirar-te, d'oir-te cantar; però no em plauen les teves maneres. Té aquesta capseta, i deixa les teves escombraries dintre, on jo no les pugui veure. Surt així que vulguis cantar, però els teus afers íntims reserva'ls per a l'interior de la capsa. Estigues-hi i no facis malbé el jardí.
1380 A Alemanya els nens de pit baten llur temps amb el bergansí, i l'ocell alemany ha arribat a preferir la capsa i tenir en menyspreu els pocs vagabunds incivilitzats que romanen construint llurs nius als arbres. Amb el temps, cada ocell alemany tindrà son lloc propi al chor.
1381 És un cantar sense mètode; i l'alemany, amant de la música, l'organitzarà. Algun gros ocell, de pap respectable, serà ensinistrat per dirigir; i, en compte de perdre's al bosc a les quatre del matí, cantarà en un jardí on es despatxa cervesa, a l'hora anunciada i acompanyat d'un piano.
1382 Planta set rosers a la part nord i set a la part sud; i, si tots no creixen d'iguals dimensions i forma, es capfica tant que a la nit no pot adormir-se. Cada flor la nua a un pal. Això perjudica la visualitat de la flor; però ell té la satisfacció de saber que la flor és allí i que es porta bé.
1383 A certa data fixa de la tardor, l'alemany posa els pals i cordills a les flors, i les cobreix amb una catifa xinesa; i a una certa data fixa de la primavera les descobreix, deixant-les com eren. Si es tractés d'una excepcional tardor o una excepcional primavera, tant pitjor per a les plantes.
1384 A l'alemany, tots aquests arbres amb llurs salvatges i desordenades maneres, li són de mal veure. L'àlber creix on es planta i tal com es planta; no té aspres idees pròpies, que no li escauen; no li cal balandrejar-se ni estendre's; creix recte i dret, talment com ha de créixer un arbre alemany.
1385 I per això, de mica en mica, Alemanya arrenca tots els altres arbres i planta àlbers en llurs llocs. A l'alemany li plau el camp, però el prefereix tal com la dama de la rondalla pensà que li agradaria més el bon salvatge més vestit. Li plau de passejar pel bosc... i trobar un restaurant.
1386 El sinuós cami era a la vora d'un torrent, el qual, cosa d'una milla, corria escumejant sobre les roques i entre riberes de boscatge. Jo anava tot corprès, fins a trobar en un revolt una colla d'un centenar de treballadors ocupats en reparar la vall i donar al corrent un caient respectable.
1387 L'esperança del municipi d'aquella vall era d'acabar, als dos anys, les obres en tota sa llargària i deixar-ho tot segons la naturalesa alemanya, polida amb ordre. Hi haurà un banc a cada cinquanta metres; un avís de la policia a cada cent; un restaurant a cada mitja milla.
1388 Però és una ciutat per a viure-hi d'estada, més bé que visitar-la en viatge. Sos museus i galeries, sos palaus i jardins, sos formosos i històricament rics voltants poden oferir gaudi tot un hivern, però maregen en una setmana. No té pas l'alegria de Paris o Viena, que de cop i volta s'esvaeix.
1389 Sos encisos són més fortament alemanys i més perdurables. És la Meca del músic; Per cinc xílings hom pot comprar una butaca al teatre de l'Opera, i amb ella s'adquireix la ferma inclinació a mai més pendre's el fàstic de seure en cap representació d'òpera de cap teatre francès, anglès o americà.
1390 El seu retrat, de dimensions naturals, penja al magnífic Zwinger que construí com a circ per a lluita de bèsties feres quan la gent estigué fastiguejada de tenir-les a la plaça del mercat: un home amb front d'escarabat, amb la cultura i gust que sovint acompanya l'animalitat.
1391 Són tan per ells els carrers, que tot i tothom ha de cuitar a apartar-se'n. Si hom no se n'aparta i esdevingués que el trobessin amb vida en arreplegar-lo de terra, després, en tornar als sentits, és multat per haver-se posat al pas del tramvia. Una tarda Harris se n'anà a fer una excursió tot sol.
1392 Jo reconec que no estic acostumat a estar-hi. El tramvia començà a córrer de sobte, i jo vaig recular, caient sobre un senyor gras que era justament al darrera, el qual no devia estar gaire afermat i va caure enrera contra un noi que duia una trompeta amb la seva funda de baieta verda.
1393 Estava per dir-los que ho sentia molt, que em perdonessin, quan, abans que jo trobés les paraules, el tramvia, sigui pel que sigui, va aturar-se sobtadament, i, naturalment, jo vaig caure cap endavant aplastant un vell de cabells blancs, que va mirar-me amb la severitat d'un catedràtic.
1394 Estaven una mica inquiets i res més. N'hi havia un, un home petit, que estava de peus i d'espatlles contra el fre. Vaig caure sobre d'ell cinc vegades (vaig comptar-les), i hom hauria esperat que a la quinta vegada hagués esclatat en una rialla. Doncs res d'això: semblava fastiguejat solament.
1395 Ens va dir que pensava que a la seva tia n'hi plauria un. George, val a dir-ho, ha pensat molt en sa tia durant el nostre viatge. Li ha escrit una carta diariament, i des de cada ciutat on ens hem aturat li ha enviat un obsequi. Penso que exagera una mica, i així li ho he dit mantes vegades.
1396 Però ell no vol pas atendre. Succeí que dissabte ens va deixar ben dinats, dient que anava a la botiga per comprar un d'aquells coixins per a sa tia. Digué que no trigaria, i proposà que l'esperéssim; Durant una bona estona vàrem esperar-lo, i, en tornar, vingué amb les mans buides i gest d'empipat.
1397 Em va dir que anava equivocat; i, com que jo no gosava entrar en una llarga explicació, em vaig sentir entrebancat d'allò més. Li diguí que no veia l'equivocació, i, assenyalant-li la moneda de vint marcs, vaig repetir per tercera vegada que volia un coixí, un coixí de vint marcs.
1398 Una tercera dameta va acostar-se. Jo crec que totes tres representaven la força total de la botiga. Aquesta tenia uns ulls espurnejants i un caient de descarada: un cap verd, diguem-ne. En qualque altra ocasió m'hauria plagut de trobar-la; però ara no aconseguí sinó empipar-me més i més.
1399 Res més volia, i així li ho vaig fer avinent; però declarant que de cap manera me n'anava sense. Havia fet el determini d'endur-me'l, encara que hagués d'esperar-me tota la nit. Ella va ajuntar-se amb les altres. Vaig creure que anaven a donar-me el coixí, i tot estava llest.
1400 Vénen tots dos per ací. Si us espereu els podreu veure pels vostres propis ulls. No és cap broma: són els autèntics. Com és costum a l'època present, els periòdics portaven alguns paràgrafs més o menys seriosos sobre la serp marina, i jo vaig pensar per un moment si s'hi referia.
1401 Venien cap a nosaltres, en carn i ossos, a no ésser que estiguéssim somiant: eren vius i reals. L'anglès milord i l'anglesa miss, talment com, anys i més anys, han estat pintats en els diaris humoristics del món i a l'escenari dels teatres. Anaven, de detalls, amb tots els ets i uts.
1402 El meu pobre avi, si visqués, potser podria fer-ho, car li seria, segurament, més familiar. Sols puc dir que em semblava innecessariament curt, lluint un parell de turmells (si m'és permès parlar d'aquests extrems) que, des del punt d'obir artístic, demanaven anar ben tapats.
1403 Aprofitant l'avinentesa de fer-los un petit servei, vaig guanyar-me la sort de poder enraonar cinc minuts amb ells. Eren ben amables. El senyor em va dir que el seu cognom era Jones i que venia de Manchester; però semblava no recordar la part de Manchester vista, ni on queia Manchester.
1404 A la noia li vaig demanar si no trobava que el vent bufava fred, i digué que ho havia comprovat a les cantonades i encreuaments dels carrers. Aquestes preguntes no vaig fer-les una darrera l'altra, tal com van escrites: les barregí amb la conversa; i ens separàrem com a bons amics.
1405 El Ministeri de Negocis Estrangers, a França, desitjós de calmar l'excitació del poble francès, que demanava la guerra contra Anglaterra, es procurà aquesta admirable parella i l'envià per la ciutat, tot convençut que un hom no pot divertir-se amb una cosa i desitjar a l'ensems d'acabar amb ella.
1406 La nació francesa veié els dos ciutadans anglesos (no en caricatura dibuixada, sinó de carn i ossos), i la seva indignació esclatà en rialles. L'èxit de l'acudit posà la parella en condicions d'oferir llurs serveis al Govern alemany, amb els meravellosos resultats que hom coneix.
1407 Cada suburbi deu haver estat un camp de batalla. És la ciutat que concebé la Reforma i va incubar la guerra dels trenta anys. Però un hom pensa que la meitat dels seus disturbis se'ls podia haver estalviat si hagués tingut finestres menys grans i menys propícies i temptadores.
1408 D'ençà d'aleshores s'han, decidit a Praga altres qüestions profundament transcendentals. Hom suposa, pel fet d'haver-se terminat sense violència, que tals qüestions foren tractades als soterranis. La finestra, com a argument, hauria estat una temptació massa forta per a un veritable fill de Praga.
1409 Al Teynkirche hi ha la trona corcada des d'on predicà Joan Huss. De la mateixa trona, hom pot oir avui la veu d'un sacerdot catòlic; mentre, a la llunyana Constança, una rústega massa de pedra, mig amagada entre les eures, marca el lloc on Huss i Gerome moriren cremats.
1410 I és que també l'Església es complau amb petites ironies. En aquesta Teynkirche hi ha enterrat Tycho-Brahe, l'astrònom que caigué en l'error vulgar de creure que la terra, amb ses onze mil creences i una humanitat sola, era el centre de l'Univers. D'altra part, observà les estrelles encertadament.
1411 Els jueus han estat sempre un important aspecte de Praga. Alguna vegada han ajudat els cristians en llur predilecta ocupació de matar-se els uns als altres; i la gran bandera onejant al cim de Altneuschule és prova del coratge amb què ajudaren el catòlic Ferran a resistir el protestant Swedes.
1412 El Ghetto de Praga ha estat un dels primers d'establir-se a Europa, i a la seva petita sinagoga, en peu encara, el jueu de Praga ha fet son culte per vuitcents anys, mentre llurs dones, devotament, escoltaven, de fora estant, pels forats fets als murs perquè hi posessin l'orella.
1413 En son recinte estret, o enlloc del món, segons llur llei, havien de reposar els ossos dels israelites. Avui, les tombes trencades, són apilotades confusament, com si haguessin estat llançades i giravoltades pels morts de les tombes de sota. Les parets del Ghetto han estat anivellades temps ha.
1414 Malgrat tot, vàrem parlar alemany en alguns carrers, car érem al cas de parlar alemany o tancar la boca. El dialecte txec es diu que assoleix gran conreu científic i és de molt antiga data. El seu alfabet conté quaranta dues lletres, ço que a un hom li suggereix la idea del xinès.
1415 Aquesta explicació no la poso com a cosa certa, sinó com a possibilitat solament. Per evitar l'innecessari perill, vàrem fer la nostra visita a la ciutat amb l'ajut d'un guia. Jo mai no he topat amb un guia perfecte. Aquest tenia dues faltes: l'anglès que usava era francament dolent.
1416 De primer antuvi hom tenia la idea que aquell guia s'ofegava de l'esforç de parlar. D'un moment a l'altre esperàvem que morís als nostres braços. A mesura que passava el temps ens hi anàvem acostumant, i deixàrem el pensament, que fèiem de bon principi, d'estendre'l a terra i descordar-li la roba.
1417 El convencional assentiment nostre, que donàvem sota la creença que es desfeia en eloqüència pels bells indrets i l'arquitectura de la ciutat, el bon guia l'estimava com a simpatia i interès envers la seva beneïda loció. El resultat fou que ara no hi havia manera de separar-lo del seu assumpte.
1418 Per la meva part no puc elogiar-lo ni censurar-lo: un llarg seguit de desenganys m'han desanimat. Altrament, viure sempre en una atmòsfera de petroli, per feble que sigui, ha de produir objeccions a l'entorn, especialment en un home casat. Ara mai no en provo ni la mostra.
1419 Per aquells dies s'havia fos una estàtua per a l'ornament de la ciutat. He oblidat ja de qui era l'estàtua: recordo solament que era de la mena usual d'estàtues que es veuen pels carrers, ací i allà, representant el cavaller segons consuetud, amb el coll ert, muntant el cavall típic.
1420 Però, en detall, no mancava d'individualitat. En lloc del clàssic fre a la mà, aquell duia estès a la mà el seu propi capell de plomes; i el cavall, en lloc de la usual cascada per cua, tenia un apèndix atenuat, que semblava, en certa manera, no estar en relació amb son posat ostentós.
1421 George anava a mirar-la lleugerament i passar tot seguit, segons acostuma amb les estàtues; però nosaltres insistírem a aixecar el cap i contemplar-la atentament. Vàrem donar amb ell quatre voltes a l'entorn de l'estàtua, i la hi férem veure des de tots els punts de vista possibles.
1422 Em sembla que, en definitiva, vàrem donar-li la llauna d'allò més; però el nostre objecte era que li restés ben gravada. Li contàrem la història de l'home que muntava el cavall; li diguérem el nom de l'artista que l'havia feta, el pes i l'alçada. Férem allò que se'n diu fer l'article de l'estàtua.
1423 Digué que anaven voltant pel Tàmesis fins a arribar a Embankment, i el seu amic s'espaordí, insistint que veia l'estàtua de Wellington a la cantonada del pont de Westminster, quan sap tothom que l'estàtua és a Piccadilly. Arribant ací, érem a la vista de la primera de les còpies de fusta.
1424 George se'l mirà; però Harris és home que fàcilment hauria pogut ésser un bon còmic: la seva fesomia expressava certa sorpresa i alarma. Llavors els ulls de George es giraren vers mi. Jo em vaig esforçar el possible per copiar l'expressió de Harris, afegint per la meva part un gest de reconvenció.
1425 Es trobava apaivagat i profundament agraït. Passat algun temps, una nit, després d'una llarga passejada a cavall i un àpat d'allò més satisfactori, començàrem a enraonar, donant-li un bon cigar; i, retraient les coses des de llur començ, li contàrem l'estratagema que haviem ordit pel seu bé.
1426 Jo ho dubto un xic, car trobo que és un lloc petit que no té condicions per a una multitud. A Carlsbad un hom es lleva a les cinc. L'hora de moda per al passeig, quan la banda toca sota la Colennade i el Sprudel és ple de públic en més d'una milla, és de set a vuit del matí.
1427 Stuttgart és una ciutat encisadora, neta i brillant, com una petita Dresde. Té la doble atracció de sortir al pas amb el que conté digne de veure's: un museu de mitjanes proporcions, un petit museu d'antiguitats i mig palau. Ara ja és tot vist, i un hom es troba en disposició d'esbargir-se.
1428 L'home, que era prop de la porta, detingué Harris, fent-li veure l'avís. Harris li donà les gràcies i seguí avant. L'home li anà darrera, i va explicar-li que allò volia dir que el pas no era permès. Calia, per a deixar les coses bé, que Harris tornés a saltar el filferro i entrés de nou al jardí.
1429 No era pas el meu intent. Simplement tractava de fer una bona obra. El tren es trobava a punt de marxar, quan vaig adonar-me que la bicicleta de Harris, segons creia, era al furgó. No hi havia ningú a prop per a ajudar-me, i vaig saltar al furgó agafant-la amb el temps just.
1430 Com van anar les coses, puc dir que em vaig salvar agafant-me a un clau cremant. Em plauria d'afegir que vaig deixar Carlsruhe sense màcula per a mi; però no fóra dir la veritat: el sortir lliure de despeses és mirat fins avui, per la policia, com un greu delicte contra la justícia.
1431 Aquests pecats nostres no són res comparats amb el que va fer George. L'incident de la bicicleta ens havia confós tant, que, com a conseqüència, perdérem George. Semblava natural que ens esperés a la porta de la delegació de policia; però, de moment, només ens ho semblà.
1432 No trobant-lo, vàrem pensar que potser se n'hauria anat tot sol a Baden; i, desitjosos de sortir de Carlsruhe, vàrem pujar al primer tren vers Baden, sense cap seguretat que obréssim bé. En arribar George a l'estació, trobà que nosaltres no hi érem i que el seu equipatge havia desaparegut.
1433 Cal advertir que viatjar per Alemanya és una mica complicat. Comprant un bitllet, a l'estació de sortida, per a l'estació on es vol anar, hom creu tenir-ne prou. Res d'això; en arribar el tren que us interessa, aneu a pujar tot seguit; però un guàrdia us deté amb el gest i un senyal de la mà.
1434 Hom té permís per a muntar al tren: tot va bé, doncs. Però hom no pot asseure's enlloc, ni pot anar dret, ni pot passejar amunt i avall: Cal un altre bitllet que se'n diu de «platz» i dóna dret a un lloc. Sovint he pensat què faria un hom si no prengués més que un bitllet.
1435 Tot pensant en la facilitat i freqüència amb què un hom s'embolica a Alemanya, arribem a la conclusió que, aquest país és un regal i una benedicció per al terme mitjà dels anglesos. A l'estudiant de medicina, al concurrent als restaurants del Temple, a l'empleat en vacances.
1436 Trobar-se ficat en un embolic qualsevol és la seva major felicitat. Anglaterra li dóna, en aquesta concepte, no gaires oportunitats. Embolicar-se d'aquella manera suposaria una gran persistència a cercar-ho. Un dia vaig parlar d'aquestes coses amb el sagristà de la meva parròquia.
1437 Un jove (la mena de jove que sempre és) havia estat denunciat per promoure un de tants avalots al restaurant «Criterium». El meu amic, el sagristà, té fills, i, per la meva part, jo tinc un nebot que miro amb ulls de pare i que la seva mare suposa a Londres amb motiu dels seus estudis d'enginyeria.
1438 Però... quina altra cosa podia fer-se? Res, ben bé. De vegades apagàvem un fanal del carrer, i tot seguit venia un home i l'encenia. Si hom insultava un policia, aquest, senzillament, girava l'esquena. Potser ni s'adonava que era insultat; i, si ho sabia, tant se li'n donava.
1439 Abans que jo pogués fer-me a un costat, llançà els nois dalt del cotxe, i, prenent el meu número, va pagar-me un xíling més del que valia, segons deia, i em donà la direcció, que era una mica més enllà del nord de Kensigton. Realment va esdevenir-se que la casa era a l'altre part de Willesden.
1440 A Alemanya hi ha moltes coses que no poden fer-se i que són ben fàcils de fer. A qualsevol jove anglès que es complagui en aventures que no gaudirà a Anglaterra, li aconsello de pendre bitllet vers Alemanya, amb cura de no pendre'n d'anar i tornar, perquè potser li'n passaria el temps.
1441 Espolsant-les de la finestra estant, assoliria l'embolic abans d'esmorzar. Al seu país podria penjar-se ell mateix, i poca cosa li succeiria mentre no obstruís la vista o la llum dels veïns, o no nafrés el vianant. A Alemanya no es poden usar pel carrer vestits de fantasia.
1442 Un meu amic escocès, que vingué a passar l'hivern a Dresde, ocupà els primers dies a discutir aquesta qüestió amb el Govern saxó. Li preguntaren què feia, amb semblant abillament de faldilles i lluint les cames. Ell, que no tenia res d'amable, respongué que no feia sinó portar-les.
1443 Una altra cosa que no pot fer-se als carrers d'Alemanya és donar menjar als cavalls, mules o ases, ja siguin propis o d'algú altre. Si a un hom li ve de gust donar menjar a qualsevol cavall d'altri, cal citar-lo, i cal que el menjar tingui lloc en un indret pròpiament autoritzat.
1444 Pels carrers d'Alemanya no és permès que hom tiri a la ballesta. El legislador alemany, no satisfet amb els delictes vulgars... (diguem-ne els que un hom pot sentir que desitja, tot comprenent llur mal), es preocupa imaginant les coses perilloses que un errant maniàtic podria fer.
1445 En anar un estadista alemany al circ i veure-hi acròbates, reflexionarà l'omissió, però aleshores es posarà a treballar seguidament, i planejarà una clàusula prohibint a la gent de posar-se cap per avall al mig dels carrers i fixant una multa. Aquest és l'encís de la llei alemanya.
1446 La mala conducta té el seu preu fixe, a Alemanya. No us tenen despert tota la nit, com a Anglaterra, preocupat amb el dubte de si rebreu només una senzilla amonestació o si sereu obligat al pagament de quaranta xilings, o bé si el jutge estava malhumorat i us imposara uns quants dies d'arrest.
1447 Manca saber què en pensarà la policia. Jo sols faig l'advertiment. El meu amic no en prengué cura; però la seva esposa, pensant-s'ho millor i per no posar-se en perill que la policia desfés la colla de bon principi, va fer que es separessin, per reunir-se de nou a la porta del teatre.
1448 Vaig arreplegar tot un arsenal (dos o tres bocins de carbó, unes quantes peres molt dures, un parell de culs d'espelma, un ou que vaig trobar a la cuina, una ampolla buida de llimonada, i altres semblants articles), i, obrint la finestra, començo a bombardejar el lloc on pensava que era l'enemic.
1449 Deu minuts després sonà violentament el timbre elèctric. Jo vaig tractar de fer el distret, però allò era massa persistent; i, posant-me una bata, salto a la porta, i em trobo al davant un policia que duia fent pila totes les coses que jo havia llançat per la finestra. Totes menys l'ou.
1450 Jo vaig respondre, amb clara ironia, que, malgrat avergonyir-me de la meva ignorància, la veritat era que no coneixia els gats, estranys en absolut per a mi. Vaig oferir que, si la policia arreplegava tots els gats del veïnat perquè pogués veure'ls, jo els reconeixeria per llur miol.
1451 La festa, així, em va costar dotze marcs. Ni un sol dels quatre funcionaris que m'interrogaren sobre l'assumpte no hi veié absolutament res de ridícul. Però a Alemanya quasi totes les faltes i bogeries humanes esdevenen un no-res comparades amb l'enormitat de passejar sobre l'herbatge dels jardins.
1452 Enlloc, ni en cap ocasió ni temps, no és permès de trepitjar l'herba. L'herba, a Alemanya, és quelcom sagrat. Posar el peu sobre herba alemanya fóra sacrilegi tan gran com ballar una polca sobre una catifa mahometana de fer oració. Fins el gossos respecten l'herba, a Alemanya.
1453 Si és vist un gos corrent sobre l'herba alemanya, es pot fer la juguesca que és el gos d'algun infidel estranger. A Anglaterra, en voler evitar que un gos entri a determinat lloc, s'hi posa una xarxa de filferro de sis peus d'alçada, sostinguda per estaques i defensada amb punxes per dalt.
1454 En un parc alemany, he vist un jardiner passejar-se molt curosament amb sabates de feltre, anar a un tapís d'herba, agafar-hi un escarabat, i deixar-lo seriosament, però decididament, sobre la vorera empedrada. Un cop això fet, restà mirant l'escarabat per si gosava tornar a l'herba.
1455 Quant a un adult, no podria pas acostar-s'hi de mitja milla per la confusió de nois. El noi alemany que casualment seu a un banc d'adults sense adonar-se'n, fuig corrents en fer-li veure l'equivocació, i marxa espaordit, amb el cap abatut, avergonyit d'allò més, amb dolor i remordiment.
1456 El que pot fer-se amb un kinderwagen, com són anomenats, i el que no pot fer-s'hi, ocupa qui-sap-les pàgines de les ordenances alemanyes. Després de llegides, s'arriba a la conclusió que el qui pot conduir un cotxet d'aquests sense mancar a la llei, ben bé podria ésser un perfecte diplomàtic.
1457 Hom no s'ha de posar, amb ells, al davant de ningú; i, si algú es posa al davant seu, ha de deixar-li el camí franc. Si hom vol aturar-se amb un cotxet així, ha d'anar al lloc destinat expressament per aturar-los, i, up cop allí, ha de romandre aturat. No es pot creuar el carrer amb ell.
1458 Si el que el porta o el nen viuen a l'altra part, això no és compte de les ordenances. No és permès de deixar aquest cotxet enlloc, i solament se'l pot dur a determinats indrets. En mitja bora de menar un cotxet d'aquests per Alemanya, hom cauria en tants embolics, que li donarien un mes de feina.
1459 Ací, a Alemanya, mai sento veritable desig d'oir el piano sinó després de les onze. Aleshores em plauria de seure i oir La pregària d'una verge o l'obertura de Zampa. Altrament, a Alemanya, la música després de les onze deixa d'ésser música: esdevé un pecat, i, com a tal, no en pervé gaudi.
1460 Si s'ha de visitar de nit una d'aquestes cases, val la pena de conèixer el secret del timbre; car, si massa s'insistís, es podria arreplegar amb el cap tota una galleda d'aigua. També a l'estudiant alemany li és permès, a la nit, apagar llums; però sempre i quan no siguin molts.
1461 L'estudiant alemany tranuitador en porta generalment el compte, i resta satisfet quan arriben a mitja dotzena cada nit. Igualment pot cridar i cantar, en anar-se'n a casa, fins a dos quarts de tres de la matinada, i en certs restaurants li és permès passar el braç per la cintura de la cambrera.
1462 Per evitar un més enllà, les cambreres de restaurants sovintejats per estudiants són sempre escollides curosament entre el tipus de dona seriosa i ficada en anyets, pel qual motiu l'estudiant alemany pot fruir el gaudi del flirt sense temença ni retrets. Els alemanys són poble que viu sota la llei.
1463 Acordem que el desdejuni sigui a dos quarts de set en punt, i així no farem nosa a ningú. Així, disfressat el mal amb arguments de bondat, hom jeu i dorm fins a les sis, donant a sa consciència l'explicació (que no és creguda per aquella) que hom fa el que fa per generosa consideració als altres.
1464 Per la meva part, encara que fos no fer les coses completes, hi estic disposat, a pujar aquestes muntanyes en tren. Ja me les entendré amb la meva consciència. Ja fa una setmana que m'estic llevant a les set cada dia, i em sembla que això em dóna algun dret. No us amoïneu massa, per mi.
1465 Un home muntava aquesta marca de màquines; un home que duia a la mà una bandera. Es veia clarament que no feia cap mena de esforç: estava assegut senzillament, i, sense més ni més, corria que volava. La bicicleta anava sola, i anava d'allò més bé. Aquesta màquina vostra deixa que un hom ho faci tot.
1466 Si hom no l'empeny, ella, per si, no es belluga. Jo, de vós, reclamaria. Si hom ho pensa, cal dir que poques bicicletes són el que diuen llurs anuncis. Tan sols en un anunci recordo haver vist demostrant esforç el que la muntava: bé és veritat que era perseguit per un bou.
1467 Per regla general, en els cartells, el ciclista acostuma ésser una dama, i hom imagina que per al perfecte descans del cos, juntament amb l'absoluta despreocupació mental, res no val el dormitar sobre les aigües d'un llac, comparat amb l'anar en bicicleta pel més accidentat camí.
1468 El seu vestit de muntar, en temps d'estiu, és ideal. És ben possible que la bona mestressa de sa casa, acostumada a les antigues habituds, no la volgués admetre a dinar vestida així, i que policies de caràcter mesquí tractessin d'assegurar-la embolcallant-la amb un cobertor abans de denunciar-la.
1469 Mirar-se l'un a l'altre, i saber l'hora per tornar a casa, és tot el que els pertoca. Mentre Edwin s'inclina per dir a Angelina paraules a cau d'orella, i ella gira el rostre a l'horitzó per amagar-li la vermellor de ses galtes, les màgiques bicicletes segueixen llur fàcil cursa.
1470 Ha estat treballant rudament tota la tarda portant la parella de joves. Com que aquests tenen bon cor, han baixat perquè descansi. Ells són asseguts sobre l'herba, sota l'ombra de gracioses branques. L'herba és alta i eixuta. Un rierol corre a llurs peus. Tot és pau i descans.
1471 Però no parlo amb certitud en dir que cap ciclista de cartell mai no treballa. Ara que hi penso, recordo haver vist cartells representant ciclistes treballant durament, fins a exhaurir-se en l'esforç. Aquests són magres i unes feres per al treball. El suor els cau a doll del front.
1472 Hom es troba amb gossos que mai no ha vist ni per semblança; que, fins que els sentim lladrar no sabem del cert que siguin gossos. És cosa ben interessant. George aturà un gos a Sigmaringen i ens cridà l'atenció. Jo vaig dir que potser fóra un encreuament de bacallà i gos d'aigua.
1473 No em plauria si era altra cosa que fill de gos d'aigua i bacallà. Harris procurà de retratar-lo, però la bèstia es posà a córrer i va amagar-se sota unes brolles. Jo no comprenc la idea que porten els alemanys amb la barreja de races de gossos. Avui per avui és un secret.
1474 George diu que cerquen un grif i són bastants els que s'ho pensen. Realment en un o dos casos que he topat, diria que han assolit l'èxit en això. Però estic abocat a creure que eren simples casualitats. L'alemany és home pràctic, i no encerto jo l'objecte que pugui tenir un grif.
1475 Tots anirien trepitjant-li la cua seguit seguit. Penso que ço que els alemanys volen assoiir és una sirena, per ensinistrar-la a caçar peixos. L'Alemany no vol passar per la inactivitat de ningú. Es complau a veure com treballen els seus gossos, i els gossos alemanys amen el treball.
1476 Sempre té feina i fa son paper important. Mireu-lo anant enganxat al carret de la llet: cap sagristà es sentiria més complagut al moment de passar la plata entre els feligresos. Realment, no és treball, el que fa: l'home l'empeny i ell lladra. És la idea de la divisió del treball.
1477 El tramvia li ve a sobre. Un cotxer els avisa a crits. Un altre gos, enorme, esperant ficar basa en la questió, tot arrossegant un carret de pa i seguit d'un vailet que li fa crits, s'ha aturat a l'altra part del carrer. Es forma un grupet de gent, i un policia acut precipitadament a l'escena.
1478 És un gos de tan bona llei! Està tan completament segur que la volta que els correspon és la segona cantonada a la dreta, que res no el convenceria que fos la terça. Està igualment segur que té temps de creuar el carrer amb traça, i no creuria el contrari fins a veure son carret fet a bocins.
1479 És imposible de creure que ell sigui enganxat al carro per altra cosa que el propi gaudi. Estic segur que el pagès alemany estableix el carret perquè això agrada al seu gos. En altres països (Bèlgica, Holanda, França...) he vist aquesta mena de gossos maltractats i obligats excessivament al treball.
1480 Insultar les bèsties, prou que es fa, a Alemanya. He vist un alemany, davant el seu cavall, dient-li tots els insults que tenia a mà. El cavall no va amoïnar-se gaire, per això. N'he vist un altre, cansat de dir grolleries a la seva bèstia, cridar la seva dona perquè l'ajudés en la tasca.
1481 La dona es va empipar d'allò més, i cada un a un costat del pobre cavall, començaren a posar-lo verd a força d'insults. Li insultaren la mare i el pare; es ficaren amb la seva figura i apariència, amb el seu cervell, amb el seu sentit moral i les seves dots i capacitats de cavall.
1482 La bèstia resistí la ruixada amb una paciència de no dir. Després va fer el que millor podia aleshores: serenament, començà a caminar a passes reposades. La dona tornà als seus quefers, i l'home seguí carrer avall sense deixar de boca la bèstia. Cap poble tan bondadós com el poble alemany.
1483 Ara tots vénen demanant un bocinet. Vós no hi teniu cap inconvenient, que pugi al llit: no? Potser així ells no s'adonaran d'on sóc. Encara hom no està llest de vestir-se, que uns quants capets curiosos guaiten la porta. Evidentment miren la cambra com una eventual ménagerie.
1484 De res no serveix tancar la porta, car no podeu subjectar-la, i, així que l'ajusteu, la canalla torna a obrir-la, d'una empenta, de bat a bat. Un hom es desdejuna talment com acostuma a ésser representat dinant el fill pròdig. Un porc o dos se us acosten per fer-vos companyia.
1485 No pot definir-se amb precisió cada olor, però un hom les capeix totes: totes les olors que al món són conegudes fins aleshores. Als que viuen en aquestes cases, els complau aquest baf. Mai no obren una finestra, per tal que no es perdi: el serven curosament embotellat.
1486 És a dir, no ben bé pel nostre propi impuls, sinó per l'avalot incommensurable que ens omplí el cap i del qual necessitàrem fugir. No podria dir exactament l'hora en què es lleva el pagès de la Selva Negra a l'estiu. A nosaltres ens va semblar que tota la nit estava llevant-se.
1487 L'home baixa tot seguit a tallar llenya, i, en acabat, es sent satisfet i comença a cantar a cor què vols cor què desitges. Considerant-ho tot, varem decidir que el més encertat fóra seguir l'exemple que ens donaven. Fins i tot George mostrava desigs de llevar-se, aquell matí.
1488 Jo sempre he tingut un secret instint d'orientació. Ho dic sense vanaglòria, car no es tracta de cap virtut. És simplement un instint animal, independent de la meva voluntat. Que les coses se'm posin pel mig (muntanyes, abismes, rius i altres semblants entrebancs), no és pas culpa meva.
1489 I a Todtmoos pendrem alguna cosa. Va afegir que li venien ganes de pendre un biftec i una truita. George, per la seva part, no volia que li vingués gana fins veure Todtmoos. Durant una hora caminàrem per sortir un lloc espaiós, des del qual veiérem el poble per on haviem passat aquell matí.
1490 Almenys canviarem. Harris girà els seus càlculs completament al contrari, i ens internàrem en el bosc. I, un cop més, després de mitja hora de pujar costes i més costes, tornàrem a veure el mateix poble. S'ha de dir que èrem una mica més amunt, i aquesta vegada el poble era entre nosaltres i el sol.
1491 Això dóna als cotxes un aspecte estrany, que se serva així per servar una cosa pròpia. La idea que es persegueix és fer entendre que hom porta de consuetud dos cavalls, però dóna la casualitat d'haver distret l'altre. El cotxer alemany no és el que podriem anomenar un fuet de primera.
1492 Si a Alemanya poguessin ensenyar el cavall a replegar el preu del viatge en acabar-lo, llavors no caldria en absolut el cotxer. Fóra un aventatge per al passatger; car, en ésser despert el cotxer i no donar fuetades en l'aire, s'ocupa invariablement a fer o desfer bullits.
1493 Recordo una vegada que baixava en cotxe una rampa aguda de la Selva Negra amb dues senyores; un d'aquests camins que semblen cargolar-se com un tirabuixó per una muntanya. La costa s'aixecava en un angle de 75 graus per la banda de fora, i queia a l'altra part en igual inclinació.
1494 El nostre home no semblava sorprès ni enutjat poc ni molt. Es veia també que els animals es prenien la situació com una cosa a que estaven acostumats. Nosaltres baixàrem, i el cotxer també. Aquest va treure de sota el seient un ganivet reservat expressament, i tallà el corretjam amb força traça.
1495 Un cop deslliurat així el cavall, anà rodolant i rodolant fins a raure al camí per la part baixa, a uns 50 peus. Allí s'aixecà novament i romangué esperant-nos. Nosaltres tornàrem a muntar al cotxe, i, amb l'altre cavall, continuàrem el camí de baixada fins a assolir el caigut.
1496 Allí, el cotxer, amb l'ajut d'uns cordills, enganxà de nou el cavall, i reprenguérem la cursa. El que més va estranyar-me fou l'evident costum que tant el cotxer com el cavall tenien d'aquell mètode de baixar la muntanya. Potser pensaven que així fèiem el camí més aviat.
1497 En desitjar aturar-se, tanca el fre completament. Si el fre és de bona mena, calcula que pot aturar son cotxe, a menys que son cavall no sigui ultra poderós, en una meitat de sa llargària. Ni el cotxer alemany ni el cavall alemany sospiten que hi hagi altre mètode d'aturar el cotxe.
1498 Totes tres direccions eren complicades i calen canvis i recanvis. No hi havia temps per a una explicació calmosa, car el tren nostre sortia tot seguit. El viatger rondinava cosa de no dir; sempre s'embolicava a cada aclaració, i el mosso només desitjava acabar l'assumpte per poder alenar a plaer.
1499 Quant al seu equipatge, vàrem enviar-lo a Radolfzell; però tinc el consol de recordar que anava retolat a Constança, i potser els empleats de Radolfzell l'havien enviat ací en trobar que allà ningú no el reclamava. Tot el que precedeíx és a part de l'ensenyança que vull treure de l'incident.
1500 Quelcom que agreuja bastant l'esperit anglo-saxó veritable és el prosaic instint que indueix l'alemany a posar un restaurant a la fi dels indrets propis per a excursió. Al cim d'una muntanya, a la vall riallera, al camí en solitud, a la vora d'una cascada o un rierol serpentejant.
1501 I Harris i jo el seguírem. Però no arribàrem a baix tan aviat com era el nostre compte. En aquestes regions les tempestats vénen a correcuita. Abans d'haver caminat un quart d'hora, es féu questió de cercar refugi o passar la resta del dia amb les robes mullades completament.
1502 Ens decidírem per la primera cosa, i elegírem un arbre que en qualque altre cas ens hauria donat esplèndida protecció. Però, a la Selva Negra, una tempestad no és pas cosa de broma. De primer antuvi ens volíem animar l'un a l'altre dient-nos que, caient l'aigua d'aquella faisó, no podia durar gaire.
1503 N'estan tan convençuts com els pagesos d'Anglaterra creuen que els francesos s'alimenten amb granotes. Per més que un hom faci un personal esforç per dissuadir-los, no assoleix gaire èxit. Era un petit i còmode restaurant, on feien guisats prou regulars i el tischwein era ben passable.
1504 Romanguérem allí un parell d'hores, ens eixugàrem, menjàrem i parlàrem del paisatge. En trobar-nos disposats per a marxar, ocorregué un incident que demostra fins a quin punt, en el món, es belluguen més les influències del mal que les del bé. Va entrar un viatger. Semblava un home ple d'inquietud.
1505 Va entrar nerviós i sobtadament, tancà la porta amb tota cura darrera d'ell, assegurant-se de refermar-la, i guaità a la finestra llarga estona, seriosament; i després, amb un sospir de descans, posà la rajola al banc del seu costat i demanà menjar i beure. Quelcom misteriós surava de tot això.
1506 Dos porcs i una gallina entraren sobtadament. Un gat que havia romàs dormint sobre un barril de cervesa botà ferament. La dameta llançà sa cassola per terra. L'home de la rajola es posà de peu dret com mogut per un ressort, bolcant la taula del davant seu amb tot el que hi havia.
1507 Aviat fou descobert en forma d'un terrier entravessat, d'orelles agudes i cua d'esquirol. L'amo del restaurant entrà sobtadament per una altra porta intentant treure'l fora de la casa d'una puntada de peu; però, en compte d'encertar-lo, féu blanc en un dels porcs, el més gros de tots dos.
1508 Deixà de córrer, seié al bell mig de la sala, i clamà al cel perquè veiés la injustícia que li havia caigut a sobre. Els seus planys degueren oir-se des de les valls dels voltants, fent preguntar a aquell que els sentís quina mena de cataclisme tenia lloc entre muntanyes.
1509 La gallina començà, per son compte, a avalotar, fent corredisses per tots els recons. Era, aquesta, una meravellosa au de corral, que semblava trobar la cosa més fàcil del món enfilar-se per una paret llisa. Entre ella i el gat llançaren per terra el que encara no hi era.
1510 Potser de tant en tant qualque persona l'encertava, car la bestiola també de vegades deixava el lladruc per un udol de gemec; però per això no s'amoïnava pas. Sens dubte pensava que en el món tot es paga, fins la caça d'un porc i una gallina: al cap i a la fi la presa bé s'ho mereixia.
1511 A uns dotze metres de la porta veiérem el gos fidel esperant el seu amic. Semblava estar afadigat, però satisfet. Es tractava evidentment d'un gos d'estranys i sobtats capricis, i de moment temérem que ens agafés afecte a nosaltres; però ens va deixar passar amb total indiferència.
1512 Ningú no semblava capaç de conservar-lo. L'habitant de l'Alt Breisach mai no estigué completament segur del que era i a qui pertanyia el seu país. Un dia era francès; i de sobte, abans d'haver pogut parlar prou el francès per a pagar les seves contribucions, es trobava que era austríac.
1513 Un dia descobria que era catòlic: al següent es trobava que era un fervorós protestant. L'únic que degué donar certa estabilitat a la seva existència, fou, segurament, la monòtona seguretat d'haver de pagar durament el privilegi d'ésser, de moment, el que es volia que fos.
1514 Però, en començar a pensar en semblants coses, un hom resta estranyat de per què a l'Edat mitjana es prengué ningú la molèstia de viure, llevat dels reis i els cobradors de tributs. Les muntanyes de Suïssa po poden pas comparar-se amb els Vosgues quant a varietat i bellesa.
1515 Els aventatges d'aquests, des del punt de vista dels turistes, són per llur major pobresa. El pagès dels Vosgues no té aquest caient poc romàntic d'home content que viu en l'abundor, i que no és grat de trobar a través del Rin. Els pobles i les granges posseeixen l'encís de la decadència.
1516 Aquests productes, en llur major part, creixen silvestres, i s'obtenen simplement collint-los al camp. Així, esdevé cosa difícil de portar a cap un projecte d'excursió per aquestes muntanyes; car, els dies xafogosos, la temptació d'aturar-se a menjar fruita és invencible.
1517 Al nen dels Vosgues no li cal furtar en els horts: pot emmalaltir-se de tip sense cometre delicte. Els horts sovintegen per aquests indrets; però assaltar-ne un amb el propòsit de furtar fruita fóra tan gran bogeria com la del peix que volgués anar per les aigües d'un balneari sense pagar entrada.
1518 Una tarda, tot anant d'excursió, sortírem a la planura, en la qual potser ens entretinguérem massa temps, menjant més fruita de la que realment ens era bo. Era tan abundosa al nostre entorn, tan variada! Vàrem començar per unes quantes maduixes endarrerides, i d'aquestes passàrem als gerds.
1519 I anà per a acompanyar-lo. Jo em vaig trobar tot sol, i, en veure'm sense ningú amb qui parlar, vaig entristir-me sobtadament. També vaig pensar que des de petit no havia gaudit d'una corredissa baixant una costa dreta. Se'm va acudir, doncs, de reviure aquesta sensació.
1520 Malgrat això, era un llenguatge elegant i de so agradós. El fondista se'l mirà sense entendre'l ni d'una paraula; la seva dona bellugava el cap. El foraster féu un sospir i provà de parlar una altra llengua que em dugué no sé quins records, encara que no poguí de moment precisar-la.
1521 La seva pronunciació és massa correcta. Ja sap vostè el que va dir l'escocès en tastar el veritable whisky per primera vegada: «-Potser que sigui veritable, però no m'agrada.» Doncs així succeeix amb l'alemany que vosté parla. El que vostè fa, sembla més aviat una demostració de la seva ciència.
1522 Tots els països tenen llur pronunciació especial per als estrangers... una pronunciació que mai no somiarien d'usar entre ells, car tampoc no la podrien entendre. Recordo haver oït, una vegada, una dama anglesa explicant a un francès la pronunciació de la paraula anglesa have.
1523 Mai no he conegut ningú que enraonés amb l'estómac, i segurament que he fet tard per a aquests equilibris. Després de passar hores i més hores fent pràctiques pronunciant la paraula pels carrers silenciosos, esfereint els vianants, vaig arribar a assolir la correcta fonètica.
1524 Després, amb la part convexa de les dues cavitats corbades, cap a dalt, de faisó que quasi es trobi (sense arribar-hi completament) amb l'úvula, tracti de portar la punta de la llengua fins a la gola. Aspiri profundament i comprimeixi la glotis. Després, sense obrir els llavis, digui garoo.
1525 El noi alemany va a estudi a les set a l'estiu, i a les vuit a l'hivern; i, a estudi, estudia. El resultat és que a setze anys té un complet coneixement dels clàssics i de les matemàtiques, i sap tanta d'història com qualsevol polític; tot plegat amb un bon coneixement de les llengües modernes.
1526 L'objecte principal d'aquestes companyies d'estudiants és la lluita entre elles, o bé el celebrat mensur alemany amb algun cos rival o shaft. El mensur ha estat descrit tan sovint, i tan completament, que no goso de fastiguejar el llegidor fent-n'hi una relació detallada.
1527 Si hom no té el cap ben enganxat sobre els muscles, surt amb el desig de començar un moviment d'opinió per tal d'establir la festa dels braus a Anglaterra com a ajut a la cavallerositat. No hi ha dubte que Torquemada estava convençut de com esdevenia humana la Inquisició.
1528 Tot el que pot fer el mensur és embrutir. Potser hi ha art en ell (es diu que n'hi ha); però no s'hi veu pas. La lluita s'assembla a un combat d'espasa ampla en un espectacle de Richardson. El desenrotllament no és més que un intent de combinar ço que és còmic amb ço que desplau.
1529 Tan no gaire atractívola, en veritat, que jo aconsello al llegidor apocat d'evitar-ne la descripció. La cosa no pot presentar-se bonica, i altrament jo no he de guarnir-la. L'habitació té les parets nues i greixoses; parets que són esquitxades de taques, barreja de cervesa, sang i greix d'espelmes.
1530 Com que el pensament de tots els estudiants és deixar la Universitat sortint-ne amb el major nombre possible de cicatrius, dubto molt que es prenguin mesures per evitar tant com es pugui aquests guarniments. El veritable vencedor és qui surt amb més quantitat de ferides.
1531 La veritat m'obliga a dir que els que vaig conèixer eren homes de posat groller, que semblaven fruir en llur treball. Potser no se'ls n'ha de fer retret, per això: forma part del programa que s'ha de patir tant com es pugui. Al metge ideal no li plauria gaire, la tasca.
1532 Altres n'hi ha en els quals no s'admet gent de fora. En considerar-se que un estudiant s'ha desprestigiat per algun lleuger i involuntari moviment del cap o del cos mentre durava la lluita, solament pot assolir la consideració perduda encarant-se amb el millor espadatxí de la companyia.
1533 Aquest reclama; però és acordat, no pas un desafiament, sinó un càstig. El seu contrincant procura produir-li la major quantitat de ferides i les més sagnants possibles. El paper de la víctima és demostrar als seus companys que pot romandre quiet mentre gairebé li pelen la closca.
1534 Dubto molt que res no es pugui dir a favor del mensur alemany; però si per cas serien els combatents els que podrien dir-ho: als espectadors (n'estic convençut), solament mal pot esdevenir-los. Jo em conec bastantment bé per a no estar segur que sigui d'una disposició sagnant poc comú.
1535 De primer antuvi, abans de començar el desafiament, la meva sensació era de curiositat barrejada amb el desig de saber l'efecte que em produiria, encara que, tenint algun coneixement de les sales de dissecció i taules d'operacions, em capficava menys, tot això, que en qualsevol altre cas.
1536 El kneipe és el que nosaltres anomenaríem una barrila estudiantil, i pot ésser molt innocent o molt accidentada segons els qui la facin. Un estudiant convida els seus condeixebles (una dotzena o un centenar) a beure cervesa i fumar cigars barats en un cafè, tants com els permeti llur mareig.
1537 L'esbarjo del kneipe consisteix que els estudiants s'insultin (naturalment, de broma), i després es desafien a beure. Es nomena un Jutge i s'omplen dos gots colossals. Els dos estudiants seuen l'un davant l'altre, amb llurs mans a les anses dels gots i l'esguard fixe en ells.
1538 Si haguessin estat quiets en llurs llocs durant tota la nit, tot hauria anat a cor què vols cor què desitges. Dissortadament, havien estat voltant amunt i avall, i era impossible d'encertar a qui pertanyia cada targeta; ningú no ho sabia, i menys que ningú els tres convidats.
1539 Res no fa nosa; solament hom sent una sensació de fatiga; no es vol enraonar; es desitja romandre sol per dormir... a qualsevol indret: tant se val. L'estudiant féu aturar el cotxe a l'adreça més propera, i es desembarassà del cas pitjor; això era cosa instintiva i natural.
1540 Un criat mig adormit va obrir la porta. Cercant lloc on deixar-lo, trobaren una habitació, la porta de la qual era oberta casualment. L'habitació era buida. Podien trobar cosa millor? El ficaren allí, el despullaren de totes aquelles coses que sortien fàcilment, i el deixaren al llit.
1541 Trobada la nova direcció, s'aturaren de nou. Aquesta vegada fou una dama qui sortí a la porta, abillada amb una lleugera bata i amb un llibre a la mà. L'estudiant mirà la targeta que portava sobre l'altra que li restava, i preguntà si tenia el plaer de parlar amb la senyora.
1542 Ja saps que aquests estudiants són gent de molta bullanga, i en trobar-se plegats... També em sembla que s'hi escau de brindar una pila de vegades. No sé pas com m'anirà. Si trobo ocasió de fer-ho tornaré aviat: és a dir, si ho puc fer sense que s'ho prenguin malament. Si no.
1543 Per despertar el que era al llit hauria estat necessari un terratrèmol. La senyora encengué una espelma i anà al llit; però el qui hi havia allí no era pas Percy ni ningú que se li assemblés. Va sentir que aquell home mai de la vida podia haver estat el seu marit: en cap cas.
1544 A l'estació del ferrocarril, el policia el reclou a la sala d'espera perquè no prengui mal; i, en ésser hora, el replega i el lliura al xef del tren (que no és sinó un altre policia amb uniforme diferent), el qual li diu on ha de seure en el tren i quan ha de baixar, i té cura que no se n'oblidi.
1545 Els advocats particulars no calen, a Alemanya: en voler comprar o vendre una casa o un camp, l'Estat li arregla l'afer; si l'han estafat, l'Estat pren al seu càrrec l'assumpte. L'Estat és qui casa un hom, i li assegura la vida, i fins juga amb un hom per cosa de no res.
1546 Recordo haver vist en una ciutat alemanya el nom de la qual no tinc present (ni manca, car l'incident pogué passar en qualsevol de les d'allà), una porta oberta que conduïa a un jardí on es donava un concert. Res no hi havia que a un hom impedís passar i oir la música de franc.
1547 Realment, de les dues portes separades per un quart de milla, aquella porta era la més escaient; però, entre la molta gent que entrava ningú intentà passar-hi: es dirigien directament a l'altra porta (sota un sol xardorós), en la qual hi havia un home que recollia l'import de l'entrada.
1548 He vist minyons alemanys aturats a la vora d'un desert llac glaçat, desitjosos de patinar. Ho haurien pogut fer tantes hores com haguessin volgut, i ningú se n'hauria adonat: la gent i la policia eren a l'altre extrem, a mitja milla de distància, impossibilitats de veure'ls.
1549 A Alemanya els camins són vorejats d'arbres fruiters, i no hi ha veu que impedeixi cap noi ni persona gran collir la fruita i menjar-la, sinó la veu de llur consciència. A Anglaterra aquest estat de coses produiria la indignació pública: els nens moririen, a centenars, de l'enrabiada.
1550 L'opinió pública demanaria que hom fes inofensius aquests arbres rodejant-los de defenses. Els que volguessin cultivar els arbres fruiters, per defugir la despesa de fer estacades o empalissades, ho deixarien córrer, i així s'evitaria l'escampar les malalties i la mort per tot arreu.
1551 Ja estic veient un criminal alemany replegant el tros de cordill, llegint curosament les ordenances de la policia, i procurant de complir-les, una per una, a la cuina de casa seva mateix. El poble alemany és bó, potser el millor de la terra: un poble amable, generós, afectuós.
1552 El que no sé és com arriben fins allà dalt. No puc creure que l'ànima de cap alemany tingui suficient iniciativa per a volar per ella sola i trucar a la porta de Sant Pere. Jo em penso que les condueixen cap allà dalt en petites companyies, i que la conducció és a càrrec d'un policia difunt.
1553 Els alemanys són poble que aniran a qualsevol lloc i faran qualsevol cosa que se'ls digui. Si se'ls exercités en el treball i se'ls enviés a l'Africa a carrec d'algú que vestís un uniforme, segurament esdevindrien uns grans colonitzadors, fent cara a les dificultats de tota mena.
1554 Fins a hores d'ara els alemanys han tingut la sort d'ésser ben governats, i tot anirà bé si continua així. En començar a descompondre's per qualsevol banda la màquina del govern, llavors començaran les dificultats. Però potser llur mètode té l'aventatge de produir un seguit de bons governants.
1555 Almenys ho sembla. Com a comerciant, crec que l'alemany restarà sempre al darrera del seu competidor anglo-saxó (a no ésser que el seu temperament canviï força), i les seves virtuts són les principals culpables d'això. Per a ell la vida és quelcom més important que la cursa envers la riquesa.
1556 A Alemanya no hi ha (fins a hores d'ara almenys) prou distinció de classes per a fer, de la lluita per la posició, l'assumpte de vida o mort que és a Anglaterra. Fora de l'aristocràcia amb territoris, els murs dels quals són inexpugnables, quasi no es tenen en compte les diferències de grau.
1557 Probablement les parets exteriors seran pintades per l'artista local, i s'hi veurà una sagnant batalla que modificarà un xic la porta del carrer a la part baixa, mentre a la part de dalt, tocant les finestres de les alcoves, voleja vagament Bismarck el mateix que un àngel.
1558 Els mestres de pintura, n'hi ha prou amb veure'ls als Museus; i com que la celebritat casolana encara no ha passat a figurar entre les institucions de la mare pàtria, no es neguiteja a gastar diners per convertir sa llar en una galeria de pintures. L'alemany és un epicuri.
1559 A Rússia, tots els anys, hi ha una setmana de festes durant la qual es mor molta de gent de resultes d'un tip de bunyols; però es tracta d'una festivitat religiosa i una excepció. Considerat en tots sentits, l'alemany és el primer gastrònom de totes les nacions de la terra.
1560 S'aixeca de bon matí, i, tot vestint-se, s'empassa unes quantes tasses de café amb les seves llesques de pa amb mantega. Per a allò que se'n diu menjar, no seu a la taula fins a les deu. A la una o quarts de dues té lloc l'àpat principal del dia, per al qual li calen un parell d'hores.
1561 El cotxe particular no sovinteja gaire, i poques vegades s'utilitza: amb droschke sols s'hi va quan el tramvia elèctric, més ràpid i net, no fa la cursa que hom desitja. Per aquests mitjans serva l'alemany la seva independència. El botiguer no té per què ballar l'ou al parroquià.
1562 El meu home s'aixecà, i jo creia que anava a voltar el taulell per treure el llibre; però vingué tot dret cap a mi. Era un home corpulent; i, aprofitant aquest aventatge sobre mi, va agafar-me pels muscles i va llançar-me al carrer, tancant després la porta amb una forta empenta.
1563 Fa deu anys, cap dona que estimés la seva reputació i confiés de casar-se hauria gosat a muntar en bicicleta: avui van a milers per tot el país a sobre de llurs màquines. La gent a l'antiga mou el cap desaprovant-ho; però he observat que els joves procuren acompanyar-les, ben satisfets.
1564 Juga al tennis; i jo l'he vista, sense que pogués adonar-se de mi, manant un cotxe que un gos arrossegava. Val a dir que sempre ha estat esplèndidament educada. A divuit anys parla ja tres idiomes, i fins ha oblidat més del que una dona anglesa, generalment, ha llegit tota la seva vida.
1565 Per tot arreu, a Alemanya, poden veure's clares proves que la vella frau alemanya va fent lloc a la moderna dama. Hom no deixa d'encuriosir-se pel que esdevindrà en haver-se fet aquesta evolució, car la nació alemanya és molt jove encara, i la seva saó és cosa d'importància per al món.
1566 El pitjor que es pot dir d'ells és que tenen llurs faltes i no n'estan assabentats. Es consideren perfectes, i això és una innocentada. Arriben tan enllà, que es creuen superiors als anglosaxons, i això és incomprensible. A un hom li sembla que el que fan és intentar-ho.
1567 Per la meva part era el fetge, que tenia revolucionat, i me n'havia convençut per la lectura que acabava de fer d'un anunci de píndoles privilegiades per al susdit orgue: anunci que contenia el detall dels diferents símptomes pels quals un hom pot assabentar-se de la indisciplina d'aquella víscera.
1568 És una cosa curiosa: jo mai no he pogut llegir l'anunci dels medicaments sense que aviat em porti a la conclusió que pateixo, en el grau més virulent, la malaltia particular que s'hi descriu. En cada cas, el diagnòstic sembla correspondre a les sensacions que he pogut sentir en la meva existència.
1569 He oblidat avui quina fou la primera calamitat en la qual vaig submergir-me, però recordo ben bé que era cosa devastadora, esgarrifant. En poques paraules: encara no havia llegit la meitat dels símptomes precursors, ja estava dominat per la idea que era aquell mal el que m'aclaparava.
1570 Desitjant conèixer alguna altra malaltia que pogués jo tenir, segueixo fullejant el llibre fins al ball de Sant Víctor: tot seguit em convenço que em trobo escomès d'aquest mal. Aleshores la meva sort m'interessà tan vivament, que vaig determinar-me a fer un profund examen.
1571 Llegeixo el primer article: Ague (febre intermitent). M'assabento que a la propera quinzena vaig a sofrir una intensa crisi. Pel que toca al mal de Beright, m'aconhortà el saber que jo el tenia solament de faisó modificada, gràcies a la qual podria viure un parell d'anys.
1572 Tenia el còlera amb greus complicacions, i havia nat, segurament, amb la diftèria. Amb tota cura vaig espigolar les vint-i-sis lletres de l'alfabet, obtenint, d'aquell treball, la conclusió que l'única malaltia de que m'alliberava era la coneguda amb el nom de mal dels genolls o de les serventes.
1573 Vaig començar d'examinar-me: em vaig pendre el pols. Als primers moments no sentia cap pulsació; després, em semblà que es produïen bruscament. Em trec el rellotge i compto les bategades. En tenia cent quaranta set per minut! De seguida vaig auscultar-me el cor: ni la més petita palpitació.
1574 Cap so! Cap sensació! Darrerament vaig inspeccionar-me la llengua. La vaig treure a fora, tan lluny com ella volgué anar; vaig tancar un ull, i amb l'altre vaig escrutar. No veia sinó la punta, i l'únic fruit que vaig treure d'aquest examen fou la més ferma certitud de que tenia l'escarlatina.
1575 La vida és curta, i, altrament, arriscaria molt si li deixés fer la ganyota abans d'arribar a la fi de la meva història. Solament li diré allò que no tinc: no tinc el mal de genolls; el que no puc dir-li és per què, però és cosa certa. En canvi, tinc totes les altres malalties: li ho certifico.
1576 Em descordà, examinant-me de cap a peus; prengué un puny meu amb les seves grapes i em timbalejà sobre el pit quan menys m'ho pensava (de la qual acció en dic covardia); tot seguit em refregà les costelles amb el seu cap, i després va asseure's, escrivint una recepta, que plegà i em donà.
1577 Aquest bon George es pensa estar malalt, però en realitat no té cap motiu per a neguitejar-se. Llavors Mrs. Poppetts trucà a la porta per a saber si estàvem disposats a sopar. Nosaltres vam somriure tristament, mirant-nos tots tres, i fórem d'acord que res millor no podíem fer que provar de menjar.
1578 Mrs. Poppetts entrà, doncs, amb la plata, parà taula, i nosaltres clavàrem dentellada a un beefsteak amb ceba i una tarta amb rubarbes. En aquell temps era jo ben poca cosa: i ho dic perquè recordo que al cap de mitja hora, si fa o no fa, l'àpat no tenia cap interès per a mi.
1579 Deixem-ho córrer. Si en voleu, de repòs i canvi de vida, no podríeu triar res millor que una excursió marítima. Vaig objectar-li que el seu projecte era ben realitzable en el cas de poder-hi esmerçar dos mesos, però que era contrari a la sana moral quan no es disposa d'una setmana.
1580 El dimarts desitjarieu no haver començat. El dimecres, dijous i divendres, penseu que la mort us esdevindria agradosa. El dissabte podeu enviar-vos una mica de brou i seure sobre el pont amb un somrís contristat i agraït, per a respondre als que caritativament van a demanar-vos com aneu.
1581 Recordo que el meu cunyat féu, certa vegada, una curta excursió marítima per restablir la seva salut. Prengué un bitllet d'anada i tornada, per mar, de Londres a Liverpool. La sola cosa que tenia al cor en arribar a la darrera ciutat, era vendre amb urgència el seu bitllet de retorn.
1582 Un altre jove he conegut qui va viatjar durant una setmana per les costes d'Anglaterra. Abans de la marxa, l'encarregat dels queviures li demanà si volia pagar per cada àpat o si preferia pendre un abonament, El meu conegut es decidí per l'abonament, que sortia més econòmic.
1583 El nostre home no es trobà amb la gana que pensava, i s'acontentà amb vedella bullida, maduixes i crema. A la tarda, medità llargament sobre aquest àpat. Li semblava no haver menjat altra cosa que vedella bullida durant moltes setmanes, i maduixes i crema durant molt anys.
1584 Sovint he desitjat sentir-lo, però mai no he pogut. I ens contà moltes anècdotes sobre el cas. Havia navegat pel canal de la Mànega, amb una mar tan avalotada que calgué lligar els passatgers a llurs lliteres: el capità i ell havien estat «les úniques pesones» que no es marejaren.
1585 Una altra vegada, havien estat el segon del navili i Harris els únics que no emmalaltiren. De valents, generalment, no n'eren sinó un altre i ell; si aquest altre faltava, l'únic valent era Harris. És ben estranya cosa que, ningú, estant en terra ferma, no declari que la mar mareja.
1586 És sempre un misteri. Amb tot, si la majoria s'assembla a cert xicot que vaig conèixer en el vapor Yarmouth, puc fàcilment aclarir el misteri. Havíem passat South-End Pier, i el personatge en qüestió anava penjat a la part de fora d'una portanyola, amb una posició d'allò més perillosa.
1587 Assegut a un balancí, em situo al bell mig del pont seguint els moviments del vaixell i fent per manera de servar el cos sempre dret. Quan el vaixell puja, jo em faig cap endavant fins que el pis ve ran del meu nas; quan es la popa, que s'aixeca, jo segueixo el moviment en el mateix sentit.
1588 Aleshores deixem el nostre lleuger esquif en un angle reposat. La tenda és aixecada, i el nostre àpat frugal és ben aviat disposat i consumit; després remullem la gola i encenem les nostres grosses pipes. Una agradosa conversa és mantinguda per tots tres a una escaient mitja veu.
1589 He descobert un magnífic reducte, «un poc més enllà, en girar la cantonada», on hi ha un nèctar de primo cartello. En qüestió d'acampar al ras, l'observació pràctica de Harris sobre la pluja era ben justa. Acampar així, en semblant cas, és tanmateix una cosa ben poc divertida.
1590 Esteu tot mullat; hi ha dins la barca dues polzades d'aigua; tot és inundat. Veieu sobre el marge un lloc menys fangós que els altres, i desembarqueu per anar a la tenda que dos companys procuren d'aixecar. La tenda, empapada d'aigua i bambolejada durament, cau i s'enrotlla al vostre cap.
1591 Aixecar una tenda quan fa el temps sec, ja és una cosa empipadora; però al mig de la pluja esdevé un treball herculi. El company, en compte d'ajudar-vos, sembla bellugar-se com un ximplet. Quan haveu fixat convenientment la vostra part de tenda, ell, amb una forta empenta, fa malbé l'obra.
1592 Després reflexioneu que això no pot ésser. Penseu tot seguit amb lladres, amb assassins; finalment traduïu les vostres sensacions mitjançant el mètode habitual, però res no se us acut. Tot el que imagineu és que, per exemple, milers de persones us escometen a puntades de peu i que aneu a ofegar-vos.
1593 Doneu-li una diversió sorollosa, i aleshores, per vulgar que sigui, no el fareu menys feliç. En esguardar Montmorency es pot creure que és un àngel enviat a la terra sota la figura d'un petit fox-terrier: un àngel que no sé per quina raó no havia d'ésser admès dins el gènere humà.
1594 Però, tot just començada la discussió, Harris fou del parer «que s'havia emprat eloqüència a bastament» per una sola nit i proposà d'anar per alegrar una mica el cor en «un bell recó, prop d'allí», on era a la nostra disposició una glopada de Irish, responent de la classe.
1595 Heu's ací com és Harris: sempre està disposat a carregar un fardell i posar-lo a l'esquena d'un hom. Em recorda sempre el meu pobre oncle Podger... Mai de la vida no heu vist un enrenou semblant, de cap a cap d'una casa, com en empendre mon oncle Podger qualque feina personal.
1596 No vull que us doneu mal temps. Vull encarregar-me jo de tot: jo tot sol! Llavors es tragué l'americana i posà mans a l'obra. Envià la petita mainadera a comprar seixanta cèntims de claus, i tot seguit un fill seu corria darrera d'aquesta per dir-li com havien d'ésser els claus.
1597 A seguit l'oncle reprengué el seu treball. Tota la família (ultra la petita mainadera i la minyona) estava en semicercle, disposada a ajudar-lo. Dues persones sostenien l'escala, una tercera ajudava l'operador a pujar-hi i... a sostenir-se; una altra li donava un clau, una altra el martell.
1598 I tots ens veiérem obligats a posar-nos de quatre grapes per cercar-lo, mentre l'oncle, que romania dret sobre l'escala, grunyint, preguntava si era cosa d'haver-se d'estar amb aquella posició tot el vespre. A la fi, el clau fou retrobat, però el martell s'havia perdut.
1599 També el martell fou retrobat, però per desgràcia l'oncle no va saber veure el senyal, fet a la paret, de l'indret on calia ficar el clau. Vam pujar tots, per torn, a la cadira, al seu costat, per veure de reconèixer el famós punt, i cadascú va indicar un lloc diferent.
1600 Nosaltres provàrem també de resoldre el problema, però arrivàvem a resultats diferents, i aviat ens escapà el riure, mofejant-se l'un de l'altre. Amb aquell avalot general, la xifra primitiva havia estat oblidada, i per tercera vegada l'oncle Podger va veure's obligat a pendre mides.
1601 Amb el cap produí un efecte musical esparverador, per la instantaneïtat amb que el seu cap i el seu cos tocaren alhora tot el teclat. La tia Maria digué aleshores que de cap de les maneres consentia als nois de romandre allí, escoltant el monòleg que seguí a la descensió de l'oncle.
1602 Resultat final: recurs al fil d'empalomar i al metre; obertura, després, d'un nou forat a la paret. De seguida, amb cosa d'un minut, el quadro era penjat... de través, d'una faisó absolutament inestable. La paret semblava treballada per les dents d'una rella de llaurar.
1603 Aquests destorbs t'entrebanquen, fan perillosa la maniobra. Ni un sol instant exempt d'ansietat i de neguit pots tenir, ni un moment de repòs per a somiar a ton grat; impossible, per a tu, atalaiar els núvols lleugers que el vent sembra i fa lliscar a les altes profunditats.
1604 Si bamboleja, tindràs menys pèrdues: la bona mercaderia resisteix l'aigua. Et serà permès de pensar, de treballar. Veuràs la claredat radiant del sol de la vida; escoltaràs la música eòlica que el vent del Senyor fa eixir de les cordes del cor humà; podràs... Perdoneu, perdoneu: m'he distret.
1605 És una cosa més senzilla i més confortable. Ens semblà just el pensament, i vàrem aprovar-lo. El que no sé és si l'heu vista mai, una semblant cosa. Es claven uns arcs de ferro, a certa distància, sobre la borda, i a sobre s'hi estén una llarga tela que després se subjecta de popa a proa.
1606 Pólvors dentífrics. Una màquina d'afaitar. Tres tovalloles de bany. (Veritat que sembla, la llista, un exercici d'idioma?) Una cosa tinc observada de tota persona que se'n va a un indret, qualsevol, on hi ha aigua: tot és fer grans preparatius amb la idea dels banys que es proposa de pendre.
1607 Quan sóc a Londres i penso en el viatge, sempre resolc de llevar-me ben de matí per a fer un cabussó abans del breakfast. Faig acuradament un paquet contenint els calçotets i la tovallola. En ésser vora mar no arribo a fruir la realització del foll desig tan imperiosament sentit en la capital.
1608 Són recollits tots els rocs tallants, per mostrar-los a la platja; s'esmolen les pedres i se me'n dissimulen els caires sota la sorra, per tal que no pugui adonar-me'n. Altrament, em sembla que se m'emportin la mar dues milles lluny, per obligar-me a botar a peu coix, tremolant dins sis polzades.
1609 Em redreço, i, mirant entorn meu, descobreixo que nedava amb dalè per salvar la meva existència... dintre dos peus d'aigua. Me'n torno, altra vegada a peu coix; vaig a vestir-me, i arribo a casa capolat i caminant com una tortuga. Naturalment, dic que el meu bany ha estat deliciós.
1610 En cas de naufragi, en tindríem necessitat. Ens calia fer una gran provisió de mocadors per a poder eixugar la nostra impedimenta. Demés, ens mancava encara un parell de polaines de cuiro i sabates de canotage, per si un mal atzar feia trontollar la nostra barca, posant-la en perill d'enfonsar-se.
1611 Harris i jo fórem del mateix parer. Una vegada se'ns acudí d'emportar-nos un foguer de petroli, però fou ben bé per primera i última vegada. El dúiem a proa, i fins a popa va expandir-se, impregnant el pis i tota cosa que trobava pel seu camí. Traspassà la ribera, i l'atmosfera en fou emmetzinada.
1612 El vent, en qualsevol de les seves direccions, fos de l'Est o de l'Oest, del Nord o del Sud, provingués de les neus àrtiques o de les solituds de la sorra del desert, ens arribava perfumat de petroli. El maleït ens turmentà a la posta del sol i de la lluna, exhalant positivament.
1613 El formatge té certa semblança amb l'oli, i es fa dir massa «sí senyor». Li cal tota l'embarcació, travessa el cove que el serva; i encomana la seva olor particular a totes les altres provisions. No podríeu dir si menjeu tarta a la poma, o llonganissa alemanya o maduixes a la crema: tot és formatge.
1614 Una vegada un amic meu comprà dos formatges a Liverpool. Magnífics formatges! Estaven allò que se'n diu al seu punt! Apetibles de debò! Tenien una olor de la força de dos cents cavalls de vapor. Podia garantir-se que s'expandiria a tres milles i que tombaria un home a dos cents metres.
1615 L'equipatge anava amb l'alegria d'unes campanes que toquen a morts(1), fins a tombar la cantonada. En arribar ací, el vent portà una bufada «d'aire de formatge» als narius del poltre; aquest, tot seguit, es deixondeix, rondina quelcom, i arrenca, enfutismat, a una marxa de tres quilòmetres per hora.
1616 Després va marxar i muntà a un altre departament. El seu procedir va semblar-me deficient. A partir de Crewe, restava sol al departament, malgrat anar el tren atapeït. En aturar-se en les diferents estacions, els viatgers, veient el meu departament buit, venien precipitats.
1617 Però, en el baix món que som, ens cal tenir compte del nostre pròxim. La dama sota el sostre de la qual tinc l'honor de residir, és una vídua, i potser és també òrfena. Té una aversió marcada, una aversió que explica eloqüentment, per ço que ella en diu «anar-li sobre el peu».
1618 Varen portar-la al costat dels formatges, recomanant-li de posar en exercici tots els ressorts del seu aparell olfàtic. Aleshores la serventa descobrí «una lleugera olor de meló». Deduint que l'atmosfera no podria perjudicar gaire la bona minyona, se la deixà dins la casa.
1619 Però, certament, això és massa per als meus guanys. I vet ací que resolgué desfer-se'n. Va llançar-los al canal, però hagué de pescar-los, perquè els barquers pretenien que allò «els donava vapors». Una nit negra li oferí l'ocasió d'endur-se'ls i abandonar-los al cementiri del seu barri.
1620 El guarda va descobrir-lo, i armà un avalot formidable. Al seu entendre, es tractava d'un complot ordit per llevar-li el seu pa quotidià, fent que els morts se deixondissin. A la fi, el meu amic se'n deslliurà portant-los a un poble de la costa, on va enterrar-los a la sorra de la platja.
1621 És una forta errada, dur en semblant cas aquestes darreres begudes soporíferes, que predisposen a la son. Per un hom beure's un bock de cervesa quan va de passeig per la ciutat, però mai no en begueu quan el sol flameja sobre el vostre cap i us cal fer una feina pesant.
1622 La llista dels objectes necessaris era bastant llarga, abans d'acomiadar-nos aquell vespre. L'endemà, que fou divendres, aplegàrem tots els objectes i ens reunirem a la nit per enfardar-los. Teníem un gros bagul Gladstone per a la roba, i dos cistells per als queviures, i els utensilis de la cuina.
1623 Jo no puc romandre assegut, sense fer res, veient com els altres treballen igual que negres: necessito aixecar-me, atalaiar llurs moviments, passejar-me amb les mans a la butxaca i fer-los indicacions per reeixir més bé. És l'efecte de la meva energia natural. No puc evitar-ho.
1624 Una ullada circular em féu comprovar l'oblit. Vet ací com és Harris! Va guardar-se ben bé de dir-me res abans d'ésser el bagul tancat i lligat. Per la seva banda, George esclafí de riure, amb una de les seves rialles estúpides, irritants, a gola plena, amb les mandíbules obertes de bat a bat.
1625 I allò m'enfurismà de debò. Torno a obrir el bagul, per ficar-hi les sabates. Al moment que tanco, se m'acut un horrible pensament: havia pensat a posar-hi el meu raspall de les dents? No sé com m'ho faig, però mai no estic segur d'haver atinat amb el meu raspall de les dents.
1626 És la darrera cosa que trobo. Refaig l'equipatge sense atinar amb el raspall, i al darrer moment, quan sóc a la porta per a marxar, pujo els esglaons de quatre en quatre per embolicar-lo amb el mocador i dur-lo així a l'estació. Aquesta vegada em calgué buidar tot el bagul i no vaig saber trobar-lo.
1627 Els raspalls de George i de Harris, sí que vaig haver-los, divuit cops cada un; però, quant al de la meva propietat, no vaig poder posar-hi la mà a sobre. Vaig fer sonar un per un tots els objectes, vaig pesar-los, sospesar-los, i a la fi... descobreixo el meu raspall dins d'una sabata.
1628 Varen començar per trencar una tassa, a fi i efecte de donar una mostra de llur capacitat i cridar-me l'atenció. Després Harris posà les confitures de maduixes sobre un tomàquet, que es va rebentar. Vet ací que vénen obligats a arreplegar les despulles amb una cullereta de cafè.
1629 Caminen per sobre els objectes; posen els uns darrera els altres i no els troben quan van a empaquetar-los. Fiquen els pastissos a baix i els utensilis pesants a sobre, amb la qual situació els primers resten fets una coca. La sal vessa per tot arreu; quant a la mantega.
1630 Ben trencada serà: vet ací. Ho digué amb una entonació com si ho preveiés amb gran acontentament. Després afegí que tenia ganes d'anar a dormir. Nosaltres també en teníem. Harris havia de passar la nit amb nosaltres. Vàrem pujar al pis de dalt i ens férem a cara o creu l'ocupació dels llits.
1631 Ens hi acostem i veiem que dorm. Li deixem el vas de nit d'una manera que forçosament hagi de ficar-hi el nostre amic els peus a dins, l'endemà, quan se llevi, i també nosaltres ens en anem a jeure. (1) Hi ha un proverbi anglès que diu: «Alegre com les campanes que toquen a noces».
1632 Quins pensaments més terribles! A un mateix temps ens acudiren a Harris i a mi, i determinàrem de salvar del perill el nostre amic. Tota discussió fou acabada, davant aquesta noble resolució, i ens llançàrem sobre George arrencant-li el cobrellit, la flassada i els llançols.
1633 Com Harris li diu amb l'estil barroer que li és propi, «caldrà que la ciutat s'empassi el cas». Baixem per desdejunar-nos. Montmorency havia invitat dos gossos (entre els seus amics íntims) per assistir a la marxa, i esmerçàrem el temps d'espera lluitant amb eines curtes davant la porta.
1634 I començà havent-se-les amb un parell de costelles, bo i dient que se les menjava abans no fossin fredes, ja que la vedella podia esperar sense cap inconvenient. George agafà un diari i en llegí la secció de sinistres marítims. Després passà a la secció de pronòstics del temps.
1635 Així, retiràrem el que cadascú, a proporció, havia posat per a les despeses de l'excursió, i romanguérem tot el dia a casa esperant la pluja. Als qui havien sortit a passeig els vèiem passar per davant del nostre estatge amb tota mena de vehicles, joiosos, amb posat de satisfacció.
1636 Nosaltres ens sentíem joiosos de pensar amb el diluvi que es produiria al precís moment que els passejants, de retorn a casa llur, es trobarien fora de tot abric i serien horriblement mullats. Però ni una gota no queia, i aquell esplèndid dia transcorreguè seguit d'una nit magnífica.
1637 Ens posàrem uns vestits lleugers i sortírem. A la mitja hora, escassa, de la nostra marxa, començava de ploure a plom; un vent fred, acre, s'aixecà. Tots dos, el vent i la pluja, persistiren fermament durant tot el dia i retornàrem a casa amb constipats i reumatismes, cosa de no dir.
1638 Recordo haver vist un d'aquests instruments a l'hotel on parava, a Oxford, la darrera primavera. A la meva arribada marcava «bon temps fix», i no cal dir que la pluja queia des de bon matí: allò era incomprensible. Vaig donar un cop al baròmetre, i l'agulla féu virada i marcà «molt sec».
1639 L'endemà torno a colpejar l'instrument, i puja encara més que el dia abans. L'aigua seguia rajant a fora, més impetuosament que mai. El dia següent (un dimecres) vaig fer-li una nova consulta, i, per resposta, l'agulla va descriure un cercle fins a «bon temps fix; molt sec; molta de calor».
1640 No s'aturà fins que la clavilla no la deixà pujar més. L'instrument prou hi posava tota la voluntat, però la seva construcció l'obligava, si no volia fer-se malbé, a anunciar el bon temps de la faisó més ferma. Ell no volia sinó avançar per pronosticar «sequedat, sol xardorós, simoun», etc.
1641 I George, tot veient que no aconseguia inquietar-nos i que estava perdent el temps, agafà la cigarreta que havia jo feta per a mi, i se'n va anar. Harris i jo donàrem compte de les despulles del festí que restaven sobre la taula, vàrem dur els fardells fins a la porta, i esperàrem un pesseter.
1642 Va aturar-se a un metre de la nostra escala, s'arrambà a la reixa, collí (fent el distret) una palleta que va posar-se a la boca, i restà ullant-nos fit a fit. Bé prou es comprenia que volia veure tota l'operació. Una estona després el dependent de l'adroguer passà per l'altre costat de carrer.
1643 Una part del públic, xicots tocats del cervell, afirmaven que es tractava d'un casament i que Harris era el promès. L'altra part, gent de més anys i més enteniment, opinaven per un servei fúnebre, i em designaven a mi com el germà del mort. A la fi passà un cotxe de lloguer buit.
1644 Aleshores marxàrem, saludats pels aplaudiments del públic i una safanòria que ens va llançar com a porte-bonheur el marrec bocassa de Biggs. Arribàrem a l'estació de Waterloo a les onze, i demanàrem de quin indret sortia el tren de les 11'5. Naturalment, ningú no ho sabia.
1645 El gran Cèsar creua per ací el riu, i les legions romanes campen allà, en aquelles cimes. Cèsar, com Isabel molts anys després, sembla haver deixat per tot arreu la seva petja. Però Cèsar tenia més respectabilitat que la bona reina Bess: mai no va fer caserna de cap hostal.
1646 Quant al pobre rei Edwy (que, com sabeu, era una mica boig), degué tenir una veritable horror per Kyningestern. El banquet de la festa de la coronació l'havia afectat violentament: potser aquell senglar amb prunes confitades no li hauria provat gaire. Segurament amb mi no hauria fet negoci.
1647 La gran avinguda que condueix a les reixes del palau, oferia contínuament una bella visió amb les curses dels cortesans cavalcant magnífics poltres, i amb la brillantor de sedes i velluts, el dringar dels cinyells d'or i pedreria, i cares radiants de joia per tot arreu.
1648 El comerciant, que coneixia el meu amic, s'esparverà, de primer antuvi; però ràpidament va calmar-se, i comprenent la necessitat d'estimular aquesta bona habitud, oferí al nostre heroi, per tal d'afalagar-lo, mostrar-li unes antigues entretalladures de roure, si li plaïa de veure-les.
1649 La balustrada era una positiva obra artística bellíssima, i el mur estava guarnit, de dalt a baix, de roure entretallat, que segurament hauria fet honor a un palau. De l'escala passaren a la sala de rebre, gran i clara, decorada d'un alegre paper amb un fons que enlluernava una mica.
1650 El roure esculturat és ben agradós a la vista: plau, certament, haver-ne quelcom. Viure rodejat, ça com lla, de roure esculturat, és desmoralitzant (certament també), sobretot per a les persones que no són tocades d'aquesta dèria. Tant se valdria, llavors, viure dins una església.
1651 S'havia exposat moltes vegades a seriosos perills pel seu costum d'asseure's al llit i llegir grec. Tenia meravelloses idees (semblaven cosa de l'altre món) quant a voler ésser l'orgull dels seus pares i mestres: aspirava a guanyar premis, a ésser home i esdevenir capaç.
1652 Mai no he conegut una criatura més estranya, i ensems, tan inofensiva com un infantó acabat de néixer. Amb una regularitat de dos cops per setmana queia malalt, i, per consegüent, no podia anar a classe. Segurament no hi havia ningú com aquest «Sandford i Merton», per a caure malalt.
1653 Estava constipat invariablement sempre, llevat d'un cop que tingué l'escarlatina durant nou setmanes. Els panellons havien fet un arrendament per vida, amb la seva persona. En el terrible flagell de còlera del 1871 el nostre barri fou particularment protegit del contagi.
1654 Prou cercàvem els corrents d'aire, però contribuïen a mantenir la nostra bona salut refrescant-nos els humors. Ens enviàvem innobles mixtures per emmalaltir-nos, i ens feien engreixar i ens augmentaven la gana. Res no venia contra nosaltres fins que les vacances arribaven.
1655 Tornem, però, al que dèiem de l'esculturat. Els nostres avantpassats tenien, positivament, de l'art i de la bellesa un just concepte. Considereu, per exemple, tots els nostres tresors artístics actuals: una pila d'objectes vulgars, ordinaris, de tres o quatre cents anys ençà.
1656 Tanmateix la bellesa del sol i dels estels no ens sorprèn gaire, perquè constitueixen fenòmens habituals als nostres ulls: així passa amb aquest gos. Però al 2288 el poble palesarà el seu entusiasme quan el vegi. El secret de fabricació de semblants gossets serà considerat com un art perdut.
1657 Els seus liquens rastrers, el verdet que el revesteix, la vida jove que traspassa porugament son cim per veure el riu bellugar-se afanyosament, i l'eura vella, que s'escampa per son flanc... Oh, si jo pogués dibuixar o pintar aquest mur! Estic segur que en faria un delitós bosqueig.
1658 Després el ressò de les passes s'és afeblit, i un silenci de mort s'estableix: sols sentiu el batre del cor vostre. Nosaltres som criatures de sol; homes i dones amem la llum, la vida. Vet ací la raó per la qual ens apleguem en les ciutats i que fa augmentar en el camp, cada dia més, la despoblació.
1659 Es posaren tots en marxa darrera de Harris, justament amb direcció oposada a la precedent. Passaren deu minuts i es trobaren al bell mig del laberint. Harris volia fer entendre que era allò el que s'havia proposat; però, davant l'actitud amenaçadora de tots, es decidí per reconèixer la seva errada.
1660 El mapa fou consultat de nou, i la qüestió es judicà més senzilla que mai. Reprengueren la marxa per tercer cop. Al cap de tres minuts, tornaven a trobar-se al centre del laberint, i totes les temptatives següents, qualsevol que fos la direcció, no donaren altre resultat.
1661 Harris, dubtant, tornà a treure el mapa; però la gent, de veure només aquell objecte, es va irritar. Li aconsellaren de fer-ne bocins, i forçosament hagué de reconèixer que s'havia fet impopular. Finalment la colla, ja enfuriada fins al capdamunt, va reclamar amb grans crits el guarda.
1662 Ça i lla s'aturen, esperant torn per entrar a la resclosa, llargues rengleres d'embarcacions. Es veu com avancen, passen i desapareixen al lluny. El riu, a ple sol, és cobert, des del palau de Hampton fins a l'església, de groc i de blau, de taronja i blanc, de vermell i de rosa.
1663 El conjunt de les gorres i els vestits dels homes, els abillaments de les dones, els gossos excitats, els petits vaixells amb les blanques veles, el paisatge tan agradós i l'aigua escumejant, componen un dels espectacles més alegres que conec en les contrades de la negra i antiga ciutat de Londres.
1664 El riu és un bon pretext per a lluir l'abillament. Els homes podem palesar, allí sobretot, el nostre gust pels colors, i, segons el meu humil parer, sortim de la prova amb èxit. Quant a la meva persona, m'ha plagut sempre una mica de vermell en la indumentària: vermell i negre, s'entén.
1665 També penso que una corbata blau-clar hi ha d'escaure molt. Afegiu-hi un parell de sabates de cuiro de Rússia i una faixa de seda vermella rotllada a la cintura (la faixa afavoreix més que el cinyell). Harris és massa aficionat a la mescla de groc i ataronjat. Ho tinc per una errada gran.
1666 I és una gran llàstima, perquè hi ha un o dos colors que no li farien fer cap lletja figura, sobretot si mirava de portar sempre el barret ensorrat fins a les orelles. George va fer algunes compres per a l'excursió, i he dir que d'aquestes compres no en vaig quedar pas content.
1667 Sovint faig indignar els respectables rates d'església quan veuen la meva impertorbabilitat davant les inscripcions sensacionals, i el meu migrat entusiasme per la història de la família de més relleu de la localitat. El meu desig, no gaire dissimulat, de fugir al camp fereix llur sensibilitat.
1668 Em sentia noble i dignificat, inclinat a rebutjar el mal i enlairar-me per damunt del segle. Hauria volgut estatjar-me i viure allí, i mai més no cometre futilitats, observant una bella existència, sense reprotxe, fins a tenir els cabells blancs com l'argent en arribar a vell, etc.
1669 Ara mateix, senyor: no en passi ànsia! Em giro i el veig al mig del cementiri un bon home, calb, que, coixejant, venia cap a mi. Duia un gran manyoc de claus, que feia sorollar a cada pas. Amb una digna mirada vaig indicar-li que volia estar ben sol. Però l'home seguí aproximant-se cap a mi.
1670 La meva tia Susanna té, al cementiri de Finchley, una tomba de rajola amb tot d'ornaments d'una pedra tumulària i amb una mena de cafetera en lloc de baix relleu. Demés, aquest monument té un cimbori rodó de quinze centímetres, del millor marbre, que ha costat a pes d'or.
1671 Poc sabeu la pila de viatges que m'han fet fer. Dues vegades, la darrera setmana! Però no estic pas disposat a suportar-ho més temps, i retiraré el meu dipòsit. Si George fos aquí, podríem anar a veure aquesta tomba. Jo no m'ho acabo de creure, que ell sigui a la banca.
1672 S'anà ajupint ajupint, i, obstinat a voler governar la barca malgrat el desequilibri del seu cos, agafà malament la corda i féu anar l'embarcació contra el ribatge. Amb la topada caigué i anà a ficar-se de cap a dins del cove, quedant agafat als costats de la barca i amb les cames en l'aire.
1673 Diuen que són «enviats del propietari» i prenen nota dels noms i adreces per a passar-la a llur senyor, el qual pot fixar (si és que realment té dret a fer-ho) una quantitat justa pels danys i perjudicis causats a la propietat on heu cercat un recó que us servís de solaç.
1674 No en tenen prou amb els petits tributs i el que el riu ja per si sol representa, que han de clavar-hi estaques al fons i posar cadenes de marge a marge. Ara de poc han fet penjar als arbres uns grans anuncis de prohibicions que solament de veure'ls em desperten els instints més dolents.
1675 Retornen els que eren a la serra; pugen els dels altres pisos; es recerca per tota la casa i s'apleguen al saló amb un somriure als llavis. Harris comença. Val a dir que no és cosa de demanar una gola privilegiada, per a esmenussar un couplet còmic; ni cal una frase mestra ni vocalitzacions.
1676 No cerqueu l'exactitud del compàs, ni concediu gaire importància al fet d'avançar-se l'artista dos temps sobre l'acompanyament, o que s'aturi de cop i volta a la meitat del couplet per a discutir amb el pianista sobre aquest particular, reprenent el mateix fragment de la cançó.
1677 Vostès ja ho comprenen, veritat que sí? Bé: vostès han de cantar la tornada, tots a chor. Murmuris de goig i d'inquietud per això de repetir a chor la tornada. Uns acords brillants marquen el preludi de la Cançó del jutge, treta del Procés davant un jurat per un pianista nerviós.
1678 Nosaltres coneixem Slossen Boschen, i, si vostès volen, anirem a demanar-li que vingui a cantar-la. Mirin si ho serà, de divertida, que, havent tingut Slossen Boschen l'honor de cantar-la davant l'emperador d'Alemanya, calgué portar al llit l'emperador, malalt de tant riure.
1679 Davant aquestes explicacions expressàrem el nostre viu desig d'escoltar aquell estrany ocell i poder judicar bé. Els joves anaren a fer la petició a Herr Slossen Boschen. Probablement fou satisfet del requeriment que li portaven, car vingué tot seguit i seié al piano sense dir una sola paraula.
1680 Quan en llur cara es dibuixava un somrís, jo també somreia; quan s'esforçaven a contenir la rialla, també feia jo els possibles per a contenir-la; i fins hi afegia, de tant en tant, un petit cloc-cloc de satisfacció, com si fos percudit d'un dard espiritual que als vulgars mortals escapava.
1681 A mesura que la cançó seguia, vaig observar que la major part de l'auditori tenia, com jo, fixa la mirada en els joves alemanys. Es retorçaven, en riure, i s'estiraven en convulsions com ells, i com ells es donaven de tot cor a l'alegria, exposant-se a rebentar, per dir-ho així, a cada moment.
1682 Com que les rialles continuaven, el seu posat de sorpresa va tornar-se enuig, i després indignació, i ens llançà unes ullades ferotges. (Els dos joves qui eren darrera seu i no podien ésser dins el seu radi visual, foren exceptuats). Aquella mímica ens produí escomeses convulsives.
1683 Dansà, féu tremolar els punys, i ens serví tot l'anglès que sabia. Talment semblava que mai ningú l'hagués insultat fins aleshores. Es veia que la cançó no tenia res de còmica. Referia com una mossa de les muntanyes de Hartz havia donat la seva vida per tal de salvar l'ànima del seu promès.
1684 Després de la mort, es retroben en la regió etèria les dues ànimes. La darrera estrofa descriu com el promès menysprea i refusa l'ànima de la que per ell va sacrificar-se, i marxa amb un altre esperit. No estic gaire segur dels detalls, però sé fixament que es tractava d'una gran tristor.
1685 Es demanava amb veu baixa, al guarda-robes, el barret i l'abric; cadascú es féu de porter, lliscà enfora sense fer soroll i guanyà la primera cantonada a corre-cuita, fent els possibles per no retrobar-se. D'ençà d'aquella vetllada, les cançons alemanyes no tenen per a mi cap interès.
1686 Justament aleshores s'esqueia que érem sota la passera que penja sobre el petit braç derivat del riu, i vaig encorbar-me sobre els rems. Treballava d'allò més, posant a contribució els braços, les cames i els muscles. La meva tasca era sostinguda, elegant, enèrgica i ràpida.
1687 Els meus amics van assegurar-me que feia pler de veure'm. Al cap de cinc minuts vaig pensar que devíem ésser ben a prop de la porta de la resclosa, i vaig tombar-me per a veure si efectivament era així. Érem sota la passera: exactament al mateix lloc on havia començat a remar.
1688 Com s'esdevé amb totes les poblacions semblants, Walton és banyada pel riu únicament de la punta dels peus. Cal dir que, del riu estant, la vila no sembla tenir gaires dotzenes de cases. Windsor i Avingdon són els únics poblats, entre Londres i Oxford, que poden veure's del riu estant.
1689 Jo els felicito d'haver estat força discrets deixant als ribatges els camps i els boscos. Reading mateix, malgrat tots els seus esforços per tocar el Tàmesis tant com pot, té el bon gust d'amagar la seva horrorosa cara ben lluny del riu. Naturalment, Cèsar té reservat, a Walton, el seu petit lloc.
1690 A dins del parc pot visitar-se, segons diuen, una curiosa gruta; però jo, per la meva part, mai no he sabut veure-la. La duquessa de York, que havia viscut a Oatlands Park, era molt aficionada als gossos. Va fer construir un cementiri, on enterrava els seus amics així que anaven morint-se.
1691 Deu haver-n'hi uns cinquanta d'enterrats, separadament i amb un epitafi cadascun. Jo m'atreveixo a dir que ben bé se la mereixien, llur sepultura, com tot fill de mare. A Corway-Stakes, primer angle sota Walton Bridge, fou lliurada una batalla entre Cèsar i Cassivelaunus.
1692 Aquest darrer havia fortificat el riu, plantant-hi al fons tot d'estaques arrenglerades, i havia fet posar un avís que deia: «Prohibit el pas». Però Cèsar passà, malgrat tot. Ja veieu, doncs, com no és possible separar Cèsar d'aquest riu. Un home així convindria tenir avui prop les rescloses.
1693 La corda que havia jo agafat al moment que arribàvem a la resclosa, no havia volgut que Harris la toqués, sabent la seva poca traça. L'havia jo rotllada ben a poc a poc, amb gran esment; després vaig fer-ne un doblec, i, nuada de dos indrets, la vaig deixar al fons de la barca.
1694 Aquest se n'apoderà amb decisió, va penjar-se-la al braç i començà de desfer-la. Hom podia creure que manipulava amb els bolquers d'un nadó. Doncs bé: encara no havia desentortolligat una dotzena de metres, que ja la corda era talment una estora mal trenada. Sempre passa el mateix: ja se sap.
1695 Agafeu les coses sense gens de traça: vet aquí. Quan jo us dic, que fóreu capaç de fer nusos al cabiró d'una bastida. I mireu si es posen enfurismats, que ben bé voldrien penjar-se, tots dos, amb aquella corda. Al cap de deu minuts el primer d'aquests homes fa un crit: sembla que es torni boig.
1696 Semblaven afligits per aquesta acció d'ingratitud. Nosaltres trobàrem la dolentassa, detinguda per uns canyers, mitja milla avall, i la retornàrem als seus propietaris. Jo estic, i fins hi faria una juguesca, que no tornarien a donar semblant sort a llur barca, almenys durant una setmana.
1697 Per la meva part, mai no oblidaré el quadro que formaven aquells dos homes passejant amunt i avall amb llur corda i esforçant-se per descobrir llur esquif. Un hom veu produir-se sobre l'aigua una pila de divertits incidents ocasionats pel remolc. Heu's-ne aquí un dels més comuns.
1698 Atureu-vos, doncs! Oh, mil milions de milions! Llavors s'aixeca, pica de peus, crida fins a posar-se vermell i renega dels seus companys fins a agotar el vocabulari. Els pillets vagabunds s'aturen pels marges i se'n burlen, tirant-li pedres, mentre passa davant d'ells a una marxa de quatre milles.
1699 Per fer-nos compendre fins a quin punt dos remolcadors poden oblidar llur treball, George va contar-nos, després de sopar, durant la nostra conversa sobre aquest assumpte, un exemple ben curiós. Hèu's-lo aquí: George i tres companys seus remaven, des de Maidenhead, una barca molt carregada.
1700 Això no havia contorbat gens ni mica la jove parella, la qual semblava que, amb el ganxo i la corda ja en tenia prou per a treballar correctament. George, de primer antuvi, volgué cridar-los, despertar-los; però un acudit lluminós li travessà la dura closca, i no va dir-los res.
1701 Era a l'indret on el camí mor dolçament sobre el riu, i nosaltres acampàvem al marge oposat, molt enfeinats amb la manduca. Sobtadament es mostrà una barca que anava arrossegada, a llarguíssima distància, per un cavall de remolc, i sobre la bèstia hi anava muntat un minúscol pillet.
1702 Dos homes, un cistell i tres rems passaren de babord a sobre el marge. Un segon i mig després, altres dos homes desembarcaven bruscament i anaven a asseure's al mig de ganxos, veles, sacs de nit i ampolles. El darrer dels ocupants pogué mantenir-se vint metres encara, i sortí de cap per avall.
1703 Altrament, voldria que els boigs que es fan remolcar d'aquesta manera (i són moltíssims els qui acostumen a fer-ho) tinguessin sempre una sort així. Ultra els perills a que s'exposen, són la desesperació i l'entrebanc per a totes les altres embarcacions que poden ensopegar-se amb ells.
1704 Amb llur marxa excessiva, els és impossible apartar-se del camí de tota altra barca, que de cap manera els pot fer pas. Llur corda de remolc s'entortolliga amb el pal de la vostra nau, i us enfonsa, o bé agafa un passatger i el tira a l'aigua, o, quan menys, us fueteja la cara.
1705 De tots els procediments posibles per a fer-se remolcar, el més sensacional és el remolc per noies: el recomano a tothom, car és cosa divertidíssima. Cal sempre tres noies, per a fer seguir la barca: dues que estiren la corda, i una altra que corre d'ací d'allà tota enriallada.
1706 És a sota el seient. Trobeu el seu xal i l'hi doneu. Una de les seves companyes arriba i pensa que farà bé de pendre també el seu xal. S'emporten el de la Maria, per si volgués servir-se'n, però la Maria no el vol; el retornen, i demanen, en canvi, una pinta de butxaca.
1707 Un cop arribats, vam discutir la important qüestió de l'acampament. Realment, havíem decidit jeure a bord, però es tractava de saber si restàvem al lloc on érem o si seguíem fins més enllà de Staines. Era massa aviat, aleshores, per a desfer el nostre envelat. El sol encara lluïa.
1708 Remuntar tres o quatre milles a contracorrent durant el matí, és una cosa ben senzilla; però després d'una llarga jornada, esdevé un esforç lassant. A les darreres milles, ja un hom no es fixa en el paisatge, no s'enraona ni es riu; cada mitja milla que engoliu, val per dues.
1709 Jo em recordo d'haver-me trobat una vegada absolutament desemparat (en el sentit figurat del mot). Havia sortit amb una cosineta de línia materna, i baixàvem de Goring. Se'ns feia tard i cuitàvem a retornar. Havien tocat dos quarts de set en passar la resclosa de Benson: començava a fosquejar.
1710 Aleshores vaig ésser jo, qui començà de posar-se nerviós. Torno a consultar el meu mapa: la resclosa de Wallingford era clarament indicada a una milla i mitja de la de Benson. Era un mapa digne de confiança; demés, jo coneixia ben bé la resclosa, car l'havia traspassada dues vegades.
1711 I alhora ens examinàrem per saber si veritablement dormíem i quin dels dos es deixondiria primer. Allò esdevenia interessant. Jo remava sempre, i res no veia acostar-se. El marge restava una ombra misteriosa, amb la foscor de la nit: érem de ple dins les coses sobrenaturals.
1712 Els donàrem les gràcies qui sap les vegades, fent-los notar la bona nit que se'ls presentava i desitjant-los una agradosa passejada. Si mal no recordo, també els vaig convidar a passar una setmana amb mi, mentre la meva cosineta els assegurava que a la meva mare li plauria molt de veure'ls.
1713 Si hem d'ésser, però, ben sincers, ara això no ens corprenia com al principi de la diada, i una mica d'aigua, entre un vapor i un forn de gas, ens satisfeia a bastament per a passar la nit. El paisatge no ens interessava gaire: del que sentíem necessitat era de sopar i de dormir.
1714 Dit amb paraules, semblava una cosa ben senzilla: es prenen cinc arcs de ferro, com si fossin arcs de croquet; se'ls clava sobre la barca; després s'estén la vela al damunt i es lliga per sota. Nosaltres ens pensavem fer-ho amb un no res, però tanmateix calculàvem ben migradament l'operació.
1715 Al cap de cinc minuts saltaren bruscament: semblaven fer tots els possibles per a llançar-nos a l'aigua i fer-nos ofegar. No res menys, els arcs tenien, a dalt de tot, unes frontisses que, per mica que ens distraguéssim, ens colpejaven dels llocs més delicats de la nostra persona.
1716 Abans no arribà a les meves mans, va passar qui sap l'estona. George feia el seu paper a les mil meravelles, però Harris acomplia el seu amb una total absència del sentit comú. Val a dir que era una cosa nova per ell, és veritat, però mai no he sabut compendre de quina manera va manegar-s'ho.
1717 Les persones que n'han fet la prova em diuen que una consciència ben neta fa l'home perfectament feliç i content; però això mateix s'obté, i a més baix preu, amb un estómac ben satisfet. Un hom se sent pròdig de clemència, de generositat, després d'un àpat substanciós, seguit d'un bon païr.
1718 Ens estimàvem: a tothom, estimàvem. Harris, amb un moviment, aixafà un peu de George. Si això arriba a esdevenir-se abans de sopar, ben segur que George hauria expressat vius desigs sobre la sort de Harris en aquest baix món, duent els seus pensaments fins a fer-nos esgarrifar.
1719 Enraonàrem sobre l'assumpte, i això dugué a la memòria de George una història molt divertida, de la qual son pare havia estat l'heroi. Viatjava son pare, amb un amic, pel país de Gales, i una nit van fer parada en un petit hostal, on s'eren aplegats, per a passar-hi la vetlla, alguns altres joves.
1720 Van demostrar com els plaïa de trobar-se junts, i s'acomiadaren molt tard, per anar a jeure. Els nostres dos viatgers (llavors el pare de George era molt jove) havien menjat i begut alegrement. Els tocava dormir a la mateixa habitació, amb llits separats. Agafaren una espelma i entraren a la cambra.
1721 Però vet aquí que, en lloc d'anar cada un al llit que li pertocava, com pensaven fer, s'enfilaren a un mateix llit sense donar-se'n compte. L'un tenia el cap a la capçalera, i l'altre, que havia pujat per l'extrem contrari, tenia els peus sobre el coixí. Hi hagué un moment de silenci.
1722 Jo trobava el procediment poc cortès i els assegurava que ho pagaria a fi de més, per la qual cosa bé podien fer-me crèdit fins aleshores; però ells no s'admetien de raons, i preferien ésser pagats encontinent, puix del contrari em caldria afegir a la suma els interessos.
1723 I, d'altra part, sembla tan aconhortadora, tan intensa, la nit! Amb la seva augusta presència les nostres petites tristors són esvaïdes. El dia ha estat ple d'inquietuds i de dolors; els nostres cors, s'han nodrit de roïns i amargs pensaments; el món ens ha semblat dur i viciós.
1724 No parla pas, però nosaltres comprenem el que diu, i posant-se sobre el cor les galtes ardents i enrojolades, ella fa esvair-nos el sofriment. De vegades la nostra dolor és molt profunda, molt positiva, i davant la Nit restem muts, sense paraula, però traduint el nostre sofrir amb gemecs.
1725 En perdre-la, no haveu mai de parlar-ne ni revelar el misteri que en coneixeu. En temps passats, caminaven per una estranya contrada uns bons cavallers. El camí creuava un bosc espès on els espinals eren tan espessos que els dissortats que s'hi perdien hi deixaven la carn a bocins.
1726 Un cop arribats a llur formós castell, terme del llur viatge, es van passar una pila de dies divertint-se. I s'esdevingué que, una nit que estaven asseguts confortablement entorn del foc, a la gran sala, fent grans libacions, el company perdut es presentà sobtadament i els saludà.
1727 El primer quilòmetre de camí va fer-lo com qui diu volant. Després s'aturà, tot sorprès de trobar tan poques persones i de veure que les botigues encara no fossin obertes. Feia un matí molt fosc, molt boirós, però tanmateix no n'hi havia per tant que fossin suspesos els quefers.
1728 George va tornar-se'n a casa, sense obrir boca durant tot el camí. Un cop a casa, pensà despullar-se i tornar a jeure; però, reflexionant, va veure que una i altra vegada s'hauria de llevar, rentar-se, vestir-se, etc. Hi renuncià, i va asseure's al seu silló amb ganes de fer-hi un son.
1729 No li havia passat mai, allò de trobar-se tan desvetllat. Llavors encengué la llàntia, prengué els escacs i provà de jugar una partida. Aquesta distracció no la trobà gaire atractiva. Abandonà els escacs i provà de llegir, però de cap manera no sabia interessar-se gens ni mica en la lectura.
1730 La seva mare moriria del disgust! Deixà de preparar el desdejuni, i esperà fins a dos quarts de vuit, enfonsat en el silló i embolicat amb una flassada, la vinguda de la senyora Gipping. D'ençà d'aquella nit, ja mai més no es volgué llevar massa d'hora. Tanmateix allò li havia servit de lliçó.
1731 Ens esgarrifàrem. El dia abans havíem projectat de llevar-nos ben de matí, llançar qui sap a on els cobertors i les flassades i pendre un bon bany al riu per restablir-nos; però, ara que el dia s'aixecava, la idea semblava menys temptadora. L'aigua devia ésser glacial i el vent bufava del Nord.
1732 De segur que hi havia arrels i herbes, i vaig pendre la decisió de recórrer a un terme mig: anar a ablucionar-me vora l'aigua. Agafo una tovallola, m'enfilo al marge i llisco com una serp per una branca que penjava damunt del riu. Feia un fred dur: el vent tallava com un ganivet.
1733 No em fou possible de persuadir-los. Després, mentre ens vestíem, va passar-me una cosa molt divertida. Tot jo, en entrar a la barca, tremolava de fred, i, amb la pressa d'agafar la meva camisa, la vaig deixar caure al riu. Allò sí que va enfurismar-me: sobretot en veure George fent grans riallades.
1734 Tanmateix no n'hi havia per riure! Vaig dir-li que no rigués tan fort, que mai no havia jo vist cap home rient d'aquella manera. Li vaig declarar, perduda la meva sang freda, que el considerava un estúpid maniàtic, un imbècil, un idiota, etc. La seva joia no tingué límits.
1735 El trencament dels ous el contorbà una mica; però, més encara que de trencar-los, va preocupar-se de ficar-los a la paella i, després, de presservar els seus pantalons i de procurar no tacar-se les mànegues. En ficà mitja dotzena a la paella i s'acostà al foguer per a remenar-los.
1736 A la nit les portes del veïnat, tot esporuguit, s'han hagut d'obrir al primer requeriment dels guerrers que grosserament reclamaven l'allotjament i el menjar que de dret els pertoca, i exigien que l'una cosa i l'altra fossin com cal, sots pena de portar el dol als estadants de les cases.
1737 En aquests temps de revolta l'espasa és jutge i jutjat, demandant i botxí, i ella és qui paga. A la plaça del Mercat s'hi són aplegades, entorn d'una gran foguera, les tropes dels barons. Mengen i beuen a desdir, bramen cançons bàquiques, juguen i es barallen, mentre la nit avança.
1738 Els carrers són ocupats pels sentinelles, els focs flamaregen sobre les altures veïnes, i la nit transcorre. Finalment el dia s'aixeca sobre la vall del vell Tàmesis: som a la matinada d'aquest gran jorn que ha d'afermar amb esclat el destí de les generacions venidores.
1739 Per allà baix, pel camí que serpenteja al llarg del riu, es veuen arribar de Staines una dotzena de vigorosos alabarders: són la gent dels barons. Riuen i parlotegen, amb una veu grossa; s'aturen a cent metres de nosaltres, sobre l'altre marge; reposen sobre llurs armes, i esperen.
1740 Els cascos i les cuirasses lluen sota els raigs del sol matinal, i aviat el cami s'omple, fins on pot allargar la mirada, d'acers espurnejants i cavalls ardents. Els cavallers galopen, cridant, de grup en grup; petits penons onegen peresosament al ventijol de la tèbia atmosfera.
1741 Cap d'ells no sap el motiu exacte d'aquest enrenou: cadascú dóna un parer diferent sobre l'espectacle que veu. Els uns asseguren que el poble en treurà bon profit, de l'obra que va a realitzar-se; però els vells branden la testa, car ja saben, d'altres vegades, el que són aquests tripijocs.
1742 Tota aquesta flota ha estat remolcada o dirigida pels seus vigorosos remers, i s'acosta, tan com pot, als passadissos coberts, esperant el rei Joan per a transportar-lo al lloc on la fatídica carta rebrà la seva firma. És migdia, i tota aquesta gran gentada s'espera pacientment.
1743 Al mig hi ha el rei Joan. Es dirigeix el rei vers les galeres que l'estan esperant, i els grans barons surten dels rengles per anar al seu encontre. El rei els saluda, els envia somrisos i els diu paraules dolces com la mel. Diria's que va a un banquet donat en honor seu.
1744 Tot seguit travessàrem la Magna Charta Island, esguardant ràpidament la làpida que hi ha al clos i que diuen si va servir per a la firma de la gran carta. Se sap del cert, el lloc on fou firmada? També es pretén que el fet s'esdevingué a l'altre marge, a la part de Runnymede.
1745 Era el dissabte anterior al Bank-Holiday d'agost. Tots tres teníem una gana de no dir; estàvem atuïts, i en arribar a Datchet prenguérem el cistell de les provisions, els dos sacs, les flassades, els abrics i altres objectes, i anàrem a la recerca d'una fonda o d'un hostal.
1746 Però a Harris no li semblà bé: va dir que li desplaïa el posat de l'home que hi havia a la porta. Certament, no era un home simpàtic, i duia unes innobles sabates. Reprenguérem el nostre camí, sense trobar altres hotels; però ens creuàrem amb un home al qual demanàrem que ens informés.
1747 Per la meva part me'n vaig al Cérvol. Mai els més grans esperits no poden realitzar llurs ideals, de qualsevol ordre d'idees que siguin. Vam caminar darrera de George, sospirant qui-sap-lo sobre la vanitat de les coses terrenes. Vam entrar al Cérvol, deixant al vestíbul la nostra impedimenta.
1748 La distància era ben bé d'una milla, i, volant, sense respirar, arribàrem al bar que ens havien dit. Els estadants d'aquest despatx de cervesa ens van rebre grosserament, i es van mofar de nosaltres. No hi havia sinó tres llits a la casa, i ja hi jeien dos matrimonis i set solters.
1749 Aquesta vella caminava molt a poc a poc, i trigàrem vint minuts a aplegar-nos amb la senyora amiga seva; però ens va endolcir la llarga caminada descrivint-nos els diferents dolors que sentia a les espatlles. Les habitacions eren totes llogades. Ens recomanà el núm. 27.
1750 Duia un pot de cervesa en una mà, i a l'altra mà una certa cosa lligada amb fil d'empalomar. Sobre cada pedra plana que trobava deixava caure aquesta «certa cosa», i encontinent la retirava amb un sobtat moviment de baix a dalt, produint un so bastant inharmònic, evocant la idea d'un patiment.
1751 L'abraçàrem i el cobrírem de benediccions, sota la llum afable de la lluna. L'escena hauria estat bellíssima si el minyó hagués pogut resistir les nombroses demostracions del nostre agraïment, però el vailet es va veure tan aturdit que arrencà a córrer, atraient-nos darrera seu.
1752 L'endemà matí el trobàrem amb les cames nues un metre enfora, al capdavall del llit, i ens vingueren d'allò més bé per estendre-hi i eixugar-hi les nostres tovalloles, en fer-nos la toalette. Una altra vegada que tornem a Datchet, no anirem pas tan tocats i posats en això de triar l'hotel.
1753 Prenguérem, altrament, un xic de coratge en arribar la tarta de pomes, i, quan George tragué del fons del cistell una conserva d'ananàs i la posà al bell mig de la barca, vam sentir que la vida, malgrat tot, valia la pena d'ésser viscuda. Cal dir que tots tres en som ben llaminers, d'ananàs.
1754 Cercàrem el ganivet, per obrir la capsa; remenàrem tot el cistell i els taulells que formen el fons de la barca; transportàrem l'equipatge a la ribera, regirant-ho tot. Impossible de trobar el ganivet. Harris provà l'operació amb un trempaplomes, però el trencà, i es ferí cruelment.
1755 Després George provà de fer-ho amb unes estisores, que es van trencar, i per poc no es buida un ull. Mentre l'un i l'altre es guarien les ferides, jo vaig provar de fer un forat amb la punta del garfi; però aquest lliscà, fent-me caure de peus a l'aigua fangosa, entre el marge i la barca.
1756 Harris agafà, d'un camp, una grossa pedra punxaguda i jo vaig tomar a la barca per endurme'n el martell. George aguantava la conserva, Harris sostenia la punta de la pedra en la part superior de la capsa, i jo, agafant el martell, i fent-lo brandar amb tota la força, el deixo caure amb violència.
1757 Amb tota cura el conserva (almenys el tros que en restà), i durant les, vetllades d'hivern, quan els companys conten històries, per distreure's, dels perills que han corregut, George treu el capell i els el mostra, descrivint el cas, agreujat cada vegada amb noves exageracions.
1758 Pel seu encís, és potser, aquest passatge, el més deliciós de tot el riu. Amb tristesa allunyàvem la barca de la profunda pau que allà regna. Remuntàrem el braç derivat, fins a prop de Cookham, on vam pendre el te. Era al foscant de la nit quan passàvem la resclosa. Una forta brisa ens afavoria.
1759 El vent ha fet el que ha pogut en les dues direccions. Jo què us diré, pobre de mi! Aquest món és un lloc de proves, i l'home ha nascut per al sofriment, com els estels per a volar dins l'espai. Aquesta nit el vent s'havia equivocat, sens dubte, i ens empenyia, en lloc de fuetejar-nos la cara.
1760 La vela s'infla i s'estén, rondina el pal. La barca vola. Jo sóc al governall. Per mi no hi ha sensació més viva que anar a la vela: és el que més aproxima els homes al volar dels ocells (llevat del somiar). Les ales del vent desencadenat sembla que se us emporten vers un punt inconegut.
1761 No sou l'ínfima i miserable partícula d'argila feta a arrossegar-se sobre la terra: sou part de la Natura! El vostre cor batega sobre el seu cor. Els seus braços gloriosos us enrotllen i us atreuen vers ella. El vostre esperit i el seu són un mateix esperit. Els vostres membres s'alleugeren.
1762 Veieu al lluny la terra tota petita, i els núvols, esdevinguts germans vostres, són tan a prop del vostre cap que vosaltres els allargueu els braços! El riu era sols per a nosaltres. Es veia, molt lluny, una barca de pesca ancorada en ple corrent i ocupada per tres pescadors.
1763 Estaven asseguts, cada un en una cadira, i vigilaven els senyals de flotació de llurs aparells amb immensa atenció. El sol rogenc deixava una color mística sobre les aigües, pintava de foc els boscos, alts com torres, i voltava d'una daurada apoteosi els núvols amuntegats.
1764 A un esperit com el vostre (adreçant-se a mi) no li escau de descendir a la conducció d'una barca. És preferible deixar a un mortal de cervell més estret el dirigir l'embarcació, sots pena d'anar a raure al fons de l'aigua. Prengué el governall i ens menà fins a Marlow.
1765 Justament a mitja milla del port de Marlow es passa per davant l'antiga i magnifica abadia de Bisham, les muralles de pedra de la qual (que es drecen sobre el marge de la dreta) es commogueren sota els clamors dels templaris i han estatjat Anna de Cleves i, més ençà, la reina Isabel.
1766 L'esperit de Lady Holy, qui maltractà el seu petit fill fins a la mort, es passeja, les nits, i s'esforça a rentar les seves mans en una safa imaginària. Warwick, que tants de reis va fer, reposa ací, sense interessar-se ara cap mica per coses tan banals com els reis i els reialmes terrestres.
1767 Un cop passada la resclosa, sempre remuntant el curs del riu, es troba el camp dels danesos, on es diu que van acampar aquests invasors a la meitat de llur camí sobre Gloucerstershire. Més enllà hi ha les runes de l'abadia de Medmenham, situades en una deliciosa recolzada del riu.
1768 Molts anys abans d'existir aquesta abadia de contraban i la seva confraria d'irreverends burletes, s'aixecava sobre el mateix lloc un monestir de més seriós gènere i els monjos del qual eren de caràcter un xic diferent dels alegres compares, els quals devien succeir-los cinc cents anys més tard.
1769 Repartien el dia entre el treball, la lectura i la pregària. Sobre llur vida hi pesava un silenci de mort: cap d'ells no parlava. Era una ordre austera, els membres de la qual passaven una existència no menys austera en un recó de natura deliciosa que Déu havia creat tan encisador.
1770 De Medmenham a la graciosa resclosa de Hambledon, el riu resplendeix amb una plàcida bellesa, mentre que prop de Greenlads, i més enllà de Henley tanmateix, se'l veu nu i contorbat. Hi ha, en efecte, la vista poc interessant de la propietat del meu venedor de diaris (1).
1771 Quan Montmorency té un encontre semblant, tot el carrer ha de saber-ho, i en deu segons mou un escàndol més que sobrat per commoure tota la vila. No puc, amb tot, dir mal del gos (m'acontento amb bufetejar-lo o apedregar-lo), car sé que tot és obra de la seva naturalesa.
1772 Veié el bulldog, a la seva dreta, somiejant peresosament, i a l'esquerra hi veié el gos d'aigua, tot ravenxinat, orgullós. Llavors, sense mitjançar paraula ni la més petita provocació, mossegà el gos d'aigua, d'una de les potes de davant, i un bruel de dolor ressonà a través de l'espai.
1773 I el fox-terrier, mentrestant, es donava el plaer d'una lluita coratjosa amb un dels tykes, ben preparat. Tothom que conegui el tarannà dels gossos compendrà fàcilment que, durant les anterior escenes, tots els altres gossos es batrien com si es tractés de resguardar llurs fogars domèstics.
1774 La seva futura víctima era un gros dimoni de minet tot negre: jo mai n'havia vist cap de tan gros ni de tan dolenta qualitat. Havia perdut mitja cua, una de les orelles i una notable part del morro; altrament, tenia el posat àgil i vigorós i l'actitud calmosa (diguem assegurada).
1775 Vam comprar cinc quilos de patates, una pesada de trenta sis litres de pèsols i cols, pastís de vedella, dues tartes a la grosella, una cuixa de moltó (comprada a un hotel), fruites, coques, pa, mantega, confitures, llard i ous i altres articles que adquirírem per la vila.
1776 Va ésser digna, imponent, sense cap defecte. Havíem insistit davant tots els venedors, i vam aconseguir-ho, que les nostres mercaderies ens fossin portades darrera nostre. No havíem volgut passar per allò de «Sí, sí senyor: li ho enviaré tot seguit. El mosso arribarà abans que vostès».
1777 Dos miserables plagues, amics de Montmorency. George amb un pardessú i unes flassades, i fumant una curta pipa. Harris, qui s'esforça a fer un caminar desinvolt i graciós, duent en una mà una maleta Gladstone, plena a rebentar, i a l'altra mà una ampolla de xarop de llimona.
1778 Noi de l'hotel, amb un cove de provisions. Dependents de la pastisseria i de l'adroguer, amb cistells. Un gos de pel llarg. Nois de la lleteria duent una panera amb nates. Un camàlic, amb un sac. Un amic íntim de l'anterior, amb les mans a les butxaques. Un vailet amb un cistell de fruites.
1779 La setmana de Henley s'aproximava, i remuntaven el riu nombroses barques d'aquella mena; unes que anaven soles, i d'altres que remolcaven cases flotants. De mi puc dir que tinc veritable horror per aquestes barques, com penso que n'hi sentiran tots els bons aficionats al rem.
1780 A un centenar de metres prop de nosaltres el xiulet del vapor rabiava, i els passatgers es tombaven per adjectivar-nos, però mai no en fèiem cas. Harris ens contava una anècdota de la seva mare, i ni per tot un imperi no hauríem perdut una paraula. Del vapor sortí aleshores una darrera xiulada.
1781 Ara! No! D'aquesta banda no! Agafaven una llanxa i venien a ajudar-nos. Al cap d'un quart d'hora d'esforços, reeixien a fer-nos apartar de llur camí, i avançàvem. Nosaltres els donàvem les gràcies, de tot cor, i els demanàvem que ens remolquessin. Però mai no ho volien fer.
1782 Si ho haguéssim sabut! Però, com que no ho sabíem, la vam trobar ben bona. El que els ulls no veuen, l'estómac no se'n dol. En altra ocasió vam provar l'aigua del riu, però no fou pas amb èxit. Havíem menat la barca a un angle del riu, prop de Windsor, per a pendre el te.
1783 Era un dels més tranquils i pacífics gossos que mai he vist. Mai no he trobat una bestiola més satisfeta de la seva sort, més lliure de temences. Surava de panxa en l'aire amb les quatre potes dreçades envers el cel, i tot pensatiu; deixava el pit descobert i tenia un ventre gros.
1784 Val la pena de seguir-la, car és un bonic indret, ombrejat i que fa estalviar camí. La seva entrada és guarnida d'estaques i cadenes amb nombrosos cartells de prohibicions que amenacen amb diverses tortures, empresonament i mort a qui gosi ficar els rems sobre les seves aigües.
1785 Giràrem els ulls, sospirant, vers el lloc on Harris i el pastís havien estat vistos per darrera vegada sobre aquest món, i aleshores, mentre la sang se'ns glaçava i els cabells se'ns eriçaven, tot de sobte veiérem el cap de Harris (el cap només) recte al mig de l'herbei.
1786 Shiplake és un bonic poblet no massa visible des del riu, perquè es troba situat a una altura de terreny. Tennyson celebrà les seves noces a l'església d'aquest poble. El riu, seguint cap a Sonning, serpenteja entorn de nombroses illes. És un lloc plàcid, i dorm abandonat.
1787 Emprenguérem la feina amb entusiasme, però el nostre coratge desaparegué en havent preparat la primera patata. Com més pelàvem, més pela hi havia, i, un cop tretes les taques i rascats els ulls, gairebé no restava patata. George vingué a veure-la: era de la dimensió d'una nou.
1788 Les raspallàrem, però això era més fatigós que pelar-les. Cal dir que tenien formes ben extraordinàries: bonys, clots, berrugues! Treballàrem sense descans durant trenta cinc minuts i preparàrem quatre patates; aleshores vam declarar-nos en vaga i reclamàrem la resta del temps per a rentar-nos.
1789 Era ben nutritiu i compost de bons elements, com deia George. Els pèsols i les patates haurien pogut estar més tendres; però tant se'ns en donava, tenint tots bons queixals. Quant a la salsa... un poema! Potser una mica forta per a un estómac capriciós, pero com a nutritiva.
1790 Acabàrem el sopar amb una tassa de te i una tarta de cireres. Durant aquest temps Montmorency emprengué un duel amb la tetera i fou vençut vergonyosament. La tetera havia estimulat la seva curiositat tot el viatge. S'asseia per ullar-la fit a fit, mentre bullia, amb una enigmàtica expressió.
1791 De vegades s'esforçava a excitar-la i grunyia furiosament. Quan la tetera cantava i treia fum, ell considerava aquestes manifestacions com una provocació, i frisava per empendre la baralla; però algun de nosaltres l'agafava, en aquell moment greu, i se l'enduia lluny de la seva presa.
1792 Un alarit s'aixecà, en la calma de la nit, capaç de glaçar la sang a les venes, i Montmorency, fugint de la barca, es dedicà a una higiènica carrera de tres voltes entorn de l'illa, a una marxa de 35 milles per hora, aturant-se ça i lla per a enfonsar el seu nas dintre els tolls frescos de fang.
1793 Doncs res d'això. En altres temps vaig conèixer un home que estudiava la gaita, i us hauria sorprès de veure l'oposició que trobava; no rebia, ni de la seva família, el que se'n diu càlids encoratjaments. De bon principi el seu pare refusà el propòsit amb termes de veritable antipatia.
1794 De vegades s'esdevenia que un visitant de la casa, desconeixedor de les disposicions que s'havien pres i que s'havien distret de ressenyar-li, anava a passejar pel jardí, on la gaita li feria sobtadament les oïdes, sense estar preparat ni saber entendre de que es tractava.
1795 Si el visitant era home vigorós, queia en basca; si no, es tornava boig. Val a dir que un aficionat que aprèn de tocar la gaita fa uns esforços desmesurats i commovedors. Una tal impressió jo vaig experimentar-la en escoltar el meu jove amic. Deu ésser un instrument molt difícil de fer-lo anar.
1796 Cal emmagatzemar molt d'alè, per a tota la tocada, abans de començar: almenys així ho vaig compendre mirant-me Jefferson. Començava superbament, amb una nota bàrbara, plena de coratge, arravatadora, i continuava apianant més i més, finint ordinàriament amb farfolleig barrejat de xiulets.
1797 Aquest noi no està gaire fet als bons aliments. El deixàrem a la barca per a sortir a donar un tomb per Henley. Ens digué que fumaria una pipa, que beuria un got de whisky i ho disposaria tot per a passar la nit; en tornar, nosaltres li faríem un crit i ell vindria, per a embarcar-nos tots.
1798 No era cosa de passar la nit barallant-nos amb la policia: majorment quan no desitjàvem ésser gratificats amb sis mesos de presó per fer les coses massa bé. Provàrem de reconèixer la quarta illa, en mig de la fosca i la desesperança que ens aclaparava; però sense l'èxit més petit.
1799 Aleshores ens demanàvem si no eren més de quatre, les illes que teníem al davant; si positivament estàvem a prop d'elles o a una milla de l'indret on pensàvem estar, etcètera, etc. Fins ens preguntàrem si érem a la dreta o a l'esquerra del riu. Sembla tot tan estrany, tan diferent, a la nit!.
1800 Vaig pensar, un instant, si es tractaria d'esperits! El llum lluïa tan feble, tan misteriós! Sobtadament m'acudí la idea de si la nostra barca seria allà; i, dominat per la idea, vaig fer un crit tan fort que la nit semblà esgarrifar-se'n. Durant un minut no alenàrem; després.
1801 El comportament de Harris fou inexplicable: era més que l'ordinari cansament. Menà la barca a un lloc del marge on ens era impossible baixar, i encontinent es quedà adormit. Ens calgué cridar i sermonejar-lo sense miraments per aconseguir despertar-lo i tornar-li una mica de seny.
1802 Harris, interrogat sobre el que en podia haver fet, semblà, tractant-se del whisky, que no sabia de que li parlàvem. Montmorency semblava entendre-hi alguna cosa, però no va dir ni una paraula. Aquella nit vaig dormir segur, però més tranquil hauria tingut el son si no és per Harris.
1803 Em plau moltíssim tenir-lo a prop i m'entristeix separar-me'n. No tingueu por de donar-me'n massa: amuntonar feina ha estat sempre per a mi una passió. El meu despatx és ple de treball fins a dalt de tot, de tal manera que difícilment es trobaria una polzada de lloc disponible.
1804 He de dir que cuido amorosament el meu treball. Ara mateix, a casa meva, tinc assumptes que em foren encarregats fa qui sap els anys. Doncs bé: no hi trobaríeu ni el senyal d'un sol dit. Els tinc en molt alta consideració: alguna vegada trec els papers, per a espolsar-los.
1805 Estic persuadit que ho deia per encoratjar-me. Anant en barca, he observat molt sovint una cosa: cada un té constantment la idea que ell tot sol s'ho fa tot. Per això Harris sostenia que havia treballat només ell, i que nosaltres havíem estat sempre amb els braços plegats.
1806 George va fer-hi broma, entorn d'aquesta pretensió. Pel que ell deia, semblava que Harris no havia fet sinó menjar i dormir. Havia estat ell, George en persona, qui havia fet tota la feina digna d'aquest nom, i mai de la seva vida havia anat d'excursió amb dos plagues com nosaltres.
1807 Heu's aquí tot l'agraïment que em tingueren per haver-los menat, a ells i la vella barca miserable, un tan llarg tros de camí, des de Kingston; per haver-los fet de despenser i administrador constant; per haver-los vetllat amorosament, reduint-me a l'esclavatge. Així és el món.
1808 Desitja dir-vos que us ensenyarà d'agafar les seves planxes per a fer una canoa, però a vosaltres us sembla que no cal que es prengui tanta molèstia, car penseu que la vostra ciència és suficient per agenciar-vos l'aparell, i no voleu de cap manera molestar-lo ni accepteu la seva proposta.
1809 Eren vuit amics (tots de la seva edat, si fa o no fa) que per aquell temps anaren tots plegats a Kew, un dissabte, amb el projecte de fer en barca el viatge a Richmond i retornar. Un dels vuit, nomenat Joskins, proveït d'un cap desmesurat, els digué que l'embarcar-se era cosa d'allò més distreta.
1810 El patró allà no hi era; i l'encarregat de representar-lo s'esforçà a calmar-los l'entusiasme per la canoa, mostrant-los dues o tres barques escaients, de les que s'acostuma a pendre per a excursions. Però aquestes no els feien feliços: era la canoa de regates la que ells volien.
1811 Quan tots estigueren a punt, l'encarregat de la canoa agafà un garfi i els llançà al mig del corrent. Del que passà després, George no pot donar-ne detalls. Té la sospita d'haver rebut, al moment mateix de la marxa, un violent cop a l'esquena, provinent del puny del rem del núm.
1812 Passaren el pont de Kew a una marxa de vuit milles per hora i amb la barca de través. Joskins era l'únic que remava. George, havent retrobat el seu seient, provà d'ajudar-lo; però, així que fica a l'aigua el rem, el veu desaparèixer sota la barca, amb gran sorpresa seva.
1813 George no sap tampoc explicar com van fer-s'ho per al retorn: només li consta que hi van estar quaranta minuts. Una gran gentada els seguia, amb l'esguard, sobre el pont de Kew, interessant-se en llurs esforços i prodigant-los diversos consells sobre el que havien de fer.
1814 Mentre un dels meus rems era ben endintre de l'aigua, l'altre passejava en l'aire, i, per poder agafar igual quantitat d'aigua de l'un i l'altre costat havia de posar-me dret. Aleshores abundaven en aquell lloc les persones elegants i distingides, i em calgué passar pel mig en tal positura.
1815 Aquesta calma la trobareu sempre, almenys tractant-se de barques que duen la mateixa direcció. Això de quedar-se enrera, que tant contorba i fa enquimerar tothom, els barquers ho suporten amb una sublim igualtat d'ànima, donant-nos, així, una bella lliçó contra l'ambició i el menyspreu.
1816 Remar purament i simple, ben lliure la barca, no direm que sigui un art molt difícil d'assolir; però el mateix exercici exigeix una pràctica molt llarga a l'home que vulgui aparèixer d'un posat natural i elegant davant els espectadors. El compàs sol ésser el que entrebanca el novell remador.
1817 Ara és quan anirem bé- afegeix somrient i prestant-se de bon grat al canvi. Però ara tampoc no van gaire bé. Stroke ha d'estendre forçosament els braços, a riscos de desarticular-los, per menar aquests rems, mentre el parell de Bow colpegen fort el pit d'aquest a cada braçada.
1818 No és pas tan senzilla cosa com sembla. Remant, un hom aprèn fàcilment a fer anar la barca, però cal molt temps de pràctica, abans de maniobrar amb precisió i sense fer passar el riu per les vostres mànegues. Havia conegut un jove que tingué un greu accident el dia del seu debut.
1819 Deia mil coses... El vaig veure com descendia a l'aigua gentilment, xapotejar i mullar-se fins als ossos, i em vaig tenir el riure davant la cara de llàstima que feia. Després sí, que vaig riure durant una estona, fins que vaig donar-me compte que no n'hi havia per tant.
1820 En tot cas, no hauria d'haver-se emportat la perxa. Va endur-se'm el corrent, com un quart de milla, fins que vaig veure, ancorada al mig del riu, una barca de pesca amb dos vells pescadors asseguts. Aquests observaren que anava dret vers ells, i em cridaren que em fes a un costat.
1821 Quan vaig ésser prop d'ells, vaig explicar-los la meva situació, i m'abastaren al vol i em deixaren una perxa. I ben content podia estar de trobar-los allí, car cinquanta metres més avall hauria encallat. La primera vegada de manejar la perxa, fou amb tres companys que havien d'ensenyar-me'n.
1822 No se sabia el que anava a esdevenir cada vegada que ficava la perxa a l'aigua: ni ell tampoc, no ho sabia. Adés impulsava cap endavant, adés cap enrera, i sovint voltava entorn de la perxa. Ell semblava més aviat sorprès, que no indignat, a cada resultat assolit per aquelles maniobres.
1823 Quan s'havia ja cansat de donar puntades de peu i cops de puny i aixecava son pensament vers solemnes horitzons, fou alliberat. Quan pogué aixecar-se va esguardar el seu martiritzador que romania al seu costat rient a tot riure i que, en veure Harris, reculà consternat.
1824 Els mariners mullen sempre les veles, abans d'hissar-les. Vaig seguir el seu consell, i encara s'agreujà més la situació; car, si no és gens agradós estar embolicat del cap o de les cames dintre els plecs d'una vela eixuta, és desplaent, en absolut, sofrir aquest suplici dintre una vela mullada.
1825 Que el vaixell no es submergí, ho garantitzo com un fet; però sóc incapaç d'explicar la raó de la seva clemència. Sovint ho he pensat després i mai no he trobat una explicació satisfactòria d'aquest fenomen. Potser el resultat fou degut a l'obstinació pròpia de tota cosa d'aquest món.
1826 Aquest banc de tarquim fou la nostra salvació: el vaixell va fer un solc com si fos una rella, i s'aturà. Nosaltres comprovàrem, amb estranyesa, que podíem encara bellugar-nos com volíem, que no havíem estat sacsejats i projectats mateix que pèsols dins una bufeta inflada.
1827 La propina per aquest home, la trenca dels rems i la nostra excursió de quatre hores i mitja, ens costaren els dinerets que anàvem posant dins la guardiola un grapat de setmanes. Però havíem adquirit experiència, i diuen que, a qualsevol preu que es pagui, és sempre barata.
1828 El poble és antic i cèlebre: data dels temps llunyans del rei Ethelred, quan els danesos ancoraren llurs vaixells de guerra a Kennet i es llançaren de Reading per destruir Wessex. És on Ethelred i el seu germà Alfred lliuraren batalla amb els pagans, vencent-los. Ethelred pregava i Alfred combatia.
1829 Veritablement és una cosa empipadora, i caldria pendre una decisió encaminada a fer moderar la marxa de tals embarcacions, que tanmateix són molt impertinents. Xiula que xiula, a perill de rebentar la caldera, i ni així amb prou feines podeu aconseguir que us deixin el pas lliure.
1830 De bona gana hauria jo enfonsat, si m'ho haguessin deixat fer, un parell d'aquelles petites barques, per a donar-los una lliçó. El riu esdevé encisador, un poc més enllà de Reading. El camí de ferro descompon el paisatge pels voltants de Tilehurst, però des de Mapledurham a Streatley és admirable.
1831 Més enllà de la resclosa de Mapledurham es passa per davant de Hardwick-House, on Carles I jugava a bols. Les proximitats de Pangbourne, on s'aixeca l'original i petit hostal del Cigne, deuen ésser tan conegudes dels aficionats a les exposicions de pintures com ho són dels propis estadants.
1832 Diu que, les muntanyes que s'aixequen a l'una part i l'altra del riu, s'unien antigament i formaven una barrera al mateix indret per on avui passa el Tàmesis, el qual finia en un llac immens més enllà de Goring. Jo no puc afirmar ni contradir aquesta versió, i he d'acontentar-me amb fer-ne esment.
1833 Prou havíem provat de fer-nos-ho nosaltres a la mateixa aigua del Tàmesis, sota l'alta direcció de George, però el resultat havia estat menys que satisfactori. Va ésser contraproduent, car els nostres vestits es trobaren en més dolent estat després d'haver volgut rentar-los nosaltres.
1834 El compte fou pagat sense badar boca. Les encontrades de Streatley i de Goring són un centre important de pesca. Un hom pot dedicar-s'hi en les millors condicions. El riu és abundós en sollos, gobis, anguiles i alguns altres peixos d'aigua dolça. Res tan fàcil com asseure's i provar-ne la captura.
1835 Que jo sàpiga, mai no s'ha pescat a l'alt Tàmesis altra cosa que peixets sense profit, els quals res no tenen que veure amb allò que s'entén per pesca. La Guia local dels pescadors del Tàmesis no diu si es pot agafar res: s'acontenta amb dir que aquell indret «és un bon lloc per a pescar-hi».
1836 Pel que jo he vist allí mateix, puc confirmar la seva opinió. No hi ha al món un recó en el qual hi hagi més quantitat de peixos, ni on s'hagi vist pescar més. Hi ha aficionats que ho practiquen un dia, i d'altres que ho practiquen un mes. Podeu posar-hi un any, si voleu: el mateix té.
1837 No. Això, tanmateix, no és pas cert. Jo no sóc bon pescador. Hi va haver una època en que em vaig aplicar particularment a aquest passatemps, i vaig fer, al meu entendre, sensibles progressos; però els vells pescadors em deien que mai no faria res de bo, i m'aconsellaren que plegués.
1838 Van equivocats. La mentida vulgar, ordinària, no és cosa que valgui la pena: és bona per als principiants. Els pescadors experimentats se'ls reconeix pels detalls circumstancials, per la manera com saben adornar els fets, per l'aire que saben donar-hi de minuciosa i pretensiosa veritat.
1839 No té cap importància el dir: «Ahir a la tarda vaig agafar quinze dotzenes de perques», o bé: «El dilluns darrer vaig pescar un gobi que feia tres peus, del cap a la cua, i pesava divuit lliures.» Són confidències sense habilitat, sense traça, que demostren coratge i res més.
1840 Però, què us diré, pobre de mi? És un fet. Havia romàs tota la tarda assegut, i no havia pescat sinó unes miserables dotzenes de peixets i una vintena de sollos. Estava per abandonar aquell exercici, quan heu's ací que sento, tot d'un plegat, una estirada forta del fil de la canya.
1841 Però, nois, impossible moure la canya. Fins al cap de mitja hora no em fou possible agafar aquell diable de peix. A cada moment em creia que anava a fer-se trossos. A la fi vaig enganxar-lo, i... què diríeu que era? un esturió: un esturió de quaranta lliures pescat amb canya, nois.
1842 I comença a descriure la sorpresa dels que foren espectadors del fet meravellós, el que va dir la seva muller en tornar a casa, i l'opinió que meresqué a John Buggles. Un dia vaig demanar a un hostaler riberenc si alguna vegada no l'enutjaven, els pescadors, amb llurs contes.
1843 Si no havia agafat res, anunciava deu peixos. Impossible, amb el seu sistema, agafar-ne menys de deu: aquesta era la clau del seu secret. Si, per una d'aquelles sorts, arribava a pescar-ne un, en comptava vint: dos en valien trenta; tres, quaranta; i així successivament.
1844 Fou un mètode tan senzill com ben imaginat, que va fer-se famós després, quan es tractà d'aplicar-lo en general a tota la corporació de pescadors. El comitè de l'Associació de Pescadors del Tàmesis en recomanà la pràctica, fa cosa de dos anys; però alguns dels seus més antics membres s'hi oposaren.
1845 M'havien dit que era al riu. Jo que sí, vaig proposar-me agafar-la i vaig sortir amb la meva. Em sembla que de peixos d'aquesta mida no se'n veuen gaires. Bon dia, senyors. I sortí, deixant-nos sols. Després del que va dir-nos, ens fou impossible allunyar els ulls d'aquell peix.
1846 Feia vint-i-sis lliures! Vaja, senyors: adéu-siau. Al cap de cinc minuts entrà un tercer home i ens explicà com havia agafat aquell peix de bon de matí. Tot seguit marxà i fou reemplaçat per un individu que era en el ple de l'edat sòlida i solemnial, el qual va asseure's davant la finestra.
1847 I ens contà la veritable història del peix. L'havia pescada ell, quan ell era minyó, sense ciència ni experiència, mercès a la inexplicable bona sort que acompanya sempre els nois quan fugen d'estudi i pesquen una estona amb un tros de cordill lligat a l'extrem d'una branca.
1848 Aquesta truita li havia estalviat una bona pallissa en tornar a casa, i meresqué que el mestre el castigués fent-li copiar moltes vegades una regla de tres, i amb uns exercicis gramaticals. En aquest moment el cridaren. Nosaltres restàrem sols, contemplant-nos encara l'admirable peix.
1849 Era a terra en mil bocins. (I dic mil quan potser no n'hi havia sinó noucents. No vaig comptar-los.) Ens va semblar molt estrany, inexplicable, que una truita embalsamada es trenqués així a petits bocins. I, realment, hauria fet estrany tractant-se d'una truita embalsamada.
1850 L'Oxford Club aprofita aquest espai per entrenar els seus remers. Aquesta manca de rescloses els aficionats al rem la veuen com una bona condició, però les persones que cerquen atractius i distraccions se n'enyoren. De mi puc dir que em plauen, les rescloses: trenquen la monotonia del vogar.
1851 Als meus ulls llisca la barca, llavors, fora de sa estreta presó, per tornar encara a trobar l'acollida de les aigües plena de benvolença. Les rescloses són indrets molt pintorescos. El guarda vigorós, sa muller joiosa i llur fill són simpàtiques persones amb les quals us plau d'enraonar.
1852 Vosaltres, els de la gorra vermella i negra! Si no cuiteu, seran els vostres cadàvers el que retrataran! Amb una ullada comprovàrem que la nostra barca s'havia enganxat amb un tros de fusta que l'aigua de la resclosa, passant-hi per sobre, feia penjar. Va venir d'un segon que no fóssim engolits.
1853 De Wallingford a Dorchester les proximitats del riu són més muntanyoses, més variades i pintoresques. Dorchester és a mitja milla del Tàmesis: s'hi pot arribar pel riu mateix amb llanxa, però la millor combinació és deixar l'aigua a Days Lock i fer una passejada en ple camp.
1854 Com Wallingford, s'havia fet important a l'època primitiva de la Gran Bretanya, i aleshores s'anomenava Caer-Doren (la ciutat de l'aigua). Un temps més pròxim a nosaltres, els romans hi fundaren un camp atrinxerat, i les seves fortificacions, avui tan poca cosa, eren aleshores mateix que muntanyes.
1855 Si sabeu desxifrar aquest problema, trobareu que la família de W. Lee l'havien formada 197 persones. W. Lee, cinc vegades batlle d'Abingdon, va ésser, indubtablement, un benfactor per a la seva generació, i estic segur que com ell no en trobaríem gaires en el populós segle dinou.
1856 Els esglaons que hi ha al peu de l'obelisc serveixen generalment de tràmpol als joves banyistes que volen fer-se càrrec del veritable perill del lloc. Iffley Lock i el seu molí, una milla abans d'arribar a Oxford, són el motiu predilecte dels de la Confraria del pinzell que freqüenten el Tàmesis.
1857 Quan ja s'han vist els quadros, sol passar que l'original no plau tant. A dos quarts d'una de la tarda passàvem per Iffley Lock, i, en tenir-ho tot a punt per al nostre desembarc, començàrem la nostra darrera milla. El passatge més difícil que conec del riu és aquest d'Iffley a Oxford.
1858 Pel que acabo d'explicar compendreu que estiguérem a punt d'abordar moltes barques durant aquesta milla, com d'ésser abordats per moltes d'altres. Resultat: una salsa de paraules... verdes. No sé pas per què, però el cert és que, mentre un hom és al riu, té sempre l'humor d'allò més irritable.
1859 Les barques de lloguer que es troben al Tàmesis més enllà de Marlow, generalment són bones barques, suficientment calafatejades i resistents al naufragi, mentre siguin ben menades: tenen llocs reservats per a seure i van proveïdes de tot el material necessari de rems i governall.
1860 Un estiu vaig anar amb una colla que havia llogat una d'aquestes barques per alguns dies d'excursió. Cap de nosaltres no sabia què era això que se'n diu barca de lloguer: ni quan ens la vam veure al davant vam saber-la distingir. Per endavant havíem escrit demanant un doble esquif.
1861 Molt bé. Jim: porteu L'orgull del Tàmesis. El noi marxà, i cinc minuts després tornava amb una peça de fusta antidiluviana, desenterrada d'algun cau, d'on l'haurien treta amb el menor perjudici possible. La meva idea, al primer cop d'ull, fou que es tractava d'una relíquia romana qualsevol.
1862 I ens féu remarcar una pila de senyals per a provar que aquell cetaci devia haver pertangut al període preglacial. Per a resoldre les dues opinions demanàrem al minyó (recomanant-li que no temés de dir tota la veritat) si era una balena fòssil preadamítica o un fèretre romà de les primeres edats.
1863 Emporteu-vos-en a casa aquest bugader de la vostra senyora mare, i torneu amb una barca. El propietari en persona vingué, mentrestant, i ens assegurà, sota la seva paraula «d'home competent en la matèria» que allò era una barca de debò: el doble esquif triat expressament per a la nostra excursió.
1864 Després resàrem les nostres oracions, i embarcàrem. Trenta cinc xelins va costar-nos el lloguer, per sis dies, d'aquell invàlid, que hauríem pogut comprar per quatre xelins i sis penics a qualsevol mercat d'encants. El temps canvià al tercer dia (parlo del nostre viatge actual).
1865 La nostra mare la Terra sembla tota trista i sense energia quan aquesta llum benfactora deixa d'escalfar-la. Ens encomana sa tristesa i sembla que ens deixi, com la vídua que ha perdut l'objecte de sa tendresa: els fillets es complauen a agafar-li la mà, però no la veuen pas somriure.
1866 La naturalesa és bella, fins i tot quan plora... Harris i jo vam sentir un veritable entusiasme durant les primeres hores, i entonàrem una cançó que glossava els gaudis de la vida bohèmia, lliure en la tempesta com en el bon temps, al grat de tots els vents i joiosa amb la pluja tan benfactora.
1867 Aquesta cançó ridiculitzava les persones que no saben estimar aquesta manera de viure. George, menys entusiasmat, obrí el seu paraigua. A l'hora de dinar muntàrem el nostre sopluig, i el mantinguérem tota la tarda, deixant lliure, al davant, un petit espai per a poder remar i mirar cap enfora.
1868 Aquests records ens portaren a una afalagadora conversa, sobre la ciàtica, febres, reumes, malalties dels pulmons, bronquitis, etc. Harris féu observar la terrible situació que passaríem si un de nosaltres caigués seriosament malalt durant la nit, allunyats com érem de metges i d'auxilis.
1869 No podíem suportar l'inenarrable acompanyament de George quan subratllava aquest Dos, donat l'estat de lassament en que ens trobàvem. Harris es posà a gemir com un nen, i Montmorency lladrava fins a fer creure que el cor li dolia o que tenia mal de queixal. George volgué passar al couplet següent.
1870 Creia que, un cop entrenat, traduiria més bé el sentit de la música, la qual semblaria llavors menys trista. La majoria va oposar-se a aquesta temptativa. No sabent que més fer, anàrem a jeure: és a dir, que ens despullàrem per a fer com si dormíssim al fons de la barca, durant tres o quatre hores.
1871 Agafàrem la maleta Gladstone i desembarcàrem silenciosament. Inspeccionàrem el riu amunt i avall. Ningú no ens veia! Vint minuts després s'hauria pogut veure tres persones seguides d'un gos, amb llastimós posat, pujant furtivament de l'hotel del Cigne cap a l'estació d'el camí de ferro.
1872 Enganyàrem el barquer de Pangbourne. No havíem tingut la gosadia de dir-li que la pluja ens feia fugir. No. Li confiàrem la barca i son contingut, amb l'ordre de tenir-la disposada per a l'endemà a les nou del matí; si ens passava res de nou, li faríem saber el nostre retorn per carta.
1873 A les set érem a Paddington. Prenguérem un cotxe per anar directament al petit restaurant en qüestió, on férem un lleuger àpat. Encomanàrem un sopar per a dos quarts d'onze, i, deixant allí Montmorency, continuàrem el nostre camí vers Leicester Square. A l'Alhambra cridàrem l'atenció ben de debò.
1874 He de confessar que aquell sopar ens omplí de joia, car eren deu dies els que havíem viscut alimentant-nos quasi únicament de vianda freda, pastissos, pa i confitures: com si diguéssim un règim de dieta simple i nodridora, però sense res veritablement excitant per a la gana.
1875 Ens sentíem bons, misericordiosos, plens d'idees. Harris, que seia prop de la finestra, apartà la cortina i mirà al carrer. Era mig a les fosques; els llums pampelluguejants flamejaven a cada bufada de vent; plovia a ruixats i un torrent d'aigua baixava pel mig del carrer.
1876 El dia que va tornar al poble amb la llicència, ja la va endevinar, la seva sort. La mala cara dels uns i la fredor dels altres, l'aire de tant se me'n dóna dels propis i el posat garneu dels estranys, varen ser per a ell l'anunci de la vida de penes i fatics que anava a empendre.
1877 I, tot dient això, en Biel cloïa rabiosament el puny com si amenacés el poble, mentre dirigia el seu esguard somniós cap a les ruïnes de la torre del Barbut, que s'aixecaven entapissades d'eura sobre l'esquenall del cingle de Mal-vent, part d'allà dels boscos del comte.
1878 I, per això també, quan un dels pagesos va contar que, tan bon punt com havia començat la pluja, havia obirat, a la claror d'un llampec, una mena de fantasma que, des del cingle de Mal-vent, frec a frec de la torre del Barbut, amenaçava el poble, tot el terme va poder sortir per testimoni.
1879 Els consells de l'apotecària, que li era padrina; les amenaces del seu pare, que feia sempre grans bocades de rompre-li un braç amb un samaler; i fins els predicots de mossèn Esteve, el rector, que, com qui no ho vol, procurava topar-s'hi i cercar-hi conversa, varen resultar eixorcs.
1880 I encara, sense en Biel, hauria fet seguir la Ruixqueta, una cabra cega i coixa que criava i a la qual duia gran voluntat d'ençà que l'havia guarida de les nafres que varen cegar-la i ocasionar-li la coixera. Se'n recordava com si acabés de passar, la Malena, d'aquell daltabaix.
1881 Ventura que un dels veïns va tenir la pensada d'abrigar la bèstia amb una manta: sinó, potser hauria mort de la feta. I si no hagués estat el compte amb que la Malena va guarir-li després les nafres, ben segur que tampoc se n'hauria escapat de morir. Per això se l'estimava tant.
1882 Fins al comiat que varen donar-se el dia que ell va comparèixer a la ferreria tot esbufegant, dient que acabava de matar el Picotí, la cabra hi era present, com hi era l'endemà, quan va travessar el poble entre els dos civils que varen aixarpar-lo abans de passar la ratlla.
1883 Semblava que, en totes les penes i en totes les alegries de la Malena, ella hi hagués de pendre part. Cega i tot, endevinava sempre els humors de la mossa, i brincava de goig quan estava alegre, i se li agemolia, consirosa, als peus, quan estava trista. Era com si flairés la sort.
1884 A vegades, comparant la d'en Biel i la de la Ruixqueta, a la Malena li semblava que venien a ser una mateixa cosa. Perquè, ben garbellat, tant a ell com a la bestiola, totes les misèries els venien d'una hora de mala astrugància. Res: un moment de desgràcia i una tirallonga de mals per seguici.
1885 Com coniller que flaira el rastre d'una peça, va eixamplar els narius del seu nas prim i delicat, i, desplegant tot seguit els llavis, esblanqueïts com fulles de rosella mal nada, va bleixar amb totes les seves forces, tot fent acció de redreçar-se i giravoltar sobre si.
1886 Una quietud basardosa s'havia fet mestressa dels voltants. Fins semblava que la remor de l'aigua restés esmorteïda. La Malena, sang-glaçada de primer antuvi, va sentir-se tot d'un plegat corpresa per l'aire de beatitud d'en Biel; i sense parar-hi atenció, va mig aclucar els ulls i va somriure.
1887 I ell, que l'esperava sota, en sentir-se la mà que li allargava enclosa amb ferma estreta, va notar que un formigor estrany li recorria la còrpora i li feia perdre el món de vista, amb perill que la Malena, en deixar-se caure confiada en ell, rodolés pel ribàs fins al córrec.
1888 Prou que ho sabes tu, que més d'un cop havies estat en perill de caure a les seves urpes!... I prou que ho sabes, també, que això va ser una de les coses que em varen fer venir set de la seva sang! Pel cervell de la Malena va passar-hi, com un llampec, el record del Picotí.
1889 Emprò de vegades m'encenc i no puc fer-hi més: sabes?... A qui en tinc, de malícia, és a tot el poble. Perquè tu ja ho sabes, que no hi havia home de sis hores a la rodona, que no hagués tingut gosar per fer el que vaig fer. Sinó que cap va atrevir-s'hi per por de les resultes.
1890 I mira't: m'ha passat una cosa ben igual com el que em passava llavores. Con la posàvem a terra els dies d'escarràs, la cuidava espatllar a cops d'espolsadors; emprò con era sobre l'altar i la veia enrondada d'àngels, fins i tot m'arribava a semblar que amb les patacades li havia fet mal.
1891 Les batallades de les dotze, escampant-se al volt del campanar del poble i retrunyint de cingle en cingle, varen sobtar tot d'una la parella, encomanant a la mossa un esverament que li va fer travessar enventada la palanca i enfilar-se a trenca nou de coll costa amunt fins a entrar al poble.
1892 I en Biel va quedar esmaperdut, com nàufrag que, obirant al lluny la farola que ha de guiar-lo a bon port, es troba sobtadament capbussat per una onada que el deixa entre tenebres. Les llàgrimes que va costar-li aquella pèrdua no tenien fi ni compte. Fins al cap de moltes setmanes.
1893 Si en semblants ocasions algun altre presidari s'hi gosava acostar per fer-ne mofa, es sentia de sobte envaït per una onada que l'encegava i li feia perdre el món de vista. Era com si una força desconeguda li regirés les entranyes, atiant-lo a venjar-se de l'imprudent que torbava la seva pau.
1894 L'esclavitud en companyia li era molt més grata que la llibertat de bèstia esquerpa; aquella llibertat que el condemnava a fugir de tothom per no veure com tothom fugia d'ell. De vegades, en considerar la seva sort, l'envaïa una profunda rancúnia, que li encomanava una abrandadora set de venjança.
1895 A la tarda havia vist l'hereu que sortia del camp de dalt, i s'havia sentit recremat per una foguerada que l'havia envermellit fins a les orelles. Justament, aquell camp, que havia estat del Picotí, era un dels que més angúnies li costava. Les gotes de suor que hi havia foses no tenien fi ni mesura.
1896 Aleshores, arrapant-s'hi fortament al capdamunt, va començar a tombar-les dintre el camp, bo i estirant-les cap a l'altra banda i fent-les rossegar per damunt dels terrossos, per aixafar-los i fresar-los i picolar el blat naixent. La seva intenció era envair el camp amb rocs de la clapissa.
1897 Per un moment en Biel va contemplar la tasca feta; però, no quedant-ne satisfet encara, va enfilar-se per la clapissa amb l'intent d'acabar-la. Descalçats els esquerdalls i rierencs de la banda de sota, el pendent quedava prou lliure d'embarassos perquè hi poguessin rodolar els de més cap al cim.
1898 Fer-se'n cabal en Biel i posar-se a estimbar rostos avall els que quedaven, va ser tot una cosa. Fins roques enteres varen davallar, empeses per ell, ficant-se camp endins com si no tinguessin aturador, i arrossegant, en llur cursa, el davassall de menuts palets que trobaven al pas.
1899 No pas del tot, que allà baix, a l'altra banda del camp, aixecaven llurs copes cel amunt els noguers que ell havia plantat i que ara volia atuir amb l'intent que els de can Bartra no poguessin gaudir-se'n. Incapaç de tallar-los, va resoldre ferir-los de traïdor fent-los a tots la corretgeta.
1900 Li xiulaven les orelles; se li obria fora de mesura la boca per beure l'aire, li sotraquejaven sense compàs els polsos, fent-li la mateixa impressió que si els hi mallessin. Quan va arribar a la torre del Barbut, semblava talment una guilla que es fica a cau al veure's encalçada.
1901 Allí, ajegut a terra, revolcant-se en la mar de negror que l'enrondava, aclofat per la fatiga i atuït pel pes de la seva mala sort, va sentir amb plena consciència la grandària del disbarat que acabava de fer i que podia acabar-lo de perdre per a tota la vida. I va plorar!.
1902 Perquè, que l'autor de la feta havia estat en Biel, no en tenia cap dubte: n'hauria posat les mans al foc sense por de cremar-se. Malgrat la seva certesa, hi havia moments en què, rumiant, rumiant, acabava per dir-se que un home sol, en una nit, no podia haver fet tanta feina.
1903 Però ben aviat, en recordar el braó de què en Biel havia donat mostra sempre, tornava a posseir l'assegurança que ell i no més que ell era capaç de semblant obra. D'un home com en Biel podia esperar-se tot. Això sense comptar que per a alguna cosa havia de servir-li el seu tracte amb les bruixes.
1904 Una conversa que va tenir amb la Malena va acabar-lo de decidir a llaurar dret. Era cap al tard d'un diumenge de febrer. En Costa, que havia passat la tarda a l'hostal jugant i bevent, s'havia ficat al llit en arribar a casa, queixant-se de rodaments de cap i quedant-se adormit com un soc.
1905 Abantes m'acontentava del peix que podia arreplegar per les gorgues del córrec i pels rabeigs de la riera; emprò l'altre dia vaig baixar a ciutat, vaig fer negoci, i vaig comprar-me aquesta escopetota, que em fa pla bon servei. La Malena va mirar-lo estranyada. No ho entenia, allò de fer negoci.
1906 Sobretot en Jan de can Bartra, que, d'ençà que veu que fujo d'ell com d'un mal gam, se dóna a les àligues. Emprò el que el té més foll és la feta del camp de dalt. Diu que amb deu vides que pusqués llevar-te no li pagaries el desingust. Perquè ell està que va ser cosa teva.
1907 I jo també hi estic. I trobo que vares fer mal fet, perquè en Jan és molt verinós, i qui l'hi fa l'hi paga. La nit s'era estesa arreu, i la Malena no va poder obirar les dues llàgrimes que, creixent i botint-se a les parpelles d'en Biel, varen acabar per davallar-li, pesades, galtes avall.
1908 Hi havia un to d'amenaça tan ferm, en les paraules d'en Biel, que la Malena va esferir-se'n i va fer acció d'apartar-se. I ell, que va notar-ho, va agafar-la per la mà i va estirar-la suaument, mentres una onada tèbia li recorria tota la còrpora i un mal pensament li feia perdre el món de vista.
1909 Era enyorament desconegut fins aleshores, una recança que l'entristia; però no amb aquella tristor que atueix i lleva l'habilior de moure's, sinó amb una tristor frisosa que li pessigollava arreu tot el cos i l'atiava a bellugar-se d'ací d'allà com si cerqués quelcom que no trobava.
1910 Per això, en veure els pagesos com s'escarrassaven per les treballades, els tenia enveja i s'apoderava d'ell un gran desig de demanar-los per amor de Déu un magall o una aixada, amb el fi de satisfer la seva necessitat de foragitar dels seus dintres l'escreix de vida que els hi xarbotava.
1911 Més d'un cop va anar-se'n ben bé d'un jaç de grill com no el malmet per tota la vida: sobretot una tarda que va trobar-lo furgant els amagatalls dels conills als pedrers del comte, que es veien blanquejar sota el cingle de Mal-vent, prop de l'angle que formaven, en unir-se, el riu i el córrec.
1912 Però, enardit per la brega, el bander es va llançar com foll al seu seguici, cercant l'ocasió en què pogués engaltar-li l'arma. Bosc endins i rost amunt, varen brincar llarga estona a salt de mata, estrompassant xaragalls i esbarzers, i anguilejant entre l'espessor com esperitats.
1913 I el que rumiava era que potser el millor que li podria escaure seria que el seu perseguidor el deixés al seti d'una escopetada, per a acabar d'un cop amb la vida que duia. Però al mateix temps sentia temença de morir, abandonant, en fer-ho, tota esperança de ser de la Malena.
1914 L'únic que veia el capellà era que en Biel plorava i sanglotava, amb un plor que li negava tot el rostre i amb uns sanglots que el sotragaven de cap a peus. I per això l'acaronava... i per això l'abraçada amb què l'estrenyia contra el seu pit s'anava estrenyent de més en més.
1915 Tota la teva dèria era treballar, guanyar diners per ajudar a la teva mare, que al Cel sigui. I, com que eres bon minyó, tothom t'estimava. Després vares anar fent-te gran i fort; i, com més home et feies, més treballador te tornaves i més podies servir de mirall als joves del teu temps.
1916 Escoltar-la i obeir-la, i fer un propòsit ferm de no tornar-la a pertorbar mai més. Mai més! Entenes?... I, al tornar al poble, havies d'haver-ho fet amb l'intent de no delinquir cap altre cop i guanyar-te, a còpia de ben obrar, la voluntat dels que, a causa del teu crim, l'havien apartada de tu.
1917 Emprò no vares fer-ho, i, en lloc d'esmenar-te, va semblar que fessis tot el que pusquies per donar la raó als que et critiquejaven. I vares començar a venjar-te d'ells fent mal... i per això la teva tornada al poble va ser com l'arribada d'un flagell pitjor que la pedra seca.
1918 I molt entès en les coses del món. I té molt de talent. Per això confio que tot seguit coneixerà la cosa i la resoldrà amb tota consciència. I, un cop l'hagi resolta, ja tindrem camí ferm per anar a topar el senyor comte. I hi anirem tots dos, a topar-lo: entenes? Qui cara veu, cara honra.
1919 Entre les grans esteses de blats i ordis a punt de segar que creuaven la carretera, el grandiós paraigua vermell amb que es guardava del sol el capellà, semblava una rosella colossal: la mare dels milions i milions que se'n veien vermellejar entre la rossor de les messes madures.
1920 Entre la fresca del riu, i el zum-zum dels borinots i avespes, i el fregadís de les espigues mogudes pel vent, l'oració de mossèn Esteve i el seu company semblava una remor més; pero una remor tan forta, que cuidava ofegar les que se sentien ça i enllà cantant la vinguda de l'istiu.
1921 Amb el temps que hi havia tingut el cau, se l'havia anada conjuminant de mica en mica, adobant amb toves i teules que havia trobat arreconades, els coberts espatllats, refent els fogons per coure la minestra, apedaçant les portes esquerdades, i tapant amb pedres i fang els esvorancs dels murs.
1922 De primer antuvi, l'únic que farem serà posar sínia al pou per poder regar les hortalisses. Cabalment, al Mas de la Caula tinc encara tots els ormeigs de la que hi habia abans de fer-hi obres. D'eines, amb una requisa per dos o tres masos, en tindrem més que no en vulguem.
1923 Després va asseure's darrera l'escriptori, va pendre un full de paper, i va començar a fer plans i xifres. El seu front espaiós, la seva cara de linies robustes, i la seva barba rogenca i forta, contrastaven amb l'aire afeminat del seu pare, que es veia en retrat al seu darrera.
1924 Passat l'engrescament del primer instant, acabava de sentir-se pessigollat pel dubte. Però ben aviat va foragitar-lo de si, considerant que el que anava a arriscar era una mesquinesa comparat amb els aventatges que, si la cosa anava bé, podia produir-li. I, que hi aniria, era gairebé segur.
1925 Amb tot, al cap de pocs dies, quan varen començar a córrer les lloances que feien del jove tots els que havien provat de llogar-lo, varen calmar-se bon xic les malvolences, i molts dels que abans li haurien negat una set d'aigua varen començar a tornar-li el salut, que ell dirigia a tothom.
1926 Per això, sentint-se encoratjat, va resoldre deixar la vida esquerpa que duia, i va demanar acolliment a l'hostal, abandonant la torre del Barbut. La llàstima va ser que, al cap de pocs dies, l'hostaler va donar-li comiat a causa dels parroquians joves que li sostreia l'hereu Bartra.
1927 I, un dia que va topar-s'hi tu per tu, al mig del carrer, mentre anava amb el vell Pitxela a beure una titlla, veient que el seu company aturava el minyó amb l'intent de llogar-lo per a la sega, va quedar-se palplantat a la seva vora, esperant que enllestissin el tracte.
1928 L'alegria el regirava de cap a peus i li encomanava ganes de córrer i de follejar com quan era criatura i veia al seu davant la vida riolera. I era que també li veia, de riolera, ara com ara: la veia riolera i sobreexint de promeses, amb un enriolament que l'esponjava i l'entendria tot.
1929 Els dies que mancaven per a la vinguda del senyor li semblaven setmanes; i la seva frisança era tan forta, que, de pic o de palada, no passava dia que, per feina que tingués, no aprofités una estona per a resseguir de cap a cap i en tots sentits les terres que havia de menar.
1930 Però, abans de començar la feina, va dirigir la vista enllà, resseguint, d'una llambregada, el poble i els camps i boscos que el circuïen, les hortes esteses en rengle tot darrera les cases, i els prats que clapaven al terme. Una foguerada d'enveja li va encendre la còrpora.
1931 El que és per aigua, hi ha pas por que la cosa falli. I, com si volgués assegurar-se'n una vegada més, va deixar el magall que havia començat a manegar i va acostar-se al brocal del pou, dirigint la vista per la caixa fins a veure l'aigua, que, com si fos un ull de la terra, esclatava de lluïssors.
1932 Va despenjar-la amatent; va aplegar, d'un sacotell que tenia a un recó de cuina, un gros guimbarro de pa mut; i, després d'esbardellar, d'un cop de puny, una grossa ceba que guardava sobre els fogons, va posar-se a dinar amb la mateixa gana que si anés endarrerit de vuit dies.
1933 Després va abeurar-se en un càntir esgalletat i sense nansa, que havia trobat, pocs dies abans, prop de la font; va sortir altra vegada al defora, va aplegar el magall, i acabant-lo de manegar en un dient de parenostre, va fer algunes passes en direcció al tros de terra que volia convertir en hort.
1934 Alguna matinada, passant pel poble desert, havia tingut la pensada de llançar un roc a la finestra de la Malena, amb l'intent de garlar una estona; però, uns cops perquè anava amb la colla dels segadors, i altres perquè la feina l'esperava, sempre havia passat de llarg.
1935 I, com si fos un ocell de la primera volada, en Biel va sentir que una onada de sang el sufocava, i va prendre comiat a correcuita per a dirigir-se lleuger cap a la torre, on va estar treballant fins a nit entrada. Havent plegat, i aprofitant el clar de la lluna, va donar una volta pels circuits.
1936 De tant en tant, i sense deixar d'enraonar, s'ajupia, agafava una terrossa, la maurava, la fresava i la rebregava entre els dits, i acabava per esbocinar-la, després de fer-ne veure les qualitats al comte. I el comte s'anava engrescant més i més, i li anava fent noves promeses.
1937 Les obres les faria pel seu compte; les eines, la mula, la provisió de minestra, tot el que calia per a esperar la tardor, en què les terres començarien a donar, ho bestreuria, cobrant-s'ho després a xics i a miques; la collita la hi condonava tota per tres anys, i per cinc la de la vinya.
1938 Quan no li anaven les mans li anava el cervell, rumiant plans de millora per a les terres i conjuminant mitjans d'arranjar la casa com més aviat millor, amb l'intent de tenir-ho tot a punt per a quan vingués l'ocasió de collir el fruit del que tenia plantat o sembrat als camps i a l'hort.
1939 I era tan fort, el seu desig de veure llestes les obres, que no s'acontentava amb fer de manobre a en Tomàs, sinó que, traçut com era, fins alguna vegada, quan el vell era fora, li havia agafat les eines per rebatre un tros de paret o lliscar algun revoltó mal enllestit.
1940 Però el vell Tomàs, temerós que se li acabés la feina més aviat que del comte, va resoldre privar-li semblants accions; i, sempre sorneguer, sempre viu com una mostela, sempre callat i somrient, va pendre el determini de carrossar cada dia les eines de casa seva a la torre i de la torre a casa seva.
1941 El que li calia, doncs, per ara i tant, era molta atenció, molta voluntat a la feina. I, per a aconseguir el seu intent, s'hi enfonsava del tot, se'n feia un esclau submís, s'hi donava en cos i ànima, no desviant mai la vista del punt que s'havia assenyalat com a terme de la ruta.
1942 Però no va presentar-se sol, sinó amb un mestre d'obres de ciutat que havia d'estudiar la manera d'arranjar el molí de vent que arrodoniria l'obra de refer la propietat, proporcionant aigua en abundor per a convertir en regadius algunes de les terres que ara eren de sequer.
1943 Pas poc!... Aleshores sí que s'acabarien les angúnies; perquè, encara que les terres de sequer patissin, sempre tindria l'esperança de salvar una bona part de la collita. En canvi, ara, havia de resignar-se a perdre'n un galan xic, si Déu no enviava aviat, ben aviat, l'aigua que mancava.
1944 I l'aigua, començant a caure espessa i seguida, va abrigar tota l'encontrada, rebotent alegrament sobre les teules, escorrent-se i cantant per xaragalls i entallades, enrossegant-se'n les fulles malaltisses dels arbres, i traient, de les que hi deixava, un davassall de cançons encoratjadores.
1945 I la negror s'encomanava a les ànimes dels pagesos, que es bellugaven d'ací d'allà, tots neguitosos, a tall de bèsties esquerpes agafades en parany. Però, amb tot i les tenebres que embolcallaven el poble, cap d'ells deixava d'endevinar els progressos que feia l'aiguat.
1946 I el pitjor va ser que ni se'n veia aleshores ni se'n va veure més tard, quan l'aigua va haver anat prou de baixa per a deixar obirar el mal que havia fet. Tota la llenca de terra enclosa entre les cases i el córrec s'havia convertit en un ample sorral, clapat de pedres i llot.
1947 Era una cosa que feia venir les llàgrimes als ulls, com les hi feien venir els camps coberts de rierencs, els fruiters arrabassats, els camins destruïts i els claps de terra desapareguts. Semblava que Déu hagués volgut venjar-se d'alguna ofensa que li hagués fet el poble.
1948 L'únic que va escapar-se en un tot del càstig va ser en Biel. Les seves peces, prou isolades per a no rebre l'empenta de cap dels torrents desbordats, s'havien gaudit de la pluja sense rebre'n cap dany, i resplandien al sol com si hagués comparegut per a elles la primavera.
1949 Ja vindrà el dia per xo. I tot era pintar un benvenir alegre, rialler, ple de ventures. Però la Malena no es deixava engrescar i temia. Temia que les malvolences tancades ara a l'ànima de tot Cassanelles, esclatessin una hora o altra, i engeguessin riu avall aquells castells.
1950 Perquè gairebé tothom està que l'aiguat va ser cosa teva. I, veient que no més va fer mal al poble, figura't si n'estan, d'encalabrinats! La gran ràbia dels d'aquí és de veure que, mentre tot Cassanelles ha quedat desgraciat, els de Vilavessant se gaudeixen de la pluja, que no els ha fet més que bé.
1951 I tot l'aire el tenien de cercar quelcom. I el cor me diu que duien mals intents. Al vespre de l'endemà, en lloc d'arreplegar l'eina que solia portar sobre, els altres dies, per un si decàs, va deixar-la a casa, temerós que, si l'escometien, es deixés portar del gènit i fes algun disbarat.
1952 Va arrupir-se a poc a poc, va ficar la mà al forat gatoner, la va treure armada de la clau, i després d'obrir amb molt compte la porta forana, va ficar-se dintre i va comparèixer, al cap d'un moment, amb quelcom que els seus companys no varen poder distingir, però que feia soroll de ferro.
1953 Gairebé al mateix temps, va sentir de la banda del poble un trepig somort i la veu d'en Biel que cantussejava de baix en baix, com feia gairebé sempre. Aleshores va fer algunes passes cap al punt d'on provenien els roncs, va cercar els companys a les palpentes, i va sotragar-los fermament.
1954 Malgrat els seus intents, en veure's fermat de tal manera i en sentir la presència dels tres homes que se li anaven a tirar al damunt, va disposar-se a la defensa; i, foragitant de si el maleït enginy, va plantar-se a l'entrada de la palanca com si volgués barrar-ne el pas.
1955 I va fer acció de giravoltar i emprendre la palanca. Però en Jan, més lleuger, se li va penjar al coll, sense fer cas del perill d'estimbar-se. Varen bregar un instant, traient en Bartra forces de flaquesa per llançar en Biel al fons del córrec, i forcejant en Biel per fer-lo enrera.
1956 En l'un s'hi veien pel clar les ganes de fer mal; en l'altre el desig de lliurar-se'n sense arribar a un estropici. De sobte en Biel va posar un peu en fals, va perdre la testa, i hauria caigut a plom ribàs avall si no arriben a ser unes garrigues a les quals va arrapar-se.
1957 Però, malgrat ser dos contra un, la serenitat d'en Biel va vèncer a llur embriaguesa, i en un dir Jesús varen davallar a fer companyia a en Jan. I, mentre en Biel s'entaforava boscos amunt a tota pressa, muntava del gorg una gran remor de xapoteig, barrejada amb una tirallonga de blasfèmies.
1958 Amb el matrimoni, la Malena s'havia engruixit i es mostrava radiosa, vessant salut i sobreeixint de vida, mentre en Biel, sempre aqueferat, sempre a la seva, no pensava sinó en treballar, engrandir les terres que menava i augmentar el bestiar que tenia per estables i corrals.
1959 I, un cop va ser amo de l'egua, va fer mans i mànegues per engruixir el nombre de bestiar. I així, sempre avant, varen passar els dies, varen passar les setmanes, varen passar els mesos, i els anys i tot. Però el fruit de benedicció que esperava el matrimoni no s'anunciava per cap senyal.
1960 El maleït ofec fins el privava d'arribar-se, de cent en quaranta, a donar una estona de conversa als seus amics. Però, si el sacerdot no podia pujar a la torre, els de la torre no deixaven de baixar algun cop, bé que amagant-se de la gent, a tall de criminals que deixen la presó per una estona.
1961 Sigues bo... En Biel callava, la Malena callava, tothom callava, i les paraules del capellà ressonaven tristes, trencades a cada punt per un gemec i barrejades amb el tic-tac del rellotge de pesos penjat a un costat de la cambra, davant per davant d'una imatge del Sant Crist.
1962 L'acolliment que, mort el rector, va oferir a la vella Llogaia, no va arribar a apaivagar-li la set d'amor que li donava mal viure. La Malena prou l'afalagava, prou bregava per encoratjar-lo i fer-li oblidar aquella cabòria que li rosegava el cervell com un corc maleït!.
1963 I plorava desolat, tement a l'hora no aconseguir el seu objecte o aconseguir-lo després d'una tirallonga de precs tossuts que li atraguessin la ira del Cel. Amb tot, dintre de la seva consciència, hi surava sempre una pensada: que, en demanar el fill que no venia, la raó estava de la seva banda.
1964 Després, quan les flamarades que l'abrandaven d'amor varen convertir-se en caliu que no es revifa sinó de tant en tant, va sentir nàixer, com en Biel, el desig de posseir una cosa que fos de l'un i de l'altre, un fill en el qual poguessin esmerçar l'afecte sobrer que els vessava del cor.
1965 Per últim, quan va perdre tota esperança de ser mare, va esdevenir macilenta i trista, passejant d'un cap a l'altre d'estatge la seva tristor, feinejant silenciosa pel corral i la cuina quan en Biel era fora, esforçant-se per semblar alegre i riallera quan en Biel era a casa.
1966 I el temps rodolava cada vegada més pesat per a ella i el seu home, que el veien passar sense una sorpresa, sense un goig que els aferrés a la vida i els fes grata l'estada al món. Isolats a la torre del Barbut, semblaven uns confinats de la terra que purguessin alguna grossa maldat.
1967 Con estava sol, ja era una altra cosa: sol patia, i sol passava les angúnies. Emprò ara no; ara soms dos els que patim. I això és el que em reventa, maliatsiga!... Tinguéssim un fill, ja seria una altra cosa. Ben segur que seriem ditxosos, veies! Va regnar el silenci per llarga estona.
1968 I vinguen cinglantades i blasfèmies de l'un, i vinguen gemecs i crits de revolta de l'altra. Altres vegades, ell, en lloc d'esbravar-se de semblant terme, sortia de casa per anar a escampar la boira camps i boscos a través, o per ficar-se a l'hostal i negar en vi els mals de cap que el consumien.
1969 I rumiant sobre la seva sort i la de llurs enemics, i comparant la deixadesa de les terres que ell malmenava amb l'ufanor de les que conreava en Biel, li dansaven per la testa imatges sagnoses, i se li cloïen els punys fins a clavar-se les ungles als palmells de les mans.
1970 Perquè no hi ha ningú, al món, que t'estimi tant com jo. Va començar la brega entre la fosca. La Malena, tement que, si cridava, baixés en Biel i hi hagués un daltabaix, es defensava com podia, apartant el cap per no rebre les alenades vinoses d'aquell bleix que li amanyagava el rostre.
1971 Un dia va perdre els sentits perquè, mentre estava distreta guaitant al cel, se li va acostar la cabra cega i coixa com demanant-li una manyaga. I la cabra, com si endevinés el tort que acabava de fer-li, va quedar agemolida prop d'ella fins que va haver passat el troble.
1972 Però, tot contemplant el rostre embofegat i terrós de la seva dona, i el gran esllanguiment dels seus membres, i els tremolins que de tant en tant els sotragaven, i el seu esguard vidrós, va sentir que se li encomanava la temença, i va ficar-se d'una revolada a la casa per amagar el plor.
1973 La mateixa mà que va espargir l'aigua beneita damunt de la caixa va ser la que al cap d'una estona tirava la del baptisme al caparró de l'infant. Eixint d'una cerimònia, l'altra: el sacerdot, després de segellar amb les seves oracions les portes de la mort, obria amb els seus precs les de la vida.
1974 Tal vegada... qui sap?.. potser sí, que allò era un càstig de Déu! I, malgrat la satisfacció que donaven a tot-hom les dolçors d'una anyada rica, el caliu tornava a revifar-se, encara que barrejat amb un sentiment de condol que feia muntar del poble a la torre del Barbut una onada de llàstima.
1975 Però al cap d'alguns dies es va encastellar cap a ponent una gropada ferma; un feix de llamps va esquinçar l'espai per llarga estona; una tirallonga de trons va fer sotraguejar la terra... i el terme es va veure assolat pel més granat rem de calamarsa que recordaven els vivents.
1976 I cantant i rient, movent-se i treballant, va anar sentint-se cada dia el cor més embriac d'esperances i els ulls més rebecs al plor. Gota per gota, la resignació va anar-li entrant a l'ànima, dulcificant el fel que la hi omplia i amorosint la coïssor de les nafres que hi tenia rebudes.
1977 Acostumat a ser mirat d'esgallimpantes i amb temença, la soledat dels cims on vivien amb la Llogaia i el menut li sabia bo, i no es capficava de res més que d'estar tranquil de consciència. En paus amb Déu, en paus amb tothom. Tant li feia que diguessin com que no diguessin.
1978 I el poble, que el veia trastejar d'una banda a l'altra acomboiat amb la vella i seguit de la cabra cega i coixa, s'entretenia bescantant-lo a tort i a dret. Fins va arribar a córrer una calúmnia fastigosa que, si la pobra Llogaia n'hagués hagut esment, ben segur que s'hauria mort de pena.
1979 Ai de tu, doncs, el dia que caiguessis en un semblant mancament! El menut Galderic escoltava el predicot amb aire de comprendre'l i amb el propòsit de retenir-lo a la memòria. I, durant les vetlles, tot era rumiar i fer preguntes al seu pare, amb l'intent d'aclarir els dubtes que se li acudien.
1980 I ben aviat, entre els dos pobles, va haver-hi una guerra encesa, sense que ni els de l'un ni els de l'altre arribessin a saber-ne ben bé el motiu. N'hi havia hagut tantes, de renyines, entre Vilavessant i Cassanelles, que ja ningú s'hi capficava, de l'espurna que n'acabava de fer esclatar una més.
1981 Es batien com s'havien batut els avis, com s'havien batut els pares, com es batrien, ben segur, els fills dels fills. Es batien per costum, per tradició. Així ho havien trobat, i així ho servaven. L'horror que aquella tongada de batusses va encomanar a en Biel, no tenia fi ni mesura.
1982 Per això, el punt que havia mostrat sempre a fer capaç el seu fill dels preceptes del Decàleg, va redoblar fins a no deixar-lo de petja en tot el dia, amargant al menut les hores de joc, marejant-lo a còpia de consells, abrigant-lo talment amb una pluja seguida de prèdiques.
1983 Molts cops, mentre en Biel el sermonejava, obria sobtadament la boca per enraonar; i, en aixecar els ulls i topar-se amb els del seu pare, els abaixava tot seguit, dragant-se les paraules que havien estat a punt de fer-li traïdoria. Però va arribar un matí en què va parlar.
1984 Con m'ensenyeu la Doctrina, em dieu sempre que no es pot fer mal a ningú. I tothom diu que vós, con éreu jove, vàreu matar un home que li deien el Picotí. I per això tothom me té ràbia. I també diu tothom que teniu tracte amb les bruixes i somions... i que totes les malures les feu venir vós.
1985 Aquella acusació del fill li feia veure malaguanyats tots els treballs, totes les lluites, que havia sostingut contra el poble que el fuetejava, contra els seus semblants que el volien fer damnar, contra la seva pròpia sang i el seu esperit, que l'atiaven a la revolta. Estava confús, aclaparat.
1986 Però no era pas la mort del Picotí, el que més mal li feia a la consciència, sinó el record de l'obstinació, de l'afany, amb què havia demanat, amb què havia exigit a Déu aquell fill que ara li emmetzinava la vida. D'un cap de dia a l'altre tenia el cervell ple del passat.
1987 I el pensament li volava, estrompassant les muntanyes que es veien blavejar al lluny, creuant el mar qui hi sabia al darrera, aturant-se a reposar en aquells països que desconeixia i que veia com en somnis. Sí, fugiria, posaria entre ell i els cassanellencs tanta terra, tanta aigua, com pogués.
1988 Ja se'n veia envaït un quart de cel; ja en cobria tota una meitat; ja amenaçava ajaçar-se arreu per tota la volta... En Biel va aturar-se. Part d'allà dels dos turonells que semblaven engolir-se el cami de Vilavessant, havia sentit un espetec somort, com d'un tro sec i esquerdat.
1989 Llavors, el pobre Biel, abraçant amb bogeria el menut cadàver, va posar-se'l a coll i va fugir... va fugir per entre els boscos, sense fer cas dels crits amb què volien aturar-lo, sense sentir la pluja que, desfent-se en aquell instant, abrigava tota la comarca amb un xàfec immens.
1990 La testa, badada per la picassa d'en Jan, es mostrava tota sagnosa; els punys, closos fortament, semblava que es volguessin escorxar els palmells de les mans; la cara, contreta horriblement, transparentava la dolor i la ràbia que s'havien barrejat, dintre aquell cos tendre, a l'hora de la mort.
1991 Un ensopiment estrany s'havia fet amo d'ell. No pensava, no raonava, no es feia càrrec del que tenia a l'entorn. Ni tan sols plorava. Els que ploraven eren els núvols. Ploraven seguit-seguit, amb un gotejar espès que, en topar amb les teules, n'arrencaven una cantúria pesada i trista.
1992 I sabent-los greu la seva absència, més que per altra cosa per la falta d'un parell de braços que els ajudessin a salvar de l'aiguat els béns que tenien en perill. I en Jan, com si endevinés l'oblit en què el tenia tothom, sentia ajuntar-se al rau-rau de la consciència el pes d'una immensa solitud.
1993 El bram d'aigua que baixava pel córrec omplia de terratrèmol la cofurna on es trobava, separada del corrent per una trista paret de maó de pla, trepada arran de sostre per un espirall tot esquifit, pel qual entraven les rates a dotzenes, fugint de l'aiguat, que les treia dels cataus.
1994 Les primeres lluïssors de l'alba, entaforant-se mandrosament per l'espirall, varen portar, per últim, un escrupoló d'esperança al seu cor. Però, al mateix moment que va obirar-les, es va adonar d'un lleuger rajolí que reïntellava paret avall i s'anava engruxint de mica en mica.
1995 I aleshores, cobrant, malgrat ell, l'amor a la vida, va enfilar-se al llenç d'obra que quedava sencer, i va cridar assistència amb totes les seves forces. Va ser un crit que va sentir-lo tot el poble: un crit aspre i esgarrifós, d'home desesperat que veu la mort cara a cara.
1996 Socors!... El tros de paret on estava encamallat en Bartra s'havia esgavellat sobtadament. Havia ressonat un clam d'esglai més fort que els altres. El cos del desesperat es barallava amb peus i mans contra el corrent, que se l'enduia avall. Després, res: havia vingut un espès silenci.
1997 I la destra d'en Biel va arrapar-se a la brusa de l'hereu Bartra, que, animat per l'ajuda, va redreçar el cap. La mirada d'horror que va donar en Jan al que anava a salvar-lo va topar-se amb la d'odi que li endreçava en Biel en reconèixer-lo. «-No em matis!», deia l'una.
1998 Un instant de dubte, una mà que s'allarga, una que s'hi aferra, un pecador que s'alça, i quatre persones que se senten els ulls enterbolits pel plor. Després, una mirada d'en Biel cap a la plana, que creuaria més endavant per fugir del poble i anar-se'n part d'allà del mar a encendre foc nou.
1999 I res més! Al cap d'uns dients d'avemaria, el sol es capbussava darrera la ratlla de ponent. En Biel, dret al pas de la porta, va veure com al lluny, molt i molt avall, pel camí de l'aigua, es perdia la figura del seu enemic, semblant a una formiga. I, tot veient-la, va sentir-se gran.
2000 Va deixar estar el ganivet, va agafar la magalla... i avall. Clarejava; a l'obrir la porta del carrer un baf humitós i tebi el va sobtar. El cel d'un to moradenc, llençava una claror trista; i en aquell ambient de calma semblava que tot s'hi esvaís, que totes les remors s'hi fonguessin, apagades.
2001 Arquejant-se endarrera, els ulls abotegats, la cara reinflada, s'estirava, s'estirava tant com podia, mentre en un badall immens exhalava tota la nyonya de la son a l'esvair-se. I els bous, tombant el cap, se'l miraven amb sos ullassos fondos, tristos, remugant pausadament.
2002 Fou un moment; des de la fosca de la cort, el vailet la va veure a plena llum, tota rossa de celístia, com una d'aquelles visions que creuen a voltes pel cel de l'ànima, a flor de cervell... De seguida l'esborrà la massa enorme d'un bou, passant pel buit de la porta, com una força morta, pesada.
2003 Es posà al cap dels bous i la carreta va arrencar. Un moment ressonà el trontoll de les rodes damunt les lloses de l'era; després, al trencar entre els pallers que vetllaven escampats al costat de la masia, sa remor quedà ofegada en el tou de palla que encatifava la terra.
2004 Els bous, encarcarats sota el jou que aguantava la llança de la carreta, brandaven a compàs ses masses ventrudes, les testes acotades, les gropes anguloses i fermes, onejant sobtadament a cada passa. Sobre la carreta, l'arada es bressava d'un cantó a l'altre, al plaer dels sotracs.
2005 Essent davant de la masia, l'Andreu instintivament va tombar-s'hi. Des d'allí es veia, enxiquida per la distància, neta i rica en colors, amb son porxo i sos corrals amb ses teulades i teuladetes groguejantes de rovell, amb sa fatxada emblanquinada, tota estarrufada de cara al pla.
2006 I callaren tots dos. El sol queia a plom; en tot l'entorn no es veia una ombra i un fons de tristesa enorme s'esbandia calladament per la immensa soletat. L'Andreu a l'ombra, rosegant un mos de pa negre i dur, contemplava amb dolça mirada a la mossa, dreta al davant seu, a ple sol.
2007 Sota aquell cel d'un blau plomós, en el concert uniforme de colors que les voltava, les flors del fajol, petites, diminutes, semblaven una munió d escarbatons blancs, que planessin a flor de terra, sobre la verdor envellutada de ses pròpies fulles. I ella s'hi encantava!.
2008 De sobte, com arrencant-se d'aquell encís, mirà a l'entorn, amb ulls esbarriats: tot era sol; al lluny la plana s'adormia, emboirant-se poc a poc; sols de tant en tant una ratxa d'aire, fresca i humitosa, s'hi esbandia de ample a ample, passant calladament. Llavors va escoltar.
2009 Llavors, els braços creuats sobre el pit, a ulls clucs, va corre camp endins, va sentir en sa pell les flonjes carícies de les flors i en una frisança deliciosa, obrí els braços i es deixà anar. Quan se'n va alçar, estava trista, molt trista... Tota ella sofria horriblement.
2010 I si aquell dia ja el va maleir el marge partioner, amb quina força no s'hi havia de rebatre ara que ella era seva i aquell altre camp era seu!... amb quin dalit no l'havia d'esborrar per a que aquelles dugues terres s'ajuntessin, com les seves vides s'havien ajuntat!..
2011 Cop de càvec ve, cop de càvec va!... i quan romput, regalimant-li la suor per sobre les parpelles, deixava l'eina per revenir-se un moment, d'allà baix, del sot de la riera, li venia com una ratxa fresca per a reanimar-lo, el pim-pam esmortuït d'un picador, entre el ressò de una cançó llunyana.
2012 I vinga treballar... l'endemà, mentre al lluny es sentien més vius que mai els cops de picador de la Munda, en Jan ja el llaurava aquell camp, amunt i avall, amunt i avall, darrera una euga roja, com son pare quan ell era petit darrera l'euga blanca. L'endemà passat ja el sembrava.
2013 La petita Agneta, cansada de buscar créixems, se'n anava a l'ombra del bosc a tapar nius de formigues... I el rellotge del poble anava desgranant l'enfilall de les hores; una darrera l'altra se'n anaven desprenent i amb la vibració del metall s'esbombaven pels camps i s'esvaïen.
2014 I era tan fonda la resignació que hi havia en aquelles paraules, que la Madrona, tot mirant-se'l, s'hi entristia... Com si la vista d'aquell home li despertés els sentits, cada dia al passar l'enfonsava en una penombra anguniosa, on triomfava de son ensopiment la visió de la misèria.
2015 I llavores per vuit dies ningú parlava de res més; en parlaven les velles a l'eixir de missa matinal; els homes, anant i venint dels camps; les dones, furejant per tot; la quitxalla a costura entre el cant de l'a-b-c; els ganduls a la taverna entre núvols de fum i fortor d'aiguardent.
2016 Era un quadro alegre, una visió clara, aquell conjunt de la blancor de la roba, del moviment dels picadors, del xipolleig de l'aigua, tot enquadrat per aquell cel enorme de blavor i llibertat. Però la Madrona es senti contrariada; li agradava més estar-hi sola, ella, al rec.
2017 Algunes varen riure dissimuladament però totes tornaren a callar de seguida... Hi havia quelcom d'anguniós aquell dia, en aquell aire, quelcom que s'hi anava infiltrant poc a poc; la xafagor s'aplomava cada cop més, els pardals varen anar fugint d'un a un, no se'n sentia piular cap.
2018 I de sobte va venir una ratxada d'un vent calent, que assecava la gola... Tres o quatre peces volaren arrencades dels coves, movent gran esvalot entre les dones. Quan tot es tornà a calmar, va quedar un silenci estrany, ple de tristesa i d'expectació. Semblava que la Terra escoltés.
2019 Allí semblava que hi hagués una batalla, les mates s'abrassaven furiosament, brandant com si fessin força per atuir-se les unes a les altres, i d'aquella lluita se'n alçava un gemec profund, una burinor especial, que es confonia amb els udols del vent i els xiscles de les albes.
2020 Ja no eren ratxes, era un vent seguit el que li feia espetegar el mocador per la cara, estampint-li la roba al cos i cuitant a fer-la caure... I aquell mateix vent es revolcava pel defora amb més furia i udolava enroscant-se amb xiulets que semblava que s'enlairessin fins arran del cel.
2021 Així vingué la nit, i en la fosca del món, els udols del vent tornaren més formidables; els gemecs de les campanes més esfereïdors; les teules cruixien sobre els llits plens d'insomni; totes les cases semblava que tremolessin, com si anessin a ser arrencades i llençades a l'espai.
2022 El pardal piulava a dalt de la teulada... un altre en va venir i amb ses corredisses amunt i avall acabaren de despertar-la. Llavors, de cop, va sentir tot el dolor de la desfeta. Va saltar del llit i sense vestir-se ni res va corre a la finestra. Encara no era ben clar.
2023 I tota aquella extensió, que el dia abans era tan verda, tan plena de moviment, tenia el to rogenc dels rostolls, l'immovilitat anguniosa dels erms al fort de l'hivern. I la Madrona s'ho mirava abstreta, ull-presa, el cap pesat, el pensament movent-se peresós, com sota una llosa de plom.
2024 I de sobte una claror viva, que li féu cloure els ulls, va tallar el moviment balb del seu pensament: era el sol que neixia... i al deixar la finestra, al veure el llit regirat, va tornar en si, va pensar en el seu home, sol al camp, desesperant-se, arrencant-se els cabells.
2025 Migdia tocat, els camps van quedar deserts, el poble semblava mort, enlloc es veia un ànima; la marinada hi passava, omplint-los d'ample a ample, i en el silenci, en la fosca d'aquells casalots rònecs i miserables, aquell poblet es refeia d'una estrebada per a tornar a una altra.
2026 A l'última campanada es va veure sortir del poble llunyà una clapeta blanca, sota un punt vermell, caminant ràpidament; era Nostre Senyor... va seguir un tros de carretera, després tombà a la dreta, camps a través, cap els boscos del fons, emportant-se'n les mirades de tota aquella gent.
2027 I caminant, caminant sempre, deixava el prat del forn i trencava a l'esquerra. Prou els coneixia aquells marges del terraplé entre els que s'enfonsava al camí, per a salvar amb menys pena el turonet que dividia la plana, formant allà baix, al cim de tot una u negra retallada sobre el cel blau.
2028 La terra s'estenia a sos peus, com immens llençol tot rebregat... Allà baix, just a l'horitzó, blavosa i retallada, s'alçava la silueta del Montserrat; a l'altra banda el Montseny, negrenc, com malhumorat, la falda clapada de masos i pobles amb ses esglesietes de campanar quadrat, tot petit.
2029 I li vingueren unes ganes de plorar fort, ben fort... que el sentissin, que hi corressin, i agrupant-se tots els seus al seu costat, el sostinguessin, perquè així no vingués tant de pressa lo negre, la nit horrible que li corria darrera, encalçant-lo, acostant-se-li sempre.
2030 El que més m'agradava quan començava a fer calor, quan ja donava gust sentir-se a les munyeques la frescor de l'aigua temperada per l'escalforeta de la primavera, era fer temporals... Agafava un picador, me'n anava al safaretx, i hala, vinga inquietar l'aigua, paletada amunt, paletada avall.
2031 A banda i banda de la finestra, mig tapada amb celosies, hi veia, com masses negres, les siluetes de la meva mare i de ma germana, cusint a l'escasa claror del dia que finava... Mon pare es passejava amunt i avall, amb les mans a les butxaques. Jo buscava si en son front hi havia arrugues.
2032 Un dia havia fet una passejada molt llarga per les afores de la vila, i me'n tornava cap a casa al caure la tarda. Davant meu blanquejava tota llarga la carretera en l'acabament de la claror; a mà dreta, s'estenien fins al mar hortes i més hortes, formant un ample llençol de verdor confosa.
2033 I al davant, molt lluny, molt lluny, la vila, un xic ensotada, reposava en la boira violada de la nit. I com més m'hi acostava, a la vila, com més aprop veia brillar aquelles tires de llumets de les fàbriques que la voltaven, més la sentia aquella boira d'hivern que eternament em voltava.
2034 I la professó anava passant carrer amunt. Les cistelles de sardina, rodones i plenes, desfilaven per sota el meu balcó com colossals peces de plata: les duien les marmanyeres, arremangades de braços, botent llurs carns macisses que pantejaven sota les robes al moviment del pas.
2035 Les primeres que trobava eren d'aspecte burgès, amb cancells envarnissats i reixes pintades; les de més avall, més deixadotes, amb grans entrades sense cancell, mostrant per la penombra del seu interior, pilots de nances, rengleres de palangres, rems estesos per terra..
2036 Però aquella blancor trenyinosa que tenia em feia mal i vaig girar el cap. Al peu de la tauleta hi havia una safata negra d'aquelles que tenen pintades flors grogues i vermelles. Més enllà hi vaig veure un atleta d'aquells que veia passar pel carrer, esvalotant-ho tot..
2037 La ventada que tota la nit havia rodolat, entre ruixats i cops de porta per sobre les teulades de la ciutat adormida, mar enfora havia fet de les seves i al clarejar el dia va sobtar a tothom una nova esglaiadora: el temporal havia sorprès en alta mar les parelles del bou.
2038 A davant la gent de mar, cares ferrenyes, gestos resoluts, segurs de sa força, semblava que anessin a lluitar a pit obert contra aquella mar sense fre, per a arrencar-li sa presa... després els curiosos, una massa ombrivola i lassa, que avançava a por a poc, com mig avergonyida.
2039 El cel tornava a ser el de sempre, potser un xic més alegre, més blau i més fresc; sa blavor s'emmirallava en els bassiots que la pluja havia deixat al carrer... Allà baix, al cap-de-vall, les onades hi passaven encara de gairell, encabritades i llençant tofes d'espuma.
2040 No sé si ho feia l'emblanquinat de les parets d'on en penjaven una munió de quadros amb sants i santes, amb guerrers i pastoretes. No sé si ho feia el ressol que del terrat dels canaris hi entrava a dojo, s'esquitllava per les parets i rebotia de les blancors dels papers als vidres dels quadros.
2041 Era un soroll infernal que esvalotava i tot als canaris del terrat veí. Corredisses, xiscles vergonyants i rialles encongides, tot s'ajuntava amb el patim-patam dels tableros contra la paret, als cops dels tamborets, que queien, als de les portes i finestrons que petaven.
2042 A voltes se sentien, com emboirats, els xirrics d'un vol d'orenetes que en aquella hora de sol feien l'aleta, sospeses en la buidor, sobre la ciutat endormiscada. I què n'era d'hermós llavors deixar-se anar, bressolar-se en aquells llims, mentre el temps passava minut darrera minut.
2043 No més una mena de celistia moradenca vagava per l'Univers, agombolant-se entre les tenebres iniciades de la nit. Ni encara era clar, ni encara era ben fosc. Els grills cantaven atrafegadament i de tant en tant, com notes greus del seu himne, se sentia el xiulet fondo del taup, llarg.
2044 Sols el vent de la nit passava llis i humitós, esbandint-se calladament per la soledat i de tant en tant un ocellot de nit creuava aquella boira, les ales esteses, calmosament. I en tant, suspesa a plom sobre la soledat, la lluna caminava a flor de cel... la lluna caminava amunt.
2045 I ara es rebatien frisoses contra una muntanya, allà baix, a l'altra banda del poble, cap a ponent, com una munió de formigues esgratinyant la terra. I més enllà les esperava la boira calitjosa de l'horitzó per a dragar-se-les i endur-se-les encara enllà, sempre enllà, caminant sempre.
2046 I eternament assegut a la barana del pont, com un tros més de l'obra, un vell encorvat, sec, nerviós, d'una mirada fonda i estranya on bategava, sobre la calma solemne del paisatge estés, el foc d'un neguit etern. Sols se sabia d'ell que es deia Jaume; ningú sabia d'on era ni d'on venia.
2047 A sota nostre, la riera baixava tota roja, amb un brogit calmós i monòton, onejant i cobrint de brumera les pedres del seu jaç. Les albes rentades de fresc lluïen pomposament la blancor del seu tronc i la grisor de ses fulles sobre el to fosc de la terra mullada i el blau alegre del cel humit.
2048 Al lluny, a l'últim terme, la boirada s'arrossegava mandrosament, enfilant-se per la serra, espessa i reinflada de la base, estarrufant-se escabellada pels cimals. Hi havia en aquell ambient un alè de calma, de repòs que se n'entrava; aquella alenada fresca i humitosa despertava el goig de viure.
2049 I semblava que el vell ho sentís, com jo ho sentia... semblava que es trobés aclaparat sota aquella força immensa que anava passant tota desplegada davant nostre, en son silenci august. Era l'hora de les melangies, dels anyoraments vagos i sense forma que sobten a voltes a l'home més dur.
2050 Volaven tan de pressa, que feien com un coeteig de punts negres ratllant la rojor dels camps. De tant en tant, alguna de elles, al tombar, s'aixecava sobre el vol de ses germanes i quedava un instant clavada sobre la blavor del cel... les ales esparracades, tota negra, en la blavor del cel.
2051 Era l'estiu que passava amb son ròssec esplèndit de llum; era l'estiu fent vibrar en cada cosa la essència de la vida; era l'estiu fent explotar en grandiós concert totes les energies del ser... Mes les orenetes fugien, fugien avall, sempre avall, anant i venint, però allunyant-se sempre.
2052 El poble feia tristesa; totes les portes tancades, el llarg carrer solitari i el vent roncant-hi encaixonat. Quan passava la ventada el silenci feia estremir. Al cap-al-tart el vent parà; una cortina de pluja fina, menuda, glaçada, omplí de cap a cap la immensa plana...
2053 I així anà creixent, gras com un toixonet i rodó com una pilota. Quan va començar a caminar, sa mare li posà una gorra de cop i per comptes de deixar-lo al bressol, com abans solia, el ficava dintre d'una pollera, l'asseia a terra i li posava unes quantes pedretes a mà, perquè s'entretingués.
2054 Era fort de mena. Passà un any. En Peret ja era desmamat, corria i començava a xarrotejar; però era un dimoni fet, amb pell de criatura. Per a agafar un garrot i no deixar pessa de terrissa sencera, no n'hi havia un altre. Un dia se li va ocórrer ficar-se al corral i escanyar totes les gallines.
2055 Trencant per viaranys a dreta i a esquerra, pujant i baixant cent cops, van arribar al cap de tres quarts a una casa que s'alçava al mig d'una vall fresca i ombrívola. En Peret, a l'arribar-hi, el primer que va veure va ser un gossot que dormia al peu de la entrada, fet un tortell.
2056 L'encongiment dels primers dies passà aviat, i als tres mesos, en Peret era l'amo de la costura. Tot era en Peret de la Mònica; la senyora mestra el distingia, la noia de la canya l'apreciava; el rotllo en pes el tenia de bon grat. Però havia nascut en divendres i la bona sort no li podia durar.
2057 El Peret, maleint-lo amb tota l'ànima, s'acuitava a empassar-se el pa: però tot d'un plegat se sentí els cinc dits de la mà de la noia a la galta, el deixà anar i badant una boca de pam, es posà a cridar amb tota la força dels seus pulmons, refregant-se el palmell de les mans pels ulls.
2058 Un cop la tingué allí li explicà tot el que havia succeït, amb fondes consideracions sobre l'inclinació de les persones. La Mònica sense dir paraula, agafà a n'en Peret de revolada, li posà el cap entre les seves cames, li alçà la bateta pel darrera i surra va, surra ve, el va deixar com un tomàtec.
2059 En Peret feia el distret, mirant al cartell i cantant, però en realitat, tota la seva atenció la tenia fixa en el veí de la dreta, en Nofre. El veia ensumar per tots cantons, sa fartaneria atreta per l'olor de les cireres; el va veure després fixar-se en la seva butxaca, va sentir que dubtava.
2060 En Nofre prou procurava defensar-se com podia, però més dèbil que en Peret, anava sempre a sota. La demés quitxalla, esbalotada i ardida amb l'espectacle, movia un xivarri aixordador. La noia creient que el millor medi de posar ordre era la llei marcial, agafà la canya amb les dugues mans.
2061 Aviat no hi hagué front sense xiribec. Un cop de canya mal dirigit agafà el cartell de cantell i el partí en dos trossos. I la quitxalla s'apoderà del que després del quadro caigué a terra i en venjança dels cops rebuts, les emprengué a introduir la desunió en les lletres de les beceroles.
2062 Però la mestra sempre al darrera, sempre l'escombra bambolejant sobre el cap d'en Peret... Tot d'un plegat l'escombra queia, però ell, més llest que un llamp, ja n'era a quatre passes i tota l'ira de la mestra descarregava en les innocentes espatlles del primer marrec que trobava a tret.
2063 I va semblar que s'ho hagués gastat tot el borriquet, amb aquella galopada de trenta passes. Va quedar tant abatut!... El seguia de tant mala gana al moliner, camí del poble, que l'un estirant endavant i l'altre endarrera, el ronsal tivava més que una corda de guitarra.
2064 El borriquet, apretant la cua a la gropa per a parar els cops, va donar tres o quatre passes d'aquell trotet vergonyant, després tornà al pas, i ja no es va parar més fins que arribaren al molí. Allí va costar poblet i santes creus de fer-lo entrar a la cort. No hi havia forma de lograr-ho.
2065 Per un moment va passar pels seus ulls un llampec d'alegria que es va anar fonent, fonent, fins a tornar-hi a deixar aquell fondo de tristesa on s'emmirallaven confosament trossos de cel, esquinços d'arbres i llenques boiroses de paisatge estés... Mai més se li tornà a veure aquella ratxa d'alegria.
2066 D'Herodes a Pilat, de ceca en meca, va anar passant de mà en mà, rodolant per tot el poble i llaurant, rasclant, treginant llenya, no hi hagué a l'últim un pam de conreu on ell no hi hagués deixat un trosset de la seva vida, un viarany del bosc on no hi hagués donat una relliscada.
2067 Però d'altra banda, pensar en entornar-se'n al llit, li feia posar pell de gallina a n'en Pau... Justament s'havia llevat tant d'hora, per a veure si se li calmava el mal de caixal, aquell rosec somort que tota la nit l'havia fet voltar d'un cantó a l'altre de llit, sense trobar repòs enlloc!.
2068 Després la boira es tornà a cloure al fons del carrer; darrera d'ella es varen fondre les petjades d'en Pau i els lladrucs del gos, i tot tornà a quedar silenciós, pensívol, en aquella claror d'ensomni, dolçament peresosa. A l'arribar al pla, en Pau fins es va espantar.
2069 Era l'impressió que li feia aquella espessor grisa, que mentre anava caminant el voltava arreu, sense deixar-li veure més que la silueta esblaimada del gos trotant al davant seu, i a banda i banda uns quants troncs de blat-de-moro, negats de boira, desdibuixats i sense color.
2070 En Pau no se'n va adonar, com tampoc s'adonava de la boira, que després d'enfilar-se tota esfilagarsada muntanyes amunt, s'anava estenent per la blavor del cel, deixant-hi una trenyinosa blancor que neulia els raigs del sol. Prou feines tenia per mirar on posava els peus.
2071 Alçant molt les cames, per a no enredar-se amb els sarments, anava seguint les tires de ceps, darrera el gos, que apletat a terra, furejava d'un cantó a l'altre, movent molt la cua... De sobte el gos quedà plantat, el nas enlaire, el coll molt estirat, com si tota la vida li afluís al cap.
2072 El gos, després de portar-li, s'havia ajegut pantejant als seus peus, un pam de llengua a fora; i ell, dret entre sarments secs i pàmpols rojos, anyoradís record d'un any més que pasava, feia voltar entre sos dits la guatlla morta, mirant-la atentament. Era tota sencera.
2073 No va parar fins a camp obert. Quan eixint del carrer es trobà sol en mig dels camps, s'aturà i aspirà amb tots sos pulmons una ratxada d'aire. En son mirar esverat es veia que encara no es donava compte del que havia sigut allò, però que es trobava en un estat lamentable.
2074 Mestre Quissu estava tant cansat, tant abatut, que a la primera ombra que va trobar al pas, s'hi va ajeure, deixant-s'hi anar, sense donar ni menys una volta. S'hi deixà anar com un sac, tot estès, pensant en el gran consol dels gossos afligits: la son. Però inútil: aquesta vegada la son no venia.
2075 El primer impuls de Mestre Quissu va ser corre cap al blat; però encara no es va alçar que ja es va asseure de seguida. Ell sabia que el blat no era pels gossos, que l'Home el vetllava nit i dia, fent-lo presoner de ses tristeses... més d'un cop de roc li havia costat a ell.
2076 Mestre Quissu vetllava aquella nit, ajegut a l'era. Vetllava mirant la lluna plena com anava passant silenciosament per les fosques soledats del cel, quan va sentir un trepig lleuger al seu darrera. Se girà i a la claror de la lluna, va veure la Linda, plantada al seu costat.
2077 Si val a dir veritat, mai hi havien passat els vailets sense llançar una mirada recelosa cap al fons d'aquella espessor, on, sota un tou de fullam espessíssim, les soques dels arbres restaven totes retorçades, en postures violentes, com si patissin de segles endarrera, sense poder moure's ni cridar.
2078 A tret de fusell del poble, començava l'altra muntanya, la muntanya de baix, que en deien de Sant Antoni per amunt, i entre la muntanya i el poble, s'hi estenia una vall verdejant, plena d'hortes i arbredes, per on s'esmunyia, costat per costat d'una riera, la línia del ferrocarril.
2079 El quefe hi va córrer per ajudar-lo, però ell, tot somrient per donar-li les gràcies, apuntalà el bastó a l'estrep, s'agafà amb l'altra mà al passador del cotxe, i fent un gran esforç, baixà tot sol. De seguida s'agafà del braç de la senyora i féu dues passes endavant per allunyar-se del tren.
2080 Els forasters es quedaren a l'anden, conversant amb el quefe. En mig de la conversa la senyora tragué un mocador negre del sac-de-mà, i el posà al coll del malalt, qui amb ulls molt tristos, mirava el paisatge a l'entorn. Mentrestant en Pere, sense perdre detall, tafaneja.
2081 Després la gent se'n va entornar poc a poc, tot fent comentaris, la placeta de la estació quedà solitària, i fermada a una acàcia l'euga de Torre-guillera, remugava en son morralet, tot esquivant-se les mosques, indiferent a tot el que passava, trist o alegre, nou o vell.
2082 Al passar, els vailets els hi varen donar les bones tardes! tots rojos de sofocats; ells els hi varen contestar amb paraules que no entengueren, acompanyades d'un somrís mig burleta, mig carinyós, que els hi féu pensar en l'alenada d'aquell món enguantat que reia dintre els cotxes al passar el tren.
2083 Ella parlava molt afable amb la dona del quefe, que tota vergonyosa treia el cap per una finestra de la planta baixa... ell, el quefe, que aquell dia s'havia posat el vestit de les festes, amb uns botons lluents com a sols, es passejava andén amunt i avall, amb el malalt.
2084 A la dona del quefe li vingueren les llàgrimes als ulls. En tant, del cotxe en baixava un senyor vell, vestit de negre, amb grans bigotis blancs. Tot baixant, mirà de fixo a la senyora, senyalant amb un ràpid moviment al malalt. La senyora va moure el cap amb gran tristesa.
2085 Després s'abraçaren, mentre el malalt s'hi acostava portant la nena al braç. Cinc dies després, a l'arribar a l'estació els vailets de Torre-guillera, amb greu sorpresa hi varen trobar al senyor vell i a la nena... el quefe, prou els donava conversa, però ells li contestaven poc.
2086 Totes les veus que fins allavors havien corregut formaven en son magí com un fons sobre del quin els fets d'aquella tarda es destacaven, i ara sí, ara n'estava segur de que tot allò del manefla de l'Andreu no eren cabòries... de que allí hi havia alguna cosa molt fonda i molt trista.
2087 Entre ella, al lluny, s'hi veia un llumet vermell. I els vailets anaven passant per la nit, sentint com el pensament se'ls encondormia ple de la gran calma de la serena, quan de sobte varen rebre una sotragada: la euga s'havia parat i amb el coll apletat, flairava a banda i banda del camí.
2088 El camí era net, amb son pedruscall que al clar de la lluna prenia tons blavencs, amb ses roderes molt fondes... deu passes endavant la massa enorme dels Boscassos es destacava negra i rúfola, sense una remor ni un moviment. En Pere mirava, mirava, sense veure res enlloc.
2089 I l'ombra dels Boscassos els va caure al damunt, com engolint-se'ls. L'euga donà un pas més i va quedar parada en sec; els quatre rems apuntalats a terra, el coll molt alt, les orelles juntes. Els vailets sentiren passar sota d'ells el tremolor de la bèstia i els cabells se'ls varen eriçar.
2090 Però tampoc es veia res enlloc, que fins el cel tapava. Sols de lluny en lluny, la lluna hi entrava de llisquentes i sos raigs polsosos, es trencaven en aquelles soques vinclades en positures violentes en aquelles branques nuoses que semblaven braços retorçant-se desesperats.
2091 La seva ombra, monstruosament estrafeta, lliscava tota estesa a flor dels erms, resseguint-ne dolçament les ondulacions. La lluna plena volava per les fondàries del cel tota rodona i molt petita... Sa claror queia sobre la terra i es congriava al sot, allunyant-ne els horitzons.
2092 I en mig d'aquell silenci, els vailets anaven passant, aclaparats de por, sentint una vaga grandesa que no podien esbrinar; la grandesa de la tragèdia complerta, dels grans mals que no tenen remei... I pensaven que aquella mossa tan gopa que el tren s'enduia sempre, no ho sabia.

Связаться
Выделить
Выделите фрагменты страницы, относящиеся к вашему сообщению
Скрыть сведения
Скрыть всю личную информацию
Отмена